Antigona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre L'òpera de Tomaso Traetta. Vegeu-ne altres significats a «Antígona».
Antigona
Antigona per Frederic Leighton
Antigona per Frederic Leighton
Llengua original: italià
Gènere: tragedia per musica
Música: Tommaso Traetta
Llibret: Marco Coltellini
Font literària: Antígona de Sòfocles
Actes: tres
Estrena: 11 de novembre de 1772
Teatre: Teatre Imperial de Sant Petersburg

Antigona és una òpera en tres actes composta per Tommaso Traetta sobre un llibret italià de Marco Coltellini, basat en Antígona de Sòfocles. S'estrenà al Teatre Imperial de Sant Petersburg el 11 de novembre de 1772.[1] És considerada la seva obra mestra.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

La font del llibret de Coltellini és la tragèdia de Sòfocles, però davant de la catàstrofe final del model grec, Coltellini opta per un final feliç la moralitat va agradar per igual als exigents i il·lustrats prínceps Caterina II de Rússia, per al teatre imperial de la qual es va escriure, i Frederic II el Gran a qui està dedicat el llibret. Les acusacions d'innecessària complexitat argumental que van ser objecte les obres de Coltellini, es fan patents també en aquest dens llibret, carregat d'introspecció, que té com a objecte presentar uns personatges molt corporis i amb una forta caracterització psicològica per provocar en l'espectador, més que una passió superficial, una commoció profunda.

Cadascun dels tres actes en què es divideix aquesta òpera s'inaugura amb un impressionant quadre en el qual es combinen els elements més espectaculars de la paleta musical francòfila de Traetta. El primer acte comença amb l'al·lucinant pantomima dels dos germans d'Antigona matant-se l'un a l'altre, el segon, amb Antigona realitzant en secret el funeral nocturn del seu germà Polinice, i el tercer amb Antigona, condemnada per Creont, preparant-se per la mort. En qualsevol cas, encara que aparentment això s'acosta a la màxima de presentar quadres dramàtics impressionants i autoexplicatius fins al punt de fer el text prescindible, el model de desenvolupament dramàtic d'Antigona és l'italià: els textos són molt necessaris i, per donar curs musical a aquests textos, cap de les formes habituals de la música dramàtica resulta estranya a Traetta que empra totes amb un criteri integrador i el mestratge de qui se sap amo d'un llenguatge líric privilegiat i completament madur. Així, a l'habitual recitatiu sec, s'uneixen potents moments de recitatiu acompanyat, cavatines i àries cada vegada més allunyades dels estereotips barrocs de l'ària da capo. Però un dels aspectes musicals més rellevants del material musical emprat per Traetta és l'ús de concertants la funció principal dels quals és evitar la tòpica alternança recitatiu-ària que era l'objectiu de les més dures crítiques al model tradicional de l'òpera seriosa. D'aquesta manera, els concertants -quatre grans duets i un trio, a més d'altres més convencionals- aconsegueixen formar escenes musicals complexes en les quals l'ària queda perfectament integrada a l'edifici dramàtic que és l'òpera. Aquesta preocupació per incorporar les àries al desenvolupament dramàtic s'observa també en aquelles en què Traetta escriu una mena de coda en què participa un nou personatge que serveix per enllaçar amb la següent escena. Un clar exemple d'aquesta organització, així com de la intel·ligència transgressora que van aplicar Coltellini i Traetta en aquesta obra, es pot veure cap a la conclusió del primer acte quan la commovedora ària de Ismene, Ah giunto ivan credei, s'uneix sense solució de continuïtat amb l'entrada d'Emona, donant lloc a un diàleg amb Ismene que desemboca al duetto en cànon No, ti fida entre Emona i Ismene amb el que conclou, amb gran tensió, l'acte primer, reemplaçant així l'habitual duo d'amor estàtic amb el que solen concloure els primers actes de l'òpera seriosa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://www.operone.de/opern/antitrae.html
  2. Alier, Roger; Marc Heilbron i Fernando Sans Rivière. Història de l'òpera italiana. Barcelona: Empúries, 1992. ISBN 84-7596-357-9.