Apostasia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'apostasia (del grec αποστασία, "desertar" o "revoltar-se", de απο, apo, "fora, a part", στασις, stasis, "posició") és l'acte de renunciar a la religió que hom professa (o a la que està reconegut). Qui comet apostasia és un apòstata; així per exemple, l'emperador romà Julià, educat en el cristianisme, va decidir tornar al paganisme i restablir els antics cultes; per això, se'l coneix com a Julià l'Apòstata (361-363).

L'apostasia és doncs la renúncia o abjuració d'una determinada fe, així com la sortida o abandó d'una orde religiós. També pot fer referència al clergue que prescindeix usualment de la seva condició, incomplint així les seves obligacions clericals.

En aquest sentit observem una línia general de significat en totes les accepcions. Enfront de l'heretgia, sembla que l'apostasia suposa un abandó o negació total de la doctrina original. És a dir, en lloc de negar un dogma de la doctrina es nega la doctrina completa. Mentre que l'apòstata o l'heretge neguen en tot o en part (respectivament) la doctrina, el pagà és un que no coneix —o que encara no ha estat iniciat en ella— la doctrina.

El concepte general en la religió[modifica | modifica el codi]

En general i des d'un punt de vista religiós, les distintes religions consideren l'apostasia un acte de vici, una corrupció de la virtut, de la pietat, en el sentit que, al fallar aquesta, l'apostasia és la conseqüència. En l'Església cristiana primitiva, l'apostasia estava considerada com un pecat imperdonable, equiparable a l'assassinat i l'adulteri. Més endavant es va considerar perdonable després de fer una penitència pública.[1]

Catolicisme: el Dret Canònic[modifica | modifica el codi]

En el catecisme de l'església catòlica hi trobam múltiples referències a aquesta noció, entre les quals s'establix que l'apostasia és una ruptura que lesiona la unitat de l'Església, juntament amb l'heretgia i el cisma.

El cànon 751 del Codi de Dret Canònic defineix així el terme: Apostasia és el rebuig total de la fe cristiana. També trobem una altra referència (cànon 1041.2) on es parla de l'apostasia com d'un delicte (i per tant d'un acte punible).

L'apostasia té un sentit especial en el catolicisme si es mira des del prisma del que és batejat sense tenir la capacitat per a consentir: el bateig introduïx el nen a la comunitat catòlica com a membre d'aquesta, a pesar que ell no és conscient d'això i no ha triat lliurement ser batejat. El Codi de Dret Canònic no contempla, malgrat això, l'apostasia com una opció dels fidels, sinó només com un delicte.

No obstant això, el mateix codi establix en el cànon 393 que el bisbe diocesà representa a la diòcesi en tots els negocis jurídics. És per això que és el bisbe qui té competència per a acceptar l'apostasia d'un fidel i, en última instància, la Conferència Episcopal és qui podrà decidir si s'accepta o no l'apostasia en el nostre país. A Espanya, els individus que han arribat a la majoria d'edat poden apostatar.

Islam[modifica | modifica el codi]

Article principal: Apostasia en l'islam

L'apostasia té cabuda en altres religions, i no només en la catòlica. Així, per exemple, l'islam estableix la pena de mort per a tot aquell que abandoni la religió musulmana. No obstant això, hi ha polèmica en aquest punt: mentre uns estudiosos afirmen que és un mandat de l'Alcorà, uns altres afirmen que no hi ha en el llibre sagrat cap text que doni fonament a la pena capital.

Judaisme[modifica | modifica el codi]

Segons la religió juadica, apostatar és un pecat terrible.[2]

Altres accepcions[modifica | modifica el codi]

Deixant de costat l'aspecte religiós, cap analitzar altres usos de la paraula:

Alguns ateus i agnòstics usen el terme per a descriure la pèrdua de fe en la religió. Altres moviments, com els laïcistes, lliurepensadors i científics, utilitzen l'apostasia com a part de la seva lluita per la llibertat de consciència i com una opció vàlida per a una societat més lliure. També s'empra per conversos a una nova religió o per altres motius distints (com pot ser cometre una greu falta cap a la pròpia religió).

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada "apostasie." Microsoft® Études 2007 [DVD].
  2. Armengol, Montse; Forcano, Manuel. «La vida quotidiana al call de Girona» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.32-33. ISSN: 1695-2014.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]