Arabisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un arabisme és un estrangerisme derivat de l'àrab i incorporat a una altra llengua. Els arabismes del català, l'aragonès, el castellà, el portuguès i el sicilià constitueixen un superstrat d'aquestes llengües. En el cas de les altres llengües romàniques, els arabismes constitueixen un adstrat.

Tipus d'arabismes[modifica | modifica el codi]

Els arabismes estan relacionats amb les activitats en què la cultura aràbiga fou capdavantera sobretot a l'edat mitjana. Actualment molts dels arabismes d'aquest origen han esdevingut desuets per la relació amb la vida tradicional (en el català bàsic els arabismes ja només representen el 2%). Els arabismes del català, i molts dels corresponents en altres idiomes, pertanyen sobretot a la terminologia de la construcció (alcova, algorfa/golfes, argolla, jàssera, rajola), el guarniment de la casa i el vestuari (aixovar, alfàbia, alfil, arracada, barnús, catifa, escacs, gerra, guitarra, matalàs, safata, setí, sanefa, sarró, setrill, sofà, tarima, tassa, taüt), l'agricultura (albercoc, albergínia, alfals, arròs, carxofa, cotó, garrofa, llimona, taronja, séquia), la gastronomia (almívar, escabetx, fideu, mandonguilla, massapà), el govern (alcalde, aldea, alqueria, rafal, raval), la guerra (almirall, almogàver, ràtzia, rehena. ronda, tambor), la química i l'adrogueria (alcohol, càmfora, elixir, química, raima, quitrà, sosa, talc, xarop), el comerç i el transport (albarà, aranzel, arrova, aval, magatzem, quirat, tara, tarifa) i la navegació (garbí, llebeig, llibant, ratxa, xaloc), la pesca (aladroc, alatxa), l'astronomia i la matemàtica (algorisme, almanac, guarisme, xifra, zenit, zero), i la fauna (fardatxo, gasela, girafa, papagai, zebra).

També tenim arabismes en la toponímia de la península Ibèrica, les Balears i Sicília. En el cas del territori de llengua catalana es classifiquen en a) apel·latius (Albaida, Albalat), b) procedents de noms propis (molts començats per Beni-, Bini-, 'fill de'), c) apel·latius seguits de noms de persona i d) híbrids amb un element llatí (Benillup, Catarroja, Llucalcari, Valldemossa). Els apel·latius es repeteixen a les Balears i al País Valencià (Muro, Rafal, Alqueria, Alcúdia, Algaida, Almudaina). La zona de distribució dels topònims és la mateixa que la del lèxic comú.

Hi ha també antropònims d'origen aràbic tradicionals del territori de llengua catalana. Només són cognoms i són moltíssims menys que els noms comuns i els topònims i, per altra banda, la seva quantitat contrasta amb la dels antropònims que sóngermanismes, molt més nombrosos. Són casos d'antropònims d'origen àrab els següents: Arabí, Arrom, Bennàsser, Borja, Gamundí, Homar, Maimó, Massot, Massutí, Medina, Melis; Vinàixer, Vinatea. A aquesta minsa quantitat s'hi haurien d'afegir els que procedeixen de topònims (Binimelis, Deià, Mesquida, entre els actuals) i que no són, doncs, el reflex d'una població mudèixar. El poc nombre d'antropònims d'origen aràbic conservats és el resutat del costum que els esclaus en cristianitzar-se adoptassen el cognom català dels seus padrins i un nom cristià.

Vies de transmissió dels arabismes[modifica | modifica el codi]

Hi ha arabismes de difusió europea (alambí, albercoc, alcatràs, almirall, cotó, drassana, duana, falua, màstec, quitrà, sucre, taronja, xifra, zero), procedents dels països que tenien frontera amb Al-Àndalus, del comerç i de les expedicions de les Croades; altres arabismes es troben en les llengües europees que han tingut contacte amb l'aràbic en el seu mateix territori, contacte fronterer o relacions comercials. Formen part del primer, del segon i del tercer grup el català, el portuguès, el castellà. El sicilià forma part del primer i del tercer grup. L'italià i l'occità formen part del tercer grup.

En el cas del català, els arabismes hi entraren més específicament mitjançant les relacions comercials i polítiques de la Catalunya Vella amb Al-Àndalus (sobretot amb les taifes de València i Dénia), amb les relacions comercials amb el Magrib, les Balears, Sicília i Alexandria i per l'emigració de grups dels anomenats mossàrabs que fugien de la persecució almoràvit i almohade i que sabien la llengua aràbiga (s. XI i XII). Després de la conquesta de la Catalunya Nova i del Regne de València (s. XII i XIII), s'hi mantingueren comunitats arabòfones de moriscs, del contacte amb les quals procedeix una part dels arabismes meridionals del català. Les Balears després de la seva conquesta (s. XIII) tingueren moltes relacions comercials amb Algèria i Tunísia i un gran contingent d'esclaus de llengua àrab. Un darrer camí d'entrada d'arabismes foren les traduccions de l'àrab al baix llatí, com les del monestir de Ripoll, a la segona meitat del segle X (àlgebra, antimoni).

En una part dels arabismes del català, l'aràbic va fer d'intermediari. Un grup de paraules procedeixen del berber (genet), del persa (albergínia, alfals, duana, escacs), altres del grec (alambí, alquímia, guix, guitarra), del llatí (alcàsser, alatxa, setrilleres), del sànscrit (càmfora), del bengalí (enrocar). En alguns casos, l'àrab forma part d'una cadena d'intermediaris (albercoc, del llatí a través del grec; arròs, de l'Índia a través del grec; escarlata, del grec bizantí a través del baix llatí).

El castellà de vegades ha fet d'intermediari entre l'àrab i el català (alferes, alfange, alicates, amoïnar, aranzel, mandonguilla, taquilla). Altres idiomes intermediaris, en menor proporció, han estat l'anglès (xerif), el francès (amalgama), l'italià (dàrsena). En algun cas la cadena de transmissió és més llarga (girafa, a través del francès i en aquest idioma procedent de l'italià: ogiva, a través del francès, i en aquest, a través del castellà).

El català ha transmès alguns dels seus arabismes a altres idiomes sobretot a l'occità, el francès (apricot, matelas, sucre) i el castellà (cofa, cofín, fideo); i en algun cas al portuguès (alcarchofa). Un cas especial és el dels arabismes transmesos pel català al castellà de Múrcia, generalment d'àrea valenciana (aladroque, alhábega), i a l'aragonès (alimara, almudín).

Distribució dins el català[modifica | modifica el codi]

La influència directa de l'aràbic en el català es reflecteix en els topònims, en els antropònims i en els noms comuns i varia segons el temps de la dominació musulmana a cada territori, així, de 502 topònims conservats d'origen aràbic al domini lingüístic català, a la Catalunya Vella només n'hi ha 4 (Jafre, Gallifa, Marata, Rama), a les Balears, 105, i al País Valencià, 393. A les Balears, a més a més, s'han creat topònims amb el prefix BINI- després de 1276.

La diferència de contacte amb la llengua aràbiga també ha tengut com a resultat que els noms comuns procedents d'aquest idioma tinguin una distribució territorial variable: on n'hi ha més és al català valencià i després al baleàric. Els arabismes regionals poden ocupar una àrea formada per dos dialectes, com el baleàric i el valencià (albercoc, alfals...); només pel català valencià (alacrà, almoneda...), o només pel català baleàric (alimares, atzep, biduí, a betzef, cuscussó...). Una part d'aquests arabismes regionals, tenen geosinònims d'origen llatí o amb el llatí com a intermediari (trull/almassera, clavegueró/albelló, userda/alfals; escorpí/alacrà, aglà/abellota, guix/algeps, préssec/albercoc, tàpera/caparra, etc.). En alguns casos hi ha parelles de sinònims només a un dialecte (guix/algeps, al català valencià; rambla/areny, al català central). Els arabismes presents a tot el territori són xenismes, paraules amb referents culturals àrabs, sense sinònims d'origen llatí, doncs (cotó, sucre, taronja). Dins aquest grup de xenismes tenim en català parelles de sinònims amb els dos membres d'origen àrab. Els dos elements poden ser contemporanis però d'àrees diferents (carxofa/alcanària) o pertànyer a èpoques diferents (sínia/nora).

Diferències entre idiomes[modifica | modifica el codi]

Germà Colón ha determinat les diferències en la incorporació d'arabismes en el català, el castellà i el sicilià, comparant els mots començats en A- de la traducció del diccionari d'Elio Nebrija. El resultat és que castellà és l'idioma que té més arabismes d'aquests tres. El català al principi del segle XVI tenia un 53% dels arabismes del castellà i el sicilià, el 22,2%. De la llista comparada per Colón, el català compartia amb el castellà 26 noms comuns i el sicilià, només 8. Els petits diccionaris generals del francès recullen vers 400 arabismes i el Trésor de la langue française informatisé recull prop de 500 lexemes francesos amb un element aràbic (sense els derivats). No es pot dir, però, que el català en tengui més que el francès, perquè Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana va recollir 518 lexemes de noms comuns d'origen aràbic en català, per 796 en castellà (la quantitat d'arabismes del català representa un 65% dels del castellà; i els del francès, un 62,8% dels del castellà). Actualment, però, només un 2% del lèxic bàsic català és format per arabismes, contra un 15% del mateix lèxic del castellà.[1]

El català comparteix també arabismes amb el portuguès, bastants de comuns amb el castellà (aixovar / ajuar / enxoval; albarà / albarán / alvará; alcalde / alcalde / alcalde), però, com hem vist, el català en té menys que aquestes llengües, com el francès i menys que l'italià. Malgrat això, el català té una sèrie d'arabismes exclusius (per exemple, alfàbia, garbell, engalzar, farnaca, tòfona, traüllar; engiponar, entabanar, nafrar, tafaner, caliu, enxaneta, rajola i d'expressions com "a betzef", «a la babalà», literalment «a la providència de Déu»; «en doina», i «de gaidó» i «de gairell»...). A més a més, alguns arabismes del català procedeix d'una variant diferent que la que ha donat lloc als del portuguès i del castellà (aljub / algibe, barnús / albornoz). En el cas de les diferències d'accentuació, la causa pot ser que alguns arabismes del català són més antics que els del castellà (alfàbrega / albahaca). En altres casos paraules catalanes i les castellanes o portugueses tenen un origen dialectal diferent dins l'àrab (alambí/alambique, barrina / barrena, xarop / jarabe). En alguns casos no trobam simples variants sinó paraules diferents (almodí / alhóndiga, catifa / alfombra / alfombra; rajola / azulejo).

Continuant la comparació, de vegades a l'arabisme del català li correspon una parella sinónimica en castellà (enteixinat//alfarje/artesonado). En altres a l'arabisme castellà hi correspon una parella de sinònims en català formada per un arabisme i un llatines me (ardilla//sarda/esquirol). En algun cas hi ha hagut canvis en el temps: el castellà ha substituït un arabisme per un catalanisme d'origen llatí (alfaiate/sastre), o s'ha conservat l'arabisme en castellà i s'ha perdut en castellà (matalàs / almatraque / colchón; camàlic/alhamel, festuc/alfóstigo), o el castellà ha conservat el llatinisme i el castellà l'ha substituït per un arabisme (ginesta / retama).

De vegades a un llatinisme del català i el portuguès hi correspon un arabisme del castellà. Alguns dels arabismes són compartits pel català, el portuguès i el castellà (afalagar / afagar / halagar). De vegades el portuguès té una parella de sinònims, amb els dos membres equivalents al català i al castellà (tonyina // tonhina / atum // atún).

L'aglutinació de l'article AL-[modifica | modifica el codi]

Una característica d'alguns dels arabismes del català, el castellà i el portuguès és la conservació de l'article aràbic AL- aglutinat. Hi ha però una diferència notable en el nombre d'arabismes que conserven aquest article en un idioma i en l'altre (català: cotó, sucre, arròs; occità: coton, sucre, ris; francès: coton, sucre, riz; italià: cotone, zucchero, riso; castellà: algodón, azúcar; arroz; portuguès: algodão, açúcar, arroz), de vegades amb assimilació de la consonant final a la següent quan és una consonant solar, és a dir dental, alveolar, prepalatal sorda, lateral alveolar, nasal alveolar, vibrant múltiple (adip, adarga, taüt, talaia, tafona, safata, séquia, anafil, arròs, xarop, ...) i transformació en nasal davant consonant labial o lunar (ambúrnia, ancolla, angerra, ancalde, totes aquestes amb variants en al-...). El català conserva aquest article en el 32 % dels arabismes i el castellà actual, en el 60 % i el castellà medieval, en el 74%. Aquesta diferència també existeix entre diferents cronolectes d'un mateix idioma: un 12% dels arabismes del català han tengut durant la seva història una primera forma amb article i l'altra sense (algerra/gerra, almesc/mesc). En canvi, no hi ha diferències dialectals, en el cas del català.

Teories sobre l'aglutinació de l'article[modifica | modifica el codi]

Els arabismes sense l'article s'han relacionat per Walter von Wartburg (1932) amb llur difusió per Europa des de Sicília i -passant per Itàlia. Unes altres explicacions són les d'Arnald Steiger, que primer relacionà la conservació de l'article amb la difusió culta i no oral dels arabismes (1832).

Steiger després atribuí l'aglutinació a la influència del berber (1967). Aquesta tesi fou represa per William Elcock (1960), el qual atribuí l'aglutinació a la inexistència d'article en els parlars berbers, la qual feia impossible la identificació de l'article àrab. Helmut Lüdtke (1968) observà que els arabismes de les llengües africanes orientals i asiàtiques no incorporaven l'article aglutinat i, per contra, sí que ho feien els del berber i de les llengües africanes occidentals. L'aglutinació era, doncs, una evolució excepcional. Només hi ha aglutinació on hi ha bilingüisme de l'aràbic amb una altra llengua (Al-Andalus i Nord d'Àfrica). Federico Corriente (1999) considerà que els berbers foren els qui difongueren l'aràbic entre els nadius hispanovisigòtics i que es tractà d'un aràbic amb un abús de l'ús de l'article.

Josep M. Solà-Solé (1967-1968) mitjançant una anàlisi gramatical arribà a la conclusió que en català hi ha una certa resistència als esquemes nous i que la confluència de l'article AL- amb l'article català el, pronunciats igual en el català oriental, amb la vocal neutra, degué afavorir la seva desaparició (deglutinació). Però això no explica el cas del català occidental, al qual pertany la zona amb més arabismes, on aquest factor no intervé, com ha notat Francesc X. Llorca (1992), que postula que en el cas del català valencià l'article aglutinat desapareix per assimilació de la consonant de l'article AL- a la consonant següent o el seu emmudiment i la identificació posterior de la combinació que en resulta amb l'article femení la per error de segmentació sil·làbica (l'almadrava > l'amadrava > la madrava).

Volker Noll (2007), però, rebutja la influència de l'article del català oriental perquè abans del segle XII oralment s'emprava l'article de IPSE i observa que Solà-Solé només analitza els articles no assimilats a la consonant posterior. Noll opina que el català no conserva tant l'article aglutinat per la posició marginal de la Catalunya Vella i per l'antiguitat de la conquesta cristiana. La causa principal de l'aglutinació, però, segons Noll és que la [a] de l'article àrab andalusí mantingué la qualitat pròpia de l'aràbic andalusí i perquè la lateral de l'article català era velar. Sobre la qualitat de l'article àrab andalusí, consisteix en el fet que, contràriament a la resta de varietats de l'aràbic, no elideix mai la vocal, no perd el caràcter sil·làbic ni esdevé un element clític, amb doncs, la qual cosa fa coincidir la divisió sil·làbica amb la segmentació morfemàtica i que l'article s'atribuís pretònicament al substantiu determinat i formassin un grup rítmic. La conservació de l'article és conseqüència del bilingüisme dels mossàrabs amb l'aràbic i els arabismes sense article són fruit del contacte entre llengües sense bilingüisme.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Joan Coromines, «Mots catalans d'orígen aràbic», dins Entre dos llenguatges, Bd.3, Curial Ed., p. 68-177.
  • Joan Coromines, Estudis de toponímia catalana
  • Joan Coromines, José a. Pascual (ff.): Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico, Ed. Gredos, Madrid, 1980.
  • Joan Coromines, amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i Max Cahner, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Calalana, Curial, Barcelona: 1980.
  • Majid El Houssi, Les arabismes dans la langue française du Moyen Age à nos jours, 2001.
  • Josep- David Garrido Valls, «Arabismes del vocabulari militar català medieva» dins Miscel·lània Germà Colom, Barcelona, 1994, p. 277-291.
  • Katja Uhlisch, Zum arabischen Einfluß im Katalanischen (arabismes del català i aquells que són típicament baleàrics) (alemany)
  • Reinhard Kiesler, «Die Arabismen im Katalanischen», dins Zeitschrift für Katalanistik 5, 1992, p. 79-105.
  • Francesc de B. Moll, Gramática histórica catalana, Ed. Gredos, Madrid, 1952.
  • Josep M. Nadal i Farreras, «La conquesta àrab i la llengua catalana», Els Marges p. 22-23, 1981, p. 3-18.
  • Maria Jesús Rubiera i Mata, «Els arabismes del català: História d'un rebuig», Actes/2, p. 301-319.
  • Maria Teresa Sabrià Rius, «Els arabismes de la llengua catalana a les comarques de Girona", Revista de Girona 34, 126, 1988, p. 58-67
  • Arnald Steiger, «La penetración del léxico arábico en el catalán y el provenzal», Boletín de Dialectología Española 34, 1956-1967, p. 555-570.
  • Josep M. Solà-Solé, «El artículo al- en los arabismos del iberorománico», Romance Philology 21, 1967-1968, p. 275-285.
  • Volker Noll, «Der arabische Artikel al und das Iberoromanische», Romania Arabica, Fs. Kontzi, 1996, 299-313. Amb una bona bibliografia.
  • Volker Noll, «La aglutinación del artículo árabe al en el léxico español», dins Cosmos léxico. Contribuciones a la lexicología y a la lexicografía hispánicas, Peter Lags Verlagsgruppe, Frankfurt am Main, Berlín, Berna, Brussel·les, Nova York, Oxford, Viena, 2006. XIV ISBN 978-3-631-56022-8

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]