Arechis II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Arechis o Arichis II fou duc i príncep de Benevent. Fou nomenat el 758 pel rei longobard Desideri d'Ístria, quan va deposar al rebel Luitprand, però probablement era de la mateixa família d'aquest duc. L'historiador Erchempert [1] elogia la seva pietat i valentia; va construir diverses esglésies entre les quals la de Santa Sofia de Benevent que va esdevenir una mena de santuari nacional; també va construir l'església de Sant Salvador al monestir de Sant Vincenç del Volturno, al territori d' Alife; a la capital va fer reforçar els murs i hi va construir un palau. La tradició fa el seu temps una època de pau i prosperitat.[2] Volia tenir una base marítima i va utilitzar Salern, una fortalesa on tenia un palau.

El seu fill Romuald va rebre una educació acurada. La seva esposa fou Adelperga filla de Desideri. La mort del rei longobard a Pavia el 774 i la desaparició del seu fill Adelchis, refugiat a Constantinoble, el va pujar al primer rang de l'aristocràcia longobarda. La conquesta dels francs va imposar el vassallatge als ducs Rotgaud de Friül i Hildebrand de Spoleto, però sembla que no va ser el mateix cas per Benevent; Arichis va començar a utilitzar el títol de príncep a les actes (que va començar a datar pel seu regnat) i va anomenar a la seva residència el "palau sagrat"; va afegir a les seves insígnies alguns símbols de la reialesa com la corona i el ceptre i es va fer consagrar pels bisbes locals; també en algun moment va començar a encunyar moneda pròpia. La pau doncs amb els francs fou precària.

El 775 el papa Adrià I (772-795) el va acusar de voler eliminar la influència dels francs en profit del fill de Desideri d'Ístria, Adelchis, i conspirar amb els bizantins pel establiment d'aquest al tron de Llombardia en cooperació amb els ducs Hrodgaud de Friü, Reginald de Chiusi i Hildeprand de Spoleto. Probablement la iniciativa va sortir de Hrodgaud de Friül que va dirigir la revolta del 775 i que devia contactar a altres nobles. Hrodgaud de Friül no obstant no va rebre ajut dels altres dos ducs acusats i fou derrotat per l'exèrcit franc. El 776 els enviats de de Carlemany a Itàlia, el bisbe Possessor i l'abat Rabigald, van negociar pacíficament amb Arichis.

Arichis no obstant aspirava almenys a engrandir el seu principat amb l'ajut dels bizantins i perjudici del seu veí el Papa. Se sap que va enviar una ambaixada a Constantinoble. El patrici de Sicília que residia aleshores a Gaeta, es va apoderar de Terracina, amb el suport de la població local; Adrià I es queixava de que els grecs i beneventins es dedicaven a separar del patrimoni de Sant Pere la Campània que projectaven repartir-se. El Papa va poder recuperar Terracina per un temps però els grecs de Nàpols la van recuperar i el Papa que volia fer les paus amb els napolitans, els va acordar la cessió de la ciutat a canvi de certs drets patrimonials pontificis al ducat de Nàpols. Però Arichis va impedir l'acord, i fou necessari cridar un exèrcit dels francs per imposar-se al duc beneventí. Carlemany es considerava successor del rei longobard i com a tal sobirà del duc/príncep de Benevent i així el papa i el rei dels francs només el consideraven duc.

Carlemany va anar a Roma el 780-781 però no es va ocupar dels afers dels ducats meridionals. Un temps després Arichis es va enfrontar a Amalfi, i les rodalies d'aquest ciutat foren atacades; Nàpols va anar en ajut d'Amalfi i els beneventins foren derrotats es van haver de retirar; alguns nobles longobards foren fets presoners.

El 786 Carlemany, acabada la guerra de Saxònia amb la submissió i el bateig de Widukind de Saxònia, i sufocades una revolta dels bretons i una revolta nobiliària a Turíngia, va aprofitar la tranquil·litat per tornar a Itàlia. Va iniciar el camí el novembre [3] i el 25 de desembre era a Florència i poc després a Roma. Arichis, informat de l'arribada de Carlemany, va fer la pau amb el cònsol Cesari de Nàpols que havia estat un temps com ostatge a Benevent i que per això gaudia de certa popularitat entre els longobards; l'afer de la Libúria (la Terra de Labur), als habitants dels quals es reclamaven certs tributs, fou arranjada. Segurament fou llavors quan Arichis II va fer certes donacions a l'església napolitana de Sant Gener i va enviar a Roma al seu fill Romuald carregat de regals pel rei dels francs. Romuald ja estava de fet associat al govern del ducat i va rebre l'encàrrec de prometre fidelitat a Carlemany però evitar l'entrada d'aquest al ducat/principat.

Romuald va aconseguir inicialment el propòsit i va obtenir l'acord del rei, si bé el papa i altres nobles eren de l'opinió contraria i finalment els enemics de Benevent van imposar els seus punts de vista i el 787 l'exèrcit franc va marxar cap a Benevent portant més o menys con ostatge a Romuald. Van seguir la via Llatina passant per Monte Cassino i Càpua on van establir el campament; allí es va decidir iniciar hostilitats; però Arichis va refusar l'enfrontament, va abandonar Benevent i es va refugiar a Salern des de on va reprendre les converses al punt on s'havien alterat la primera vegada; Arichis va enviar com a negociadors al bisbe David de Benevent i altres, que van demanar la pau. Carlemany va optar per no avançar més i va signar un tractat que reconeixia les pretensions de domini feudal del rei sobre Benevent, però el país no fou assolat i Arichis no va haver d'anar a fer homenatge personalment i va fer un jurament a Salern que van seguir altres nobles; segurament es va establir el pagament d'un tribut [4] i dotze nobles van quedar com ostatges, entre els quals Grimoald i Adelgisa, fill i filla d'Arechis II, si be Romuald va poder tornar amb el seu pare. El 22 de març del 787 David de Benevent va obtenir de Carlemany a Càpua un privilegi per la seva església. Sembla que el Papa va poder recuperar el patrimoni pontifici reclamat al sobirà de Benevent. Carlemany va estar a Càpua fins a finals de març i després va retornar a Roma on era el 8 d'abril per la Pasqua. Llavors Adelgisa ja havia estat deixada lliure però Grimoald seguia com ostatge.

Després de la tornada de Carlemany, Adrià I va acusar a Arichis de renovar l'aliança amb els bizantins proposant sotmetre's a l'Imperi i adoptar la moda de vestir grega, demanant a canvi el ducat de Nàpols i el títol de patrici; segons el Papa l'emperador havia d'enviar a Adelchis, el seu cunyat, amb un exèrcit.[5] Romuald va morir el 21 de juliol del 787 i Arichis II va morir el 26 d'agost de 787 a Salern.[6] Un altre fill de nom Gisolf havia mort feia temps doncs no s'esmenta els darrers anys ni en les negociacions per la successió.[7] Així Grimoald va quedar com únic hereu però el ducat de fet va quedar en mans dels missi dominici dels francs encarregats de executar el pacte i pel diaca Atton i l'ostiari Goteran, enviats per Carlemany, seguits després per Maginari, abat de Sant Denis, el diaca Josep i el comte Liuderic. El Papa va reclamar tot el país. Finalment després de complexos moviments i negociacions, Grimoald fou reconegut com a duc.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Historia Longobardorum Beneventanorum
  2. Rara in bis regionibus castella habebantur, sed omnia villisetecclesis plena erant, nec erat formidô aut metus bellorum quoniam alta pace omnes gaudebant
  3. el 5 de novembre encara era a Worms; el dia exacte que va marxar no se sap
  4. la seva esposa Adelperga es va refugiar a Tàrent amb part del tresor nacional
  5. l'emperador va enviar el 788 un exèrcit manat per Teodor, estrateg de Sicília, però quan van arribar Arechis II ja era mort i els francs dominaven el territori
  6. Annali Beneventani II, III, pàg. 178, i Chronicon Salernitanum, 17, pàg. 481
  7. de fet només apareix esmentat breument al Chronicon Salernitanum

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arechis II
  • René Poupardin, Etudes sur l'histoire des principautes lombardes de l'Italia meridional et de leurs rapports avec l'empire franc, París 1907.