Antonio Machado
Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol del 1875 - Cotlliure, 22 de febrer del 1939) fou un poeta, escriptor i intel·lectual espanyol. Pertanyé en els seus inicis al moviment literari del Modernisme, però més tard passà a ser membre de la Generació del 98. Va morir havent fugit a l'exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota de la Segona República Espanyola.
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
Antonio Machado nasqué el 26 de juliol de 1875 a Sevilla. Fou el segon de tres germans d'una família d'ideologia liberal. El seu pare, Antonio Machado Álvarez "Demófilo", amic de Joaquín Costa i de Francisco Giner de los Ríos, publicà nombrosos estudis sobre el folklore andalús i gallec. La seva mare fou Ana Ruiz. El seu avi, Antonio Machado Núñez, era metge i professor de ciències naturals.
El 1883, el seu avi és nomenat professor de la Universitat Central de Madrid i tota la família es trasllada amb ell a aquesta ciutat. Antonio Machado completa llavors la seva formació a la cèlebre Institución Libre d'Enseñanza, fundada per Francisco Giner de los Ríos.
Machado interromp diverses vegades els seus estudis, afectat pels problemes econòmics de la seva família després de la mort del seu pare per tuberculosi el 1893, i la del seu avi, el 1895. L'influx familiar i el seu centre d'estudis van marcar el seu camí intel·lectual.
El 1899, Antonio Machado viatja a París, on viu el seu germà Manuel, i treballa de traductor en l'editorial Garnier. Allí entrarà en contacte amb, per exemple, Oscar Wilde i Pío Baroja. Torna a Espanya i treballa d'actor mentre assoleix el títol de batxillerat.
El 1902 torna a París i coneix Rubén Darío. De tornada a Madrid entaula amistat amb Juan Ramón Jiménez, que és redactor cap de la revista modernista Helios, en la qual Machado col·labora. Participa a nombroses tertúlies i entra en contacte amb els joves grups literaris. El 1903 publica el llibre de poesies Soledades (Solituds).
El 1907 publica Soledades, galerías y otros poemas, una versió ampliada de Soledades, després de guanyar les oposicions per la plaça de catedràtic de francès. Aquesta edició del llibre té la dedicatòria -d'impremta- a dos dels catedràtics que li han atorgat el lloc (D. Agustín Carreres i D. Antonio Gaspar del Camp). Tria la vacant de l'institut de Sòria, on coneix una noia, Leonor Izquierdo, amb la qual es casarà dos anys després, tenint ella 15 anys i ell, 34.
El 1911 van tots dos a passar l'any a París ja que Machado havia aconseguit una beca per a ampliar els seus estudis. Allà assisteix a les classes d'Henri Louis Bergson, però Leonor cau malalta de tuberculosi el mateix juliol i mor un any més tard, l'1 d'agost del 1912. Això provoca una gran depressió a Machado i sol·licita el seu trasllat a Baeza (Jaén), on viurà durant set anys amb la seva mare dedicat a l'ensenyament i a l'estudi, sent poc actiu per l'escriptura poètica durant aquest temps.
Abans, però, ha tingut temps de publicar Campos de Castilla, obra en la qual l'autor se separa dels trets modernistes que presentava la seva obra Soledades i de l'intimisme cap al qual havia evolucionat amb Soledades, galerías y otros poemas, acostant-se als autors de la Generació del 98. En una segona versió d'aquesta obra també s'hi recullen uns quants planys per la mort de Leonor.
El 1917 coneix Federico García Lorca i el 1919 es trasllada a Segòvia. El 1932 se li concedeix un lloc de professor a l'institut Calderón de la Barca, de Madrid.
Escriu textos en prosa que després seran recollits en els dos apòcrifs Juan de Mairena i Abel Martín.
Amb l'esclat de la Guerra Civil marxa a València. El 1937 publica la seva última obra, La guerra. El 1939, amb la derrota de l'exèrcit republicà fuig d'Espanya i, passant per Barcelona, s'exilia a Cotlliure (Catalunya Nord), on poc després es produeix la mort del poeta i la de la seva mare amb només tres dies d'interval. A la seva butxaca es troba el seu últim vers escrit: "Estos días azules y este sol de la infancia.
[modifica] Obra
La seva obra poètica s'inicia amb Solituds (1903), que va ser escrita entre 1899 i 1902. En el breu volum vam notar ja molts trets personals que caracteritzaran el seua lírica posterior. En Solituds, galeries i altres poemes (octubre de 1907) la veu del poeta s'alça amb personalitat pròpia. En aquest mateix any, s'instal·la en la ciutat de Sòria per a ensenyar francès. En aquesta ciutat coneixerà a la qual serà la seva esposa, Leonor. Potser el més típic d'aquesta personalitat sigui el «to» nostàlgic, suaument malenconiós, tot i que parli de coses molt reals o de temes molt de l'època: jardins abandonats, parcs vells, fonts, etc. Espais als quals va aproximant-se a través del record, del somni o dels ensomnis.
En el fonamental, aquest intimisme mai no desapareix, encara que en el lliurament següent, Campos de Castilla (1912), Antonio Machado explori nous camins (no en va, és el seu llibre "noventayochista"). En la col·lecció de 1912 el poeta mira, sobretot, a l'espai geogràfic que l'envolta —les terres castellanes— i als homes que hi habiten. A la secció "Campos de Castilla" que figura en l'edició de Poesies completes (1917) s'afegiran nous textos que no figuren en la de 1912: a) un grup de poemes escrits en Baeza després de la mort de la seva dona, Leonor, en els quals la memòria té un paper fonamental, b) una sèrie de poemes breus, de caràcter reflexiu, sentenciosos, que el poeta anomenarà «Proverbios y cantes», i c) uns quants textos molt crítics: crítica social i crítica a l'Espanya d'aquell moment.
El llibre Noves cançons (1924), escrit parcialment a Baeza, recorda en alguna de les seves parts el to nostàlgic del primer Machado. Hi ha una presència de les terres sorianes, evocades des de lluny; n'hi ha, també, de l'Alta Andalusia, espai geogràfic real i mític alhora; continua, a més, en el nou llibre, la línia sentenciosa (proverbios y cantes).
Les edicions de Poesies completes de 1928 i 1933 presenten novetats dignes de ser destacades. Especialment, cal ressenyar l'aparició de dos importants apòcrifs, «Juan de Mairena» i «Abel Martín» —mestre de Mairena—, més un tercer, que duu el mateix nom que el poeta. Són, tots ells, autors dels poemes afegits a aquestes noves edicions. Juan de Mairena és, a més, autor de comentaris en prosa: d'aquest ha de dir Machado alguns anys més tard que és el seu «jo filosòfic». Entre els textos que a aquests personatges s'atribuïxen destacarem, d'una banda, els de caràcter filosòfic (filosofia impregnada de lirisme); d'altra banda, uns quants poemes eròtics, que la seva inspiradora (Pilar de Valderrama en la vida real; Guiomar en la poesia) va ser l'últim gran amor del poeta.
Al 1936, ja en vespres de la Guerra Civil, publica un llibre en prosa: Juan de Mairena. Sentències, donaires, apunts i records d'un professor apòcrif. Es tracta d'una reunió d'assajos que venia publicant en la premsa madrilenya a partir de 1934. Aquest volum mostra que el seu autor és un dels més originals prosistes del nostre segle. A través d'aquestes pàgines Machado-Mairena parla sobre la societat, la cultura, l'art, la literatura, la política, la filosofia. Usa una gran varietat de tons, que va des de l'aparent frivolitat fins a la gravetat màxima, passant per la ironia, la gràcia, l'humor, etc.
Durant la contesa civil marxa amb la seva família a València. Unint-se al moviment Alianza de Escritores Antifascistas, participant activament en el II Congrés Internacional, celebrat en la ciutat de València. Machado va escriure uns pocs textos en vers i molts en prosa. Alguns —vers i prosa— es recullen en el seu últim llibre, La guerra (1937, amb il·lustracions de José Machado). Si bona part de l'escriptura última ha de veure's com purament testimonial, hi ha —no obstant això— certs textos de grandíssima qualitat literària. Entre ells, El crim va anar a Granada.
Durant els anys vint i els primers anys de la dècada dels trenta, escriu teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel. Ambdós estrenen en Madrid les següents obres: “Dissorts de la fortuna o Julianillo Valcárcel” (1926), Juan de Mañara (1927), "Els baladres" (1928), "La Lola se va a los puertos" (1929), “La cosina Fernanda” (1931) i “La duquessa de Benamejí” (1932). En l'actualitat, aquest poeta és homenatjat pel cantautor espanyol Joan Manuel Serrat i un dels seus èxits és "Cantes".
[modifica] Característiques de la seva poesia
La poesia d'Antonio Machado és molt característica. Per a ell la poesia s'allunya de la concepció modernista que aquesta és la suma de les arts. No importa tant la forma, la musicalitat, la bona rima, si no es conta res. El verb és el més important, perquè expressa el temps, la temporalitat que ell considera essencial. No obstant això, no li dóna tanta importància a l'espai.
La poesia és l'expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d'un home amb el temps de cadascun. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal.
Rebutja el creacionisme perquè conrea la imatge com alguna cosa en si mateix. També li dóna molta importància al sentiment que ha d'impregnar la imatge. Les imatges que no parteixen del sentiment, sinó només de l'intel·lecte, no valen res.
També rebutja la poesia surrealista, perquè no té estructura lògica. Per a ell això és una deshumanització, que no comparteix. La poesia ha de parlar amb el cor.
[modifica] Reconeixements
Al 1927 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, tot i que va abandonar el càrrec.
[modifica] Enllaços externs
- Centenari de Machado a Sòria (castellà)
- Poética de Antonio Machado (castellà)
- Antonio Machado a Sòria (castellà)
- Biografia i poemes d'Antonio Machado (castellà)
- Gran part de l'Obra Poètica d'Antonio Machado. (castellà)
- Cronologia d'Antonio Machado (castellà)
- Més de 100 Poemes representatius de l'autor Antonio Machado (castellà)
- Antonio Machado In Memoriam (castellà)
