Carles Antoni de Bofarull i Brocà

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 10:33, 28 juny 2016 amb l'última edició de Langtoolbot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaAntoni de Bofarull i de Brocà
Biografia
Dades personals
NacionalitatCatalunya Catalunya

Antoni de Bofarull i de Brocà (Reus, 4 de novembre de 1821 - Barcelona, 12 de febrer de 1892) fou un historiador, poeta, novel·lista i dramaturg català.


Biografia

Nebot de Pròsper de Bofarull i Mascaró i germà d'Andreu de Bofarull i de Brocà, va estudiar a les aules locals, i a final de curs pronuncià un discurs retòric en llatí sobre sant Tomàs d'Aquino, com era costum entre els estudiants de l'època. Amb ell, però, s'acabà el costum. Des de molt jove es dedicà a les lletres. El 1839 es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de Dret, tot treballant alhora en una casa de comerç. El 1841 va fundar el diari satíric El Hongo i va publicar articles de crítica teatral al Diari de Barcelona, des d'on va reclamar el restabliment dels Jocs Florals i també a El Sol. Des de 1859 a 1862 explicà història i geografia aplicades a l'escena en el Conservatori que actuava al Teatre Odeon. Va entrar a treballar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó el 1846, on treballà fins a la seva mort. Va traduir al castellà algunes cròniques antigues de les conservades a l'Arxiu.[1]

Va escriure obres relacionades amb la seva ciutat natal. Per exemple: La mancha del siglo, o las víctimas religiosas (Gràcia, 1850), sobre la crema de convents a Reus el 1835. El 1842 va estrenar com a obra de teatre Pedro el Católico, rey de Aragón, i el 1845 Roger de Flor i Medio Rey y medio vasallo, totes elles de caràcter històric. Va sovintejar les obres de teatre en castellà i en català, amb un llenguatge arcaïtzant.

Fou un dels principals animadors de la Renaixença literària, i va escriure poemes amb el pseudònim Lo Coblejador de Montcada.[2] Com a poeta no va destacar, però les seves poesies, que no han estat aplegades en volum fins a dates recents,[3] tenen tots els ingredients del romanticisme historicista. El 1859 fou un dels restauradors dels Jocs Florals i mantenidor-secretari. El 1862 va escriure la primera novel·la històrica en català, ambientada en el Compromís de Casp, L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant. Alhora, fou membre de nombroses institucions, com l'Acadèmia de la Història de Madrid, de la Societat Mexicana de Geografia i Estadística, la Societat Arqueològica de Bélgica, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i va ser jurat de la Secció Arqueológica de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Va escriure gran nombre d'obres d'història, gramàtica catalana i teatre, d'entre les quals destaca el llibre: Historia crítica de Catalunya, oposada a la que va escriure Víctor Balaguer i Cirera. De vell, va inaugurar la via del memorialisme en català, amb Costums que's perden y recorts que fugen. Va morir a Barcelona el 12 de febrer de 1892.[1]

Obres

En català

  • Los trobadors Nous: col·lecció de poesías catalanas escullidas de autòrs contemporáneos (Barcelona: Llibreria Nacional y Estrangera de Salvador Manero, 1858), antologia de poesies de la Renaixença
  • La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant (Madrid: Libreria Española; Barcelona: Llibreria del Plus Ultra, 1862) [amb diverses reimpressions]
  • Costums que es perden i records que fugen: Reus de 1826-1840 (Barcelona: La Renaixensa, 1880)

En castellà

  • Pedro el Católico, rey de Aragón: drama en 3 actos y en verso, (Barcelona: Impr. de D. J.M. de Grau, 1842)
  • Roger de Flor, ó El manto del templario: drama en tres actos, y en verso (Barcelona: Imprenta de P. Cazes, 1844)
  • Hazañas y recuerdos de los catalanes, ó, Colección de leyendas (Barcelona: J. Oliveres, 1846)
  • Guía-cicerone de Barcelona: o sea, Viajes por la ciudad: con el objeto de visitar y conocer todos los monumentos artísticos, enterarse de todos los recuerdos y hechos históricos y saber el orijen [sic] de todas las tradiciones más orijinales [sic] pertencientes a aquella (Barcelona: Imprenta del Fomento, 1847)
  • Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (Barcelona: Juan Aleu y Fugarull, 1876-78). 9 volums
  • Historia crítica de la guerra de la Independencia en Cataluña, continuación de la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (Barcelona: F. Nacente, 1886-87). 2 volums
  • Historia del rey de aragón don Jaime el Conquistador: escrita en lemosín por el propio monarca y traducida y anotada por Mariano Flotats y Antonio Bofarull Brocà (Barcelona: Impr. y Lib. de la Sra. Viuda e Hijos de Mayol, 1848),431 pàgines.
  • Crónica del rey de Aragón, don Pedro IV el Ceremonioso o del Punyalet, escrita en lemosín por el mismo monarca. Traducida al castellano y anotada por Antonio de Bofarrull. ( Barcelona: Impr. de Alberto Frexas, 1850).
  • Crónica catalana de Ramón Muntaner. Texto original y traducción castellana, acompañada de numerosas notas por Antonio de Bofarull. ( Barcelona: Imprenta de Jaime Jepús, 1860)
  • Gramática de la lengua catalana (Barcelona: Espasa Hermanos, 1867) amb Adolf Blanch i Cortada

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Viquitexts
Viquitexts
 Viquitexts

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs. Reus: l'Ajuntament, 1991, p. 122-124. 
  2. ↑ Historia de la Lengua y de la Literatura Catalana - Magin Pers y Ramona - Barcelona: 1857
  3. ↑ «Antoni de Bofarull, poemes». Catàleg Argus. [Consulta: 10-V-2015].

Bibliografia complementària

  • J. GINEBRA. Antoni de Bofarull i la Renaixença. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1988.
  • Antoni de Bofarull: poemes. Estudi i edició de X. VALL. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1996
  • Sis estudis sobre Antoni de Bofarull. Reus: Centre de Lectura, 1996
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Carles_Antoni_de_Bofarull_i_Brocà&oldid=17133028»