Armilla antibales
.jpg)
Una armilla antibales és una peça protectora que absorbeix l'impacte de bales disparades al tors i resquills provinents d'explosions. Els armilles estan fets de diverses capes de fibres laminades o de teixit sintètic i protegeixen a la persona que l'usa de projectils disparats per armes de foc i de la metralla d'alguns artefactes explosius com granades de mà. Quan se li agreguen plaques metàl·liques o ceràmiques a una armilla antibales, aquest també pot protegir l'usuari de projectils disparats per un fusell. En combinació amb peces metàl · liques o capes de teixits summament densos, l'armilla antibales ofereix a l'usuari certa protecció davant un atac amb ganivet. Protegeixen fins a cert punt, però no són impenetrables a causa de la gran varietat de calibres de les armes de foc. Els armilles antibales són utilitzats comunament per la policia, guàrdies de seguretat privada i civils, mentre que les armilles amb components reforçats són portats en combat per soldats de diverses nacions, així com les unitats especials de policia.
Una armadura moderna pot combinar una armilla antibales amb altres peces protectores, com un casc. Els armilles antibales per policies i soldats també poden incloure proteccions inguinals, muscleres, cuellera i defenses laterals.
Taula de continguts |
Introducció [modifica]
Els armilles antibales usen capes de fibra resistent per capturar i deformar la bala, escampant la seva força sobre una gran superfície de l'armilla. L'armilla absorbeix l'energia del projectil deformable, detenint abans que penetri completament l'armilla. Algunes capes poden ser penetrades però, mentre la bala es deforma, l'energia és absorbida per una superfície cada vegada més gran. Encara que el armilla pugui evitar la penetració de la bala, tant l'armilla i la persona que l'usa absorbeixen l'energia del projectil. Fins i tot sense penetració, les bales de pistoles modernes contenen suficient energia per causar un trauma a la zona d'impacte. Les especificacions de l'armilla inclouen la resistència de penetració i la quantitat d'energia que arriba al cos de la persona. Els armilles antibales ofereixen una petita protecció contra ganivets, fletxes o bales no deformables, la força de l'impacte d'aquests objectes es concentra en una àrea relativament petita, de manera que pot penetrar les capes de l'armilla. Els armilles poden incloure capes de metall (com acer o titani), ceràmica o polietilè que proveeixen protecció extra a les àrees vitals. Aquestes capes addicionals són efectives contra totes les pistola si contra alguns fusells. Aquests agregats són comuns en les armilles militars, ja que les armilles normals no són eficaços contra la munició militar. Els vigilant és solen utilitzar armilles especials dissenyats específicament per a ganivets i objectes afilats, incorporant capes de teixits sintètics densos o teixits sintètics laminats i components metàl · lics.
Història [modifica]
Edat moderna [modifica]
En 1538, Francesco Maria della Rovere va encarregar a Filippo Negroli crear una armilla a prova de bales. En 1561, Maximiliano II va posar a prova la seva armadura contra una arma de foc. Igualment, el 1590 Sir Henry Lee esperava que la seva armadura Greenwich anés a prova de bales, encara que la seva eficàcia era polèmica en aquests temps. A finals de 1500, el terme "a prova de bales" s'usava per designar una armadura en la qual es podia observar la abonyegament produïda per una bala, que demostrava la seva resistència davant la penetració de projectils.
1800-1930 [modifica]
El primer armilla antibales lleuger, Myunjebaegab, va ser inventat a Joseon, Corea, el 1860 un temps després de la campanya francesa contra Corea. Heungseon Daewongun va ordenar la confecció d'armilles antibales per l'increment d'amenaces de part dels exèrcits occidentals. Kim Gi-Doo i Gang Yoon van descobrir que el cotó podia protegir contra projectils si era prou dens, dissenyant armilles compostos de 30 capes de cotó. Aquestes armilles van ser utilitzats en batalla durant l'expedició dels Estats Units a Corea, quan la Armada dels Estats Units va atacar l'illa de Ganghwa el 1871. L'Exèrcit dels Estats Units va capturar un dels armilles antibales i el va portar als Estats Units, on va ser guardat al Museu Smithsonian fins al 2007. L'armilla va ser retornat a Corea i està exposat al públic.
La primera ocupació de protecció antibales del qual es té constància va tenir lloc el 1879, quan una banda de pròfugs australians dirigida per Ned Kelly va fabricar armadures a partir de ferralla. L'armadura cobria els seus torsos, avantbraços i cuixes, incloent un casc. Els vestits artesanals pesaven 44 kg (96 lliures), dificultant els moviments dels membres de la banda durant una batuda policial a Glenrowan el 1880. El seu ús va resultar ser inútil, ja que els vestits no protegien les cames.
A inicis dels anys 1880, el doctor George Emery Goodfellow de Arizona va començar a fer investigacions amb armilles de seda semblants als gambesones medievals, que tenien entre 18 i 30 capes de roba per protegir el usuari de les fletxes. L'interès del doctor Goodfellow en armilles antibales de seda va augmentar després de conèixer diversos casos on la tela de seda minorar l'impacte de bales al cos de persones que van ser atacades amb armes de foc.
Casimir Zeglen, originari de Chicago, es va basar en les troballes de Goodfellow per desenvolupar una armilla antibales fet de tela de seda a finals del segle XIX, que podia aturar les bales relativament lentes disparades per pistoles que empraven cartutxos amb pólvora negra . Aquestes armilles costaven 800 USD cadascun en 1914, una petita fortuna per aquell temps. El 28 de juny de 1914, el Arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron austrohongarès, portava una armilla antibales de seda quan va ser atacat per un pistoler. Com el tret li va impactar al coll, l'armilla no ho va protegir. Un armilla similar, fabricat per Jan Szczepanik el 1901, va salvar la vida de Alfons XIII quan un assassí li va disparar.
Durant la Primera Guerra Mundial, Estats Units va desenvolupar diversos tipus de blindatge corporal, incloent el Brewster Bodi Shield en acer al crom-níquel, el qual estava compost per un peto i un casc que podien resistir les bales de metralladora Lewis (amb una velocitat de 820 m / s (2700 peus / segon)), però pesava 18 kg (40 lliures) i dificultava el moviment del soldat. També es va dissenyar una armilla compost per escates d'acer sobreposades i fixades a un folre de cuir; aquest pesava 5 kg (11 lliures), anava pegat al cos i era considerat més confortable.
A finals dels anys 20 i començaments dels 30, els pistolers de les bandes criminals que operaven als Estats Units van començar a utilitzar armilles menys costosos, fets de tela i farcits de cotó. Aquests primers armilles podien absorbir l'impacte de bales de pistola com ara 22 Long Rifle, .25 ACP, 32 S & W, 32 S & W Llarg, 380 ACP i .45 ACP, que van a velocitats majors a 300 m / s (1000 peus/segon). Per fer front a aquests armilles, els agents del FBI van començar a emprar el nou i més potent cartutx 38 Super i més tard, el .357 Magnum.
Segona Guerra Mundial [modifica]
Durant les primeres etapes de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van dissenyar armadures pels infanteristas, però la majoria dels models eren massa pesats i limitaven el moviment en combat, a més de ser incompatibles amb els pertrechos existents. Les forces armades van derivar els seus esforços a desenvolupar jaquetes Flak per les tripulacions de bombarders. Aquestes jaquetes estaven fetes de tela de niló amb plaques d'acer al seu interior i eren capaços de detenir els resquills dels projectils antiaeris, i també podien detenir bales de baix calibre a una distància moderada, però no havien estat dissenyades per aturar bales de metralladora
L'Exèrcit Britànic, així com l'Exèrcit Canadenc (la 2a Divisió Canadenca d'Infanteria), van dotar als seus metges destacats a Europa nord-occidental amb armadures. L'Exèrcit Imperial Japonès va produir uns quants tipus d'armadures per la infanteria durant la Segona Guerra Mundial, però no van tenir una ocupació molt extens. A mitjan 1944, es va reiniciar en els Estats Units el desenvolupament d'armadures. Van ser produïts diversos armilles per les forces armades nord-americanes, com ara el T34, el T39, el T62E1 i el M12.
El Exèrcit Roig va utilitzar diversos tipus d'armadures, fins i tot el SN-42 (Stalynoi Nagrudnik, peto d'acer en rus, on el nombre indica l'any en què va ser dissenyat). Tots ells van ser provats, però només el SN-42 va ser produït. Aquest consistia en dues planxes d'acer premsades que protegien el pit i el baix ventre. El peto tenia un gruix de 2 mm i pesava 3,5 kg. Aquesta armadura era subministrada als SHISBr (enginyers d'assalt) i els "Tankodesantniki" (tropes d'assalt que anaven sobre els tancs) d'algunes brigades de tancs. L'armadura SN protegia a l'usuari de les bales de 9 mm disparades per un subfusell MP-40 a uns 50 metres, fent-ho útil en batalles urbanes com la Batalla de Stalingrad. Però el pes del SN ho feia poc pràctic per ser emprat per la infanteria en camp obert.
Els Estats Units van desenvolupar una armilla de Doron, una làmina feta a força de fibra de vidre comprimida amb resines. Aquestes armilles eren una combinació de telers de niló que al seu interior sostenien les plaques de fibra de vidre, van ser emprats per primera vegada durant la Batalla d'Okinawa a 1945 i en batalla van demostrar que podien aturar bales de baix calibre i resquills de granades, tot i que generalment resultaven molt poc efectius en contra de bales d'alt calibre disparades per metralletes i rifles d'assalt.
1950-1970 [modifica]
Durant la Guerra de Corea van ser produïts diversos armilles nous per les forces armades nord-americanes, incloent el M-1951, que estava compost per segments de plàstic reforçat amb fibres o d'alumini, intercalats en una armilla de niló. Aquestes armilles representaven "una gran millora pel que fa a pes fa", però no eren eficaços a detenir bales i resquills, malgrat que oficialment eren capaços de detenir bales de pistola Tokarev 7,62 x 25 disparades a boca de canó. Desenvolupats per Natick Laboratories i introduïts en 1967, els portaplacas T65-2 van ser els primers armilles dissenyats per portar plaques ceràmiques dures, fent-los capaços de detenir bales de fusell calibre 7 mm. Aquests "Chicken Plates" es van fabricar amb carbur de bor, carbur de silici o òxid d'alumini. Van ser subministrats a les tripulacions d'aeronaus que volaven a baixa altitud, com el UH-1 i el UC-123 durant la Guerra del Vietnam.
En 1969 es va fundar l'American Body Armor, que va començar a produir una combinació patentada de niló encoixinat amb múltiples planxes d'acer. Aquest tipus d'armadura va ser venut a les agències policials nord-americanes per Smith & Wesson sota la marca "Barrier Vest". L'armilla Barrier va ser el primer armilla policial àmpliament utilitzat durant operacions d'alt risc.
A mitjans de la dècada dels 70, DuPont introdueix la fibra sintètica Kevlar, que era teixida i aplicada en capes. El Kevlar va ser immediatament inclòs en un programa d'avaluació del National Institute of Justice, que buscava armadures lleugeres i de fàcil ocultació per un grup de prova compost per agents de policia, a la vegada que buscava determinar si era possible que ho usessin cada dia. Lester Shubin, un administrador de programes del NIJ, va conduir aquest estudi de factibilitat amb unes quantes grans agències policials seleccionades, determinant que les armilles de Kevlar poden ser utilitzats diàriament pels policies, salvant així vides.
En 1975, Richard A. Armellino, fundador d'American Body Armor, va promocionar una armilla fet totalment de Kevlar anomenat K-15, que estava compost per 15 capes de Kevlar i que incloïa una placa d'acer balístic "Shook Plate" de 5 "x 8" situada verticalment sobre el cor, rebent l'US Patent # 3971072 per aquesta innovació. "Plaques de trauma" de similar grandària i ubicació encara s'empren avui en els panells balístics frontals de la majoria de les armilles ocultables, reduint el trauma per impacte i augmentant la protecció contra bales al centre-massa de la zona cor / estèrnum.
En 1976, Richard Davis, fundador de Second Chance Body Armor, va dissenyar el primer armilla fet totalment de Kevlar per aquesta empresa, el Model I. La indústria de les armilles antibales lleugers i ocultables havia començat, i aquesta nova forma de protecció diària per al modern agent de policia va ser ràpidament adoptada. Per intervinguts i finals dels 80, una mitjana d'1/3 a 1/2 dels agents de policia que patrullaven vestien diàriament armilles ocultables. Per al 2006, havien estat documentades més de 2000 "salvacions" a causa del ús de armilles policials, validant l'èxit i l'eficàcia de les armadures lleugeres i ocultables com a peça estàndard de l'equip policial d'ús diari.
1990-2000 [modifica]
Les armadures toves de Kevlar tenen les seves limitacions, perquè si "resquills grans o bales d'alta velocitat impacten l'armilla, l'energia d'aquests pot causar un sever trauma per impacte" en àrees vitals específiques. El Ranger Body Armor va ser desenvolupat per les Forces Armades nord-americanes a 1991. Tot i ser la segona armadura militar nord-americana moderna capaç de detenir bales de fusell i al mateix temps ser prou lleugera per als infants en combat, encara té defectes: "és més pesada que l'armadura antiesquirlas PASGT ( 'Personal Armor System for Ground Troops '; sistema d'armadura personal per tropes terrestres, en anglès) emprada per la infanteria regular i ... no té el mateix grau de protecció balística al voltant del coll i espatlles ". El format del Ranger Body Armor (i armadures més recents subministrades a les unitats especials nord-americanes) ressalten el dilema entre protecció i mobilitat que les modernes armadures han de fer front en cada unitat de les forces armades.
Les més recents armadures subministrades a un gran nombre de tropes nord-americanes inclouen el Interceptor Body Armor, el Improved Outer Vest de l'Exèrcit Nord-americà i el més avançat Modular Tactical Vest del Cos de Marines. Tots aquests sistemes estan dissenyats amb l'armilla com a protecció contra resquills i bales de pistola. Plaques de ceràmica dura, com l'Small Arms Protective Insert emprades amb el Interceptor Body Armor, protegeixen òrgans vitals d'amenaces majors. Aquestes amenaces són les bales de fusell d'alta velocitat i antiblindaje. Armilles similars han estat adoptats per exèrcits moderns de tot el món.
Des dels 70, diverses fibres noves i mètodes de construcció per a teixits antibales han estat desenvolupats paral · lelament amb el Kevlar filat, com ara el Dyneema de DSM, els GoldFlex i Spectra de Honeywell, el Twaron de Teijin Twaron, el Dragon Skin de Pinnacle Armor i el Zylon de Toyobo (ara controvertit, ja que nous estudis demostren que es degrada ràpidament, deixant als usuaris amb menor protecció que l'esperada). Aquests nous tèxtils són publicitats com més lleugers, prims i resistents que el Kevlar, encara que són molt més costosos. Les Forces Armades nord-americanes han desenvolupat armadures per als gossos de treball que ajuden als soldats d'infanteria en combat. Segons l'entrenador caní Marí de Primera Michael Thomas, els "nous armilles són una millora" dels anteriors, que només protegien contra ganivetades. Els nous armilles també protegeixen contra bales.
Protecció contra explosions [modifica]
Les brigades antiexplosius usen grans armadures dissenyades per a la protecció contra molts dels efectes d'un artefacte explosiu de grandària moderada, com les bombes emprades en els atemptats terroristes . Aquestes armadures són bàsicament un casc complet, que al seu torn cobreix la cara i coll, cert grau de protecció en els genitals i una armadura molt resistent al tors. També conté protecció per a la columna, en cas que l'explosió faci volar a l'artificier. La visibilitat i mobilitat de la persona que fa servir aquests vestits és molt reduïda, així com el temps que poden treballar amb l'artefacte explosiu. Vegeu vestit antiexplosius.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Armilla antibales |
