Anthony Quayle

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Anthony Quayle
Anthony Quayle-publicity.jpg
Nom real: John Anthony Quayle
Naixença: 7 de setembre de 1913
Ainsdale, Lancashire, Anglaterra
Defunció: 20 d'octubre de 1989 (als 76 anys)
Londres, Anglaterra
Nacionalitat: Regne Unit Regne Unit
Cònjuge/s: Hermione Hannen (1934-1941)
Dorothy Hyson (1947-1989)

Pàgina sobre Anthony Quayle a IMDb

Sir John Anthony Quayle CBE (Ainsdale, Anglaterra, 7 de setembre de 1913 - Londres, 20 d'octubre de 1989) és un actor i director britànic.

Format a l'Acadèmia reial d'art dramàtic, es distingeix tant en papers clàssics del teatre (Hamlet, Enric V) com en el cinema (Els canons de Navarone, Lawrence d'Aràbia o, La caiguda de l'Imperi romà).

Carrera[modifica | modifica el codi]

Entre 1948 i 1956 va dirigir el Teatre Shakespeare Memorial, i va deixar la base per a la creació de la Royal Shakespeare Company. Entre els papers de Shakespeare que ell mateix va interpretar s'inclouen Falstaff, Otel·lo, Benedict a Much Ado About Nothing, Enric VIII d'Anglaterra, i Aarón a Titus Andronicus, al costat de Sir Laurence Olivier. A més, va ser Mosca a l'obra de Ben Jonson Volpone, i també va interpretar obres contemporànies.

El seu primer paper per al cinema va ser breu i sense crèdits a la pel·lícula de 1938 Pygmalion. Posteriors interpretacions cinematogràfiques van ser, entre d'altres, les que va fer al film d’Alfred Hitchcock Fals culpable , a Ice-Cold in Alex (1958), Tarzan's Greatest Adventure (1959), Els canons de Navarone i a la pel·lícula de David Lean Lawrence d'Aràbia. Va ser nomenat a un Oscar al millor actor secundari el 1969 per la seva interpretació del Cardenal Thomas Wolsey a Anna dels mil dies. Va fer en diverses ocasions papers d'honrats oficials britànics, aportant la seva pròpia experiència durant la guerra i donant un grau d'autenticitat als personatges que no aconseguien altres actors no combatents. Un dels seus millors amics, de la seva època en l'Old Vic, va ser l'actor Alec Guinness, amb qui va coincidir a diversos films.

Quayle va debutar a Broadway amb l'obra The Country Wife el 1936. Trenta i quatre anys més tard, es va guanyar l'aplaudiment de la crítica pel seu paper protagonista a la peça de Anthony Shaffer Sleuth, per la qual va guanyar un premi Drama Desk.

Entre les seves interpretacions televisives s'inclou Armchair Theatre: The Scent of Fear (1959) per a la cadena ITV, el paper principal en la sèrie de 1969 de l'ITC Entertainment Strange Report i el paper del General Villers en l'adaptació de 1988 de The Bourne Identity. També va ser el narrador de la sèrie documental Reaching for the Skies .

Segona Guerra mundial[modifica | modifica el codi]

Soldat ras, Quayle és nomenat sotstinent d'artilleria el 7 de gener de 1940 després d'un curs d'oficials.[1] És assignat a la Unitat auxiliar (Auxiliary Unit) de Northumberland com a oficial d'informació.

Les Unitats auxiliars, secretes, són establertes per portar operacions de guerrilla i d'hostilització, en una banda costanera de seixanta quilòmetres, contra les forces alemanyes, en cas d'invasió de la Gran Bretanya.

Comandant (temporalment), participa en les operacions d'infiltracions d'agents a Iugoslàvia per dirigir els maquis comunistes de Tito i a Albània , on és llençat en paracaigudes.

Reemplaça el comandant Gerry Field al capdavant del quarter general del OSS, transferit a la costa adriàtica, al sud de Valona, en una gruta anomenada Seaview, després que aquest hagi estat ferit greument per un explosiu.

Repatriat per una disenteria, la icterícia i el paludisme, és hospitalitzat a Bari, Itàlia.[2] Després de la seva convalescència és destinat a Gibraltar fins al final de la guerra.

Temporalment Comandant, rep una citació (Mentioned in Despatch) el 23 de maig de 1946 en el marc de les operacions especials a la conca mediterrània.[3]

Els seus records de guerra li han inspirat dues novel·les: Eight hours from England (1945) i Hom Such a Night (1947) i un recull de records sobre Albània i els Balcans A Time to Speak (Barrie & Jenkins - 1990).

Quayle és promogut Comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic (CBE), en qualitat de director del Shakespeare Memorial Theatre de Stratford-on-Avon, el 5 de juny de 1952[4] després és ennoblit ( Knighthood, denominació Sir) el 5 de març de 1985.[5]

L'abril de 1944, quan David Smiley troba el comandant Tony Quayle a Bari, a Itàlia, on es troba el quarter general del OSS per a les operacions a la conca mediterrània, aquest últim és hospitalitzat, patint paludisme, icterícia i disenteria.

Quan apareix l'actor alguns anys més tard sobre una llitera a la pel·lícula Els canons de Navarone, li sembla tornar-ho a veure tal com era al seu llit, a l'hospital militar de Bari. (Font Albanian Assignment de D. Smiley, pàgina 105)

Vida privada[modifica | modifica el codi]

Quayle va ser nomenat cavaller el 1985 i va morir a Londres el 1989 a causa d'un càncer de fetge. Es va casar en dues ocasions. La seva primera esposa va ser l'actriu Hermione Hannen (1913-1983) i la seva segona esposa i vídua la també actriu Dorothy Hyson (1914-1996). Amb l'última va tenir dues filles, Jenny i Rosanna, i un fill, Christopher.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema