Antoni Maria Claret i Clarà
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 desembre 1807  Sallent (Bages) |
| Mort | 24 octubre 1870 (62 anys) Abadia de Fontfreda (França) |
| Sepultura | Sant Antoni Maria Claret de Vic |
| Arquebisbe titular | |
| 13 juliol 1860 – | |
| Arquebisbe de Santiago de Cuba | |
| 6 octubre 1850 – 20 juliol 1859 ← Cirilo de Alameda y Brea – Manuel María Negueruela Mendi → Diòcesi: arquebisbat de Santiago de Cuba | |
 Confesor de la reina d'Espanya Isabel II d'Espanya | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic (1835–), missioner |
| Orde religiós | claretians |
| Consagració | Llucià Casadevall i Duran |
| Enaltiment | |
| Festivitat | 24 d'octubre |
| Iconografia | calb; robes de bisbe: sotana, roquet i capa magna; pectoral amb la creu; pregant a la Immaculada; catecisme a la mà |
| Patró de | premsa catòlica (per les seves nombroses publicacions); teixidors (la seva família s'hi dedicava); claretians |
| Participà en | |
| 8 desembre 1869 | Concili Vaticà I |
Premis | |
 | |
(la) Caritas Christi urget nos | |
Sant Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com a Pare Claret, (Sallent, Bages, 23 de desembre de 1807 - Abadia de Fontfreda, 24 d'octubre de 1870) va ser un religiós català, arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d'Isabel II d'Espanya. Va fundar els ordes dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes.
Vida
Va néixer a Sallent el 1807, en el si d'una família modesta de teixidors. L'any 1822 aprengué l'ofici de teixidor treballant al carrer Buixadé de Berga. També treballà en una fàbrica tèxtil d'Igualada.[1] Per continuar l'ofici familiar, el 1825 va anar a estudiar a Barcelona, on a l'escola de la Llotja de Mar va estudiar disseny tèxtil i idiomes. Mentre és a Barcelona, decideix abraçar la vida religiosa i el 1829 marxa a Vic, a estudiar al seminari.
Va ser ordenat sacerdot el 13 de juny de 1835, a Solsona; la seva primera missa va dir-la a Sallent on, des de llavors i fins al 1839, és beneficiat, vicari i ecònom. Sent, però, que la seva tasca ha de ser una altra i vol marxar com a missioner a fer apostolat a Àsia. Amb aquesta idea, marxa a Roma per oferir-se a la Congregació de Propaganda Fide, però estaven de vacances; va ingressar al noviciat dels jesuïtes, però per problemes de salut va sortir als tres mesos.
Malalt i decebut, torna a Catalunya el 1840 i és destinat a Viladrau. Es va dedicar a organitzar missions populars a Catalunya, ja que trobà que entre la població d'un país teòricament cristià, el coneixement i la pràctica de la fe religiosa era petit. La seva primera missió va ser la de Viladrau, el 15 d'agost de 1840; n'és un record la creu que plantà al cim del Matagalls (Montseny). Durant els anys següents, predica a 157 poblacions de Catalunya, anant-hi sempre a peu des de Vic. A més, per a completar la tasca d'apostolat, escriu gran quantitat de llibres i fullets, forma associacions de fidels i guia congregacions religioses que volen treballar en el mateixa direcció.
El 1847 funda, amb Josep Caixal, la Llibreria Religiosa, que publicarà i distribuirà obres de devoció,[2] i l'any següent comença a predicar missions a les Canàries, on acompanyà, durant un any i mig, al nou bisbe de Las Palmas Bonaventura Codina i Augeroles. El 16 de juliol de 1849 va fundar a Vic la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, per a l'apostolat i les missions com a continuadora de la seva obra.
Nomenat per Pius IX arquebisbe de Santiago de Cuba, és consagrat a Vic el 6 d'octubre de 1850 i va marxar a Cuba, on va ser fins al 1857. Durant el seu ministeri episcopal desenvolupa una gran activitat missionera i social: recorre quatre vegades la seva diòcesi visitant les parròquies més allunyades, organitza l'església local, lluita contra l'esclavitud i crea una granja-escola per als infants desemparats, a més de promoure caixes d'estalvis i monts de pietat amb marcat caràcter social. Per a ajudar en l'educació, pensa de crear un nou institut religiós, ara femení, i juntament amb Maria Antònia París, funda la congregació de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes, que s'estableixen a Cuba el 1855.
El 1856, l'1 de febrer, Claret pateix un atemptat a Holguín. Poc després torna a la Península i és nomenat confessor de la reina Isabel II. Llavors, viu a Madrid i aprofita els viatges de la reina per predicar al poble, i als religiosos i capellans d'altres llocs. La reina el nomena en 1859 patró del Reial Hospital i Església de N. S. de Montserrat a Madrid.
-
Estàtua del Pare Claret a l'església vella dels Escolapis de Sabadell, obra de Camil Fàbregas -
Retrat a una estampa devocional
-
Temple-Sepulcre del sant a Vic, casa mare dels ordes claretians -
Església i Casa Natal del Sant a Sallent
.jpg)
En 1858 fundà l'Acadèmia de Sant Miquel, on pretenia agrupar les forces vives de les arts plàstiques, el periodisme i les organitzacions catòliques reunint artistes, literats i propagandistes catòlics de tota Espanya. Poc després és nomenat president del Monestir de l'Escorial i en fa un centre espiritual i acadèmic de gran nivell. A partir de 1864, funda algunes biblioteques populars i parroquials, amb l'objectiu de difondre la cultura religiosa i facilitar la difusió d'obres de devoció i espiritualitat entre la població.
Després de la Revolució de 1868, va exiliar-se amb la reina. Entre 1869 i 1870, va prendre part al Concili Vaticà I, on va donar suport al nou dogma de la infal·libilitat del papa. Va passar els seus últims dies al monestir cistercenc de Fontfreda, prop de Narbona, on va morir el 24 d'octubre de 1870.
Va ser canonitzat per Pius XII el 5 de maig de 1950. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[3]
Obra escrita
El pare Claret destacà per la seva activitat catequística també en el món de l'escriptura, tant en castellà com en català. Va escriure unes 96 obres pròpies (15 llibres i 81 opuscles) a més de fer algunes traduccions. Els seus principals llibres són Camí drét y segúr per arribar al cel (1843), que va tenir 185 edicions, Avisos a un sacerdote (1844), El Catecisme de la doctrina cristiana (1848), Reflexions sobre l'Agricultura (1854), Sermons de missió (1857), Colección de pláticas dominicales (1858), Pláticas doctrinales (1868), la seva Autobiografia (1862,1865) i L'Egoísmo vençut (1869).
Notes
- ↑ Ajuntament d'Igualada, Personatges i fets històrics
- ↑ És l'entitat predecessora de l'actual Editorial Claret, fundada el 1926.
- ↑ Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
Vegeu també
- Missioners Claretians
- Missioneres Claretianes
- Col·legi Claret, diversos centres educatius fundats pels claretians
- Col·legi Claret de Barcelona, primer d'aquests centres, fundat a Gràcia l'any 1871
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Maria Claret i Clarà |
- Autobiografia de Sant Antoni Maria Claret(anglès)
- Missioners Claretians de Catalunya(català)
- Missioners Claretians(castellà)