Aquità

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Llengües paleohispàniques

L'aquità és una llengua paleohispànica que és coneguda només per testimonis indirectes, no se'n coneixen textos escrits. Existeix la hipòtesi que aquesta llengua representa un parent proper al basc (l'únic conegut) o potser la fase més antiga documentada d'aquesta llengua, i per això també és anomenada èuscar arcaic.

De l'existència de la llengua aquitana en donen testimoni bàsicament els antropònims i teònims indígenes que apareixen en unes dues-centes inscripcions llatines dels s. I a III dC. Aquestes inscripcions estan realitzades sobre pedra i són fonamentalment de caràcter votiu, funerari i honorífic, però també n'hi ha un grup significatiu fet sobre plaques d'argent votives procedents d'un derelicte enfonsat al Rin, prop de Hagenbach (Alemanya), probablement saquejades de santuaris aquitans.

Les inscripcions aquitanes procedeixen sovint del nord dels Pirineus, especialment del vessant esquerre del curs alt de la Garona (també a la Vall d'Aran), en el territori que Juli Cèsar i Estrabó anomenen Aquitània, que en època tardana s'identifica amb Novempopulània i posteriorment amb Wascònia, nom del qual deriva l'actual Gascunya. Actualment aquest territori constitueix els departaments francesos de Pirineus Atlàntics, Alts Pirineus, Alta Garona, Arieja, Landes, Gers i Olt i Garona:

  • Antropònims: BELEXEIA, LAVRCO, BORSEI, ANDERESENI, NESCATO, CISSONBONNIS, SEMBECCONI, GEREXO, BIHOSSI, TALSCONIS, HALSCOTARRIS, etc.
  • Teònims: BAIGORIXO, ILVNNO, ARIXONI, ARTAHE, ILVRBERRIXO, ASTOILVNO, HARAVSONI, LEHERENNO, etc.

En menor mesura, les inscripcions bascoaquitanes també han aparegut al sud dels Pirineus, en el territori que les fonts clàssiques assignen als bascons, fonamentalment a la zona occidental de la província de Saragossa i a Navarra:

  • Antropònims: VMMESAHAR, EDERETTA, SERHVHORIS, DVSANHARIS, ABISVNHAR, etc.
  • Teònims: LARRAHE, LOXAE / LOSAE, LACVBEGI, SELATSE / STELAITSE, HELASSE, ERRENSAE.

Una gran part dels elements formatius dels antropònims i teònims aquitans són interpretables directament a partir de la llengua basca actual:

Aquità Basc Català Aquità Basc Català
BORS bortz / bost cinc LAVR lau(r) quatre
CISSON gizon home ANDERE andere dona
NESCA neska noia SEMBE seme fill
GORI gorri vermell BAI ibai riu
BELEX beltz negre LVN il(h)un fosc
ARIX haritz roure ARTA arte alzina
BERRI berri nou SAHAR zahar vell
VMME ume criatura EDE eder bell

Alguns investigadors han assenyalat també l'afinitat de la llengua aquitana amb la ibèrica. Entre les afinitats més acceptades, destaquen les semblances d'alguns del formants antroponímics aquitans amb els ibèrics: BELEX / beleś, LAVR / laur, SAHAR / sakaŕ, ILUN / ildun, BIHOS / bios, ADIN / adin, TALSCO / talsko, BAESER / baiser. CO / ko, TAR / taŕ, etc.

La llengua aquitana només es documenta per mitjà d'inscripcions llatines. Aquest fet en condiciona l'estudi de la distribució, atès que com més romanitzada era una zona, és més probable que hi aparegui una inscripció llatina. Així doncs, paradoxalment, en aquelles zones menys romanitzades, on la llengua indígena podria haver-se desenvolupat sense interferències, l'absència d'inscripcions llatines pot fer la impressió que la llengua indígena hi era absent. Tot i així, hi ha investigadors que plantegen la hipòtesi que la manca o escassesa de testimonis aquitans en els territoris on actualment es parla basc al sud dels Pirineus, podria ser conseqüència d'una migració en època tardana en direcció nord-sud i est-oest. En favor d'aquesta hipòtesi hi juga la presència majoritària d'antroponímia i toponímia indoeuropea, especialment en el País Basc, mentre que en contra es pot argumentar que l'arqueologia no ha detectat cap rastre d'aquesta hipotètica migració.

Textos d'exemple[modifica | modifica el codi]

  • Placa d'argent votiva (Hagenbach)

D(omino) MARTI BEREXE SEMBI FILIA V(otvm) S(olvit) L(ibens) M(erito)

  • Placa d'argent votiva (Hagenbach)

D(omino) M(arti) XEMBVS BAMBIXXI V(otvm) S(olvit) L(ibens) M(erito)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ballester, Xaverio (2001): «La adfinitas de las lenguas aquitana e ibérica», Palaeohispanica 1, pp. 21-33.
  • Gorrochategui, Joaquín (1984): Onomástica indígena de Aquitania, Bilbao.
  • Gorrochategui, Joaquín (1993): «La onomastica aquitana y su relación con la ibérica», Lengua y Cultura en la Hispania Preromana, pp. 609-634.
  • Gorrochategui, Joaquín (1995): «The Basque Language and Its Neighbors in Antiquity», Towards a History of the Basque Language, pp. 31-63.
  • Hoz, Javier de (1995): «El poblamiento antiguo de los Pirineos desde el punto de vista lingüístico», Muntanyes i Població. El passat dels Pirineus des d'una perspectiva multidisciplinària, pp. 271-297.
  • Michelena, Luís (1954): «De onomástica aquitana», Pirineos 10, pp. 409-458.
  • Núñez, Luis (2003): El Euskera arcaico. Extensión y parentescos,Tafalla.
  • Rodríguez Ramos, Jesús (2002): «La hipótesis del vascoiberismo desde el punto de vista de la epigrafía íbera», Fontes Linguae Vasconum 90, pp. 197-219.
  • Román del Cerro, Juan Luis (1993): «El origen ibérico de la lengua vasca».
  • Trask, Larry (1995): «Origin and relatives of the Basque Language: Review of the evidence», Towards a History of the Basque Language, pp. 65-99.
  • Velaza, Javier (1995): «Epigrafía y dominios lingüísticos en territorio de los vascones», Roma y el nacimiento de la cultura epigráfica en occidente, pp. 209-218.

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]