Antoni Nicolau i Parera

Antoni Nicolau

Antoni Nicolau i Parera (Barcelona, 8 de juny de 1858 - 26 de febrer de 1933) fou compositor i director d'orquestra, una figura clau del renaixement musical català del segle XIX i XX i forjador de l'escola coral catalana moderna.

Va estudiar piano amb Joan Baptista Pujol i composició amb Gabriel Balart, va ampliar estudis al Conservatori de París. A la seva tornada de París, on va residir vuit anys, va ser successivament director de la Societat Catalana de Concerts, de l'Orquestra Catalana i, el 1896, de l'Escola Municipal de Música de Barcelona fins a la seva jubilació l'any 1932. Fou mestre de composició al Conservatori Superior de Música del Liceu, on va tenir Joan Lamote de Grignon com alumne. També esdevingué director simfònic del Liceu i el 1900 va dirigir per primera vegada les nou simfonies de Beethoven així com obres d'autors contemporanis com César Franck, Richard Strauss i Vincent d'Indy.

Les seves obres corals mostren uns coneixements tècnics i estilístics excepcionals i el situen al cim de la música d'aquesta modalitat, sobretot amb texts de Jacint Verdaguer i d'Adrià Gual. Destaquen les composicions La mort de l'escolà, Entre flors, Divendres sant, Cançó del pelegrí, Salve montserratina, Cançó de la moreneta i Cançó dels escolans. Autor de la simfonia Athalia (1876), estrenada al Liceu amb un gran èxit quan només tenia 18 anys, i dels poemes simfònics Le triomphe de Vénus, estrenat a París el 1882, Spes, escrit per a ésser estrenat en la inauguració de l'exposició internacional de Boston, i la llegenda bretona Henora. Va escriure també l'escena dramàtica La tempestad (1877), l'òpera Constanza (1878; estrenada al Liceu), l'òpera còmica Un rapto (1887) i la sarsuela dramàtica Corazón de fuego (1895), estrenada al Teatre Novetats, de Barcelona.