Antonio Machado

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antonio Machado
AntonioMachado.JPG
Naixement 26 de juliol de 1875
Sevilla
Mort 22 de febrer de 1939 (als 63 anys)
Cotlliure, Rosselló
Activitat Poeta
País Espanya
Obres principals Campos de Castilla (1912)

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol del 1875Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer del 1939) fou un poeta, escriptor i intel·lectual andalús. Pertangué en els seus inicis al moviment literari del Modernisme, però més tard passà a ser membre de la Generació del 98. Va morir havent fugit a l'exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota de la bàndol republicà.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La tomba d'Antonio Machado al cementiri de Cotlliure

Antonio Machado va néixer el 26 de juliol de 1875 a Sevilla. Fou el segon de tres germans d'una família d'ideologia liberal. El seu pare, Antonio Machado Álvarez, Demófilo, amic de Joaquín Costa i de Francisco Giner de los Ríos, publicà nombrosos estudis sobre el folklore andalús i gallec. La seva mare fou Ana Ruiz. El seu avi, Antonio Machado Núñez, era metge i professor de ciències naturals.

El 1883, el seu avi és nomenat professor de la Universitat Central de Madrid i tota la família s'hi trasllada. Antonio Machado completa llavors la seva formació a la cèlebre Institución Libre d'Enseñanza, fundada per Francisco Giner de los Ríos.

Machado interromp diverses vegades els seus estudis, afectat pels problemes econòmics de la seva família després de la mort del seu pare per tuberculosi el 1893, i la del seu avi, el 1895. L'influx familiar i el seu centre d'estudis van marcar el seu camí intel·lectual.

El 1899, Antonio Machado viatja a París, on viu el seu germà Manuel, i treballa de traductor a l'editorial Garnier. Allí entrarà en contacte amb Oscar Wilde i Pío Baroja. Torna a Espanya i treballa d'actor mentre cursa el batxillerat.

El 1902 torna a París i coneix Rubén Darío. De tornada a Madrid es fa amic de Juan Ramón Jiménez, que és redactor en cap de la revista modernista Helios, en la qual Machado col·labora. Participa en nombroses tertúlies i entra en contacte amb els joves grups literaris.

El 1907 guanya les oposicions a una plaça de catedràtic de francès de l'institut de Sòria, on es fa amic de Vicente García de Diego que era catedràtic de llatí i grec del mateix institut. Coneix Leonor Izquierdo, que treballava a casa de Vicente García de Diego, amb la qual es casarà dos anys després. Ella tenia quinze anys i ell trenta-quatre. El 1911 van tots dos a passar un any a París, ja que havia aconseguit una beca per a ampliar els seus estudis. Allà assisteix a les classes d'Henri Louis Bergson, però Leonor cau malalta de tuberculosi el mateix juliol i mor un any més tard, l'1 d'agost del 1912. Això provoca una gran depressió a Machado i sol·licita el seu trasllat a Baeza (Jaén), on viurà durant set anys amb la seva mare dedicat a l'ensenyament i a l'estudi, i amb poca activitat per l'escriptura poètica.

El 1917 coneix Federico García Lorca i el 1919 es trasllada a Segòvia. Al 1927 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, tot i que va abandonar el càrrec. El 1932 se li concedeix un lloc de professor a l'institut Calderón de la Barca, de Madrid.

Amb l'esclat de la Guerra Civil marxa a Rocafort (València). El 1937 publica la seva última obra, La guerra. El 1939, amb la derrota de l'Exèrcit Popular de la República fuig d'Espanya i, passant per Barcelona,[1] s'exilia a Cotlliure (Catalunya Nord), on poc després es produeix la mort del poeta i la de la seva mare amb només tres dies d'interval. A la seva butxaca es troba el seu últim vers escrit: "Estos días azules y este sol de la infancia".

Obra[modifica | modifica el codi]

La seva obra poètica s'inicia amb Soledades (1903), que va ser escrita entre 1899 i 1902. En el breu volum ja es notaven molts trets que caracteritzarien la seua lírica posterior.

El 1907 publica Soledades, Galerías y Otros poemas, una versió ampliada de Soledades, després de guanyar les oposicions a una plaça de catedràtic de francès. Aquesta edició del llibre té una dedicatòria -impresa- a dos dels catedràtics que li han atorgat el lloc (D. Agustín Carreres i D. Antonio Gaspar del Campo).

En Soledades, Galerías y Otros poemas (octubre de 1907) la veu del poeta s'alça amb personalitat pròpia. Potser l'aspecte més típic d'aquesta personalitat sigui el to nostàlgic, suaument malenconiós, tot i que parli de coses molt reals o de temes molt de l'època: jardins abandonats, parcs vells, fonts, etc. Espais als quals va aproximant-se a través del record, del somni o dels ensomnis.

Abans, però, ha tingut temps de publicar Campos de Castilla, obra en la qual l'autor se separa dels trets modernistes que presentava la seva obra Soledades i de l'intimisme cap al qual havia evolucionat amb Soledades, Galerías y Otros poemas, acostant-se als autors de la Generació del 98. En una segona versió d'aquesta obra també s'hi recullen uns quants planys per la mort de Leonor.

En el fons, aquest intimisme mai no desapareix, encara que en l'obra següent, Campos de Castilla (1912), (Cal tenir en compte que és el seu llibre vuitcentista.), el poeta mira, sobretot, a l'espai geogràfic que l'envolta —les terres castellanes— i als homes que hi habiten. El 1917 escriu textos en prosa que després seran recollits en els dos apòcrifs Juan de Mairena i Abel Martín.

A la secció Campos de Castilla que figura en l'edició de Poesías completas (1917) s'afegeixen nous textos que no figuren en la de 1912:

  • Un grup de poemes escrits a Baeza després de la mort de la seva dona, en els quals la memòria té un paper fonamental.
  • Una sèrie de poemes breus, de caràcter reflexiu, sentenciosos, que el poeta anomenarà Proverbios y cantares.
  • Uns quants textos molt crítics cap a la societat i l'Espanya d'aquell moment.

El llibre Nuevas canciones (1924), escrit parcialment a Baeza, recorda en algun fragment el to nostàlgic del primer Machado. Hi ha una presència de les terres sorianes, evocades des de lluny; n'hi ha, també, de l'Alta Andalusia, espai geogràfic real i mític alhora; continua, a més, en el nou llibre, la línia sentenciosa de Proverbios y cantares.

Les edicions de Poesies completas de 1928 i 1933 presenten novetats dignes de ser destacades. Especialment, cal ressenyar l'aparició de dos importants apòcrifs, Juan de Mairena i Abel Martín —mestre de Mairena—, més un tercer, que du el mateix nom que el poeta. Són, tots ells, autors dels poemes afegits a aquestes noves edicions. Juan de Mairena és, a més, autor de comentaris en prosa: d'ell digué Machado, alguns anys més tard, que era el seu "jo filosòfic". Entre els textos que a aquests personatges s'atribuïxen destacarem, d'una banda, els de caràcter filosòfic (filosofia impregnada de lirisme), uns quants poemes eròtics, inspirats per Pilar de Valderrama (Guiomar en la poesia), que va ser l'últim gran amor del poeta en la vida real.

Al 1936, a punt d'esclatar la Guerra Civil, publica un llibre en prosa: Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo. Es tracta d'un aplec d'assajos que venia publicant en la premsa madrilenya a partir de 1934. Aquest volum mostra que el seu autor és un dels més originals prosistes del nostre segle. A través d'aquestes pàgines Machado-Mairena parla sobre la societat, la cultura, l'art, la literatura, la política, la filosofia. Usa una gran varietat de tons, que va des de l'aparent frivolitat fins a la gravetat màxima, passant per la ironia, la gràcia, l'humor, etc.

Durant la guerra marxa amb la seva família a València, s'uneix al moviment Alianza de Escritores Antifascistas i participa activament en el II Congrés Internacional, celebrat en la mateixa ciutat. Machado va escriure uns pocs textos en vers i molts en prosa. Alguns —vers i prosa— es recullen en el seu últim llibre, La guerra (1937, amb il·lustracions de José Machado). Si bona part de les seves peces últimes han de veure's com a testimonials, hi ha textos de grandíssima qualitat literària, entre ells, El crimen fue en Granada, escrit amb motiu de l'assassinat de Federico García Lorca.

Durant els anys vint i els primers anys de la dècada dels trenta, escriu teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel. Ambdós estrenen a Madrid les següents obres: Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel (1926), Juan de Mañara (1927), Las adelfas (1928), La La Lola se va a los puertos (1929), La prima Fernanda (1931) i La duquesa de Benamejí (1932).

Característiques de la seva poesia[modifica | modifica el codi]

La poesia d'Antonio Machado és molt particular. Per a ell la poesia s'allunya de la concepció modernista que aquesta és la suma de les arts. No importa tant la forma, la musicalitat, la bona rima, si no es conta res. El verb és el més important, perquè expressa el temps, la temporalitat que ell considera essencial. No obstant això, no li dóna tanta importància a l'espai.

La poesia és l'expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d'un home amb el temps de cadascun. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal.

Rebutja el creacionisme perquè conrea la imatge com alguna cosa en si mateix. També li dóna molta importància al sentiment que ha d'impregnar la imatge. Les imatges que no parteixen del sentiment, sinó només de l'intel·lecte, no valen res.

També rebutja la poesia surrealista, perquè no té estructura lògica. Per a ell això és una deshumanització, que no comparteix. La poesia ha de parlar amb el cor.

Poemes musicats[modifica | modifica el codi]

El cantant Paco Ibáñez va musicar un recull de Proverbios i cantares i el va incloure en el disc Los unos por los otros (1970). El 1969 Joan Manuel Serrat treu el disc Dedicado a Antonio Machado, poeta, amb deu poemes musicats, entre els quals cal destacar La saeta i Cantares, que barreja textos propis amb altres del poeta. El disc inclou també la cançó En Cotlliure, amb lletra de Serrat, que acaba amb uns versos realment emotius:

Anticatalanisme[modifica | modifica el codi]

Sota l'aurèola republicana i progressista amb què s'ha revestit la figura de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalanista. La seua obra és una exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència de l'Estat espanyol, la qual inclou una idea excloent de la diversitat i que es visualitza de forma inequívoca en els seus articles apòcrifs signats amb els pseudònims d'Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seua estimada Guiomar (Pilar Valderrama). Antonio Fernández Ferrer, en l'estudi introductori a l'edició de Juan de Mairena, adverteix:

« D'altra banda, també podríem trobar en la ideologia de Machado detalls no tan positius per a una visió actual d'alguns temes com, per exemple, la concepció espanyolista massa ancorada en els tòpics del jacobinisme hispànic o el seu rebuig del pacifisme.[2] »

Machado va defensar el monolingüisme espanyol d'una manera rotunda:

« No cal entestar-se en què els nostres nens parlin cap altra llengua més que la castellana, la qual és la llengua imperial de la seua pàtria. El francès, l'anglès, l'alemany, l'italià s'han d'estudiar com el llatí i el grec, sense ànim de parlar-los.[3] »

L'espanyolisme és inherent a la seua obra i, justament, fa ús del seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense cap mena de dubte:

« D'aquells que diuen ser gallecs, catalans, bascos, extremenys, castellans, etc., abans que espanyols, desconfieu-ne sempre. Acostumen a ésser espanyols incomplets, insuficients, dels quals res de profit pot esperar-se.[4] »

Malauradament, aquest tipus d'afirmacions no acostumen a alterar la complaença que envolta l'aurèola republicana i progressista de Machado, icona actual del progressisme espanyol com ho certifica les cançons de Joaquín Sabina i Joan Manuel Serrat. N'és un exemple la biografia elaborada per Ian Gibson quan interpreta la correspondència privada del poeta del 2 de juny del 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu davant dels judicis antiseparatistes de la parella:

« En la seua carta, Pilar s'ha expressat defraudada amb el desenvolupament de la República i, especialment, pel que sembla, amb la qüestió de l'Estatut català, el qual al llarg del maig del 1932, hom debat intensament en les Corts, amb memorables intervencions d'Ortega y Gasset, Unamuno i, sobretot, Manuel Azaña. Planeja sobre el nou règim el fantasma del separatisme català.[5] »

De totes maneres, si hom consulta el contingut íntegre de l'epístola en qüestió, s'hi pot comprovar que els judicis i l'animadversió contra l'autonomia de Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado:

« Raó tens, deessa meua, quan em dius que la República -tan desitjada! Jo confesso haver-la desitjat sincerament- ens ha defraudat una mica. La qüestió de Catalunya sobretot, és molt desagradable. No m'hi dono per sorprès, perquè el mateix dia que vaig saber el cop de mà dels catalans ho vaig dir: "Els catalans no ens han ajudat a portar la República, però seran ells els qui se l'emportaran." I en efecte, contra aquesta República, on no hi manquen homes de bona fe, milita Catalunya. Crec amb Don Miguel de Unamuno que l'Estatut és, pel que fa a Hisenda, un veritable atracament, i pel que fa a l'ensenyament alguna cosa veritablement intolerable. Crec, però, que encara cal una reacció en favor d'Espanya, que no concedeixi a Catalunya sinó el que és just: una moderada autonomia, i res més.[6] »

És a dir, el seu pensament jacobinista considerava la identitat catalana i el seu anhel de llibertat com un anacronisme que calia combatre i eliminar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Barcelona recorda els 75 anys de l'estada d'Antonio Machado a la ciutat». Barcelona TV, 19 abril 2013.
  2. Machado, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986. Pàg. 49.
  3. Machado, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240. Pàg. 233 Madrid, 1986.
  4. Machado, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 241. Pàg. 45, Madrid, 1986
  5. Gibson, Ian, Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado. Pàg. 490.- Aguilar 2006. Santillana Ediciones Generales.- Madrid
  6. Aubert, Paul, Antonio Machado hoy (1939-1989). Pàg. 354- Casa Velázquez. 1994, Algete, Madrid

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]