Arios d'Alexandria

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Ari d'Alexandria)
Infotaula de personaArios d'Alexandria
Nom original(grc) Ἄρειος Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementdècada del 80 aC Modifica el valor a Wikidata
Alexandria Modifica el valor a Wikidata
Mortsegle I Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciófilòsof Modifica el valor a Wikidata
PeríodeRepública Romana tardana i període hel·lenístic Modifica el valor a Wikidata
MovimentEstoïcisme Modifica el valor a Wikidata
Família
Paresvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata  i valor desconegut Modifica el valor a Wikidata

Arios d'Alexandria[a] (en grec antic: Ἄρειος Áreios; en llatí: Areius o Arius) fou un filòsof grec pitagòric i estoic que va viure en temps de l'emperador August, que li va tenir un gran afecte. Arios i els seus dos fills Dionís i Nicanor foren probablement instructors d'August en matèries filosòfiques.

Vida[modifica]

Arios va viure a la colònia grega d'Alexandria durant el segle i aC. Hi ha diversos historiadors que l'esmenten a les seves obres: Sèneca, Suetoni, Plutarc i Cassi Dió. August el tenia en tan alta estima que, després de la conquesta d'Alexandria, va declarar que havia salvat la ciutat de la destrucció principalment per respecte a Arios.[2] Segons Plutarc, va ser Arios qui va aconsellar August que matés el fill de Cleòpatra VII i Juli Cèsar, de nom Cesarió, amb la frase "ouk agathon polukaisarie" ('No és bo que hi hagi massa Cèsars'), imitant un joc de paraules[b] de l'escriptor grec Homer.[3]

Arios va tenir dos fills, Dionís i Nicanor, tant ell com els seus dos fills van ser mestres i consellers d'August.[4] Segons Suetoni, va ser gràcies a ells que l'emperador havia adquirit una bona cultura. Temisti també l'esmenta sovint, i diu que August tenia tanta estima al filòsof com al seu general Marc Vipsani Agripa.[5] Segons Quintilià,[6] sembla que Arios també es va dedicar a ensenyar retòrica.[7] Per referències de Sèneca, sabem que Arios va adreçar un escrit de consol a l'emperadriu Lívia Drusil·la, Consolatio a Marcia, amb motiu de la mort del seu fill Neró.

Es creu que probablement la seva vida era escrita a la secció final del llibre VII de l'obra de Diògenes Laerci Vides i opinions d'eminents filòsofs.[8]

Filosofia[modifica]

Joan Estobeu en parla llargament als dos primers llibres de la seva Antologia referint-se a ell com un estoic alhora que peripatètic i platonista.[9] Eusebi de Cesarea li va posar el sobrenom d'Arios Dídim, i el cita com un filòsof i doxògraf al seu llibre Preparació evangèlica, capítol XV. Eusebi recull les idees d'arrel estoica que tenia Arios sobre el concepte de déu, la ἐκπύρωσις o conflagració de l'univers; i el concepte d'esperit.[10] Hi ha un autor[11] que, en contra de l'opinió general, dubta que Arios d'Alexandria i Arios Dídim siguin la mateixa persona.

Notes[modifica]

  1. Segons el Diccionari Grec-Català; també es pot trobar adaptat, impròpiament, com a Areu.[1]
  2. La frase d'Homer (Ilíada, II 204) diu que οὐκ ἀγαθὸν πολυκοιρανίη, és a dir, 'no és bo un govern de molts d'homes'. El joc de paraules és entre l'homèric πολυκοιρανίη 'govern de molts d'homes' i la variació d'Arios πολυκαισαρίη 'govern de molts de cèsars.

Referències[modifica]

  1. Alberich, Joan; André, Avel·lí; Blay, Maite; Borràs, Joana; Romero, Carmen. Diccionari Llatí-Català de noms propis. Barcelona: Columna, 1994. 
  2. Plutarc, Ant. 80, Apophth.; Cassi Dió, Història de Roma 16; Julià, Epístoles, 51; comp. Estrabó, XIV.
  3. David Braund en Myth, history and culture in republican Rome: studies in honour of T.P. Wiseman, University of Exeter Press, 2003, p.305.
  4. Suetoni, Augustus, 89.
  5. Temisti, Orat. V., VIII., X., XIII
  6. Quintilià, II. 15. § 36, III. 1. § 16
  7. Comp. Sèneca, consol. ad Marc. 4; Elià, Varia Historia, XII. 25; Suda
  8. Richard Hope, The book of Diogenes Laertius: its spirit and its method,1930, pàg 17.
  9. Sedley, D., "The School, from Zeno to Arius Didymus" in Inwood, B. (ed.), The Cambridge Companion to the Stoics (Cambridge University Press, 2003), p. 32.
  10. Eusebi, Praeparatio Evangelica, XV. 15, 18, 19, 20.
  11. T. Görannsson, Albinus, Alcinous, Arius Didymus, Acta Universalis Gothoburgensis, Göteborg, 1995, p. 203-218.

Bibliografia[modifica]

  • Arthur J. Pomeroy (ed.), Arius Didymus. Epitome of Stoic Ethics. Texts and Translations 44; Graeco-Roman 14. Atlanta, GA: Society of Biblical Literature, 1999. Pp. ix, 160. ISBN 0-88414-001-6.
  • B. Inwood, and L.P. Gerson, Hellenistic Philosophy. Introductory Readings, 2nd edition, Hackett Publishing Company, Indianapolis/Cambridge 1997, pp. 203–232.
  • Fortenbaugh, W. (Editor), On Stoic and Peripatetic Ethics: The Work of Arius Didymus. Transaction Publishers. (2002). ISBN 0-7658-0972-9.

Enllaços externs[modifica]