Aram Khatxaturian

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aram Khatxaturian
va ser un gran músic
va ser un gran músic
Dades biogràfiques i tècniques
Nom de naixement Аpaм Ильич Xaчaтypян
Naixement Tblisi, Imperi Rus, 6 de juny de 1903
Lloc d'origen Armeni
Defunció Moscou (URSS) 1 de maig de 1978 (als 74 anys)
Gènere(s) Realisme soviètic
Ocupació Compositor
Instruments destacats
Violoncel

Aram Ílitx Khatxaturian, (Tbilisi, Geòrgia, 6 de juny de 1903 - Moscou, primer de maig de 1978), fou un prolífic compositor georgià d'origen armeni, enquadrat en el moviment del realisme soviètic.[1] És l'autor de l'Himne nacional d'Armènia soviètica. [1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Son pare, Aram Khatxaturian Eguia, va deixar el seu país d'origen, Armènia, cap a 1870, i s'establir a Tblisi per fer d'enquadernador. Aram era el més menut de cinc germans i va començar a desenvolupar el seu gust per la música sentint cantussejar sa mare i escoltant els músics ambulants.

Primers estudis[modifica | modifica el codi]

Més tard, (1912-1921), en el pensionat, va començar estudis de piano als quals va dedicar dos anys. Després es va decantar per la carrera d'Economia però va prosseguir estudiant piano de forma autodidacta. Als onze anys va acudir, per primera vegada, a una representació d'òpera que li va produir un gran impacte i el va deixar fascinat. L'any 1921, va acceptar la invitació de son germà de residir amb ell a Moscou, ciutat on va cursar estudis universitaris de Biologia, que inicià en la Facultat de Ciències de la Universitat de Moscou.[1] Malgrat els seus escassos coneixements de solfeig i de piano, va demostrar tal talent musical que va ser admès en l'Institut Gnesiny on va estudiar violoncel sota la direcció de Mikhaïl Gnesiny, i després inicià les classes de composició el 1925. Al costat d'aquest mestre començà a compondre la Toccata per a piano, estrenada el 1932, i la seva primera simfonia. Quan es presentà, en primera audició, el seu Concert per a piano 1937, Khatxaturian, que també havia estat deixeble de F. M. Gnesin, assolí la consagració.[1]

L'any 1929 va inscriure's al Conservatori de Moscou, on va ser alumne de Nikolai Miaskovski, un compositor popular a l'època. En la dècada de 1930 es va casar amb la compositora i companya d'estudis, Nina Makarov i, el 1951, va passar a ser professor de l'Institut Pedagògic Governamental de Música Gnesiny. Va mantenir importants debats en el sindicat de compositors cosa que, més endavant, li reportaria greus denúncies sobre algunes de les seues obres, en considerar que la seua música era una "música formalista", com en el cas de Serguei Prokófiev i Dmitri Xostakóvitx. No obstant això, tots tres compositors van esdevenir els denominats "titans" de la música soviètica i van assolir reputació mundial com destacats compositors del segle XX.

Realisme soviètic[modifica | modifica el codi]

[1] Khatxaturian ja havia compost l'any 1932, un Trio per a clarinet, violí i piano, en què es reflectia la influència de Prokófiev, qui el va induir a interpretar-lo a París. El 1933 compon una Suite de dansa inspirada en tota mena de balls: armenis, azerbaidjanesos, georgians, i en què es descobreix el seu gust per la música folklòrica. Així mateix va compondre una Simfonia dedicada al seu país, amb la qual va obtenir el diploma en el conservatori. Aquesta simfonia va ser composta l'any 1935 i està inspirada en la música occidental i armènia. En aquest mateix any va compondre la música per a la pel·lícula Pepo.

A partir d'aquest moment la seua carrera com a compositor va començar a desenvolupar-se. Va escriure més de quaranta obres per a cinema i teatre. Dotat d'un excel·lent sentit melòdic, Khatxaturian va destacar, sobretot, per les seues composicions per a ballet, i pel seu sentit de l'orquestració, plena de colorit, melodiosa, sensual i lírica.

Va ser el primer compositor que va integrar la música moderna i el ballet clàssic. Estava convençut que el públic havia de sentir les mateixes emocions i sensacions que els ballarins tractaven de transmetre. Entre les tradicions clàssiques, l'academicisme i el recurs a fonts folklòriques, la seva obra fou adquirint enorme popularitat en la Unió Soviètica i afavorint, quasi directament, els postulats implícits en el realisme socialista. Mostra d'això fou el seu anterior ballet Felicitat, de 1939.[1] Khatxaturian és considerat un gran compositor, conegut internacionalment pel seu Concert per a piano i orquestra compost durant la primera etapa de la seua carrera, època en què va compondre moltes altres obres que el van fer cèlebre. El 1940 aparegué el seu Concert per a violí i orquestra, dedicat a David Óistrakh.[1] El seu temperament, així com el seu talent musical es posen de manifest en obres tan cèlebres com el ballet Espàrtac el Poema a Stalin i Gaianeh (1942), evocació idíl·lica d'un koljós caucasià, que inclou la coneguda Dansa del Sabre (utilitzada per Billy Wilder en la seua pel·lícula Un, dos, tres).

La guerra li inspirà la seva Segona simfonia, anomenada de Tocsin. Poc temps després s'estrenaria la seva Tercera simfonia i, el 1946, Tres àries de concert, inspirades en textos armenis. El 1948, Khatxaturian, juntament amb Xostakóvitx, Prokófiev i altres, va ser acusat pel Comitè Central del Partit Comunista de tendències burgeses i antirevolucionàries detectades en les seues composicions. Es va declarar culpable, amb la qual cosa va recuperar la notorietat. No obstant això, després de mort Stalin el 1953, va decidir de fer conèixer aquesta censura exercida pel govern i la va condemnar públicament. L'any següent, 1954, estrenava el seu nou ballet Spartacus; el 1951, Oda fúnebre a la memòria de Lenin]];[1] el 1956, Oda a l'alegria. A més a més també fou nomenat Artista del poble de la Unió Soviètica i el 1959 va ser guardonat amb el Premi Lenin.

Khatxaturian acabarà imposant-se com un dels "compositors oficials" de la Unió Soviètica. Cuidat per la cultura oficial, viatjà sovint amb delegacions soviètiques a l'estranger. Malgrat haver protestat contra el manifest de Zdanov, al costat de Prokófiev i Xostakóvitx, ben poca cosa podien reprovar-li els dirigents de la cultura soviètica: no hi ha en la seva obra una sola mostra de formalisme o intel·lectualisme i, molt menys, de voluntat experimental. Paralitzat en el conformisme, posà el seu talent al servei d'una tradició força còmoda, que en les seves millors troballes remetia al patrimoni folklòric de l'Armènia natal de la seva família.[1] Va ser professor en el Conservatori de Moscou i diputat del Soviet Suprem. L'any 1961, va compondre una Sonata per a piano i l'any següent Tres concerts-rapsòdia que volia unificar en un únic concert. Durant els darrers anys de la seua vida, Khatxaturian va compondre tres sonates per a violoncel i viola.

Adaptat als cànons[modifica | modifica el codi]

L'obra de Khatxaturian s'ajusta als cànons que proposava el Partit Comunista. En realitat, tot el que s'ha dit sobre Xostakóvitx, relatiu al seu romanticisme caduc, als seus efectes d'ampul·lositat orquestral i a la seva vulgaritat, es pot afegir a Khatxaturian, al qual s'han d'afegir dos greuges: que el seu clar entronc amb formes pintoresques i típiques d'uns països determinats fa menys universal la seva música i que comet, en canvi, el greu error de presentar aquesta música adaptada convencionalment a formes simfòniques de clara procedència occidental, intel·lectualistes i abstractament universals. No obstant aquests dos greuges, i malgrat tot, fou acusat, el 1948, de formalisme, en acusació conjunta que també comprenia a Prokófiev i Xostakóvitx.[1]

Cal advertir que pròpiament, no seria perjudicial de convertir-se en músic oficial d'un règim polític, si no fos que, per regla general, aquests solen arribar a extrems contradictoris, completament oposats a les seves intencions pròpies. Una cosa així succeïa en la música soviètica, per a la qual no existia no tan sols una mesurada evolució i sí, en canvi, un anquilosament en el romanticisme burgès del caire més decadent. D'ací resulta que és l'artista qui té d'adaptar-se als gustos del poble, en lloc de ser l'encarregat d'elevar-los a un alt nivell.

Per altra banda, el folklorisme artístic subjecta a uns cànons dels quals s'hauria de preguntar si quan s'originaren fou mercès a la inventiva d'una artista creador o bé cenyint-se a uns motllos què, molt possiblement no existien.

Va compondre l'himne de la República Socialista Soviètica d'Armènia, una Sonata per a piano (1962) i una Balada la Pàtria (1961). El 1971 assolí el Premi de l'Estat concedit a músics soviètics. El 1963 va compondre, a Londres, el Concert-rapsòdia per a violoncel i orquestra. L'agost de 1974 fou distingit amb el títol de Comanador de les Arts i les Lletres de França, durant el Festival de Menton.

El 1958 fou elegit diputat del Soviet Suprem. Musicà algunes obres de teatre, entre d'altres La viuda valenciana de Lope de Vega, i Mascarade de Lermontov.

Obres[modifica | modifica el codi]

Aram Khatxaturian en un bitllet d'Armènia.
  • Opus 1: Poema per a piano (1925)
  • Opus 2: Cançó de Strolling Ashug, per a violoncel i piano (1925, dedicada a sa mare)
  • Opus 3: Peça per a violoncel i piano (1925)
  • Opus 4: Elegia en sol menor, per a violoncel i piano (1925)
  • Opus 5: Andantino per a piano (1926)
  • Opus 6: Vals-estudi per a piano (1926)
  • Opus 7: Peça per a violoncel i piano (1926)
  • Opus 8: Vals-capritx en do sostingut menor, per a piano (1926)
  • Opus 9: Dansa en sol menor, per a piano (1926)
  • Opus 10: Cançó de bressol, per a violí i piano (1926)
  • Opus 11: Dansa núm. 1 en si bemoll major, per a violí i piano (1926)
  • Opus 12: Poema en do bemoll menor, per a piano (1927)
  • Opus 13: Pantomima, per a oboè i piano (1927)
  • Opus 14: Música per a l'obra d'A. Paronian "Oncle Bagdasar" (1927)
  • Opus 15: Música de G. Sundukian "Khatabala" (1928)
  • Opus 16: Variacions del tema de "Solveig", per a piano (1928)
  • Opus 17: Música per a l'obra d'A. Paronian "El dentista oriental" (1928)
  • Opus 18: Allegretto per a violí i piano (1929)
  • Opus 19: Cançó-poema "En honor dels Ashugs", per a violí i piano (1929)
  • Opus 20: Marxa de l'exèrcit núm. 1, en la bemoll major, per a vents i orquestra (1929)
  • Opus 21: Marxa de l'exèrcit núm. 2, en fa menor, per a vents i orquestra (1930)
  • Opus 22: Música per a l'obra d'I. Mikitenko "Una qüestió d'honor" (1931)
  • Opus 23: Quartet de corda (1931)
  • Opus 24: Toccata en Mi bemoll menor, per a piano (1932)
  • Opus 25: missa-dansa, per a bayan (1932)
  • Opus 26: Dos temes folklòrics uzbeks, per a vents i orquestra (1932)
  • Opus 27: Dos temes folklòrics armenis, per a vents i orquestra (1932)
  • Opus 28: Suite per a piano (1932)
  • Opus 29: Sonata per a violí i piano (1932)
  • Opus 30: Trio en do menor, per a clarinet en si bemoll, violí i piano (1932)
  • Opus 31: Dansa núm. 3, per a piano (1933)
  • Opus 32: Dansa suite per a orquestra (1933)
  • Opus 33: Música per a la tragèdia de Shakespeare "Macbeth" (1933)
  • Opus 34: Marxa núm. 3, per a piano (1934)
  • Opus 35: Simfonia núm. 1 (1934)
  • Opus 36: Música per a l'obra de G. Sundukian "El cor iracund" (1935)
  • Opus 37: Música per a la pel·lícula "Pepo" (1935)
  • Opus 38: Concert per a piano i orquestra en re bemoll major (1936)
  • Opus 38A: Arranjament per a dos pianos del concert per a Piano en re bemoll major
  • Opus 39: Música per a l'obra de V. Kirshon "El gran dia" (1937)
  • Opus 40: Música per a l'obra de N. Nikitin "Bakú" (1937)
  • Opus 41: Poema per a Stalin "Cançó dels Ashug", per a orquestra i cors mixtos (1937-1938)
  • Opus 42: Música per a la pel·lícula historicorevolucionària "Zangezur" (1938)
  • Opus 42A: Marxa per a la pel·lícula "Zangezur", per a vents i orquestra (1938)
  • Opus 43: "Felicitat", ballet en tres actes (1939)
  • Opus 44: Música per a la pel·lícula "El jardí" (1939)
  • Opus 45: Música per a la comèdia de Lope de Vega "La viuda valenciana" (1940)
  • Opus 45A: Suite per a la comèdia de Lope de Vega "La viuda valenciana", per a orquestra (1940)
  • Opus 46: Va concertar en re menor, per a violí i orquestra (1940)
  • Opus 46A: Arranjament del concert per a violí en re menor, per a violí i piano (1940)
  • Opus 46B: Arranjament del concert per a violí en re menor, per a flauta i orquestra
  • Opus 47: "Budionovka", dansa per a piano (1940)
  • Opus 48: Música per al drama de Lermontov "Masquerada" (1941)
  • Opus 48A: Suite per al drama de Lermontov "Masquerada", per a orquestra (1944)
  • Opus 48B: Suite per al drama de Lermontov "Masquerada", per a piano (1944)
  • Opus 48C: Nocturn per a violí i piano (1948)
  • Opus 49: Música per a la pel·lícula "Salavat Iulaev" (1941)
  • Opus 50: "Gayaneh", ballet en quatre actes (1941-1942)
  • Opus 51: Música per a l'obra de N. Pogodin "Les campanes del Kremlin" (1942)
  • Opus 52: " als herois de la Guerra Patriòtica", marxa en la bemoll major, per a banda de vents (1942)
  • Opus 53: Suite introductòria per al ballet "Gayaneh", per a orquestra (1943)
  • Opus 54: Segona suite per al ballet "Gayaneh", per a orquestra (1943)
  • Opus 55: Tercera suite per al ballet "Gayaneh", per a orquestra (1943)
  • Opus 56: Simfonia núm. 2 en mi menor, "Simfonia amb campanes" (1943)
  • Opus 57: Música per a l'obra d'A. Kron "Reconeixement detallat" (1943)
  • Opus 58: Vals coreogràfic per a piano (1944)
  • Opus 59: Fantasia de Rússia, temes per a orquestra simfònica (1944)
  • Opus 60: Himne nacional d'Armènia soviètica, per a cors i orquestra simfònica (1944)
  • Opus 61: Tres Peces, per a dos pianos (1944)
  • Opus 62: Àlbum per a infants, llibre I, per a piano (1947)
  • Opus 63: Música per a l'obra V. Shkvarkin "L'últim dia" (1945)
  • Opus 64: Música per a la pel·lícula "El presoner núm. 217" (1945)
  • Opus 65: Concert per a violoncel i orquestra (1946)
  • Opus 66: Tres àries de concert, per a soprano i orquestra (1946)
  • Opus 67: Simfonia núm. 3 "Poema simfònic" (1947)
  • Opus 68: Música per a l'obra de M. Aliger "Un conte sobre la veritat" (1947)
  • Opus 69: Música per a l'obra d'A. Perventsev "L'encontre meridional" (1947)
  • Opus 70: Música per a la pel·lícula "La qüestió russa" (1948)
  • Opus 71: Oda en Memòria de Lenin per a orquestra (1948)
  • Opus 72: Música per al documental "Vladimir Ílitx Lenin" (1948-1949)
  • Opus 73: Música per a l'obra de S. Mijalkov "Ilià Golovin" (1949)
  • Opus 74: Música per a la pel·lícula "La batalla de Stalingrad" (1949)
  • Opus 74A: Suite per a la pel·lícula "La batalla de Stalingrad", per a orquestra (1949)
  • Opus 75: Poema Triomfal (poema festiu) en re major, per a orquestra (1950)
  • Opus 76: Música per a la pel·lícula "Ells tenen un país natal" (1950)
  • Opus 77: Música per a la pel·lícula "Missió secreta" (1950)
  • Opus 78: Música para a pel·lícula "Almirall Uixakov" (1953)
  • Opus 79: Música per a la pel·lícula "Vaixells bombardejant els bastions" (1953)
  • Opus 80: Música per a l'obra d'A. Iakobson's "L'àngel protector de Nebraska" (1953)
  • Opus 81: Música per a l'obra d'I. Chepurin "Rierol de primavera" (1953)
  • Opus 82: "Espàrtac", ballet en quatre actes (1950-1954)
  • Opus 82A: Introducció Suite per al ballet "Espàrtac" per a orquestra (1955)
  • Opus 82B: Segona Suite per al ballet "Espàrtac" per a orquestra (1955)
  • Opus 82C: Tercera Suite per al ballet "Espàrtac" per a orquestra (1955)
  • Opus 82D: Imatges simfòniques per a les escenes quatre i cinc del ballet "Espàrtac" (1955)
  • Opus 82E: Imatges simfòniques per a l'escena nou del ballet "Espàrtac" (1955)
  • Opus 83: Música per a l'obra de B. Lavrenev "Lermontov" (1954)
  • Opus 84: Música per a la tragèdia de W. Shakespeare "Macbeth" (1955)
  • Opus 85: Música per a la pel·lícula "Saltanat" (1955)
  • Opus 86: Música per a la pel·lícula "La foguera de la immortalitat" (1956)
  • Opus 87: Música per a la pel·lícula "Otel·lo" (1956)
  • Opus 87A: Suite per a la pel·lícula "Otel·lo" per a orquestra (1956)
  • Opus 88: Oda a l'alegria, cantata per a mezzosoprano, cors mixtos, conjunt de violinistes, conjunt d'arpes i orquestra (1956)
  • Opus 89: "Gayaneh", ballet en tres actes (1957)
  • Opus 90: Música per a la pel·lícula "El duel" (1957)
  • Opus 91: Obertura de salutació, en re bemoll major, per a orquestra (1958)
  • Opus 92: Música per a la tragèdia de W. Shakespeare "Rei Lear" (1958)
  • Opus 93: Sonatina en do major, per a piano (1958)
  • Opus 94: Suite per a la música de l'obra de Lavrenev "Lermontov", per a orquestra (1959)
  • Opus 95: Sonata en mi bemoll major per a piano (1961)
  • Opus 96: Concerto-rapsodia en si bemoll menor, per a violí i orquestra (1961)
  • Opus 97: Balada per a mare Pàtria, per a contrabaix i orquestra (1961)
  • Opus 98: Música per a la pel·lícula "El Tocsin de la pau" (1962)
  • Opus 99: Concerto-Rapsodia per a violoncel i orquestra (1963)
  • Opus 100: Àlbum per a infants, llibre II per a piano (1964-1965)
  • Opus 101: Recitatius i Fugues per a piano (1966)
  • Opus 102: Concerto-Rapsodia per a piano i orquestra en re bemoll major (1967)
  • Opus 102A: Arranjament del Concerto-rapsodia en re bemoll major, per a dos pianos
  • Opus 103: Marxa de la milícia soviètica en mi bemoll major (1973)
  • Opus 104: Sonata-fantasia en do major, per a violoncel sol (1974)
  • Opus 105: Fanfàrries triomfals en fa major, per a trompetes i bateria (1975)
  • Opus 106: Sonata-monòleg, per a violí sol (1975)
  • Opus 107: Sonata-cançó, per a viola sola (1976)
  • Opus 108: Vocalise en do major, per a piano (1978)

Premis i condecoracions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Suplement 1959-1960, pàgs. 246-247 i Suplement 1977-1978, pàg. 874 de l'Enciclopèdia Espasa.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aram Khatxaturian