Arnold Bax

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Arnold Bax
Nom real: Arnold Edward Trevor Bax
Estil: Romanticisme, Impressionisme
Naixença: 6 de novembre de 1883
Londres, Regne Unit
Defunció: 3 d'octubre de 1953 (als 69 anys)
Cork, Irlanda
Nacionalitat: Regne Unit Regne Unit
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Poeta

Arnold Eduard Bax (Londres, Regne Unit, 6 de novembre de 1883 - Cork, Irlanda, 3 d'octubre de 1953) fou un poeta, compositor i pianista anglès.

El seu estil musical barreja elements del Romanticisme i l'Impressionisme, sovint amb influències de la literatura i el paisatge irlandesos. Figura anacrònica en el panorama musical del seu temps, Bax va ser un conservador i en les seves obres va perllongar l'estil descriptiu anglès, destacant la seva sensibilitat per al tractament musical d'escenes pastorals i el seu gust pel cant popular, entroncant així amb l'estètica nacionalista de Vaughan Williams i, en menor mesura, d'Elgar. Les seves partitures orquestrals es caracteritzen per la seva complexitat i una acolorida instrumentació.

La poesia i els contes de Bax, que va escriure sota el pseudònim de Dermot O'Byrne, reflecteixen la seva profunda afinitat amb el poeta irlandès William Butler Yeats i està escrit en gran part segons la tradició del renaixement literari irlandès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Bax va néixer a Pendennis Road, Streatham, Londres, en una família victoriana de classe mitjana-alta d'ascendència holandesa. Va créixer al Ivy Bank, una mansió al cim de Haverstock Hill, Hampstead, on va assistir a la Heath Mount School.[1] Bax no va trigar gaire a mostrar que posseïa un poderós intel·lecte i un gran talent musical, especialment amb el teclat. Entre les aficions de Bax es trobava el tocar les òperes de Wagner al piano -una dels seves primeres trobades íntimes amb l'art de la música va ser Tristany i Isolda, i la seva influència es veu en molts dels seus treballs posteriors. Bax va aprendre a casa, i va rebre la seva primera formació formal als 16 anys per part de Cecil Sharp i altres al Hampstead Conservatory. Li van acceptar a la Royal Academy of Music el 1900, on va romandre fins a 1905. A l'Acadèmia va aprendre composició amb Frederick Corder, piano amb Tobias Matthay, i clarinet amb Julian Egerton. En les seves classes de composició, Corder va emfatitzar els exemples de Franz Liszt i Richard Wagner, i va mostrar el seu enfocament liberal en les formes clàssiques, que van portar a Bax a desenvolupar una postura similar. Bax tenia una habilitat excepcional per a executar a primera vista complexes partitures orquestrals al piano, el que li va permetre guanyar diversos premis a l'Acadèmia. També va obtenir premis a la millor composició musical, incloent el Battison-Haynes i la competitiva medalla Charles Lucas.

Descobriment d'Irlanda[modifica | modifica el codi]

Bax tenia un esperit sensible i perspicaç, i es va inspirar en una àmplia gamma de fonts. Era un lector empedreït de literatura, i per això va ensopegar el 1902 amb The Wanderings of Oisin and Other Poems de William Butler Yeats. Bax es va mostrar altament receptiu al suau i malenconiós estil literari del "ressorgiment irlandès" («Irish Revival»), i va trobar en Yeats una musa poderosa, del qual va obtenir inspiració de per vida. Es va encapritxar amb Irlanda, i va començar a viatjar extensament per allà. Va visitar els llocs més aïllats i solitaris, descobrint finalment el petit poble de Donegal, Glencolumbkille, al qual va tornar anualment durant gairebé 30 anys. Aquí, Bax es va inspirar en el paisatge i al mar, en la cultura i en la vida dels camperols irlandesos locals -a molts dels quals Bax va considerar com amics propers-. La trobada de Bax amb la poesia de Yeats i els paisatges d'Irlanda, va fructificar en molts treballs nous tant musicals com literaris. El Quartet de corda en mi (1903), que més tard va ser adaptat al poema simfònic Cathaleen-Ni-Houlihan (1905) són bons exemples de com Bax va començar a reflectir Irlanda en la seva música.

Bax no només va resultar un compositor sorprenentment madur en aquests treballs, sinó que va desenvolupar-hi una textura musical impressionista flotant i ondulant, utilitzant tècniques orquestrals no conegudes fins llavors -ni tan sols en Claude Debussy. Molts dels treballs que va escriure Bax entre 1903 i 1916 poden ser vistos com els homòlegs del ressorgiment literari irlandès. Els poemes simfònics Into The Twilight (1908), In The Faery Hills (1909) i Rosc-Catha [Battle Hymn] (1910), repeteixen els temes del ressorgiment i especialment el suau i meravellós estil de molts poemes i històries.

Altres influències[modifica | modifica el codi]

La influència irlandesa és només una de les moltes que es troben en la música de Bax. Una primerenca afinitat cap a Noruega i la literatura de Bjørnstjerne Bjørnson, van plasmar en la seva música els temes i estils dels països nòrdics. De 1905 a 1911, va alternar constantment en les seves composicions temes celtes i nòrdics. Fins i tot va intentar aprendre una mica de noruec, i la cançó The Flute (1907), per a veu i piano, és una adaptació musical d'un poema original de Bjørnson. Bons exemples de l'afinitat de Bax cap al nòrdic, encara més tardans, són Hardanger per a dos pianos (1927) i el poema simfònic orquestral The Tale the Pine-Trees Knew (1931).

El 1910, una aventura amorosa amb la jove ucraïnesa Natalia Skarginska, el porta a Sant Petersburg, Moscou i Lubny (a la rodalia de Kíev), i queda fascinat pels temes russos i eslovens. La relació amb Skarginska va acabar en una agonia emocional de la qual mai es recuperaria del tot. Els seus sentiments es van reflectir en la Sonata per a piano núm. 1 en fa sostingut (1910, revisada entre 1917 i 1920). La influència de Rússia i Ucraïna també es descobreix en dos treballs per a piano sol de 1912: Nocturne–May Night in the Ukraine and Gopak (Russian dance).

El 1915 apareix In a Vodka Shop, també per a piano sol. En aquest mateix any, Bax va ser un dels quatre compositors britànics als quals se'ls va encarregar escriure música orquestral, que serviria com a interludis als Ballets Russos de Serguei Diàguilev, que actuarien a Londres en aquesta temporada. Per l'encàrrec, va incorporar les tres peces per a piano abans citades a la Russian Suite per a orquestra. El 1920 va escriure la seva última partitura amb una clara al·lusió a un tema rus. Es tractava de la música incidental per al caprici teatral de James Matthew Barrie The Truth About the Russian Dancers. La influència russa es troba en moltes de les obres posteriors de Bax, i és especialment predominant en les tres primeres simfonies.

El cercle de Rathgar[modifica | modifica el codi]

Poc després de la tornada al Regne Unit, Bax es va casar amb Elsita Nebot -una amiga de la infància- el gener de 1911. Es van establir en Bushy Park Road, Rathgar, Dublín. Aquí, el germà de Bax, Clifford, els va introduir en el cercle intel·lectual que es reunia a casa del poeta, pintor i místic George William Russell. Aleshores Bax ja havia publicat algun dels seus poemes i històries curtes a Dublín, i en el cercle era conegut simplement pel pseudònim Dermot O'Byrne (possiblement es va inspirar en una reanomenada família de músics tradicionals de Donegal). Amb el nom de Dermot O'Byrne, Bax era conegut especialment per Seafoam and Firelight, publicat a Londres per "The Orpheus Press" el 1909, i nombroses històries curtes i poemes publicats en diferents mitjans de comunicació de Dublín. Va ser a casa de Russel on va conèixer al republicà irlandès Patrick Pearse. Segons Bax es portaven molt bé, i encara que només es veiessin una vegada, l'execució de Pearse després del Alçament de Pasqua de 1916, el va moure a compondre diversos laments. Els més coneguts són In Memorian Patric Pearse (1916), que Bax li dedicaria com ‘I gCuimhne ar Phádraig Mac Piarais’.

Alienació, conflicte i èxit[modifica | modifica el codi]

L'amenaça de la guerra va portar a la dissolució del cercle de Rathgar, ja que molts dels seus membres van volar per Irlanda i Europa. Bax i la seva família van tornar a Londres; va ser la pèrdua d'una vida meravellosa. Bax es va lliurar del servei militar a causa d'una insuficiència cardíaca, i va passar els anys de la guerra component profusament. Encara que la Primera Guerra Mundial va desencadenar horrors inimaginables fins aquell moment, va ser l'Aixecament de Pasqua i la destrucció de Dublín el que més el va pertorbar.

La Irlanda de Bax, el seu refugi i retir, es va perdre per un conflicte aferrissat i per una guerra brutal, i va buscar refugi en el vincle amorós amb la jove pianista Harriet Cohen. El que va començar com una relació purament professional -Cohen tocant i advocant la música per a piano de Bax- es va convertir en una relació apassionada. El seu amor encara no podia ser permès pel codi social contemporani, el que va fer que Bax i Cohen patissin considerablement. Irònicament, però potser no inesperadament, aquest període de dificultat en la vida de Bax el va portar a compondre atractius poemes simfònics, incloent Summer Music (1916), Tintagel (1917) i November Woods (1914-17). A Tintagel, es retrotreu a llegendes i somnis, específicament el del fatal amor de Tristany i Isolda. Tintagel és, indubtablement, el poema simfònic més conegut de Bax, especialment per la seva acolorida evocació del mar. La relació de Bax amb Cohen va induir a alguns crítics a suposar un vincle freudià entre l'adduïda passió sexual de Bax i el tema sobre el mar a Tintagel. No obstant això, els escrits personals de Harriet Cohen i la investigació dels mateixos per part dels erudits -com el del musicòleg noruec Thomas Elnaes- indiquen que aquest vincle és, com a molt, especulatiu. Els treballs de Bax durant aquest període reflecteixen profunds conflictes psicològics, com l'apassionada i profundament conflictiva Simfonia núm. 1 en Mi bemoll, amb la qual va aconseguir una fama considerable.

El període a Morar[modifica | modifica el codi]

De 1928 en endavant, Bax va deixar de viatjar a Glencolumbkille i, en el seu lloc, va començar la seva migració anual a Morar, a l'oest de les Terres altes d'Escòcia, per treballar. Bax va fer un esborrany de les seves composicions a Londres, i les va orquestrar durant l'hivern al Station Hotel de Morar. En aquesta època, Bax va trobar un nou amor en Mary Gleaves, qui l'acompanyaria a Escòcia.

Durant el període a Morar, que duraria fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Bax va redescobrir el seu interès per Noruega i els països nòrdics, i va trobar una nova inspiració en el compositor finès Jean Sibelius. Bax va orquestrar les simfonies núm. 3 a 7 a Morar, però també alguns dels seus millors treballs orquestrals, incloent les tres Northern Ballads. Les set simfonies es van compondre en un breu lapse de temps, i potser són el cicle de simfonies més coherent de qualsevol compositor. Es distingeixen per la seva estructura en tres moviments, a diferència dels usuals quatre moviments. A més, reflecteixen moltes de les influències de Bax, i són profundes obres d'art, amb una profunda dimensió psicològica unida a evocacions paisatgístiques. Gràcies a les seves simfonies, Bax es va guanyar la reputació de successor d'Edward Elgar.

Bax va rebre el títol de cavaller el 1937 Knight Bachelor, però no estava enterament preparat per gaudir d'aquest honor. Va sostenir que hi havia un conflicte entre el títol de cavaller i la seva profunda afinitat amb Irlanda, però no obstant això el va acceptar. A més, un sentiment que les seves energies creatives s'esgotaven va brollar en el seu interior; Bax va explicar als seus amics que se sentia cansat, inquiet i sol. Va sostenir que havia tingut un dur període de creixement, el fet de fer-se gran el va deprimir i va sucumbir gradualment a l'alcoholisme. També se sentia alienat pels nous desenvolupaments en les composicions modernes, i es va adonar, i va lamentar, que el seu estil deixava d'estar de moda.

El 1938 va aparèixer el seu Concert per a Violí. Va ser escrit per a Jascha Heifetz, que no li agradava i mai el va tocar, i no va ser estrenat fins al 1942 per Eda Kersey (1904-1944).[2]

El 1942 va ser nomenat Master of the King's Musick, una decisió que no va agradar en l'ambient musical britànic. Va ser considerat per molts com un atípic compositor anglès, alguns d'ells recalcant la "irlandització" de la seva música. Dels últims treballs de Bax, només les partitures cinematogràfiques per Malta G.C. i Oliver Twist (1948) van tenir realment èxit. Encara que el van fer guanyar una renovada aclamació del públic, aquests èxits no podien compensar el fet de ser considerat com un fòssil musical pels compositors i crítics contemporanis. Bax es va retirar de l'escena pública i va viure tranquil·lament al White Horse Hotel a Storrington, Sussex.

Irlanda l'atrapa[modifica | modifica el codi]

El 1929, un competit festival de música organitzat pels pares caputxins, el Feis Maitiú Corcaigh, va convidar a Bax a formar part del jurat del festival. Va ser el pianista irlandès Tilly Fleischmann qui el va proposar com a jurat, sabent que estava familiaritzat amb Irlanda i la situació irlandesa. Aquesta va ser la primera vegada que Bax va conèixer músics irlandesos, a part de músics folklòrics. A Cork, li van presentar a destacats músics, com el pianista Charles Lynch i a la cantant Maura O'Connor, que interpretarien moltes de les seves obres.

La primera visita de Bax a Cork va suposar el començament de 25 anys d'amistat amb la família Fleischmann. Bax sabia que les interpretacions de la seva música cada vegada eren menys freqüents al Regne Unit i Tilly Fleischmann li va demostrar que la seva música tenia molt atractiu a Irlanda. No obstant això, Bax va fer molt poc per promoure les seves composicions. Per això la seva música no es va sentir a escala nacional a Irlanda fins que Aloys Fleischmann Jr va començar a dirigir els treballs orquestrals amb la Irish Radio Orchestra a Dublín, just després del final de la guerra. El 1946, Bax va arribar a ser examinador extern al University College Cork i al University College Dublin, i també va donar classes particulars a joves aspirants a compositors irlandesos. Va rebre un doctorat honorífic de la National University of Ireland el 1947.

El 1953 se'l va honorar amb el nomenament de cavaller del Reial Orde Victorià (KCVO), una distinció personal de la reina. Bax va morir durant una visita als Fleischmann un any després, possiblement per una insuficiència cardíaca. Una de les seves últimes composicions va ser Coronation March per a la reina Elisabet II. Bax està enterrat al cementiri de Sant Finbarr, a la ciutat de Cork.

Obres[modifica | modifica el codi]

De la seva copiosa producció, citem entre les obres d'orquestra:

Va escriure força música de cambra, sonates, trios, quartets i quintets, i unes 30 obres per a piano. Malgrat que no va cultivar el gènere teatral, les seves aptituds per la música d'escena les mostrà àmpliament en tres deliciosos ballets titulats Between Dusk and Dawn (1917); The Frog-Skin (1918), i The Truth about the Russian dancers (1920), de factura elegant i moderna.

A partir del 1921 es dedicà amb preferència a la música coral, amb acompanyament d'orquestra o sense, descollant entre les seves obres d'aquest gènere les titulades:

  • Fatherland;
  • Enchanted Summer;
  • Mater ora Filium;
  • Now is the Time of Cristmas;
  • Oj a Rose I sing.

També compongué nombroses cançons de marcat color popular dintre d'un, refinat modernisme de forma. El 1947 amb motiu de les noces de la reina Elisabet II del Regne Unit, escrigué unes composicions per a banda, i compongué també la Marxa de la Coronació que s'executà en l'abadia de Westminster el dia en què la sobirana britànica fou coronada. El 1943 publicà la seva biografia sota el títol Farewell my youth.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]