Quark avall

El quark avall, en anglès quark down o quark d, representat internacionalment pel símbol d, és un dels sis tipus o aromes de quark existents a la natura. És un element fonamental de la matèria (la major part de la qual està formada per quarks i leptons) que es caracteritza per tenir una càrrega elèctrica de -1/3 de la càrrega elemental, un isospín feble (isospín a la força nuclear feble) de -1/2 i un aroma de -1/2. La seva massa podria estar entre 4 MeV/c² i 8 MeV/c², tot i que no es coneix del cert. La seva antipartícula és l'antiquark avall.

El quark avall, d, i el quark amunt, u, són els dos quarks de primera generació, més estables que els demés i que es van mantenir més d'un segon després al Big Bang, tot i que sempre agrupats en hadrons, com per exemple protons o neutrons. Com els altres quarks, el quark avall té càrrega de color; "vermella", "verda" o "blava"; i és sensible a la gravetat i a la força nuclear forta portada per gluons. En aquesta darrera, un intercanvi entre un quark amunt i un avall no és rellevant. Per exemple, un protó està format per dos quarks amunt i un avall, mentre que un neutró l'és per un amunt i dos avall. Les masses del protó i del neutró són semblantes, cosa que fa que es comportin de manera essencialment igual front a les forces nuclears fortes.

La seva existència va ser postulada per primera vegada per Murray Gell-Mann i George Zweig l'any 1964, en desenvolupar el model de quarks, amb aleshores només tres d'ells. En 1967 hom els va captar per primera vegada en experiments portats a terme al Centre de l'Accelerador Linear d'Standford (en anglès, Stanford Linear Accelerator Center, SLAC), un laboratori de la Universitat de Stanford.