Arquebisbat de Ravenna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Arquebisbat de Ravenna-Cervia
Archidioecesis Ravennatensis-Cerviensis
Arcidiocesi di Ravenna-Cervia

El Duomo de Ravenna
Localització
País Itàlia Itàlia
Territori Emília-Romanya Emilia-Romagna
Diòcesis sufragànies Cesena-Sarsina, Forlì-Bertinoro, Rimini,
San Marino-Montefeltro
Estadístiques
Àrea 1,185 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2011)
223.121
200.000 (89,6%)
Parròquies 89
Informació
Ritus romà i ambrosià
Establiment Segle I (Ravenna)
Segle VI (Cervia)
Catedral Metropolitana de la Resurrecció del Senyor
Cocatedral Santa Maria Assumpta
Sant patró San Apol·linar
(23 d'agost)
San Paterniano
(13 de novembre)
Sacerdots diocesans 121
Lideratge actual
arquebisbe Lorenzo Ghizzoni
Bisbe emèrit cardenal Ersilio Tonini,
Giuseppe Verucchi
Web
ravenna-cervia.chiesacattolica.it
Façana de la catedral de Ravenna, sede del arquebisbat de Ravenna

L'arquebisbat de Ravenna és una jurisdicció eclesiàstica d'Itàlia amb seu a la ciutat de Ravenna, que va tenir molta importància a l'edat mitjana.

Història[modifica | modifica el codi]

Segons la tradició local l'església de Ravenna fou fundada per Sant Pere que va nomenar primer bisbe a sant Apol·linar martiritzat sota l'emperador Neró. Aquestes històries es van difondre segurament en temps del bisbe Maurus (642-671) que tenia aspiracions autocràtiques. L'arqueologia no obstant ha comprovar l'existència de restes cristianes del segle II.

El bisbe Marianus (546-556) va compilar la llista de bisbes i apareix com a dotzè bisbe Severus que signa les actes del Concili de Sàrdica del 343. Sant Apol·linar hauria estat bisbe no al segle I sinó al segle III, potser fins i tot a finals del segle II. Apol·linar segurament hauria estat màrtir sota Septimi Sever i no sota Neró.

Un bisbe destacat fou Joannes Angeloptes (430-433) que va rebre de Gal·la Placídia els drets de metropolità de 14 ciutats de Emília i Flamínia; també destaquen sant Pere Crisòleg (433-449) antic ardiaca d'Imola; Ecclesius (521-534) enfrontat al clergue de la diòcesi, Joan V (575-595) molt aficionat a la pompa al que el Papa va cridar l'atenció; i el seu successor Mariniano (606) company del Papa quan ambdòs eren monjos al monestir de Sant'Andrea.

Maurus va obtenir un privilegi d'autonomia del emperador Constanci II que era monoteleta, i per tant oposat al Papa, i es va enfrontar a l'autoritat del Pontifex. El seu successor Reparatus (671-677) no va anar a Roma per ser consagrat. Probablement fou el seu successor Teodor (677-688) qui va restablir la unió amb Roma i va estar al Concili d'Agathe el 680, però no fou apreciat pel clero de la seva diòcesi perquè havia suprimit els abusos que feien. El van seguir Sant Damià ([688]-705) i Sant Fèlix (705-723). Justinià II va acusar a aquestos arquebisbes de participar en la conspiració que el va allunyar temporalment del tron (695) i va enviar una expedició que va capturar a Fèlix (706) i el va portar a Constantinoble des on fou enviat al Pont, però fou alliberat per Filípic Bardanos el 712.

El bisbe Sergi (749-769) es va oposar a la iconoclàstia. Jordi (835-846) va anar a França buscant suport per a més autonomia però fou empresonat per Carles i Lluís II en guerra en aquell moment (835) amb Lotari I i amb prou feines va poder tornar a Ravenna.

Joan X (850-878) que es va enfrontar al clergat de la diòcesi al consagrar bisbes contra el consells i desitjos d'aquestos, i provocant fortes despeses en la visita anyal que feia a cada diòcesi; finalment el fets van arribar a orelles del papa Nicolau I que li va cridar l'atenció però es va negar a obeir, i el Papa va anar en persona a Ravenna on va quedar convençut de la general hostilitat contra el bisbe, que va haver de comparèixer davant un concili (861); però més tard encara va seguir intrigant contra el Papa amb els bisbes de Trier i Colònia. Va fundar el monestir d'Isola Palazziola.

Romanus (878-888) fou també desafecte a la Santa Seu; Joan XII (905) va esdevenir Papa com Joan X. Pere VI (927-971) va haver de protegir la propietat de l'església en dos sínodes; Gerbert (998-999) va esdevenir el papa Silvestre II; amb Lleó II (999-1001) l' escriptor Vilgardus fou condemnat per heretgia.

Arnoldus (1014-19) fou germà de l'emperador Enric II, que va donar als arquebisbes sobirania temporal sobre Ravenna, Bolonya, Imola, Faenza, i Cervia, sense esmentar els drets sobirans del papa; Gebhardus (1027-44) segons Sant Pere Damià fou un home corrupte en línia a lo que era corrent a l'època; Humfredus (1046-1051) que havia estat canceller d'Enric II, i sota el seu govern va esclatar el conflicte per la preeminència entre els arquebisbes de Milà i de Ravenna en la delegació enviada a Alemanya per la coronació d' Enric III. Enric o Joan Enric (1051-1072), que havia estat vicecanceller d' Enric III era igualment del partit imperial i oposat al Papa com el seu antecessor, i va afavorir a l'antipapa Cadalous.

Guibertus Correggio (1073-1100) que havia estat canceller d' Enric IV, va ser elegit antipapa (1080) amb el nom de Climent III, en oposició a Gregori VII que l'havia excomunicat el 1076; va morir el 1100 però els antibisbes van romandre al front de Ravenna fins al 1118, anys en què Petrus Onesti va fundar la congregació dels canons regulars de Santa Maria in Portu.

El bisbe Anselmus (1155-1158), abans bisbe d' Havelberg, fou famós per la seva ambaixada a Constantinoble i pels seus polèmics treballs contra els grecs. Guiu de Biandrate (1158-1169) va afavorir el cisma de Barba-roja que fou el seu protector. Gerard (1170-1190) va viure el conflicte entre els monjos de Classis i els de Sant Martino pel cos de Sant Apol·linar, que tenien els primers però reclamaven els segons, ja que segons ells havia estat mogut per les incursions dels sarrains i mai retornat.

Filipo o Filip Fontana (1243-1270) va predicar la corada contra Enzelino i a la seva mort la seu va quedar vacant uns anys fins que Gregori X va nomenar a Bonifaci Fieschi (1274-1294) amb el que els Polentani van prendre el poder el 1275.

Sant Rinald Concoreggi (1303-1321) va restaurar la vida cristiana i va dirigir sis sínodes provincials. El bisbe Rinald Polentani (1322) fou assassinat per son germà Ostasi abans de ser confirmat. Fortuniero Vaselli (1342-1347) va fer una croada contra els Ordelaffi de Forli i els Manfredi de Faenza, i va negociar la pau entre Venècia i Gènova.

Pileo de Prata (1370-1387 fou fet cardenal per Urbà VI, i enviat com a llegat pontifici a Alemanya i Hongria als sobirans dels quals va retornar a l'obediència del Papa. Cosmo Migliorati (1387-1400) va esdevenir papa amb el nom d'Innocenci VII, i va designar successor com a bisbe al seu nebot Giovanni Migliorati (1400-1410) al que va fer cardenal.

Roverella (1445-1476), fou més tard cardenal, home de gran erudició que fou enviat sovint com a llegat del Papa a Anglaterra i altres llocs. Pietro Accolti (1524-1532) fou professor dels canons de la llei a Pisa i secretari de Juli II. Benedetto Accolti (1532-1549) famós home de lletres i historiador fou empresonat per Pau III per raons desconegudes; el 1531 el sacerdot Gerolamo Maluselli va establir la congregació del Bon Jesús.

El cardenal Guilio della Rovere (1565-1578) va fer reformes eclesiàstiques considerades de mèrit i va dirigir sínodes provincials i diocesans; el cardenal Cristòfor Boncampagni (1578-1603), Pietro Aldobrandini (1604-1621) i Luigi Capponi (1621-1645) van seguir la seva obra i al darrer es deuen les pintures de la catedral. Maffeo Farsetti (1727-1741) va restaurar la catedral.

Durant l'època revolucionaria Antoni Codronchi (1785-1826) va demostrar fermesa i prudència alhora. El cardenal Enric Orfei (1860-1870) va tardar dos anys a prendre possessió de la seu per l'oposició del nou govern italià.

Modernament Bertinoro, Cesena, Forli, Rimini i Sarsina són bisbats sufraganis de Ravenna; Cervia fou incorporada a Ravenna el 1909 i va deixar de ser bisbat. De Ravenna van dependre les províncies eclesiàstiques de Mòdena (fins al 1106), Bolonya (fins al 1585), Ferrara (fins al 1735). L'arquebisbat té 64 parròquies.

Arquebisbes de Ravenna[modifica | modifica el codi]

  • Sergi 757-769
  • Vacant 769-774
  • Lleó I 774-777
  • Joan VIII 777-784
  • Graciós 784-795
  • Joan IX 795-806
  • Valeri 806-810
  • Martí I 810-817
  • Petronax 817-834
  • Jordi 835-846
  • Deusdedit 847-850
  • Joan X 850-878
  • Romà 878-888
  • Dominic 889-898
  • Joan XI Traversaci 898-904
  • Pere V 904-905
  • Joan XII 905-910
  • Teobald 910-914
  • Constantí 914
  • vacant 914-920
  • Honest I 920-927
  • Peter VI 927-961
  • Administrat pel Papa 961-998
  • Honest II (antibisbe) 971-983
  • Joan XIII (anti-bisbe)983-998
  • Gerbert (Papa Silvestre II 999-1003) 998-999
  • Lleó II 999-1001
  • Frederic 1001-1003
  • Adelbert (antibisbe) 1004
  • vacant 1004-1014
  • Arnold 1014-1019
  • Heribert 1019-1027
  • Gebhard 1027-1044
  • Wilger (antibisbe)1044
  • Administrat pel Papa 1044-1046
  • Humfred 1046-1051
  • Joan Enric 1051-1072
  • Ricard 1072
  • Wibert Corregio (Antipapa Climent III 1080-1100) 1073-1100
  • Otto Boccatorria (antibisbe) 1110
  • Jeremies (anti-bisbe) 1110
  • Felip (anti-bisbe) 1118
  • vacant 1100-1119
  • Gualteri 1119-1144
  • Moisès 1144-1154
  • Simó I 1154-1155
  • Anselm 1155-1158
  • Guiu de Biandrate 1158-1169
  • Gerard 1170-1190
  • Guillem I 1190-1194
  • Marquard 1194-1198
  • Guillem II 1198-1201
  • Albert 1202-1207
  • Egidi Garzoni 1207-1208
  • Ubald 1209-1215
  • Piccinino 1215-1217
  • Simó II 1217-1218