Apologia de Sòcrates

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Plato's Academy mosaic from Pompeii.jpg
Part de la sèrie:
Els diàlegs de Plató
Primers diàlegs:
ApologiaCàrmidesCritó
EutífronAlcibíades I
Hípies majorHípies menor
LaquesLisis
Transitoris i diàlegs mitjans:
CràtilEutidemGòrgies
MenexenMenóFedó
ProtàgoresEl banquet
Diàlegs mitjans posteriors:
La RepúblicaFedre
ParmènidesTeetet
Últims diàlegs:
TimeuCríties
El SofistaEl Polític
FilebLleis
Obres d'autenticitat dubtosa:
Axioc - Alcione
ClitofontEpínomis - Erixias
DemòdocCartesHiparc
MinosRivals d'amorSísif
Alcibíades IITèages

L'Apologia (de Sòcrates), escrita entre el 393 i 389 aC, és la versió que dóna Plató del discurs de defensa pronunciat per Sòcrates davant del tribunal atenès que el va condemnar a mort (399 aC). Era acusat de no honorar els déus de la ciutat i corrompre els joves. És una obra de joventut de Plató.

Introducció[modifica | modifica el codi]

Sòcrates comença dient que no sap si els atenesos (assemblea general) han estat ja persuadits pels que l'acusen. Aquest començament és crucial per establir el tema de tot el discurs, ja que és freqüent que Plató comenci els seus diàlegs socràtics exposant la idea general del text. En aquest cas, el diàleg s'obre amb "Com heu estat afectats, atenesos, pels meus acusadors, no sé". Aquest no ho sé, de fet, suggereix que la filosofia exposada a l'Apología va consistir plenament en una sincera admissió d'ignorància, ja que tot el seu coneixement procedeix de la seva confessió de no saber res: "Només sé que no sé res".

Sòcrates demana al jurat que no el jutgin per les seves habilitats oratòries, sinó per la veritat que aquestes convoquen. Al seu torn, assegura que no farà servir ornaments retòrics ni frases acuradament preparades, sinó que dirà en veu alta el que li passi pel cap, les mateixes paraules que utilitzaria a l'àgora i en les reunions. Malgrat això, però, demostra ser un mestre en retòrica, i que no és només eloqüent i persuasiu, sinó que sap jugar amb el jurat. El discurs, que ha posat als lectors del seu costat durant més de dos mil·lennis, no aconsegueix guanyar el judici. Sòcrates va ser condemnat a mort, i ha estat admirat per la seva tranquil·la acceptació d'aquest fet.

Acusació[modifica | modifica el codi]

Els tres homes a presentar càrrecs contra Sòcrates són:

Anita, fill d'un atenès prominent, Antemion. Anita apareix en Menon, on apareix inesperadament mentre Sòcrates i Menon (que està visitant Atenes) discuteixen si la virtut pot ser ensenyada. Sòcrates argumenta que no, i ofereix com a evidència que molts bons atenesos han tingut fills inferiors als seus pares, després del qual procedeix a donar noms, entre ells Pericles i Tucídides. Anita s'ofèn, i avisa Sòcrates que menysprear ( "kakòs légein") a aquestes persones li portarà problemes algun dia. (Menon 94e-95.). Melet, dels tres l'únic a parlar durant la defensa de Sòcrates. També se l'esmenta en un altre diàleg Eutifrón, encara que no apareix en ell. En ell Sòcrates diu que Meletos és un jove desconegut de gran nas Aquilina. A la Apología, Meletos presenta les seves acusacions, el que permet a Sòcrates rebatre. Sense prestar molta atenció als càrrecs que està afirmant, acusa Sòcrates d'ateisme, de creure en semidéu i de corrompre la joventut mitjançant els seus ensenyaments. Licón, del qual poc se sap; d'acord amb Sòcrates era representant dels oradors.

Els càrrecs contra Sòcrates

Sòcrates diu que ha de refutar dos tipus d'acusacions diferents: els vells càrrecs de que és un criminal i un curiós que pregunta fins al cel i la terra, i els més recents càrrecs legals de corrompre als joves i de creure en coses sobrenaturals de la seva pròpia invenció, en lloc dels déus de la polis. Sobre els vells càrrecs diu que són el resultat d'anys de rumors i prejudici, i per tant no poden ser resposts. Sòcrates desvirtua aquests "càrrecs informals" donant-los una aparença legal dient: "Socrates comet delicte en investigar els fenòmens celestes i subterranis, ja que, segons ells, converteix l'argument més feble en el més fort, instruint això als altres, i sense creure en els déus, és a dir, és ateu. També diu que aquestes al legacions van néixer de la boca de cert poeta còmic, és a dir, Aristòfanes.

L'apassionada defensa Sòcrates en ser acusat de sofista (i curiós), no és més que una distracció de les altres, més greus, acusacions, ja que els sofistes no eren condemnats a mort a Grècia; al contrari, eren freqüentment cercats pels pares per a ser tutors dels seus fills, per la qual cosa Sòcrates diu que no pot ser confós amb un sofista, ja que aquests són savis (o creuen que ho són), i estan ben pagats, mentre que ell és pobre (tot i ser sovint vist en les taules de joc), i diu no saber absolutament res.

Referències bibliogràfiques[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Apologia de Sòcrates a Viquitexts, la biblioteca lliure.