Antoni Maria Claret i Clarà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Antoni Maria Claret

Antoni Maria Claret
bisbe, confessor, fundador
Nom secular Antoni Claret i Clarà
Naixement 23 de desembre de 1807
Sallent (Bages)
Defunció 24 d'octubre de 1870 (als 62 anys)
Abadia de Fontfreda (França)
Enterrament Temple de Sant Antoni M. Claret (Vic)
Commemoració en Església Catòlica Romana
Beatificació 25 de febrer del 1934, Roma per Pius XI
Canonització 7 de maig del 1950, Roma per Pius XII
Lloc de pelegrinatge Vic: Sant Antoni M. Claret, St. Domènec
Festivitat 24 d'octubre
Fets destacables Fundador dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes; arquebisbe de Santiago de Cuba; confessor d'Isabel II d'Espanya
Orde claretians
Iconografia calb; robes de bisbe: sotana, roquet i capa magna; pectoral amb la creu; pregant a la Immaculada; catecisme a la mà
Patronatge premsa catòlica (per les seves nombroses publicacions); teixidors (la seva família s'hi dedicava); claretians

Sant Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com a Pare Claret, (Sallent, Bages, 23 de desembre de 1807 - Abadia de Fontfreda, 24 d'octubre de 1870) va ser un religiós català, arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d'Isabel II d'Espanya. Va fundar els ordes dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes.

Vida[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Sallent el 1807, en el si d'una família modesta de teixidors. L'any 1822 aprengué l'ofici de teixidor treballant al carrer Buixadé de Berga. També treballà en una fàbrica tèxtil d'Igualada.[1] Per continuar l'ofici familiar, el 1825 va anar a estudiar a Barcelona, on a l'escola de la Llotja de Mar va estudiar disseny tèxtil i idiomes. Mentre és a Barcelona, decideix abraçar la vida religiosa i el 1829 marxa a Vic, a estudiar al seminari.

Va ser ordenat sacerdot el 13 de juny de 1835, a Solsona; la seva primera missa va dir-la a Sallent on, des de llavors i fins al 1839, és beneficiat, vicari i ecònom. Sent, però, que la seva tasca ha de ser una altra i vol marxar com a missioner a fer apostolat a Amèrica o Àsia. Amb aquesta idea, marxa a Roma i intenta ingressar en un orde missioner, però la seva feble salut va fer que no fos acceptat per la Congregació de Propaganda Fide ni pels jesuïtes.

Malalt i decebut, torna a Catalunya el 1840 i és destinat a Viladrau. Es va dedicar a organitzar missions populars a Catalunya, ja que trobà que entre la població d'un país teòricament cristià, el coneixement i la pràctica de la fe religiosa era petit. La seva primera missió va ser la de Viladrau; n'és un record la creu que plantà al cim del Matagalls (Montseny). Durant els anys següents, predica a 157 poblacions de Catalunya, anant-hi sempre a peu des de Vic. A més, per a completar la tasca d'apostolat, escriu gran quantitat de llibres i fullets, forma associacions de fidels i guia congregacions religioses que volen treballar en el mateixa direcció.

El 1847 funda la Llibreria Religiosa, que publicarà i distribuirà obres de devoció,[2] i l'any següent comença a predicar missions a les Canàries, on acompanyà al nou bisbe de Las Palmas Bonaventura Codina i Augeroles. El 16 de juliol de 1849 va fundar a Vic la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, per a l'apostolat i les missions com a continuadora de la seva obra.

Nomenat per Pius IX arquebisbe de Santiago de Cuba, és consagrat a Vic el 20 de maig de 1850 i va marxar a Cuba, on va ser fins al 1857. Durant el seu ministeri episcopal desenvolupa una gran activitat missionera i social: organitza l'església local, lluita contra l'esclavitud i crea granges-escola per a infants desamparats, a més de promoure caixes d'estalvis i monts de pietat amb marcat caràcter social. Per a ajudar en la missió, pensa de crear un nou institut religiós, ara femení, i juntament amb Maria Antònia París, funda la congregació de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes, que s'estableixen a Cuba el 1855.

El 1856, l'1 de febrer, Claret pateix un atemptat a Holguín. Poc després torna a la Península i és nomenat confessor de la reina Isabel II. Llavors, viu a Madrid i aprofita els viatges de la reina per predicar al poble, i als religiosos i capellans d'altres llocs. La reina el nomena en 1859 patró del Reial Hospital i Església de N. S. de Montserrat a Madrid.

En 1858 fundà l'Acadèmia de San Miquel, on pretenia agrupar les forces vives de les arts plàstiques, el periodisme i les organitzacions catòliques reunint artistes, literats i propagandistes catòlics de tota Espanya. Poc després és nomenat president del Monestir de l'Escorial i en fa un centre espiritual i acadèmic de gran nivell. A partir de 1864, funda algunes biblioteques populars i parroquials, amb l'objectiu de difondre la cultura religiosa i facilitar la difusió d'obres de devoció i espiritualitat entre la població.

Després de la Revolució de 1868, va exiliar-se amb la reina. Entre 1869 i 1870, va prendre part al Concili Vaticà I, on va donar suport al nou dogma de la infal·libilitat del papa. Va passar els seus últims dies al monestir cistercenc de Fontfreda, prop de Narbona, on va morir el 1870.

Va ser canonitzat per Pius XII en 1950. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[3]

Obra escrita[modifica | modifica el codi]

El pare Claret destacà per la seva activitat catequística també en el món de l'escriptura, tant en castellà com en català. Va escriure unes 96 obres pròpies (15 llibres i 81 opuscles) a més de fer algunes traduccions. Els seus principals llibres són El Catecisme de la doctrina cristiana (1848), Camí recte i segur per arribar al cel (1846), que tingué 185 edicions i en el qual defensa fermament el paper de la dona com a serventa del marit, Reflexions sobre l'Agricultura (1854), Sermons de missió (1857), Colección de pláticas dominicales (1858), Pláticas doctrinales (1868), la seva Autobiografia (1862,1865), L'Egoísmo vençut (1869) o Avisos a un sacerdote (1884).

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Ajuntament d'Igualada, Personatges i fets històrics
  2. És l'entitat predecessora de l'actual Editorial Claret, fundada el 1926.
  3. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Maria Claret i Clarà Modifica l'enllaç a Wikidata