Arqueoastronomia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'arqueoastronomia és una diciplina científica que estudia les proves arqueològiques i històriques de les diverses cultures humanes a la recerca de la reconstrucció de les antigues astronomies i els seus diversos aspectes culturals. Aquesta ciència empra tant eines metodològiques i d'anàlisi de l'astronomia com de l'arqueologia. El terme prové de la combinació de la forma prefixada del mot grec archaîos, que significa 'antic','primitiu' i de la forma prefixada del mot grec ástron, que significa 'astre'.

Àmbit de l'arqueoastronomia[modifica | modifica el codi]

La funció concreta de l'arqueoastronomia és estudiar els indicis culturals, sobretot arqueològics i històrics, de les diverses societats de l'Antiguitat. L'objectiu és recompondre les seves astronomies junt amb els seus aspectes culturals a partir del descobriment, l'estudi i la comprensió de les construccions arquitectòniques que encara avui dia perviuen. Tots aquests estudis i treballs de recerca, però, serveixen, en la pràctica, perquè aquesta ciència aconsegueixi establir i conèixer les orientacions i fenòmens astronòmics en les quals aquestes estructures arquitectòniques es basaven molt sovint. Tot i que actualment es fan servir aparells i mètodes de gran precisió, molts científics han arribat a la conclusió que a l'Antiguitat obtenien resultats molt semblants mirant únicament les estrelles i utilitzant una matemàtica encara desconeguda tot i l'estudi exhaustiu.

Al mateix temps, l'arqueoastronomia també estudia les cosmogonies i/o cosmologies, els calendaris, els símbols cosmològics i tot indici d'activitat cultural que tingui relació amb l'astronomia, és a dir, tots aquells elements que ajudin a comprendre millor aquesta correspondència. Tots aquests indicis s'evidencien en tot tipus d'objectes arqueològics: documents històrics, construccions arquitectòniques o també restes arqueològiques que són, en tot cas, les fonts d'aquesta ciència. Es tracta d'una ciència en la qual convergeixen nombroses disciplines científiques com l'arqueologia, l'arquitectura, l'astronomia, la geografia, l'antropologia, etc.

Fa poc més d'un segle que es fan estudis arqueoastronòmics. Tot i això, aquesta ciència no va ser reconeguda com a tal fins ben bé l'any 1930, gràcies als estudis d'Alexander Thom, que va separar el misticisme de l'anàlisi estrictament científica. Alexander Thom era professor a la Universitat d'Oxford i amb el seu treball anomenat Megalithic sites in Britain (el 1967) va assentar les bases metodològiques de l'arqueoastronomia sobre les quals es basaria tot l'estudi arquestronòmic durant les darreres dècades del segle XX. Aquest enginyer va inspeccionar centenars de llocs megalítics a Gran Bretanya; va treballar principalment en cercles de pedra, però també va realitzar estudis arqueoastronòmics en construccions megalítiques de menhirs alineats.

L'Arqueoastronomia arreu del món[modifica | modifica el codi]

Egipte[modifica | modifica el codi]

Piràmides de Gizeh

Per posar un exemple il·lustratiu del que significa aquest tipus de ciència podem esmenar la hipòtesi de Guillermo Nuñez Sordo, que troba un clar paral·lelisme entre la forma de la constel·lació d'Orió i la forma de les piràmides egípcies de Gizeh, en tots dos casos piramidal. Però n'hi ha moltes més com l'estranya coincidència entre l'Avinguda dels Morts de Teotihuacan amb la direcció de la Via Làctia o el curs del riu Nil.

L'arqueoastronomia egípcia va ser estudiada en profunditat per l'enginyer i escriptor Robert Bauval [1] qui, un dia, veient una foto pressa des de l'aire del conjunt de piràmides de Gizeh, es va adonar que la més petita d'elles, la dedicada al faraó Micerí, no estava alineada amb les seves correlatives, sinó que pel contrari es desplaçava. Més tard, passejant una nit es va fixar en el cel, i en aquell moment va reparar en com les estrelles que formen la constel·lació d'Orió també es relacionaven de la mateixa manera que les piràmides.

Hi ha qui afirma que aquesta teoria que es proposa va més enllà de ser una simple coincidència astroarqueològica. Però en l'actualitat, aquesta relació geomètrica no és del tot exacta: els tres estels d'Orió formen un angle que difereix d'uns graus amb l'angle que formen les piràmides. Però, si es calculen els canvis del cinturó d'Orió en els últims segles, es pot comprovar que va haver-hi un moment en què aquests estels van estar alineats exactament igual en relació a la Via Làctia de la mateixa manera que les piràmides ho estan amb el riu Nil: aproximadament cap al 10500 aC Robert Bauval va realitzar aquests càlculs, que mostra al seu llibre El misteri d'Orió, i especula amb la possibilitat que va ser en aquesta època en què es va concebre el projecte mestre de les piràmides de Gizeh. Fins i tot va més enllà, plantejant que, no només aquestes últimes estan dins de la correlació d'Orió, sinó que també la resta de piràmides tenen la seva imatge al cel: Dashur, Abusir i Abu Rawash.

Robert Bauval afirma en el seu estudi que va ser fa 12 mil·lennis quan va ser construïda la misteriosa esfinx de Giza en base a la direcció del punt vernal de la terra, el qual apuntava directament cap a la constel·lació del Lleó i mil·lennis abans a la de Verge (representada amb la figura d'una dona); tot això es relaciona amb la forma de l'esfinx: meitat lleó, meitat dona. Altres estudis sostenen que l'esfinx va ser construïda al segle XXV a.C i que representava la cara del propi faraó [Khefren], que va regnar en aquella època.

Stonehenge[modifica | modifica el codi]

Un altre estudiós del tema és G.S. Hawkins, que es va especialitzar en el monument megalític Stonehenge, un dels llocs prehistòrics més famosos del món.

Stonehenge és un monument que consta d'un doble cercle de pedres. Diem que és un monument de culte al sol, ja que per la seva orientació i configuració, l'eix de la gran avinguda està orientat cap a on neix el sol el dia del solstici d'estiu (21 de juny) de tots els anys. Molt s'ha dit sobre aquesta joia mil·lenària, i fins i tot que podria ser usada per a la predicció d'eclipsis, fet que no és del tot plausible, ja que probablement les gents que construïren el monument no disposaven d'uns coneixements astronòmics tan avançats. Veiem així que a través de l'arqueoastronomia podem també col·legir el grau de coneixements astronòmics que els constructors tenien, i veiem que si bé s'han fet moltes hipòtesis sobre-considerant-los, no eren del tot mancats de precisió.

És un monument que conjumina el culte al sol ja mencionat, amb el culte a la lluna. De fet el cercle exterior consta de 30 pedres, una de les quals és més petita, fet que simbolitzaria els mesos segons el calendari lunar (de 29 dies i mig). A més a més, si bé no hi ha proves que fos un observatori, en la seva primera fase és possible que un dels accessos fos situat cap a la primera lluna plena d'hivern (la més septentrional), cosa que també seria un fet significatiu. Aquest és un exemple, com n'hi ha molts d'altres, sobre quins temes tracta l'arqueoastronomia i en relació a què. Veiem que els monuments antics adquireixen significacions segons la seva orientació, i a través d'això podem també deduir quin és el grau de coneixement astronòmic de les cultures ancestrals.

Mèxic[modifica | modifica el codi]

A Mèxic, l'existència de més de 2.500 zones arqueològiques estudiades i altres encara sense excavar, han convertit el territori mesoamericà en el paradís dels arqueoastrònoms, ja que dels senzills alineaments megalítics europeus a les complexes estructures prehispàniques existeix una enorme diferència, i sobretot quan això s'ha convertit en objecte d'estudi d'una nova disciplina científica que requereix realitzar múltiples mesures i la verificació científica, de les observacions realitzades pels constructors prehispànics.

Actualment els fenòmens que més han cridat l'atenció al gran públic són les anomenades hierofanies que consisteixen en la il·luminació directa dels símbols sagrats esculpits a les piràmides, sobretot en les dates específiques determinades pel calendari prehispànic que connectava els éssers humans amb les manifestacions divines regnants al cosmos.

Península Ibèrica[modifica | modifica el codi]

A la Península Ibèrica, hi ha molt poca tradició arqueoastronòmica. Es poden distingir dues etapes fonamentals: "Primera etapa o etapa inicial" i "Segona etapa o etapa d'enlairament". La primera etapa es donà cap als anys 80 amb Hoskin, el qual estava interessat sobretot en els monuments megalítics. La Universitat de Salamanca també es va interessar en aquest àmbit treballant, sobretot, jaciments d'Espanya i Portugal. En aquella època van ser dos professors, Almagro Gorbea i Gran-Aymerich, els que es van dirigir el primer projecte arqueològic amb un gran treball arqueoastronòmic a Bibracte (Borgonya, França). Aquest estudi fou dirigit i organitzat per espanyols tot i estar en territori gal. La segona etapa no és gaire diferent a l'anterior, però cap a l'any 2000 va ser quan es va començar a implantar aquest tipus d'estudi als programes de doctorat universitari, es van intensificar els treballs a diferents jaciments (es van ampliar els estudis, s'estudien millor les zones...), etc.

El problema principal que hi va haver al naixement d'aquesta disciplina científica, va ser que els estudis no es realitzaven sota un model arqueològic i astronòmic comú. Però a poc a poc aquest problema es va anar solucionant.

El britànic Norman Lockyer,[2] (1836-1920) descobridor de l'heli, juntament amb Pierre Jenssen [3] i fundadors de la revista científica Nature, és consideren els pares de l'arqueoastronomia.

Escoles[modifica | modifica el codi]

Existeixen dues escoles conegudes de arqueoastronomia i aquestes són la Orientacionista i la Global.

Arqueoastronomia Orientacionista: Va ser iniciada per Alexander Thom, aproximadament en 1960, i defensada per seguidors com Michael Hoskin. Té com a objectiu l'estudi de les orientacions de les construccions sagrades arcaiques i la seva coincidència amb les alineacions dels astres en determinats dies de l'any.

Arqueoastronomia Global: S'ocupa de l'estudi de les obres d'art prehistòriques, de l'estudi dels noms de les constel·lacions i dels mites i rituals de diversos pobles de l'antiguitat i de les seves coincidències. A això s'hi afegeixen l'observació precisa i sistemàtica dels moviments cíclics dels astres al llarg de l'any. Han elaborat una hipòtesi en la qual defensen que gran part dels motius de les obres arcaiques tenen un significat astronòmic que reflecteixen constel·lacions d'una manera metafòrica (formal i funcional).

Metodologia d'estudi de l'Arqueoastronomia :

El primer pas passa per escollir un lloc, cultura, conjunt de restes o una evidència arqueològica per al seu estudi. Després d'això s'ha de realitzar una revisió de tots els treballs tant antropològics com històrics relacionats així com dels mapes i planells del lloc (així ens podem fer una idea del lloc i els seus possibles usos per a fer observacions astronòmiques. El segon pas seria el treball de camp que consistiria a trobar proves d'estructures o vestigis utilitzats per l'observació astronòmica. Normalment es fan observacions d'astres en moments d'interès i a més també es prenen mesures de les orientacions i alineaments en les estructures. És molt important poder establir el nord verdader del lloc per poder tenir una referència correcta quan mesurem les orientacions astronòmiques. Amb tot això el que haurem fet és una recopilació de dades, mesures i observacions en forma de registres fotogràfics i topogràfics, plànols i esquemes que ens serviran per a realitzar una anàlisi i una síntesi de les dades recollides. Llavors es procedeix a comparar-ho amb les hipòtesis plantejades i contrastar-ho amb les proves culturals.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Belmonte, J.A. i Hoskin M.Reflejo del Cosmos. Atlas de Arqueoastronomía en el Mediterráneo Antiguo Madrid: Equipo Sirius, 2002
  • Belmonte, J.A. Astronomía y Arquitectura: el papel de los astros en el Arte y la Cultura del antiguo Egipto Madrid: Editorial Encuentro, 2000
  • Galindo, J. i Esteban, C. "El Cerro San Miguel como posible marcador calendárico astronómico del sitio Preclásico de Cuicuilco", article publicat en La montaña en el paisaje ritual Mésico D.F.; Editorial Conaculta - Inah, 2001
  • Ares, Nacho Egipto el oculto Madrid: Editorial Corona Borealis S.L, 1997
  • Bauval, R. i Gilbert, A. El misterio de Orión: el histórico descubrimiento de las claves que explican el enigma de las pirámides Editorial Emecé, 1995
  • Belmonte, Juan Antonio Las leyes del cielo. Astronomia y civilicaciones antiguas Madrid, 1999

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arqueoastronomia Modifica l'enllaç a Wikidata

Fonts[modifica | modifica el codi]

  • César Esteban La Arqueoastronomía en España, article publicat a l'Anuario astronómico del observatorio de Madrid Instituto de Astrofísica de Canarias, 2003

Referències[modifica | modifica el codi]