Antoni de Villarroel i Peláez
| Antoni de Villarroel i Peláez | |
|---|---|
 Aquest article cal que sigui il·lustrat amb una fotografia de la persona en qüestió. Si en coneixeu o en teniu una de llicència lliure la podeu carregar a Commons per tal d'enllaçar-la ací. |
|
| Naixement | 1656 Barcelona |
| Defunció | 1726 La Corunya |
| Nacionalitat | Castellana |
| Ocupació | Militar |
Signatura
 |
|
Antoni de Villarroel i Peláez (Barcelona, 1656 - La Corunya, 22 de febrer de 1726[1]) va ser un militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714.
Era fill d'un militar benestant, procedent de Vilanova dos Infantes (Galícia), i de mare asturiana.
Taula de continguts |
[modifica] Carrera militar
Va ingressar a l'exèrcit, i el 1697 va defensar Barcelona contra els francesos. Enquadrat en l'exèrcit de Felip V, en caure en desgràcia el duc d'Orleans va marxar a Galícia, on es va adherir als aliats. El rei arxiduc Carles III el va nomenar tinent mariscal.
Es va distingir en la batalla de Villaviciosa, on foren derrotades les forces austriacistes i en la tasca ingrata de l'evacuació d'Aragó (1711). Nomenat comandant suprem de les forces catalanes, va organitzar la defensa de Barcelona. Formalitzat el setge de la ciutat pel duc de Pòpuli, que la va bombardejar per atemorir-ne els habitants, Villarroel va fer replicar amb l'artilleria. En el curs de la guerra va haver de vigilar l'estat de les febles defenses de Barcelona. Per rebutjar els assalts parcials que patia la ciutat (agost del 1714), va organitzar, juntament amb Josep Bellver i Balaguer, una sortida ràpida.
Però els atacs felipistes van obrir noves bretxes, fet que va fer decidir Villarroel a convocar un consell de guerra (1 de setembre), a esquena dels consellers de la ciutat, en el qual va suggerir, en vista de l'estat desesperat de les defenses, la conveniència de capitular i d'acceptar l'oferiment del duc de Berwick.
Rafael Casanova i els consellers s'hi van oposar, i Villarroel va intentar dimitir. Però davant l'assalt decisiu de l'11 de setembre va mantenir-se al capdavant de les forces catalanes. Va preparar la seva columna per desallotjar l'enemic del pla d'en Llull, i es va situar al davant per tractar de contrarestar, en un darrer esforç, el densíssim foc de barrera.
Fou ferit i va quedar fora del combat. Havent caigut ferit també Rafael Casanova, el coronel Ferrer, apoderat del lloctinent de Mallorca, va anar a veure Villarroel. Aquest va exposar que era del parer de capitular abans de la nit, per estalviar a la ciutat el saqueig, la crema i l'assassinat en massa. Aleshores va decidir, sota la seva responsabilitat, de manar que toquessin a capitulació. Malgrat les seguretats donades en aquesta, els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i el mateix Villarroel, ferit, van ser empresonats.
[modifica] Empresonament i mort
Fou dut per mar al castell d'Alacant on el seu grup de presoners austriacistes va desembarcar el 29 d'octubre. El mes següent foren traslladats al de La Corunya on s'hi passaria la resta de la seva vida fins a morir el 22 de febrer de 1726 en unes condicions paupèrrimes. Aquells últims anys els va passar en una cel·la que s'inundava amb les onades de la mar, les quals li varen provocar una paràlisi total de les cames.[1] La data real de la seva mort la van descobrir els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà el 2009. Fins llavors la historiografia oficial havia cregut que Villarroel havia estat alliberat a Segòvia, gràcies a la pau de Viena, on s'hauria quedat a viure en terres castellanes amb un retir digne pagat per l'emperador Carles VI, fins a la seva suposada mort, datada equivocadament el 1742.
[modifica] Curiositats
Porta el seu nom un dels carrer del districte de l'Eixample de Barcelona.
