Arkhé

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Segle Escola Filòsof Arkhé
VII aC Milet Tales de Milet Aigua
Anaximandre Apeiron
Anaxímenes Aire
Colofó Xenòfanes Terra
VI aC Pitagòrica Pitàgores Nombres
Efes Heràclit Foc
Eleàtica Parmènides L'ésser
V aC Pluralista Empèdocles Les quatre "arrels"
Anaxàgores Nous
Demòcrit Els àtoms

En la filosofia clàssica grega, arkhé (del grec ἀρχή : origen, font) era el principi fonamental, que era l'origen i causa de totes les coses. La determinació de l'arkhé va ser un dels objectius centrals dels filòsofs presocràtics.

L'estudi de l'arkhé girava al voltant de dues preguntes: és possible que tots els éssers naturals tinguin un origen (arkhé) comú? i, en cas afirmatiu, quin és aquest component original i font de totes les coses?

Primeres respostes[modifica | modifica el codi]

El primer a desenvolupar la idea de l'arkhé va ser Tales de Milet (635 - v. 545 aC), el fundador de l'escola de Milet. Tales va proposar l'aigua com el principi universal, basant-se en l'observació per la qual comprovava que la humitat era omnipresent en la natura, i en la creença que la terra flotava a sobre de l'aigua.

La determinació de l'arkhé va ser un dels temes d'estudi centrals de l'escola de Milet. Anaximandre (v. 611 - v. 546 aC), deixeble i successor de Tales, va refutar la tesi del seu mestre argumentant que l'aigua no podia ser l'origen primer si no podia donar lloc al seu oposat: el foc. Per la mateixa raó, va descartar la resta d'elements i va suposar l'existència de l'apeiron (l'indeterminat), una substància indefinida de la qual totes les coses procedien i a la qual tot acabaria tornant.[1]

Al seu torn, Anaxímenes (v. 585 - v. 524 aC), deixeble d'Anaximandre, va designar l'aire com arkhé. Segons ell, tota la matèria procediria de l'aire mitjançant la rarificació o la condensació. D'aquesta manera, l'aire rarificat esdevindria foc, mentre que en condensar-se es tornaria aigua i posteriorment terra.[2]

D'acord amb els plantejaments de Pitàgores (582 - 496 aC), que atribuïa a les matemàtiques característiques místiques i afirmava que l'univers només es podia conèixer a través d'aquestes, l'escola pitagòrica no identificava l'origen primer amb un element físic, sinó que considerava que l'arkhé eren els números.[3]

El filòsof efesi Heràclit (544-484 aC) va tornar als elements naturals per proposar el foc com a arkhé, ja que la seva natura dinàmica el fa l'element amb qualitats més pròximes a les de la natura mateixa: es troba sempre en constant canvi i moviment.

Abandonant el monisme, que buscava determinar un únic arkhé, Empèdocles (492-432 aC) va passar al pluralisme, postulant que en realitat la natura estava composta de quatre realitats diferents: terra, aire, aigua i foc. Un altre pluralista, Anaxàgores (500-428 aC), sostenia que l'univers estava format per una quantitat d'elements infinits.

Tipologia de respostes[modifica | modifica el codi]

Al llarg del temps, les diferents respostes, per part dels filòsofs, al tema de l'arkhé van donar lloc a quatre categories:

  • Hilozoisme: arkhé com a matèria animada.
  • Panteisme: arkhé com a força divina (tot és déu).
  • Monisme: arkhé com a llei única, base de tot allò que existeix.
  • Pluralisme: és a dir, hi ha una multiplicitat d'arkhés; resposta que intentaria conciliar l'ésser amb l'esdevenir.

Dins el primer tipus, estaria la teoria de l'hilemorfisme d'Aristòtil.[4] Alguns filòsofs del segon tipus van ser obligats a retractar-se de les seves explicacions panteistes a la qüestió de l'arkhé per xocar amb les creences cristianes, com ara Pere Abelard.[5] Exemples de monisme serien Tales o Parmènides. Com a representants del pluralisme, estarien Empèdocles o Anaxàgores.

Implicacions[modifica | modifica el codi]

Buscar respostes al tema de l'arkhé va obrir nous interrogants i temes de debat a causa de les seves implicacions, que són:[6]

  • La possibilitat que allò que apareix com a diferent davant els nostres sentits, en el fons no ho sigui, ja que té un arkhé comú.
  • La possibilitat que els nostres sentits, en conseqüència amb el raonament anterior, no siguin una font fiable de coneixement.
  • Que sigui, per tant, necessària la distinció entre allò que és fenomènic (apercebut pels sentits) i allò que és numènic (apercebut per la intel·ligència).
  • La possibilitat que la nostra observació de coses o éssers individuals que es generen i es destrueixen, en el fons, tot formi part d'una sola substància eterna i indestructible, ja que acceptem la idea que existeix un únic arkhé comú a tot.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Clém, pàg. 27
  2. Olof, pàg. 110-115
  3. Olof, pàg. 147-155
  4. José, pàg. 14
  5. Frederick, pàg. 153
  6. José, pàg. 4,5

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • José Barrio: Historia de la Filosofia, ed. V. Vives, Barcelona, 1983, ISBN 84-316-1781-0.
  • Clémence Ramnoux: La filosofia griega, ed. siglo veintiuno, 1975, Madrid, ISBN 84-323-0014-4.
  • Olof Gigon: Los orígenes de la filosofía griega, 1985, Madrid, ISBN 84-249-2181-X.
  • Frederick Copleston: Historia de la filosofía, 1980, Barcelona, ed. Ariel, ISBN 84-344-3919 0.