Antonio Negri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antonio Negri

Antonio Negri (Pàdua, 1933) és un filòsof moral i politòleg italià, un dels autors de caràcter marxista que genera més controvèrsia en l'actualitat.

Vida i obra[modifica | modifica el codi]

Negri fou membre inicialment del grup radical Potere Operaio i posteriorment del grup Autonomia i escrigué conjuntament amb molts altres treballadors i estudiants vinculats al moviment autonomista durant els anys 60 i 70 com ara Raniero Panzieri, Mario Tronti, Sergio Bologna, Romano Alquati, Mariarosa Dalla Costa i François Berardi. Més tard escrigué per Futur Antérieur amb gent com Paolo Virno. És conegut, però, principalment per ser el coautor, conjuntament amb Michael Hardt d'Imperi.

Negri fou declarat culpable i empresonat sota els càrrecs de ser, ell i la seva obra, "culpables morals" d'actes de violència, a causa de la seva defensa de la insurrecció armada contra l'estat italià durant els anys 60 i 70. El 1983, mentre encara estava a la presó, fou elegit diputat i fou alliberat en base al principi d'immunitat parlamentària. Aleshores s'exilià a França on residí durant 14 anys. El 1997 retornà voluntàriament a Itàlia i fou empresonat de nou per acabar de complir la seva pena. El 2003 fou alliberat si bé encara avui en dia està inhabilitat per exercir càrrecs públics i per exercir la docència.

La prolífica, iconoclasta, cosmopolita, original i sovint també densa i difícil obra filosòfica de Negri cerca els punts crítics de la major part dels moviments intel·lectuals de l'últim segle i els posa al servei d'una nova anàlisi marxista del capitalisme. La controvertida tesi d' Imperi que la globalització dels mercats mundials duta a terme des de finals dels anys 60 ha produït un desenvolupament sense precedents del que ell anomena l'absorció real de l'existència social per part del capital toca directament i amb molta força un bon nombre de temes relacionats amb l'economia xarxa, la globalització i la societat de la informació, per la qual cosa obtingué una gran repercussió des del mateix moment en què fou publicada l'any 2000.

La tesi central de l'obra Imperi, segons la qual l'estat-nació ha retrocedit com a formació política primària per deixar lloc a un mecanisme global de poder difús i descentralitzat, el qual ell anomena precisament "imperi", ha sofert nombroses crítiques, especialment a partir del rol agressiu i unilateralista adoptat pels Estats Units a partir de l'11 de setembre.

La influència d'Imperi ha anat en augment des de la seva publicació i ha servit de font d'inspiració per molts projectes arreu del món entre els quals destaquen noborders, Libre Society, KEIN.ORG, NEURO-networking europe i D-A-S-H.

La continuació d'Imperi, anomenada Multitud, fou publicada l'Agost de 2004.

Potser el millor resum del projecte de Negri ve del crític neoliberal John Reilly, que denomina Imperi "un esquema post-modern per derrocar la Ciutat de Déu"

De fet, la relació que tingué Negri amb moviments de treballadors catòlics i amb la teologia de l'alliberament a principis dels anys 50 deixà una profunda marca en el seu pensament. Una de les seves obres més recents L'hora de la revolució (2003) es basa en temes dibuixats per Sant Agustí d'Hipona i Baruch Spinoza i pot ser descrita com un intent de trobar la Ciutat de Déu sense l'ajuda d'il·lusions transcendentals i de la teologia del poder de la qual ell troba trets en pensadors tan allunyats com Martin Heidegger i John Maynard Keynes, tot estenent i corregint la crítica de Karl Marx a la ideologia com a falsa consciència.

Temes centrals de l'obra de Negri[modifica | modifica el codi]

Entre els temes centrals de l'obra de Negri hi figuren el Marxisme, l'Antiglobalizació, l'Anticapitalisme, el Postmodernisme, el Neoliberalisme, la Democràcia i la Multitud.

Negri mateix reconeix la influència de Michel Foucault, David Harvey (especialment de l'obra La condició de la postmodernitat de 1989), Frederic Jameson (i l'obra Postmodernisme o la lògica cultural dun capitalisme tardà de 1991) i de l'obra de Gilles Deleuze i Felix Guattari Antièdip: Esquizofrènia i capitalisme.

Escrits i obra política[modifica | modifica el codi]

La prolífica, iconoclasta, altament original i a vegades densa i difícil obra de Negri, intenta revisar en termes crítics algunes de les principals corrents intel·lectuals de la segona mitat del segle XX, posant-les al servici d'una nou anàlisi marxista del capitalisme. Arreplegant la lliçó de Michel Foucault i les seues anàlisis sobre el biopoder, així com les aportacions del esquizoanálisis de Gilles Deleuze i Félix Guattari, durant la dècada de 1980, anys d'exili i relativa clandestinitat a París, Negri reformularà els seus plans d'investigació i de pensament elaborant les bases de la definició d'una nova figura del treball viu de Marx, adequada en un sentit ontològic a les noves dimensions completament socials de la producció, la cooperació i el poder de comandament. Esta figura, prospectiva i estratègica, a més de conceptual, és la multitud.

Les tesis centrals de la seua obra Imperi, segons la qual l'estat-nació ha perdut el seu paper central com a formació política primària per a deixar lloc, en un sentit tendencial i no exempt de catàstrofes, a un mecanisme global de poder difús i descentralitzat, denominat precisament Imperi. En l'obra, els actors ocults que han impulsat eixes transformacions del poder i la sobirania han sigut les lluites de la classe obrera i dels subjectes postcolonials, és a dir, les dimensions transestatals de la producció i el conflicte en les dimensions del mercat mundial han conduït a un "interregne", açò és, a un àmbit en xarxa del poder mundial, el Imperi, justament, en el que distints actors (monàrquics, com és el cas dels EUA; aristocràtics, com alguns estats-nació i les grans corporacions multinacionals, i democràtics, com és el cas de les ONG, els mitjans de comunicació de masses) donen forma tendència a una constitució imperial, basada en un poder en xarxa. Les seues tesis han suscitat ingents polèmiques, particularment a partir del rol agressiu i unilateralista adoptat pels Estats Units a partir del 11 de setembre. Entre les seues obres anteriors, dues de les més importants són segurament L'anomalia salvatge (1982) on, planteja una interpretació original sobre la figura de Baruch Spinoza, Marx més enllà de Marx (1996) una sèrie de lliçons sobre els Grundrisse, el cos de manuscrits que Karl Marx va escriure com a preparació per a El Capital. En 2005 va manifestar una impopular posició dins de l'esquerra radical europea defenent el SÍ en el referèndum de la Constitució Europeaen diversos articles i entrevistes, participant així mateix, junt amb Daniel Cohn-Bendit en un acte del Parti Socialiste a favor del sí en el referèndum francès. Negri va considerar que la Constitució Europea era positiva per a disminuir el pes dels estat-nació i per a augmentar el pes de Europa. Pot trobar-se una defensa d'Europa en el seu llibre Europa i l'Imperi.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • L'anomalia salvatge (1982)
  • Marx més enllà de Marx (1996)

Conjuntament amb Michael Hardt[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Lectures crítiques[modifica | modifica el codi]