Armida (Rossini)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armida
Louis Jean Francois Lagrenée - Rinaldo and Armida - WGA12383.jpg
Rinaldo i Armida. Louis Jean Francois Lagrenée
Llengua original: italià
Gènere: opera seria
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Giovanni Schmidt
Font literària: Jerusalem alliberada (1575), de Torquato Tasso
Actes: tres
Època de composició: 1817
Estrena: 11 de novembre de 1817
Teatre: Teatro San Carlo de Nàpols

Armida és una òpera en tres actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Giovanni Schmidt, basat en Jerusalem alliberada (1575), de Torquato Tasso. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols l'11 de novembre de 1817.

Un exèrcit de soldats cristians i una exòtica, bella fetillera. Diables i nimfes. Un bosc terrible i un jardí encantat. No menys de sis papers de tenor i un títol d'heroïna imponent. Armida de Rossini combina l'oportunitat per a la màgia visual extraordinari amb sorprenents desafiaments musicals. Isabella Colbran va crear el paper principal que és un dels més llargs i difícils de Rossini, amb passatges de coloratura compromesos durant tota l'obra. El més notable és D'amore al dolce impero del segon acte, els duos entre Rinaldo i Armida, i parts del final del tercer acte.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Armida és la vint-i-dosena òpera escrita per Rossini de les trenta-nou compostes en dinou anys, del 1810 al 1829. És la quarta òpera escrita per a Nàpols, totes el 1817, immediatament després de La Cenerentola i de La gazza ladra. Any intens el 1817, ja que encara estrenaria una altra obra a finals d'any Adelaide di Borgogna.

Armida, malgrat alguns elements més aviat ridículs, no és una comèdia. La història d'Armida es basa en una de les creacions literàries èpiques del Renaixement, l'epopeia del segle XVI Jerusalem alliberada del poeta italià Torquato Tasso. Està ambientada en l'època de la Primera Croada, i ens parla d'una bruixa seductora que atrau els soldats cristians a la presó en què es troba en una illa, expressant que el seu tron ha estat usurpat pel seu malvat oncle Idraote, per la qual cosa sol·licita ajuda i protecció. En el procés, ella s'enamora del seu líder, Rinaldo. El porta a un bosc infernal, que es transforma en un palau d'esbarjo. Encara que darrere d'aquest malèvol pla s'amaga una altra veritat. Armida i el seu oncle planegen debilitar les forces armades dels croats, convertint en esclaus als seus millors homes. Ells es delecten en els seus plaers fins que dos dels seus soldats apareixen i li recorden el guerrer que una vegada va ser.

Retrat d'Isabella Colbran, creadora del paper i primera esposa de Rossini

El poema de Torquato Tasso era familiar per al públic d'òpera de l'època, ja que l'havia pogut escoltar a Rinaldo de Händel, Armida de Haydn i Armide de Gluck. Ja molt més tard, Dvořák també va compondre una Armida, el 1904.

Com Rossini va arribar a compondre la seva versió comença dos anys abans. El 1815 l'empresari Domenico Barbaja, que dominava l'escena de Nàpols i que tenia força nas pel talent, va temptar al compositor d'òpera més important de l'època, per ser el director musical dels Teatres Reials de Nàpols. El contracte requeria que el compositor havia d'escriure dues òperes cada any tot i que li permetia escometre la feina en altres llocs. Barbaja havia reunit un formidable desplegament de cantants com la soprano coloratura Isabella Colbran, coneguda pel seu rang i habilitats dramàtiques. També havia reunit una gran varietat de tenors incloent Andrea Nozzari i Giovanni David, amb una extensió vocal tan famosa com el de la Colbran.

Rossini es va aprofitar de les disposicions del seu contracte i després de l'estrena de la seva primera òpera per al San Carlo, Elisabetta, regina d'Inghilterra el 4 d'octubre 1815 es va traslladar a Roma. En aquesta ciutat va compondre i va presentar Torvaldo e Dorliska el 15 de desembre i Il Barbiere di Siviglia dos mesos després. A continuació, va tornar a Nàpols per presentar La gazzetta al setembre de 1816 i Otello al mes de desembre. Després d'aquest temps agitat, Rossini va marxar de nou per la presentació de La cenerentola a Roma, un mes més tard, i La gazza ladra a Milà, el 31 maig 1817.

Durant aquesta última absència, el San Carlo va patir un incendi que va destruir l'edifici. Sembla que els diners no eren un problema i el teatre va ser reconstruït amb els millors mitjans tècnics de l'època. Per obrir el teatre reformat, Barbaja volia una òpera excepcional que trenqués amb les convencions imperants. Per sobre de tot volia un treball que utilitzés les noves instal·lacions en termes d'efecte escènic i de la dansa. Rossini va compondre un ballet de catorze minuts, una pràctica habitual per a les posteriors òperes de Rossini a París, però en aquell moment era una innovació. De fet Rossini va produir la seva òpera més romàntica i opulent incloent tres llargs duets d'amor entre Armida i Rinaldo. Un violoncel i un violí, respectivament, fou l'únic acompanyament per al segon i el tercer dels duets.

En una òpera amb un únic personatge femení ha de ser gairebé únic si a més s'enfronta a sis tenors. També hi ha dos papers de baix. Els papers de tenor es poden dividir en tres de coloratura i tres de lírics, amb dos que apareixen només en el primer acte i uns altres dos, diferents, al tercer acte. Això va permetre que alguns tenors tinguessin més d'un paper a l'estrena. Rossini es va aprofitar de la situació per compondre una escena estesa i un trio dels tenors en el tercer acte, que és sens dubte únic i vocalment emocionant.

El llibret fou escrit per una estadificació luxosa, incloent-hi el palau d'Armida i el jardí encantat. Calien moltes aparicions i desaparicions, així com balls de nimfes, querubins i dracs. Els amants d'Armida i Rinaldo descendeixen en un núvol que es converteix en el seu carro i, mentre agita la seva vareta, es converteix en el seu castell.[1]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El Teatro San Carlo després de la reconstrucció del 1817

Armida va ser escrita per a estrenar-se en el Teatre San Carlo de Nàpols, l'11 de novembre 1817 i celebrar l'obertura del teatre d'òpera reconstruït després de patir un incendi l'any anterior. Isabella Colbran va cantar el paper protagonista, que és un dels més llargs i exigents que Rossini va escriure, amb passatges de coloratura difícils de tot tipus durant tota l'òpera. Les més notables són les que es troben a D'amore al dolce impero, durant el segon acte, i en els duets entre Armida i Rinaldo, i en algunes parts del final del tercer acte. Composta per glorificar a la Colbran, la soprano que primer va ser amant i després esposa de Rossini, l'estrena va representar un esdeveniment prodigiós després de la reobertura del teatre posterior a l'incendi. Però la diva estava ja en el descens de les seves qualitats vocals, i l'òpera, també amb un tema una mica antiquat, va merèixer només una modesta acollida i va restar completament oblidada.[2]

La primera posada en escena moderna va tenir lloc al Teatre Comunale de Florència el 26 d'abril de 1952, durant el Maggio Musicale Fiorentino, amb Maria Callas i Francesco Albanese en els papers principals i Tullio Serafin en la direcció.[2] Més recentment, s'han fet actuacions a Ais de Provença el 1988, amb June Anderson, Rockwell Blake, i Raúl Giménez, sota la direcció de Gianfranco Masini, i al Rossini Opera Festival dels anys 1993, amb Renée Fleming i Gregory Kunde, sota la direcció de Daniele Gatti, i el 2014 amb la valenciana Carmen Romeu i amb la direcció i producció de Luca Ronconi.[3]

Repartiment estrena[modifica | modifica el codi]

Rol Veu Elenc estrena, 11 de novembre de 1817
(Director: Nicola Festa)
Armida, princesa de Damasc, una bruixa soprano Isabella Colbran
Rinaldo, un paladí cavaller tenor Andrea Nozzari
Gernando, un paladí tenor Claudio Bonoldi
Ubaldo, un paladí tenor Claudio Bonoldi
Carlo, un paladí tenor Giuseppe Ciccimarra
Goffredo, (Godofreu de Bouillon), líder dels paladins tenor Giuseppe Ciccimarra
Eustazio, el seu germà tenor Gaetano Chizzola
Idraote, rei de Damasc i oncle d'Armida baix Michele Benedetti
Astarotte, líder dels esperits d'Armida baix Gaetano Chizzola
Paladins, guerrers, dimonis, esperits

Argument[modifica | modifica el codi]

Data: Les Croades
Lloc: als voltants de Jerusalem

Acte I[modifica | modifica el codi]

Goffredo, comandant de les forces cristianes, consola i reanima als soldats francs, que estan de dol per la recent mort del seu líder. Una noble apareix i es presenta com la regenta dels damasquins. Declara que el seu tron ha estat usurpat pel seu oncle, Idraote i demana ajuda i protecció. En realitat la dona és la bruixa Armida i està associada amb Idraote, que l'acompanya disfressat. El seu pla és debilitar les forces croades esclavitzant alguns dels seus millors soldats. Els homes que queden fascinats per la seva bellesa, convencen Goffredo perquè l'ajudi. Goffredo decideix que els francs han de triar un nou líder, el qual escollirà deu homes per acompanyar-la. Escullen a Rinaldo, un dels millors soldats, despertant la gelosia d'un altre croat, Gernando (Non soffrirò l'offesa). Armida i Rinaldo ja s'havien trobat en una altra ocasió, i ella està secretament enamorada d'ell. Ara ella s'enfronta a ell i li recorda com li va salvar la vida en aquest moment. Quan ella l'acusa d'ingratitud, ell admet que està enamorat d'ella (Duo: Amor ... possente nome!). Gernando els veu junts i increpa Rinaldo i l'acusa de ser un seductor davant dels altres homes. Es baten a duel i Rinaldo mata Gernando. Horroritzat pel que ha fet, escapa amb Armida abans que Goffredo el pugui castigar.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Astarotte, una de les princeses de l'infern, ha portat al bosc a un grup de dimonis per ajudar a Armida. Ella arriba amb Rinaldo, que està completament encantat per ella (Duo: Dove son io!). Fins i tot quan ella li explica el pla que ha concebut amb Idraote, ell no es rebel·la en contra. Meravellat, Rinaldo veu com Armida converteix el bosc en un palau de plaers. Armida medita sobre el poder de l'amor (D'Amore al dolce impero) i li ofereix diversió a Rinaldo amb una pantomima sobre un guerrer seduït per un grup de nimfes. Rinaldo, que ha perdut tot el sentit de l'honor militar, es lliura als encants d'Armida.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Dos dels antics camarades de Rinaldo, Ubaldo i Carlo, han estat enviats per rescatar-lo. Quan arriben als jardins encantats d'Armida, queden fascinats per la seva bellesa, tot i que saben que és sobretot una il·lusió. Amb l'ajuda d'una vara màgica d'or, es protegeixen de les nimfes que tracten de seduir, i s'amaguen quan apareixen Rinaldo i Armida. Rinaldo encara està captivat per la bruixa, però quan es queda tot sol, Ubaldo i Carlo l'enfronten. Quan li mostren el seu reflex en un escut adamantí descobreix horroritzat que no reconeix l'honorable guerrer que va ser alguna vegada (Trio: In quale aspetto imbelle). Encara esquinçat pel seu amor per Armida, Rinaldo prega per tenir forces i marxa amb els seus companys. Armida invoca els poders de l'infern per recuperar el seu estimat, però tot és inútil. Armida surt a la recerca dels homes.

Armida aconsegueix atrapar-lo abans que embarquin. Ella li demana a Rinaldo que no l'abandoni i fins i tot s'ofereix a acompanyar-lo en la guerra. Ubaldo i Carlo contenen a Rinaldo, tractant de donar-li forces i finalment apartant-lo del seu poder. Armida es debat entre l'amor i el desig de venjança (Dove son io! ... Fuggì!). Ella decideix venjar-se, destrueix el palau i marxa enfurismada.[4]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Les opinions sobre la Armida són divergents. Els biògrafs de Rossini generalment la consideren una obra d'èxit, tot i no pertànyer als majors èxits del compositor. Rossini la va fer a corre-cuita i no a tot arreu va tenir una bona inventiva. També torna a carregar les gestes virtuoses de cant dissenyades per a Isabella Colbran i tres grans tenors: Nozzariego, Bonoldiego i Ciccimary. Els cors canten convencionalment, i la música de ballet no és molt interessant. No obstant això, hi ha excel·lents passatges en l'òpera, com duos d'amor. Es pot veure un major progrés en la factura tècnica: particularment interessant és la sorprenent originalitat d'harmonia d'Armida. Un nou llenguatge musical únic caracteritza un fragment del tercer acte, en el qual Armida davant la notícia de la fugida de Rinaldo es desmaia. L'impacte turbulent d'una vegada i una altra de la mateixa nota durant 19 cops semblen reflectir batecs del seu cor, i el compositor utilitza fins a cinc acords diferents per harmonitzar el so.[5]

Armida també aporta una gran quantitat d'innovació en termes de forma. L'obertura ja està adequada al tipus modern de preludi de l'òpera, en la qual el compositor abandona la sonata per una introducció lenta, donant al conjunt una forma de fantasia lliure. Desafiant les convencions existents, Rossini dimiteix finalment de la "prescrita" aria di bravura del personatge principal, i l'òpera acaba amb un cor de dimonis estimulats per la recerca de la venjança d'Armida amb Rinaldo.[5]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Armida, Rinaldo, Goffredo, Gernando, Carlo, Ubaldo) Director
1952 Maria Callas, Francesco Albanese, Alessandro Ziliani, Mario Filippeschi, Gianni Raimondi, Mario Filippeschi Tullio Serafin
1970 Cristina Deutekom, Pietro Bottazzo, Ottavio Garaventa, Eduardo Gimenez, Ottavio Garaventa, Eduardo Gimenez Carlo Franci
1985 Katia Ricciarelli, Curtis Rayam, Raul Gimenez, Mario Bolognesi, Vito Gobbi, Iorio Zennaro Gabriele Ferro
1988 June Anderson, Rockwell Blake, Yohishiya Yamaji, Raul Gimenez, Raul Gimenez, Yohishiya Yamaji Gianfranco Masini
1991 Cecilia Gasdia, Chris Merritt, William Matteuzzi, Bruce Ford, William Matteuzzi, Bruce Ford Claudio Scimone
1993 Renée Fleming, Gregory Kunde, Donald Kaasch, Jeffrey Francis, Bruce Fowler, Iorio Zennaro Daniele Gatti
2010 Renée Fleming, Lawrence Brownlee, John Osborn, Barry Banks, Barry Banks, Kobie van Rensburg Riccardo Frizza

Referències[modifica | modifica el codi]

Notes

  1. Farr, Robert J. «Ressenya del disc». Musicweb.
  2. 2,0 2,1 Patiño Restrepo, José Félix. Maria Callas: la divina, prima donna assoluta, la voz de oro del siglo : apuntes biográficos y discografía en CD. Academia Nal. De Medicina, 2000, p. 105. ISBN 9789589617137. 
  3. Armida to be featured in 2014 Festival on rossinioperafestival.it
  4. Sinopsi del Metropolitan Opera House de New York
  5. 5,0 5,1 Sandelewski, Wiarosław. Rossini. Warszawa: Polskie Wydawnictwo Muzyczne, 1980. ISBN 83-224-0133-7. 

Fonts