Cardenal Richelieu

Armand Richelieu
Richelieu, pintura de Philippe de Champaigne
Naixement	Jean Armand du Plessis 9 de setembre de 1585 París, Regne de França
Defunció	4 de desembre de 1642 (als 57 anys) París
Ocupació	Ministre de França
Conegut per	Cardenal Richelieu
Pares	Jean du Plessis

Armand-Jean du Plessis més conegut com el Cardenal-Duc de Richelieu (9 de setembre de 1585 – 4 de desembre de 1642) fou un prelat, noble i primer ministre francès.

Bisbe als 22 anys

El seu pare, Jean du Plessis Richelieu serví com cap de la casa reial als reis Enric III i Enric IV, i va rebre per la seva família el benefici del bisbat de Luçon. Aquest benefici estava destinat al segon fill Alphonse, però aquest renuncià al bisbat, que fou assignat a Armand, el fill més jove, el qual estava a punt d'aconseguir el títol d'oficial. El jove acceptà aquest canvi tant radical de rumb, aplicant-se als nous estudis amb gran voluntat.

Poc temps després, cridat pel mateix rei, es traslladà a Roma per obtenir el nomenament. Aviat es distingí per la seva cultura i intel·ligència. Fou consagrat el 1607, amb dispensa pontifícia degut a a la seva joventut, ja què, segons el dret canònic vigent, el mateix que avui dia (2010), no es podia ser ordenat abans dels 24 anys. El 1608 es feu càrrec de la seva diòcesi.

Ministre de França

El govern de la diòcesi de Luçon fou per a Richelieu un aprenentatge útil. El bisbe es dedicà amb passió a tots els problemes de la diòcesi; podia pronosticar-se que faria una brillant carrera eclesiàstica. Però ell tenia trenats els seus plans en una altra direcció. No oblidava la cort de París.

Mentre tant el rei Enric IV havia mort i regnava el seu fill, el jove Lluís XIII, sota la regència de la seva mare, Maria de Mèdici. Richelieu volia donar-se a conèixer i apreciar per aquella dona que tenia a les seves mans les regnes de l'Estat. Utilitzà tots els mitjans per congraciar-se amb ella; escriví cartes, pronuncià sermons en un to adulador, i després es feu amic del seu gran protegit, del militar Concino Concini, un home sense valors, neci i prepotent; però aquesta amistat li significà a Richelieu un endarreriment de vuit anys en el començament de la seva xarrera política: en efecte, el noble italià fou fet matar pel rei, que, imprevisiblement, havia pres la davantera a la seva mare i, incitat pel partit adversari de la reina, l'havia desterrada.

Cau en desgràcia

Richelieu, lligat a la camarilla vençuda, caigué lògicament en desgràcia. Però va tindre la suficient perspicàcia com per a retirar-se discretament; intuïa que era necessari esperar. També confiava que Maria de Mèdici pogués encara recobrar el poder. Richelieu no s'equivocava; entre les seves indiscutibles dots, estava la de conèixer profundament als homes. No tardà gaire en esdevenir el que el prelat havia previst. Maria de Mèdici tornà a París i recuperà la seva antiga influència en el govern; i l'any 1622 assolí per en Richelieu el capet cardenalici; dos anys després el feu elegir ministre d'Estat.

Polític hàbil

Si Maria de Medici, el rei i els nobles haguessin conegut a temps les excepcionals condicions de Richelieu (la seva preclara intel·ligència, la seva fèrria voluntat, el talent polític), sens dubte haurien dubtat abans de donar-li tanta autoritat com a ministre; però se n'adonaren massa tard de tot això. En pocs temps el cardenal es tronà indispensable i insubstituïble; només ell comprenia i sabia dirigir la difícil política europea.

La regent acabà per odiar al seu antic protegit, que arribà a ignorar els seus consells i fins i tot procedí en contra de les seves directius. Richelieu hagué de lluitar també a la cort, mentre desenvolupava la pesada tasca de conduir els negocis de l'Estat. En política interna, posà fi a les continues lluites fratricides entossudides per motius de religió. Donà el cop de gràcia al partit dels hugonots, conquistant la seva molt ben defensada fortalesa de la Rochelle (1628). En política exterior només tingué una única fita: combatre l'ascendent dels Habsburg per a evitar que les dues famílies regnants, nascudes d'un mateix tronc, la d'Espanya i la d'Àustria, ja sobradament poderoses, s'unissin i dominessin Europa.

Per aconseguir el seu propòsit, el cardenal no tingué escrúpols per aliar-se diverses vegades amb els protestants europeus contra els molt catòlics Habsburg i assolí el seu intent. En resum, Richelieu fou un dels més notables polítics de la història de França. Substituí als nobles que governaven en províncies per funcionaris elegits entre la burgesia, els intendents, amb el qual afirmà l'absolutisme reial.

Va ser particularment notòria la seva intervenció en la Guerra dels Trenta Anys, que va acabar amb la Pau de Westfàlia i en el Pacte de Ceret, que va involucrar al Regne de França en la lluita de Catalunya per alliberar-se del Regne d'Espanya.

Afavorí les lletres i les arts; el 1635 fundà l'Acadèmia Francesa, encarregada de cuidar la puresa de l'idioma i redactar un diccionari i una gramàtica. Des de la seva època començà el francès a ser la llengua diplomàtica.

No era estimat

Els últims conjurats que atemptaren contra la vida de Richelieu fracassaren doblement en la seva empresa. Primer, perquè foren descoberts abans de poder actuar; segon, perquè el cardenal morí, es creu que de pulmonia, pocs mesos després del complot dels conjurats. Probablement ningú, excepte els seus familiars, plorà la seva mort. Al contrari. Els consellers, sobretot els nobles, i en general tots els de la cort sospireren alleugerits . Per fi desapareixia aquell qui els dominava, aquell qui, superior a tots en intel·ligència i voluntat, conduïa pel seu compte la política de l'Estat.

Es diu que el mateix rei Lluís XIII, apropant-se a la capçalera del seu gran servidor, ja moribund, s'allunyà alleujat. Malgrat tot, el cardenal Richelieu, durant 18 anys, des del 1624 fins el 1642, any de la seva mort, havia treballat amb increïble dedicació, havia salvat França de greus perills i l'havia convertit en una nació poderosa i temuda; i tot això, lluitant contra l'hostilitat i les conjures de distints nobles que veieren en ell el defensor de l'autoritat reial. El succeí el també cardenal Julio Mazzarino. És també conegut pel sobrenom de l'Éminence rouge ("l'eminència vermella"), per les vestidures porpres dels cardenals.

Vegeu també

• Pau d'Alais.

Bibliografia

• Col·leccionable Enciclopèdia Estudiantil, núm. 203, any IV, pàg. 3 (Diposit Legal M 3201-1966)