Aromanesos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aromanesos
Armâni - Rămăni - Rumâni - Makedonji-armânji
Aromanesos
Població total 300.000 (estimació aproximada)[1]
Regions amb poblacions significatives

Grècia:
    40,000 (1994 est.)[2]
   39,855 Valacs (cens 1951)
Albània:
    30,000 (1994 est.)[3]
   8,266 (cens 2011)[4]
Romania:
   26,500 (2006 est.)[5]
República de Macedònia:
    9,695 Valacs (cens 2002)

Bulgària:
    10,566 Valacs (cens 2001)[6]
Llengua Aromanès i altres parles de la zona on viuen
Religió Cristianisme Ortodox, altres
Grups humans relacionats

• altres Valacs
  • Romanesos
  • Moldaus
  • Megleno-Romanesos
  • Istro-Romanesos
• Grecs
• Macedonis
• Albanesos

• Turcs (inc. Yörük)

Aromanesos (també dits: arumans, arumanesos o macedo-romanesos; en aromà s'anomenen Arumâni, Armâni, Rămăni, Rumâni o Aromâni) són un poble que viu al llarg del sud dels Balcans, especialment al nord de Grècia, Albània, la República de Macedònia i Bulgària, així com a una comunitat emigrant a Romania (Dobrudja). Són el segon grup de Valacs més nombrós dels actuals romanesos.

Parlen l'aromanès (o aromà), una llengua romànica relacionada amb el romanès, sovint classificada com a dialecte seu.[7] Donat que les dues llengües provenen del llatí, els historiadors creuen que el vincle lingüístic amb Romania es va interrompre entre el segle VII i el segle IX, quan el Proto-romanès ja era format.

Noms i classificació[modifica | modifica el codi]

El nom Aromanès, com el de romanès, deriva directament del llatí ("romà") amb alguns canvis fonètics. Afegir "a" davant de certes paraules que comencen amb una consonant és una característica de l'aromanès. A Albània, la forma més comuna és rămăni.

Anomenats segons l'àrea geogràfica, els aromanesos s'agrupen en nombroses "branques": "Pindians" (concentrats al voltant de les Muntanyes Pindos al sud-oest de la República de Macedònia, nord de l'Epir, i oest de Tessàlia), "Gramustians" (de Muntanyes Gramos, concentrats a l'oest de la Macedònia grega i l'Epir Septentrional), "Muzaquiars" (de Muzàquia) i "Farserots" (de Farsala, concentrats al sud de l'Epir, a Etòlia-Acarnània, àrea coneguda en l'edat mitjana com a Petita Valàquia). Els tres primers grups s'anomenaven Armâni, mentre que els farserots (amb un dialecte diferenciat) s'anomenaven Rrămăni. Tots tres eren coneguts com a Vlahi en grec. Valacs fou un terme usat en els Balcans medievals, com un exònim per a tot els pobles romànics de la regió, però avui dia és usat habitualment només per als aromanesos i Meglenites; els Romanesos només són anomenats valacs segons el context històric. Val a dir que el terme valac també vol dir "bandit" o "rebel" en historiografia medieval.

Els gramustians i pindians són coneguts a Grècia com a kutsovalacs que vol dir "valacs coixos". Un altre nom usat per a referir-se als aromanesos (principalment als països eslaus com Sèrbia i Bulgària) és "tsintsar", que deriva de la manera que els aromanesos diuen la paraula 'cinc': "cinci". Alguns valacs són anomenats "arvanitoblachoi", que vol dir albanesos parlants de valac, referit com a segona llengua, albanès en comptes de grec. Els albanesos també els diuen "chobans" (del turc Çoban que vol dir pastor), paraula usada per a referir-se a ells en grec ("chobani" "τσομπάνοι").

Orígens[modifica | modifica el codi]

Els orígens dels romanesos.

Existeixen moltes teories sobre els orígens dels aromanesos. A Grècia, afirmen que són descendents de la població local que fou llatinitzada immediatament després de la conquesta romana de Grècia, o més tard, durant els primers segles de l'imperi Bizantí quan el llatí encara era la llengua oficial. Contràriament, a Romania es consideren descendents dels colonitzadors dacis llatinitzats que emigraren cap al sud.

En total, les principals teories sobre l'origen dels aromanesos són:

  • Descendents d'antics tracis i/o il·liris
  • Els descendents de colons i soldats romans, que rebien terres de conreu com a pagament pels seus serveis.
  • Grecs llatinitzats

Tanmateix, el que és clar que fins als segles VII-IX, romanesos i aromanesos parlaven la mateixa variant de llatí vulgar, sovint conegut com a proto-romanès.

Història[modifica | modifica el codi]

Els grecs i romans van anomenar il·liris a un centenar de tribus entre la regió de l'Epir i la regió d'Ístria i entre els rius Drave i Danubi; a l'est 'aquestos vivien els tracis, al nord del Danubi els getes i a les muntanyes dels Carpats els dacis. La conquesta romana d'aquestos territoris va durar tres segles, fins al 106 amb la conquesta del regne geta de Dàcia per Trajà. En aquesta regió, i sobretot en la via entre Roma i Bizanci, en gran part en territori de llengua grega, es van establir milers de legionaris que es llicenciaven després de 25 anys de servei i que parlaven llatí i no pas grec. Quan Dàcia fou evacuada al cap de 165 anys els getes i dacis havien estat llatinitzats superficialment; els romans es van retirar i els elements més llatinitzats o colons romans van passar a l'altre costat del Danubi però probablement el gruix de la població pagesa va restar a Dàcia (i no obstant el daci es va deixar de parlar i fou substituït pel llatí per un misteri sens dubte relacionat amb la seva organització social). El 212 tots els ciutadans de l'Imperi van rebre la ciutadania i ja no van existir diferencies; els legionaris i colons parlaven llatí i no es van poder barrejar amb la població grega o hel·lenitzada; en algunes zones l'acció dels legionaris i colons va eliminar el il·liri (segle IV) i el traci (segle VI) a favor del llatí mentre en altres fou el grec el que el va substituir. A la divisió de l'Imperi, de fet des de 325 i formalment el 395, el llatí va conservar la seva influència a la part oriental, i molts comandants, jutges i altres eren parlants de llatí i no de grec. El llatí va restar com a llengua oficial fins al regnat d'Heracli (601-640).

Les incursions dels gots i hèruls van desplaçar a les poblacions cap a les zones muntanyoses més protegides i cap a les fortaleses. Els huns van devastar els Balcans al segle V; la línia defensiva del Danubi fou abandonada als finals del segle VI. Però poblacions de parla llatina es van mantenir a la Mèsia Mediterrània i a Dardània (Il·líria); a les muntanyes del que avui es Albània, van restar poblacions autòctones que no havien estat ni llatinitzades ni hel·lenitzades que s'hagueren decantat per una o altra llengua, fins que foren eslavitzades al segle VII.

A l'edat mitjana, els aromanesos crearen estats semi-autònoms al territori de la moderna Grècia, com la Gran Valàquia o Petita Valàquia. Els eslaus van entrar a la zona del Danubi el 679 i abans de final de segle ja eren a altres parts dels Balcans. El regne Búlgar es va establir el 679 amb una barreja de poblacions tràcies, eslaves i turques (huns) i absorbint en part als àvars al llarg del segle VIII. Els grecs van tenir tendència a establir-se des de Macedònia cap a Bulgària i van cristianitzar aquest regne. El khan Boris (tsar Miquel) fou batejat el 865; el 976 el príncep búlgar David fou assassinat per un vlac, és a dir un descendents dels colons de parla llatina. Bulgària va retornar a Bizanci el 1019 i els vlacs foren aliats de Bizanci i van servir a l'Imperi al segle XI en les guerres contra petxenegs (patzinak), hongaresos, uzes (una tribu turca) i cumans o polvtesos ja al segle XIII. En tot aquest temps els vlacs sempre foren aliats de Bizanci mentre petxenegs, i uzes ho eren generalment del búlgars.

El 1185, a causa de l'alta fiscalitat, els vlacs es van revoltar dirigits pels germans Pere i Asen i van tenir el suport de les poblacions de petxenegs, uzes i cumans. Els rebels van establir un imperi vlac-búlgar (1187) però en els següents anys la població vlac va començar a ser absorbida pels búlgars.

El 1204 els llatins van ocupar Constantinoble, i els vlacs del centre i sud dels Balcans van crear estats propis, un anomenat Gran Valàquia a Tessàlia, una altra Petita Valàquia a Dòrida, part de Lòcrida, Etòlia i Acarnània, i un tercer, Alta Valàquia, a Dolòpia. Però foren efímers i ràpidament sotmesos pel despotat d'Epir. Ja en aquesta època s'esmenten comunitats de gent de parla llatina en mig de territori eslau a Sèrbia, Montenegro i Albània al costat de les comunitats sèrbies i albaneses hel·lèniques eslavitzades i que sens dubte eren descendents dels colons llatins. També es creu que hi van haver migracions des de la zona del Danubi cap a Sèrbia i la costa de Dalmàcia, on foren coneguts com a morlacs, i van arribar fins a Ístria on amb el temps es van barrejar amb els morlacs establerts anteriorment i als uskoks, un heterogeni format per la barreja de grup d'eslaus llatinitzats i de llatins de diversos orígens, formant el que serien els istroromans. Aquestes emigracions van durar del segle XII al XV quan la conquesta otomana va aturar el moviment de poblacions.

Durant la dominació otomana els vlacs o aromans van gaudir de certa llibertat i exempció de tributs, podent portar armes. Una milícia aromana (armatoles) dirigida per capitani, va actuar a la frontera amb els territoris dels Habsburg.

El 1820 els aromans van donar suport als grecs en la lluita per la independència. El renaixement cultural va començar tímidament a Albània (Moscopolis/Voskopje) i va portar el 1862 a l'establiment de la primera escola aromana a lo que avui és la Macedònia grega. Els otomans els van donar cert suport i el 1878 van rebre el dret d'ús de la seva pròpia llengua. El tractat de Berlín de 1878 els va reconèixer com a nació separada però com que Grècia va adquirir molts territoris, part de la població otomana va quedar fora de l'Imperi Otomà, dins de Grècia, especialment a les muntanyes Pindo. El 1888 van rebre el dret d'establir la seva església nacional. El 1906 foren reconeguts minoria i el 1908 foren admesos al parlament turc. Les dues guerres dels Balcans els van fragmentar novament quedant dividits entre Grècia, Albània, Sèrbia i Bulgària a part dels que vivien a Dalmàcia i Ístria sota domini italià. El 1913 havien sol·licitat la seva inclusió dins el nou principat d'Albània com a província autònoma però Grècia va obtenir els territoris amb la promesa de salvaguardar la identitat aromana que mai va respectar. A Sèrbia les escoles aromanes foren tancades el 1918, a Grècia parcialment el 1920 i a Albània el 1938; les darreres escoles a Grècia es van tancar entre 1945 i 1948. A Bulgària l'única escola fou clausurada el 1948. Els intents de Romania de mantenir escoles aromanes foren interpretats com un intent de convertir els aromans en romanesos i no foren acceptades pels mateixos aromans.

El 1054 en el trencament de les esglésies catòlica i ortodoxa es van emetre malediccions que foren aixecades el 1961-1965 quan el patriarca ecumènic de l'Església ortodoxa era Atenàgores, d'ètnia aromana.

Els aromanesos jugaren un paper important en les guerres d'independència de diversos països dels Balcans : Bulgària, Albània i Grècia, contra l'Imperi Otomà.

El 1941, després de l'ocupació de Grècia pel Tercer Reich, alguns nacionalistes aromanesos crearen el Principat de Pindos, un estat valac autònom sota control de la Itàlia feixista.

Bandera[modifica | modifica el codi]

The President of Romania at The Cultural Days of Armans

El juny de 1999 es va fer a Freiburg (Alemanya) un congrés aromà i una de les decisions fou crear un comitè per establir la bandera nacional. Entre les propostes orientatives hi havia la que proposava el sol de Vergina (com l'antiga bandera de Macedònia) o la que proposava un símbol romà com la lloba romana (proposta del senyor Barba, el principal líder dels aromans). Radio Romania Internacional va suggerir posar la lloba romana al mig del sol de Vergina. La idea de la lloba romana no era nova; durant la II Guerra Mundial els aromans búlgars van intentar crear un estat aromà dirigits per Tashcu Ionescu i aquest moviment va utilitzar una bandera groga amb una lloba romana en negre. Al congrés mateix M. Prefti va suggerir adoptar les anomenades bandera de casament, de les que hi ha una gran varietat però de les que bàsicament hi ha tres models: les blanques llises, les blanques amb sol vermell i les blanques amb creu vermella (símbol de la resurrecció de Crist); un quart model seria la vermella llisa utilitzada perquè el vermell era el color dels otomans i el color sagrat dels aromans. Les banderes blanques amb alguna decoració ja s'utilitzaven pels aromans en època otomana per mostrar que la reunió era amb motiu d'un casament i era pacifica; és possible que el seu origen es remunti als segles XII o XIII quan els cavallers croats portaven banderes o escuts amb la creu i van passar pels Balcans. El blanc és sempre el símbol de la pau i pels aromans de les coses clares. El mes de maig és el preferit dels aromans i en aquest mes els aromans adornaven i encara adornen les seves cases amb banderes vermelles com a símbol de felicitat.

La revista Bana Armaneasca en el número 19 any V de març del 2000, descriu la bandera de la revista, que no intenta convertir en nacional però que recull elements de les diverses propostes de bandera nacional. Així la bandera era blanca amb un cantó vermell dins del qual el sol de Vergina en daurat i al vol una creu llatina vermella. El sol de Vergina fou trobat per l'arqueòleg grec Mamolis Andronikos a Vergina, a la tomba que se suposa correspon a Filip II de Macedònia, pare d'Alexandre el Gran. Aquest símbol és discutit, ja que té característiques comunes amb símbols grecs, tracis i il·liris, i els macedonis van rebre algunes creences religioses dels tracis, entre elles l'adoració d'Hermes,[8]

L'única bandera que es podria considerar nacional és blanca quadrada amb una estreta vora vermella per tres costats. Està emmarcada amb cinc línies blaves paral·leles (cadascuna de diferent amplada) per tres dels costats (no al pal); al centre té un cercle vermell. Aquest cercle té al damunt una creu i un aspa, que ocupen tota la part blanca de la bandera fins a la línia blava més interior de les de la vora. Tots els braços de la creu i asta acaben en boles vermelles i els braços de creu i aspa són blaus excepte el de l'aspa que va entre el pal i la part superior del vol, que és vermell. Aquest model o altres de similars fou usat després de 1860 en esdeveniments religiosos o socials, pels xopes (o cipani o tsopi, o tsopani o torvlahi o torlacs) a la província otomana de Macedònia (a la zona que avui correspondria al sud-oest de Bulgària) quan tenien el suport del príncep Ion Cuza. Es diu que fou hissada el 1906 quan el sultà va reconèixer els aromans com a "milet" (minoria) i es va formar el Ulah milet, i després per la delegació dels grecs aromans que van assistir a la Conferencia de pau de París del 1919 i va reclamar els drets nacionals aromans.

Grups aromans[modifica | modifica el codi]

A Grècia[modifica | modifica el codi]

Mapa dels Balcans amb les regions habitades per aromanesos en vermell

A Grècia, els aromanesos no són considerats pas una minoria ètnica sinó que són considerats com a "grecs de parla llatina" (i.e. Grecs que parlen una llengua romànica), mentre que els macedonis eslavòfons i búlgars són anomenats "grecs eslavòfons" (i.e. Grecs que parlen una llengua eslava, o els Arvanites que són considerats "grecs albanòfons" (i.e. Grecs que parlen albanès), sense que cap d'ells expressi identitat nacional no grega. Generalment, l'ús de les llengües minoritàries ha estat desaconsellat,[10] encara que recentment s'han fet alguns esforços des de la presidència grega per a preservar llengües amenaçades (inclòs l'aromanès).

És difícil d'estimar el nombre exacte d'aromanesos a cusa de la seva naturalesa elusiva i a múltiples factors, referents principalment a la llengua. Les estimacions sobre el seu nombre a Grècia estan entre 250.000 i 700.000.[11]

La majoria de la població aromanesa viu al nord de Grècia, en comunitats rurals disperses. Les principals àrees habitades són les Muntanyes de Pindos, Meglan, al voltant del llac Prespa, i les muntanyes d'Olimp i Vermió.

A Albània[modifica | modifica el codi]

La segona comunitat aromanesa més important viu a Albània, i són entre 100,000 i 200,000 persones. Hi ha hagut alguns intents tímids d'educar-los en la seva llengua nadiua a la vila de Divjaka. Els aromanesos, sota el nom de "valacs", són una minoria nacional reconeguda en la constitució albanesa.

En els darrers anys sembla que hi ha hagut un renaixement de la política de suport i promoció de les escoles en romanès entre els valacs d'Albània, i les escoles primàries i secundàries romaneses a la ciutat albanesa de Divjaka on els nens valacs rebien classes en aromanès i romanès amb subvencions del govern romanès. L'única església en llengua romanesa a Albània, la 'Schimbarea la fata' de Korçë (Curceaua en aromanès) també va rebre 2 bilions de lei del govern romanès. Molts dels aromanesos d'Albània han emigrat a Grècia com a homogeneis, des que han estat considerats com a membres de la minoria grega a Albània.

A la República de Macedònia[modifica | modifica el codi]

Segons les dades oficials (cens de 2002), hi ha 9.695 aromanesos o valacs com són anomenats oficialment a la República de Macedònia, encara que segons altres fonts, el seu nombre podria augmentar a 20.000 o fins a 100.000 segons llurs associacions i altres estimacions.[12] Els aromanesos són reconeguts com a minoria ètnica, i hi són representats com a tals al parlament, i gaudeixen de drets ètnics, lingüístics, culturals i religiosos, així com el dret a rebre educació en la seva llengua.

També han rebut suport financer del govern romanès, i el reconeixement de la independència de al República de Macedònia ha estat condicionada a l'extensió dels drets com a minoria als aromanesos.

A Bulgària[modifica | modifica el codi]

A Bulgària la majoria dels aromanesos són concentrats a la regió sud-oriental de Sofia, a la regió anomenada Pirin, que formà part de l'Imperi Otomà fins al 1913. Després de 1913, s'hi va dur a terme una massiva campanya de bulgarització sota els auspicis del govern búlgar. Per aquesta raó, molts d'ells marxaren a la Dobrudja Meridional, aleshores part del Regne de Romania pel Tractat de Bucarest de 1913, i després de la reinclusió en Bulgària pel Tractat de Craiova de 1940, marxaren a Dobrudja Septentrional. Un altre grup marxà cap al nord de Grècia. Avui dia, el grup més gran d'aromanesos de Bulgària es troba al sud, a la zona muntanyosa al voltant de Peshtera. Endemés dels aromanesos, a la part nord, Bulgària també té una altra minoria romanesa, al llarg del Danubi, de Vidin a Ruse. A la frontera amb Sèrbia, hi havia altres grups de valacs (veure Valacs de Sèrbia), que parlen una llengua idèntica al romanès modern, tot i que prefereixen ser anomenats "valacs". Segons el cens oficial de 1926, hi havia: 69.080 romanesos, 5.324 aromanesos, 3.777 Cutzovalacs, i 1.551 "Tsintsars". Segons el cens del 2001, hi ha 10.566 valacs (aromanesos) i 1.088 romanesos a Bulgària.[6]

A Romania[modifica | modifica el codi]

Des de l'edat mitjana, degut a l'ocupació turca i la destrucció de llurs ciutats com Moscopolis, molts aromanesos abandonaren la seva llar als Balcans per a assentar-se als principats romanesos de Valàquia i Moldàvia, on es parlava una llengua semblant i mantenien un cert grau d'autonomia dels turcs. Aquests aromanesos foren a poc a poc assimilats entre la població romanesa.

El 1925, 47 anys després que la Dobrudja fos incorporada a Romania, el rei Carol II de Romania donà als aromanesos terra i privilegis per a assentar-se a la regió, per tal d'assolir-hi una majoria de valacoparlants en una regió habitada principalment per búlgars, cosa que significà una important migració d'aromanesos a Romania. Avui, el 25% de la població de la regió és descendent d'immigrants aromanesos de Grècia (especialment de Tessàlia i Macedònia Central.

Actualment hi ha entre 25,000 i 50,000 aromanesos a Romania, la majoria d'ells concentrats a Dobrudja, encara que les associacions d'aromanesos afirmen que la població d'ascendència aromanesa a Romania és de 250,000. Donat la seva semblança cultural als altres romanesos, la majoria d'ells no es considera membre d'una minoria ètnica distinta, sinó membres d'una minoria cultural. Recentment, hi ha hagut un moviment creixent a Romania, format per advocats romanesos i aromanesos, per a reconèixer els aromanesos més com a grup cultural separat que no pas com a grup ètnic, i estendre'ls els drets de les altres minories de Romania, com l'educació en llengua materna i representants al parlament.

A Sèrbia[modifica | modifica el codi]

Hi ha uns 15.000 aromanesos a Sèrbia, coneguts com a cincari.[13]

Diàspora[modifica | modifica el codi]

Excepte als països balcànics, hi ha comunitats d'aromanesos emigrats que viuen als Estats Units, Canadà, França i Alemanya.

A Alemanya, a Freiburg, hi té la seu una de les més importants organitzacions aromaneses, la Unió per la Cultura i la Llengua dels Aromanesos, i una de les llibreries més grans en aromanès.

Als Estats Units, La Societat Fărşărotul, és una de les més antigues i conegudes associacions d'aromanesos, fundada el 1903 per Nicolae Cican,[9] un aromanès d'Albània.

A França, els aromanesos són agrupats en l'associació Trâ Armânami.

Referències i notes al peu[modifica | modifica el codi]

  1. «Ethnologue report for language code: rup». Report etnològic de xifres "maximum/minimum"
  2. Segons INTEREG - xifra de Eurominority: Aromanians in Greece
  3. Segons INTEREG - xifres de Eurominority: Aromanesos a Albània
  4. «Albania». Arxivat de l'original el 11 de juny de 2007.
  5. "Aromânii vor statut minoritar", a Cotidianul, 9 de desembre 2006
  6. 6,0 6,1 «Cens 2001» (en búlgar). Bulgària. [Consulta: 4 abril 2011].
  7. Segons Encyclopedia Britannica
  8. Heròdot V.7
  9. 9,0 9,1 Wertsman, Vladimir. The Romanians in America, 1748-1974: a chronology & factbook (en anglès). Oceana Publications, 1975, p.75. ISBN 0379005182. 
  10. Greek Monitor of Human and Minority Rights vol I. No 3 de desembre 1995
  11. Segons Ethnologue.com.
  12. Consell d'Europa, Aromanians (nota 11)
  13. Tanner, Arno. The forgotten minorities of Eastern Europe: the history and today of selected ethnic groups in five countries (en anglès). East-West Books, 2004, p.205. ISBN 952916808X. 

Personalitats aromaneses[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adina Berciu Drăghicescu – "Românii din Balcani : cultură şi spiritualitate. Sf. Sec. XIX-începutul sec. XX"; Ed. Globus, Bucureşti 1996;
  • Theodor Capidan, "Macedoromânii-Etnografie, Istorie, Limbă"; Bucureşti 1942;
  • George Murnu - "The History of Romanians of Pindus - Great Wallachia" (1913, reeditat en 1984 per N. Şerban-Tanasoca);
  • Capidan, Theodor (1932) Aromânii. Dialectul aromân, Academia Româna
  • Friedman, Victor A., "The Vlah Minority in Macedonia: Language, Identity, Dialectology, and Standardization" a Selected Papers in Slavic, Balkan, and Balkan Studies, ed. Juhani Nuoluoto, Martii Leiwo, Jussi Halla-aho. Slavica Helsingiensa 21. University of Helsinki, 2001
  • Koukoudis, Asterios I. - The Vlachs: Metropolis and Diaspora, ISBN 960-7760-86-7
  • Baldaci - "The Romanians of Albania"(1924);
  • Ioan Caragiani - "Historical studies about the Romanians of the Balkan Peninsula" (1891, re-edited in 1941), * Apostol Margarit - "Etudes historiques sur les Valaques du Pinde" - Constantinople (1880) and "Les Grecs, * Les Valaques, et les Albanais de l'Empire Ottoman" - Bruxelles (1886);
  • V. Papacostea - "Aromanian Documents" (1860 - 1870);
  • Epaminonda Balamace - "How were established the first Romanian schools of Albania" (1922);
  • George Zuca - "Study on the economy of the Aromanians of Pindus" (1906);
  • P. Papahagi - "Aromanian Speeches" (1905) and "The popular literature of the Aromanians " - (1900) - Vol. I & II);
  • Tache Papahagi - "The Lexicon of the Aromanian Dialect" (1963, revised in 1974), "Images d'ethnographie roumaine et aroumaine" (3 vols.) - Bucharest 1928-1934);
  • Valeriu Papahagi - "The Aromanians of Moschopole" (1935);
  • Th. Capidan - "The Farseroti - Linguistical study on the Romanians of Albania" (1935), "The Nomadic Romanians" Cluj (1926), "The Megleno-Romanians - Their history and speech" (vol. I) and "Their popular literature" (vol. II) - Bucharest 1925 - 1928);
  • G. Papacostea-Goga - "Macedo-Romanian awakening" (1924);
  • N. Zdrulla - "The movements of the Aromanians of Pindus" (1922);
  • V. Diamandi-Aminceanu: "The Romanians of the Balkan peninsula" - Bucharest 1938;
  • D. Caracosta - "Miorita la Aromani/Pastoral Ballades of the Aromanians – 1927;
  • Matilda Caragiu-Marioteanu - "Glota und Ethos der Aromunen" (1971);
  • A. N. Haciu - "The Aromanians - Comerce, Arts, Expansion, Civilization" - Putna (1936);
  • C. Noe - "Les Roumains Koutzo-Valaques" - Bucharest (1913);
  • N. Saramandu - "Le parler Aromun" - Bucharest (1979);
  • P. N. Vaidomir - "Contributii la istoria Romanilor sud Dunareni" - Medias (1943);
  • N. Batzaria - "Istoricul fundarii orasului Crusova" - (1904), Marcu Beza - "Paper on Rumanian People" (London - 1920);
  • H. Candroveanu - "Caleidoscop Aroman" (1999);
  • C. Burileanu - "Visiting the Romanians of Albania";
  • Ioan Arginteanu - "The History of the Macedo-Romanians" (1904);
  • N. Densusianu et F. Dame - "Les Roumains du Sud. Macedoine. Epirus. Thessaly" - Paris (1877), E.M. Picot - "Les roumains de la Macedoine" - Paris (1875);
  • O. Randi -"Il fenomeno degli Aromuni" - Zara (1939);
  • A. Rubin - "Les Roumains de Macedoine" (1913);
  • B. Stuart - "The Vlakhs of Mount Pindus" - London (1868);
  • R. Suster - "I Romeni del Pindo" - Roma (1930);
  • Xenopol - "Une enigme historique: Les Roumains au Moyen Age" Paris 1885;
  • Tereza Stratilesco - "From Carpathian to Pindus" - Boston (1907, re-printed 1981);
  • ANGELOLOPOULOS A. “Population distribution of Grece today according to language, national consciosness and religion” in Balkan Studies 20 (1979).
  • ARGINTEANU Ion, “Brève histoire de l’Albanie et du peuple albanais” Bucarest: 1919.
  • ARGINTEANU Ion, “Istoria Românilor Macedoneni: din timpurile cele mai vechi pîna în zilele noastre” 2 vol. Bucuresti: Tip. L’indépendance roumaine: 1904.
  • ARS G.L., “Albanija i Epir v konce XVIII-nacale XIX v. “ in Zapadno-balkanskie pasalyki osmanskoj imperii. Moskva: 1963.
  • BACOU Mihaela, “ Entre acculturation et assimilation: les Aroumains au XXe siècle” in Les Aroumains, Paris: Publications Langues’O, 1989 (Cahiers du Centre d’étude des civilisations d’Europe centrale et du Sud-Est; 8). P. 153-167.
  • BALACI Emanuela, “ Chez les Valaques du Pinde” in Revue des études sud-est européennes no 6. Bucarest: 1968. P. 671-681.
  • “Bibliografie macedo-româna “ préf. Petre S. Nasturel [coord. Rodica Moschinski]. Freiburg i Br.: Rumänisches Forschungsinstitut, 1984. ISBN3-925132-21-X. – 345 p.
  • BACILA I.C. “ Harti cu privire la elementul românesc din Peninsula balcanica” in Revista aromâneasca no 1 (Bucuresti: 1929). P. 74-80.
  • BARBA V. “Juridische und öconomische Aspekte der Transhumanz bei den Aromunen von Livedz” in Odredbe pozitivnog zakonodatstva i obikajno prava o sezonskim kretajnima stocara u Jugostocnoj Evropi kroz vekove. Beograd: 1976. P. 5-22.
  • BELDICEANU Nicoara, “Sur les valaques des Balkans slaves à l’époque ottomane (1450-1550) “ in Revue des études islamiques, no 34 (Paris: 1966). P. 83-132.
  • BOBICH G. “Romanità vivente in Grecia 1: Valacchi del Pindo” in Rivista di scienza, vol. 72 (Bologna: 1942).
  • BOLINTINEANU Dimitrie, “Calatorie la românii din Macedonia si Muntele Atos sau Santa Agora” Bucuresti: 1863
  • BOURCARD Jacques, “ Les peuples des Balkans” in La Géographie, no 4 (Paris: 1921).
  • BURADA Teodor, “O colonie de vlahi în Arabia” in Buletinul Societatii române regale de geografie, no 1 (Bucuresti: 1915).
  • BURNOUF Emile, “ Le brigandage en Grèce. Le drame de Marathon, les Vlaques, leurs origines et leurs moeurs “ in Revue des deux mondes, t. 87. Paris: 1870. P. 987-1008.
  • CAMPBELL J.K. “Honour, family and patronage: a study of institutions and moral values in Greek mountain community” Oxford: Oxford University Press, 1964.
  • CANDREA I.A. “Texte meglenite” in Grai si suflet, no 1 (Bucuresti: 1929). P. 100-127.
  • CAPIDAN Theodor, “Aromânii: dialectul aromân” studiu lingvistic. Bucuresti: Academia româna, 1932 (Studii si cercetari; 20).
  • CAPIDAN Theodor, “Farserotii: studiu lingvistic asupra românilor din Albania” in Dacoromania: buletinul Muzeului limbii române, no 6 (Cluj: 1930). P. 1-210.
  • CAPIDAN Theodor, “Meglenoromânii” Bucuresti: Academia româna, 1925; 1928 (Studii si cercetari; 7). 3 vol. [1: Istoria si graiul lor; 2: Literatura populara la meglenoromâni; 3: Dictionar meglenoromân.]
  • CARAGIANI Gheorghe, “Intorno alla publicazione della Bibliografia macedoromena” in Balkan Archiv, neue Folge no 11, Hamburg: 1986. P. 247-278.
  • CARAGIANI Gheorghe, “La soubordinazione circonstanziale ipotattica nella frase del dialetto aromeno (macedo-romeno)” Napoli: Istituto universitario orientale, 1982.
  • CARAGIANI Gheorghe, “Gli aromeni e la questione aromena nei documenti dell’archivo storico diplomatico del Ministerio degli affari esteri italiano” in Storia contemporanea, no 5 (Roma: 1987); no 4 (1990). P. 928-1007; 633-662.
  • CARAGIU-MARIOTEANU Matilda, “Fono-morfologie aromâna: studiu de dialectologie structurala” Bucuresti: Editura Academiei RSR, 1968.
  • CARAGIU-MARIOTEANU Matilda, “Definition einer Volksgruppe: Glotta und Ethnos der Aromunen “ in Österreichische Osthefte, no 2 (Wien: 1971). P. 140-151.
  • CARAGIU-MARIOTEANU Matilda, “La romanité sub-danubienne: l’aroumain et le mégléno-roumain” in La Linguistique, vol. 8, fasc. 1 (Paris: 1972). P. 105-122.
  • CAZACU Matei, “ Les Valaques dans les Balkans occidentaux (Serbie, Croatie, Albanie, etc.): la pax ottomanica (XVe-XVIIe siècles)” in Les Aroumains, Paris: Publications Langues’O, 1989 (Cahiers du Centre d’étude des civilisations d’Europe centrale et du Sud-Est; 8). P. 81-96.
  • CVIJIC Jovan, “Aromuni i Cincari u zapdnoj Makedonij“, in Pregled no 1(1911).
  • CVIJIC Jovan, “La péninsule balkanique, géographie humaine” Paris, Libr. A. Colin, 1918.
  • CVIJIC Jovan, “Osnove za geografiju i geologiju Makedonije i stare Srbije” 3 vol., Beograd: 1911.
  • CVIJIC Jovan, “Grundlinien der Geographie und Geologie vom Mazedonien und Altserbien nebst Beobachtungen in Trazien, Thessalien, Epirus und Nordalbanien” Gotha: 1908.
  • DAHMEN Wolfgang, KRAMER Johannes, “Enquête directe à l’aide d’enregistrement sur bandes magnétiques: expériences faites au cours d’enquêtes pour l’Atlas linguistique des parlers aroumains de la Grèce” in Archives sonores de dialectologie. Amiens: 1978. P. 55-63.
  • DAHMEN Wolfgang, KRAMER B, KRAMER Johannes, ROLSHOVEN J, “ Dialektologsche Forschungen bei den Aromunen “ in Balkan Archiv, neue Folge no 1, Hamburg: 1976. P. 7-78.
  • DASKALESCU C. “ Scrisori din teara tintereasca si poesii noue [caractere chirilice]” Iasi: 1847.
  • DIAMANDI Vasile, “Despre Românii din Thesalia” in Lumina no 1 (1903).[semneaza V. Diamandi Metovitu] Monastir (Bitolia).
  • DIMA Nicholas 1978 “Romanian minorities in South-East Europe” in Buletinul bibliotecii române, vol. VI, serie noua, Freiburg i Br.: Rumänisches Forschungsinstitut, 1978. P. 337-366.
  • ECKERT Georg, “Griechische Fadenspiele” Thessalonika: 1944.
  • FILIPOVIC Milenko, “Cincari u Bosni” in Zbornik radova etnografskog Instituta srpske Akademije nauka, 14, no 2 (1952), Beograd, P. 53-106.
  • FONTAINE Marcel “Frères de malheur: Acadiens français et Macédo-Roumains“ in Noul Album macedo-român, no 1. Freiburg i Br.: Rumänisches Forschungsinstitut, 1959. P 111-114.
  • GHEORGHEVIC-SPOA Risto, IOVANOVIC Zoran “Cântiti armânesti” Skopije: Societatea armâneasca Pitu Guli, 1982.
  • GIUVARA Neagu, “La Diaspora aroumaine aux XVIIIe et XIXe siècles “ in Les Aroumains, Paris: Publications Langues’O, 1989 (Cahiers du Centre d’étude des civilisations d’Europe centrale et du Sud-Est; 8). P. 95-125.
  • GOLAB Zbigniev “Szic dialektu Arumunow macedonskich “ in Zeszyty naukowa uniwersytetu Jagielonskiego-fil, Cracovia: 1961. P. 175-200.
  • GOSSIAUX Jean-François 1996 “Un ethnicisme transnational: la résurgence de l’identité valaque dans les Balkans “ in L’Europe entre culture et nations, sous la dir. de Daniel Fabre, Paris: Ed. de la Maison des sciences de l’homme, P. 191-198. (Ethnologie de la France. Cahier; 10) (Regards sur l’Europe). ISBN 2-7351-0719-1
  • GRICOURT Sébastien, “La participation de la communauté albanaise de Roumanie au mouvement national albanais (1878-1912)” Mémoire de Diplôme de Recherches et d’Etudes Appliquées de Sébastien Gricourt, dirigé par Madame Odile Daniel, Maître de conférences d’albanais à l’INALCO, Paris, 2003.
  • HAGIGOGU Steriu T. “ Emigrarea Aromânilor si colonizarea Cadrilaterului” Bucuresti: 1927.
  • HAMMOND N., GRIFFITH G., WALBANK F. “A History of Macedonia” 3 vol. Oxford: 1972, 1978, 1988.
  • HILCKMANN A. “Die Aromunen, ein nomadisches Volk im Herzen des Balkans “ in Europa ethnica, no 3, Wien: 1968, P. 98-114.
  • IANCOVICI Sava “ Relations roumano-albanaises à l’époque de la renaissance et de l’émancipation du peuple albanais “ in Revue des études sud-est européennes, no 1 (1971) P. 5-48; no 2 (1971) P. 225-248. Bucuresti.
  • IORGA Nicolae, “Histoire des Roumains de la Péninsule des Balkans (Albanie, Macédoine, Epire, Thessalie, etc.)” Bucuresti: Imprimeria Cultura neamului românesc, 1919.
  • JANURA P. “ Sufixe nominale të perbashta në gjuhët romune (aromune) dhe shqipe: disa krahasime me sufixet e gjuhëve të balkanike “ in Je, no 1-2 (1969) P. 108-129: no 3 (1969) P. 87-105. Tirana.
  • KOLTSIDAS Antonis “I Koutsovlachi: ethnologiki ke laographiki meleti” Thessaloniki: 1976.
  • LABBE Morgane “Dénombrer les minorités enjeux politiques et jeux de catégories dans les recensements grecs “ in Old and new Minorities = Anciennes et nouvelles minorités / éd. Jean-Louis Rallu, Youssef Courbage et Victor Piché. – Paris: John Libbey Eurotext; INED, 1997, P. 73-88 (Congresses & Colloquia; 17). ISBN 2-7420-0172-7
  • LACEA Constantin “Sânt în Transilvania asezari de Români veniti din sudul Dunarii sau nu sunt? “in Dacoromania: buletinul Muzeului limbii române, no 4 (1924-1926) P. 353-370. Cluj.
  • LOZOVAN Eugen “Byzance et la romanité scythique “ in Geschichte der Hunnen, vol. 2, P.197-224, Berlin: 1960.
  • MARGARIT Apostol “Scoalele române din Macedonia” Bucuresti: 1895.
  • ANONYME, “Mémoire présenté par les délégués vlaques d’Epire et de Thessalie aux ambassadeurs à Constantinople” Péra: ministère des Affaires étrangères, documents diplomatiques, 1881.
  • NASTUREL Petre S. “Vlacho-Balcanica “ in Byzantinische-Neugriechische Jahrbücher, XXII (1978) P. 221-248. Athènes; Berlin.
  • NASTUREL Petre S. “Les Valaques de l’espace byzantin et bulgare jusqu’à la conquête ottomane” in Les Aroumains, Paris: Publications Langues’O, 1989 (Cahiers du Centre d’étude des civilisations d’Europe centrale et du Sud-Est; 8). P. 47-81.
  • NOULAS Vassilis (Hrsg.), “Aromounische Hirtenerzählungen aus dem Pindusgebirge: von Nereiden, Moiren, Dämonen, Drachen, Toten und Träume gesammelt” Zürich: Verlag Madliger-Schwab, 1981
  • OBERLEITNER Wolfgang “ Die Rumänen au dem Balkan: die Mazedorumänen” in Nation und Staat, no 16, P.261-267, Wien: 1943.
  • PAPAHAGI Tache, “Dictionarul dialectului aromân, general si etimologic = Dictionnaire aroumain (macédo-roumain) “ Bucuresti: Ed. Academiei RPR, 1963 [2e éd. 1974]
  • PAPAGAGI Valeriu, “Aromânii moscopoleni si comertul venetian în secolele XVII si XVIII” pref. Nicolae Iorga. Bucuresti: 1935.
  • PAPANACE Constantin, “L’origine et la conscience nationale des Aroumains (la terreur grecque en Macédoine) “ Roma: Editura Armatolii, 1955.
  • PEYFUSS Max Demeter “Die aromunische Frage: ihre Entwicklung von den Ursprüngen bis zum Frieden von Bukarest (1913)” und die Haltung Österreich-Ungarns. Wien; Köln; Graz: Hermann Böhlaus, 1974 (Wiener Archiv für Geschichte des Slawentums und Osteuropas; 8).
  • “Chestiunea aromâneasca: evolutia ei de la origini pâna la pacea de la Bucuresti (1913) si pozitia Austro-Ungariei “ trad. Nicolae-Serban Tanasoca. Bucuresti: Editura enciclopedica, 1994 (Bibiloteca enciclopedica de istorie a Roamâniei). ISBN 973-45-0073-2.]
  • PEYFUSS Max Demeter “Les Aroumains à l’ère des nationalismes balkaniques “ in Les Aroumains, Paris: Publications Langues’O, 1989 (Cahiers du Centre d’étude des civilisations d’Europe centrale et du Sud-Est; 8). P. 131-152.
  • PICOT Emile, “Les Roumains de la Macédoine” Paris: Ernest Leroux éditeur, 1875.
  • POGHIRC Cicerone. 1990 “Romanisation linguistique et culturelle dans les Balkans: survivances et évolution “ in Les Aroumains, Paris: Publications Langues’O, 1989 (Cahiers du Centre d’étude des civilisations d’Europe centrale et du Sud-Est; 8). P. 9-45.
  • POPOVIC Dusan, “O Cincarima: prilozi pitanju postanka nase carsije” [Des Tsintsars: contribution à la question de l'origine de notre bourgeoisie] Beograd: 1937.
  • POULTON H., “The Balkans: States et Minorities in Conflict” London: 1991.

ROUMANIE. Ministère des Affaires étrangères “Le traité de paix de Bucarest du 28 juillet (10 août ) 1913” précédé des Protocoles à la Conférence Bucarest, 1913.

  • SACERDOTEANU Aurelian “ Vlahii din Calcidica” in Memoria lui Vasile Pârvan, P. 303-311, Bucuresti: 1934.
  • TEGA Vasile. 1983. “Aromânii vazuti de calatori englezi (pâna la 1900) “, in Buletinul Bibliotecii român, vol. X, serie noua, Freiburg i Br.: Rumänisches Forschungsinstitut. P.129-224.
  • TRIANTAPHYLLOU Anna, “ Quelques observations sur la vie et l’économie du village Kallarytes (Grèce) “ in Etudes et documents balkaniques et méditerranéens, vol. 6 (Paris: 1983). P. 153-165.
  • TRIFON Nicolas “ L’odyssée balkanique des Aroumains “ in Revue Esprit, no 288, Paris: 2002. pp. 168–172.
  • TRIFON Nicolas “Les Aroumains, plus grecs que les Grecs ?” in Géographie et cultures no 16, Paris: L’Harmattan, 1995. P. 105-121.
  • TRIFON Nicolas, “ Notes sur les Aroumains en Grèce, Macédoine et Albanie” Paris: Acratie, 1993 (Cahiers Iztok; 2/3).
  • TRIFON Tadei, “Congresul românilor otomani tinut la Bitolia (Monastir) în zilele de 10-11 iulie 1909, cu ocazia primei aniversari a proclamarii Constitutiei “ Bucuresti: 1909.
  • TRIFUNOSKI Jovan, “Cincarska naselja u Makedoniji “ in Geografski horizont, no 3 (Zagreb: 1959). P. 21-27.
  • TRIFUNOSKI Jovan, “Maloviste i Gopes “ Skopje: 1957.
  • TRIFUNOSKI Jovan, “Varosica Krusevo “ in Glasnik etnografskog Instituta srpske Akademije nauka i umetnosti, IV-VI (Beograd: 1955-1957).
  • TRIFUNOSKI Jovan, “Die heutigen aromunischen Katunen in Mazedonien “ in Sonderausgaben der wissenschaftlichen Gesellschaft, B. 2. Sarajevo: 1963.
  • TRUDGILL P., “ Ausbau sociolinguistics of Greece “ in Plurilinguimus no 4 (june 1992). P. 167-191.
  • UBICINI Abdolonyme “Les Valaques de la Macédoine et de l’Epire” in Revue d’Orient, no 9 (1859). P. 225-230.
  • VAKALOPOULOS Apostolos “Recherches historiques à Samarina de la Macédoine occidentale” in Grégoire Palamas XXI (1937) pp; 316-323, 363-369, 424-438.

WACE Alan, THOMSON Maurice A. “The Nomads of the Balkans: an account of life and customs among the Vlachs of Northern Pindus” London: Methuen and Co Ltd, 1914.

  • WINNIFRITH T.J. “The Vlachs: history of a Balkan people” London: Duckworth, 1987.
  • WINNIFRITH T.J. “ Shattered Eagles: Balkan Fragments” London: Duckworth, 1995. ISBN 0-7156-2635-3.
  • XENOPOL Alexandru D. “Les Roumains et les Grecs “ in Revue de géographie, no 14 (1891).P. 38-50.
  • ZOGRAFSKI Danco “Krusevska republika” Skopie, 1948

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aromanesos Modifica l'enllaç a Wikidata