Arbre de ferro
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Parrotia persica C.A.Mey. |
||||||||||||||
L'arbre de ferro o, simplement, Parròtia (Parrotia persica) és l'únic representat del gènere Parrotia, i estretament relacionat amb el gènere Hamamelis; és original, tal com indica el seu nom, de Pèrsia, concretament del nord de l'actual Iran, a les muntanyes de Elburz. Creix entre els 100 i els 300 m. d'altitud.
Descripció [modifica]
Es tracta d'un arbret o arbust de que creix habitualment fins el 5 o 8 m d'alçada, encara que pot arribar als 10-12. Requereix de sòls molt drenats, lleugerament àcids, encara que es pot adaptar als lleugerament alcalins si està en condicions adients. Prefereix la sequetat abans que terrenys molt humits. Es desenvolupa millor en espais assolellats o a mitja ombra.
L'escorça del tronc és llisa i es desprén amb facilitat en petites esquames.
Les fulles són arrodonides de 6 a 10 cm de longitud, amb el marge diminutament asserrat cap a la meitat; pubescent en ambdues cares. Les fulles joves són, de vegades, vermelloses en la seva base. Quan arriba la tardor, les fulles prenen unes tonalitats ataronjades, groguenques i vermelloses espectaculars.
Les flors apareixen abans que les fulles, quasibé en ple hivern. Són de color groc; però poseeixen unes anteres de color vermell escarlata, que és el que realment es veu quan l'arbre està en plena floració.
Usos [modifica]
Als països catalans s'utilitza, bàsicament, amb fins ornamentals.
Bibliografia [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arbre de ferro |
- F. Navés, J. Pujol, X. Argimon, L. Sampere El árbol en jardinería y paisajismo. Edicions OMEGA, Barcelona 1995.
- A. López, Mª Mar Trigo, X. Argimon, JM. Sánchez Flora Ornamental Española Tomo I. Coedició Junta de Andalucia, Consejería de Agricultura y Pesca, Mundi-Prensa i Asociación Española de Parques y Jardines Públicos, Sevilla 2000.
