Antioquia de l'Orontes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb altres ciutats de nom Antioquia

Antioquia (Antiocheia Ἀντιόχεια) fou una ciutat de Síria situada a l'angle entre la costa sud de l'Àsia Menor i la costa de Síria, a la riba de l'Orontes. Actualment es diu Antakya i és capital de la província turca de Hatay.

Per distingir-la d'altres ciutats amb el mateix nom se li va dir Antioquia de l'Orontes o de Dafne (per una cova d'aquest nom). Fou fundada per Seleuc I Nicàtor a la primavera del 300 aC i s'hi van traslladar gran part dels habitants d'Antigònia que va quedar inacabada, que era situada molt prop (a 9 km més amunt del riu). L'arquitecte fou Xeneu (Xenaeus) i els supervisors Attaios (Ateu), Perites i Anaxícrates. Es van reunir (synœcisme) diverses viles petites (Lòpolis, Jope, Meroe i Bottia). Es va donar privilegis als grecs i als jueus per establir-se a la ciutat. La ciutat va tenir un govern municipal democràtic, incloent un senat. Segons la tradició explicada per Joan Malales la fundació va anar precedida d'un sacrifici humà: una noia anomenada Amatea que després fou considerada deessa (la Destinada) i el seu santuari fou un dels més venerats; l'escultor Eutíquides de Sició li va fer una estàtua per encàrrec del rei. Seleuc va fundar altres santuaris com el de Zeus Bottaios i el del Llorer consagrat a Apol·lo, i el temple d'Atenea. Va esdevenir la capital selèucida per la seva magnífica situació a la plana fèrtil d'Amuk amb unes muntanyes properes (Staurun i Silpion) on es podien erigir fortaleses defensives. A mesura que va créixer se l'anomenà Tétrapolis (ciutat quàdruple) com esmenta Estrabó. A una illa del riu Antíoc III el Gran va construir un palau. Al sud de la ciutat hi havia el barri d'Epifània (Epiphaneia) fundat per Antíoc IV Epífanes. Poblada de grecs, siríacs i jueus tingué un gran dinamisme comercial i industrial, encara que menys artístic i cultural en comparació a Pèrgam i Alexandria.

Al final del període hel·lenístic tenia uns 350.000 habitants. Els carrers rectes i creuats en angle recte, i les institucions locals (boule i arconts) la feien quasi per si mateixa un estat. El 83 aC la ciutat va acceptar la sobirania de Tigranes II d'Armènia.

Mosaics al Museu del Louvre

El 64 aC va passar a Roma però va obtenir el privilegi de ser autònoma, privilegi confirmat per Juli Cèsar el 47 aC i que va conservar quan Antoní Pius la va fer colònia. Fou la capital de la província romana de Síria i fou anomenada la Corona d'Orient. Sota Tiberi es va estendre cap al nord i es va crear una avinguda amb 3200 columnes que separava Epifània de la resta de la ciutat, que esdevingué el centre local, tipus d'urbanisme que fou imitat per altres ciutats. Va arribar llavors a mig milió d'habitants només superada per Roma i Alexandria.

El terratrèmol del 37 li va causar greus danys però foren reparats per Calígula. Tit hi va construir un teatre. Domicià unes termes i un temple d'Esculapi, Trajà un pont, un circ i més termes. Un altre terratrèmol el 115 va causar danys quan a la ciutat es trobava l'emperador Trajà, i per orde d'aquest i després d'Adrià, es va restaurar encara millor. Adrià hi va fer construir dos temples a Àrtemis i al Trajà divinitzat. Entre 162 i 166 hi va residir l'emperador Luci Ver durant la seva guerra contra els parts. El seu germà Marc Aureli, tot i que la ciutat havia donat suport a Avidi Cassi, no hi va prendre represàlies i va fer restaurar termes i va construir el Nimfeu, una font monumental; la va visitar el 176; el seu gendre Claudi Pompeià era de la ciutat. Còmmode i va fer construir més termes tan grans com les que després va construir Caracal·la; també va construir temples a Zeus i Atenea i l'estadi cobert de Xystos.

El 193-194 va prendre partit per Pescenni Níger en contra de Septimi Sever. Quan aquest va triomfar la ciutat fou castigada, i rebaixada al rang de poble dins el territori de Laodicea, però fou un càstig efímer i aviat va recuperar el seu rang anterior de metròpoli i la capitalitat de Síria. Amb les lluites contra parts i després sassànides, fou freqüent residència dels emperadors. Caracal·la, Macrí, Elagàbal, Alexandre Sever, Gordià III, Filip l'Àrab, Valerià I, Aurelià, Car, Dioclecià, Galeri i Maximí Daia hi van residir més o menys temps. El 252 Síria fou envaïda pels sassànides i el poder local va quedar en mans de Mariàdes, un noble local favorable a Pèrsia. Una gran part de la població fou deportada a Pèrsia (a Susiana) i part de la ciutat fou destruïda (258). Valerià I la va reconstruir però els perses van tornar el 260. Del 266 al 272 fou dominada per Zenòbia de Palmira.

Al segle IV tornava a ser una ciutat important i residència imperial del cèsar Gal vers 350, que va introduir a la ciutat una política policial contra els opositors. Julià l'Apòstata (360-363) era criticat obertament a la ciutat. El 387, un nou impost va desencadenar l'anomenada "revolta de les estàtues", en la que el poble va enderrocar les estàtues dels emperadors i la família imperial. El 388 se li va retirar en càstig el títol de metròpoli.

El cristianisme hi va penetrar aviat (el nom cristians es va originar allí: segons els Fets dels Apòstols, 11:26, els deixebles de Jesús van rebre per primer cop el nom de cristians) ja que fou visitada diverses vegades per Sant Pau i els caps d'aquesta religió a la ciutat foren patriarques com a Constantinoble i Alexandria; segons la tradició Sant Pere havia estat bisbe de la ciutat nomenat després de ressuscitar al fill del senyor local, mort 14 anys abans. Sant Ignasi fou bisbe el 69. Es van fer deu concilis a la ciutat entre el 252 i el 380. Vers el 270 es va produir una divisió entre els partidaris del bisbe Pau de Samosata i els que se li oposaven; aquestos van demanar l'arbitratge o més aviat el favor de l'emperador Aurelià. Al segle IV l'Església d'Antioquia era considerada la més important després de la de Roma i Alexandria. Fou de les primeres a construir una catedral (entre 327 i 341) amb cúpula i mosaics. Més tard la seva importància va disminuir amb l'ascens de Constantinoble i l'erecció de Jerusalem com a patriarcat, i per l'activitat de l'heretgia arriana (Concili d'Antioquia del 324) i després nestoriana i monofisita. Als segles IV i V un gran nombre de personatges van participar en les controvèrsies teològiques entre els quals Diodor de Tars, Teodor de Mopsuèstia, Teodoret i Sant Joan Crisòstom, partidaris de la interpretació literal contra l'escola Alexandrina, que consideraven una interpretació al·legòrica.

Conquesta pels croats

Durant el regnat de Lleó I (457-474) va patir un terratrèmol, i també hi va haver disturbis a l'hipòdrom, massacres de jueus i guerres faccionals. El 526 un terratrèmol va fer un quart de milió de víctimes; la ciutat fou restaurada per Efrem, comites d'Orient i més tard Patriarca. Durant el regnat de Justinià fou engrandida i restaurada però vers el 535 fou destruïda altre cop per un terratrèmol i el 538 fou ocupada pels perses, que van completar la destrucció; la població fou deportada en bona part cap a Ecbatana. Quan van sortir els perses estava tan malmesa que es va fundar una nova ciutat (Theupolis, Ciutat de Déu) per ordre de Justinià I, que fou més petita que l'anterior, i a la qual es va acabar imposant el nom d'Antioquia. A començament del segle VII fou sauejada pels sassànides (602 i 611[1]) fins que foren expulsats per Heracli.

El 637/638 fou ocupada pels àrabs sota el califa Omar. Fou seu de l'organització militar de fronteres anomenada Awasim i centre del territori dels Awasim; el 878 va passar als Tulúnides d'Egipte, en mans dels quals va restar fins al 898. Va retornar al califat fins que fou ocupada per l'Hamdànida Sayf al-Dawla d'Alep el 944, i fou reconquerida pels bizantins dirigits pel general Miquel Burtzes el 29 d'octubre del 969, que la van convertir en centre administratiu i militar per als territoris orientals de l'imperi.[2] Va ser governada per ducs bizantins fins que fou ocupada el 1084 per Sulayman ben Kutlumish pels seljúcides. La posseisó li fou disputada per Muslim ibn Kurays, senyor ukaylida de Mossul i Alep, que finalment fou derrotat per Sulayman a la batalla d'Antioquia en la que Muslim va morir el juny de 1085; però al seu torn fou derrotat pel seu parent Tutuix I el 1086. Va intervenir llavors el sold à seljúcida Màlik-Xah I, que va concedir Antioquia en feu al turc Yaghi-Siyan que la va conservar fins al 1098.

El 1097, durant la Primera Croada, la ciutat fou assetjada pels croats[3] i conquerida el 3 de juny de 1098. El setge a que seguidament la va sotmetre l'amir-governador de Mossul, Karbugha, fou rebutjat. Es va establir llavors el Principat d'Antioquia que va durar fins a la conquesta de la ciutat pel mameluc Bàybars el 18 de maig de 1268.[4] Després va perdre importància i va esdevenir una petita ciutat de Síria.

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antioquia de l'Orontes

Coord.: 36° 12′ N, 36° 09′ E / 36.200°N,36.150°E / 36.200; 36.150