Antíoc I Sòter

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Antíoc I Sòter (el salvador o el guanyador) fou el segon rei selèucida, fill de Seleuc I Nicàtor, va néixer el 324 aC.

Moneda de plata d'Antíoc I. Al revers es veu a Apol·lo assegut. La inscripció grega diu ΒΑΣΙΛΕΩΣ ΑΝΤΙΟΧΟΥ (Basilios Antíoc).

El 281 aC el seu pare Seleuc el va nomenar regent d'Àsia quan se'n va anar a Europa per ser proclamar rei de Macedònia i Tràcia. Mort Seleuc al setembre d'aquell mateix any a mans de Ptolomeu Ceraune, Antíoc fou reconegut per tots els sàtrapes de l'Imperi a la part asiàtica. Capadòcia el va reconèixer nominalment però Armènia i Atropatene van restar de fet independents. El Pont, Paflagònia, Bitínia i la Lliga del nord (ciutats gregues) es van fer independents i de moment Antíoc no va poder fer res. Antíoc va reclamar el tron de Macedònia enfront de Ptolomeu Ceraune, gendre de Lisímac de Tràcia de Tràcia (estava casat amb la seva filla Lisàndra), enfrontat al seu rival Antígon II Gònates. Efes i Milet i tota la regió de Jònia van caure en mans de la flota egípcia, i es va crear la província de la Jònia Egípcia, de la que fou nomenat governador Ptolomeu, l'únic fill sobrevivent de Lisímac de Tràcia, que era nebot (per part de mare) de Ptolomeu II Filadelf d'Egipte (i més tard fou el seu fillastre).

El 276 aC Ptolomeu II d'Egipte va envair Síria fins a la regió de Damasc, que considerava dins la seva zona de influència. Antíoc que era a Sardes, va marxar a la regió i va rebutjar als egipcis. Antíoc va restar a Síria uns mesos i el 275 aC va tornar al Àsia Menor per fer front als gals que assolaven la regió, i els va derrotar completament a l'anomenada batalla dels Elefants. Vegeu Galàcia.

El 274 aC Antíoc va afavorir la rebel·lió de Magas, governador de Cirene, contra els Ptolomeus. Magas es va declarar independent i es va casar amb Apama, germana d'Antíoc. A Egipte els mercenaris gàlates es van revoltar i llavors Magas va aprofitar per envair el país. Però també els egipcis treballaven a l'ombra i van instigar una revolta tribal a Cirene que va obligar a Magas a tornar (aquesta rebel·lió es creu que fou l'obra d'Arsinoe II la dona de Ptolomeu II). La flota egípcia va passar a l'atac i va desembarcar a Cilícia, que va ocupar i va seguir Pamfília i les costes de Lícia i de Cària amb les ciutats de Cnido i Halicarnàs entre d'altres. També va ocupar algunes de les illes Cíclades de la mar Egea, especialment Samos. Soldats egipcis van desembarcar també a Itarcos, a Creta i a algunes ciutats de la costa fenícia (la principal Arvad). Finalment el 272 aC es va fer la pau i Egipte va conservar Cilícia occidental, i les costes de Pamfília, Lícia i Cària, la Celesíria i Fenícia i la Jònia, Cíclades i Samos.

El 263 aC es va morir el governador (sàtrapa) de Pèrgam Fileteros, que havia gaudit de força autonomia, sobretot després del 275 aC; li va succeir el seu nebot Èumenes, que no es va conformar amb l'autonomia i es va declarar independent amb el títol de "Basilios" (rei), el que va portar a la guerra amb el sobirà seleucida de Síria (l'anomenada "Guerra d'Èumenes"). Les complicitats exteriors inicials d'Èumenes no són prou clares, però hom assumeix que foren els egipcis qui van instigar la seva revolta, i després apareixen com els seus proveïdors de finançament. Èumenes va poder contractar un exèrcit de mercenaris amb els diners egipcis, i amb aquests mercenaris va derrotar a les forces d'Antíoc prop de Sardes (262 aC) segellant la seva independència i adquirint una bona part de l'Àsia Menor. El rei de Capadòcia Ariarates III va deixar de reconèixer a Antíoc.

El 261 aC el sàtrapa de Pàrtia Andragores, va haver de fer front a un poble estepari conegut com els parts (si bé eren els parns) i de grups escites. Encara a començaments d'any Antíoc es va enfrontar al Àsia Menor amb els gàlates i va morir en el combat. Li va succeir el seu fill Antíoc II Theós que va reconèixer la independència de Pèrgam i va signar la pau amb Èumenes al que va reconèixer els territoris que dominava. També va signar la pau amb Egipte sota la base del manteniment de les posicions de facto.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antíoc I Sòter
Precedit per:
Seleuc I Nicàtor
Imperi Selèucida Succeït per:
Antíoc II Theós