Arkhé

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Segle Escola Filòsof Arkhé
VII aC Milet Tales de Milet Aigua
Anaximandre Apeiron
Anaxímenes Aire
Colofó Xenòfanes Terra
VI aC Pitagòrica Pitàgores Nombres
Efes Heràclit Foc
Eleàtica Parmènides L'ésser
V aC Pluralista Empèdocles Les quatre "arrels"
Anaxàgores Nous
Demòcrit Els àtoms

En la filosofia clàssica grega, arkhé (del grec ἀρχή : origen, font) era el principi fonamental, que era l'origen i causa de totes les coses. La determinació de l'arkhé va ser un dels objectius centrals dels filòsofs presocràtics.

L'estudi de l'arkhé girava al voltant de dues preguntes: És possible que tots els éssers naturals tinguin un origen(arkhé) comú? i, en cas afirmatiu, quin és aquest component original i font de totes les coses?

Primeres respostes[modifica | modifica el codi]

El primer en desenvolupar la idea de l'arkhé va ser Tales de Milet (635 - v. 545 aC), el fundador de l'Escola de Milet. Tales va proposar l'aigua com el principi universal, basant-se en l'observació per la qual comprovava que la humitat era omnipresent a la natura i en la creença que la terra flotava sobre de l'aigua.

La determinació de l'arkhé va ser un dels temes d'estudi centrals de l'Escola de Milet. Anaximandre (v. 611 - v. 546 aC), deixeble i successor de Tales, va refutar la tesi del seu mestre argumentant que l'aigua no podia ser l'origen primer si no podia donar lloc al seu oposat: el foc. Per la mateixa raó va descartar la resta d'elements i va suposar l'existència de l'apeiron (l'indeterminat), una substància indefinida de la que totes les coses procedien i a la que tot acabaria tornant.[1]

Al seu torn Anaxímenes (v. 585 - v. 524 aC), deixeble d'Anaximandre, va designar l'aire com arkhé. Segons ell tota la matèria procediria de l'aire a través de la rarificació o la condensació. D'aquesta manera, l'aire rarificat esdevindria foc, mentre que al condensar-se es tornaria aigua i posteriorment terra.[2]

D'acord amb els plantejaments de Pitàgores (582 - 496 aC) que atribuïa a les matemàtiques característiques místiques i afirmava que l'únivers només es podia conèixer a través d'elles, l'Escola Pitagòrica no identificava l'origen primer amb un element físic sinó que considerava que l'arkhé eren els números.[3]

El filòsof efesi Heràclit (544-484 aC) va tornar als elements naturals per proposar el foc com a arkhé, ja que la seva natura dinàmica el fan l'element amb qualitats més pròximes a les de la natura mateixa: es troba sempre en constant canvi i moviment.

Abandonant el monisme, que buscava determinar un únic arkhé, Empèdocles (492-432 aC) va passar al pluralisme postulant que en realitat la natura estava composta de quatre realitats diferents: terra, aire, aigua i foc. Un altre pluralista, Anaxàgores (500-428 aC), sostenia que l'univers estava format per una quantitat d'elements infinita.

Tipologia de respostes[modifica | modifica el codi]

Al llarg del temps, les diferents respostes per part dels filòsofs, al tema de l'arkhé van donar lloc a quatre categories:

  • Hilozoisme arkhé com matèria animada.
  • Panteisme arché com força divina (tot és déu).
  • Monisme arkhé com llei única base de tot allò que existeix.
  • Pluralisme és a dir, hi ha una multiplicitat d'arkhés; resposta que intentaria conciliar l'ésser amb el devenir.

Dins el primer tipus estaria la teoria de l'hilemorfisme d'Aristòtil.[4] Alguns filòsofs del segon tipus van ser obligats a retractar-se de les seves explicacions panteistes a la qüestió de l'arkhé per xocar amb les creences cristianes, com ara Pere Abelard.[5] Exemples de monisme serien Thales o Parmènides. Com a representants del pluralisme estarien Empèdocles o Anaxàgores.

Implicacions[modifica | modifica el codi]

Buscar respostes al tema de l'arkhé va obrir nous interrogants i temes de debat a causa de les seves implicacions que són:[6]

  • La possibilitat que allò que apareix com diferent davant els nostres sentits, en el fons no ho sigui doncs té un arkhé comú.
  • La possibilitat que els nostres sentits, en conseqüència amb el raonament anterior, no siguin una font fiable de coneixement.
  • Que sigui, per tant, necessària la distinció entre allò que és fenomènic (apercebut pels sentits) i allò que és numènic (apercebut per la intel·ligència).
  • La possibilitat que la nostra observació de coses o éssers individuals que es generen i es destrueixen, en el fons tot formi part d'una sola substància eterna i indestructible, donat que acceptem la idea que existeix un únic arkhé comú a tot.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Clém, pàg. 27
  2. Olof, pàg. 110-115
  3. Olof, pàg. 147-155
  4. José, pàg. 14
  5. Frederick, pàg. 153
  6. José, pàg. 4,5

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • José Barrio :Historia de la Filosofia, ed.V.Vives,Barcelona, 1983, ISBN 84-316-1781-0
  • Clémence Ramnoux : La filosofia griega, ed.siglo veintiuno, 1975, Madrid, IBSN 84-323-0014-4
  • Olof Gigon : Los orígenes de la filosofía griega, 1985, Madrid, ISBN 84-249-2181-X
  • Frederick Copleston: Historia de la filosofía, 1980, Barcelona, ed.Ariel, ISBN 84-344-3919 0