Arquitectura otomana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Mesquita Blava a Istanbul, que mostra influència romana d'Orient[1]

L'arquitectura otomana és l'arquitectura desenvolupada durant l'Imperi Otomà, la qual va emergir a Bursa i Edirne als segles xiv i xv. Es va desenvolupar a partir de l'anterior arquitectura seljuk i va ser influïda per l'arquitectura romana d'Orient, iraniana,[2][3] com també per la Mamluk islàmica després de la conquista de Constantinoble pels turcs otomans.[4][5][6] Durant almenys 40 anys, les creacions arquitectòniques romanes d'Orient com l'església d'Hagia Sophia, serviren com a models per a moltes de les mesquites otomanes.[6][7]

L'arquitectura otomana va arribar a una gran perfecció i excel·lí en l'harmonia en la construcció entre els espais interiors i els exteriors, com també en l'articulació entre la llum i les ombres, les voltes, semivoltes i les columnes. La mesquita es va transformar d'una cambra petita i fosca amb les parets cobertes amb arabescs a un santuari d'equilibri estètic i tècnic, refinada elegància i un toc de transcendència divina.

Avui dia, es troben les restes de l'arquitectura otomana en certes parts dels seus antics territoris sota decadència.[8]

Inici del període otomà[modifica]

L'establiment de l'Imperi Otomà, als anys 1300-1453, constitueix l'època otomana primerenca, quan l'art otomà anava a la recerca de noves idees. Aquest període va ser testimoni de tres tipus de mesquites: amb grades, d'un sola volta i mesquites en angle sublineal. La mesquita Hacı Özbek (1333), a İznik, va ser el primer centre important de l'art otomà, és el primer exemple d'una mesquita d'una sola cúpula.

Període de Bursa (1299–1437)[modifica]

L'estil amb cúpula va sorgir a Bursa i Edirne. La Gran mesquita de Bursa va ser la primera mesquita Seljuk a convertir-se en una amb cúpula. D'aquest període són també la mesquita Fatih (1470), la mesquita Mahmutpaşa, i el palau Topkapı. Els otomans integraren les mesquites dins la comunitat i hi afegiren cuines, escoles, hospitals, banys turcs i tombes.

Període clàssic (1437–1703)[modifica]

Aquest període clàssic està molt associat amb les obres de Mimar Sinan.[9][10] En aquest període l'arquitectura es va unificar i harmonitzar.[9] Es va donar més llum als temples i més volum als finestrals.

Durant el període clàssic, els plànols de les mesquites van canviar per a incloure-hi els patis interns i externs.

Exemples d'arquitectura otomana del període clàssic fora de Turquia es poden veure als Balcans, Hongria, Egipte, Tunísia i Algèria, on es van construir mesquites, ponts, fonts i escoles.

Període de la modernització[modifica]

Durant el regnat d'Ahmed III (1703–1730) i sota el gran visir İbrahim Paşa, hi va haver un període de pau. Per les seves relacions amb França, l'arquitectura otomana tingué influència del barroc i del rococó.[11][12] Exemples de l'arquitectura d'aquest període són a l'hospital i mesquita de Divriği, Sivas Çifteminare, Konya i el museu İnce Minare. Es va construir el palau Ishak Pasha (1685–1784).

Període de les tulipes (1703–1757)[modifica]

Les classes altes otomanes van freqüentar més els espais oberts i van ser popular les fonts i les residències com Aynalıkavak Kasrı. Mahmud I va regnar entre 1730 i 1754 i en aquest període es van construir ja mesquites d'estil barroc.

Període barroc (1757–1808)[modifica]

Els exemples principals en són la mesquita Nur-u Osmaniye, mesquita Laleli, tomba Fatih, Laleli Çukurçeşme, Birgi Çakırağa, barracons militars de Taksim i Selimiye. Mimar Tahir és l'arquitecte important d'aquell moment. La tomba de Jesucrist, dins l'església de Sant Sepulcre a Jerusalem, va ser refeta en estil barroc otomà l'any 1810.

Període imperi (1808–1876)[modifica]

Són exemples d'aquest estil occidentalitzant els Nusretiye, Ortaköy, la tomba del Soldà Mahmut, Galata, palau Dolmabahçe, palau Çırağan, palau Beylerbeyi, Sadullah Pasha Yalı, i els barracons militars de Kuleli.

Darrer període (1876–1922): el renaixement de l'arquitectura nacional[modifica]

És el període final de l'arquitectura otomana, en particular després de l'arribada al poder dels Joves Turcs: 1908–1909.[13] Es van considerar foranes les influències del barroc i l'art neoclàssic i es va fomentar el patriotisme turc també en l'arquitectura.[13] Es va iniciar l'ús de nous materials, com el formigó armat, l'acer i sovint els sostres de vidre. Es van usar tècniques vistes com autènticament "otomanes", com els arcs en punta i d'altres.

Un dels primers exemples d'aquest estil és l'Oficina de Correus d'Istanbul a Sirkeci, acabada el 1909 i dissenyada per Vedat Tek (també conegut com a Vedat Bey).[13]

A Ankara, l'edifici del Museu de la Guerra d'Independència va ser el primer lloc de l'Assemblea Nacional Turca el 1920, va ser construït el 1917 per Ismail Hasif Bey com a seu dels Joves Turcs.[13]

  • Estació de tren Karaağaç a Edirne
    Estació de tren Karaağaç a Edirne
  • Ex-presó de Sultanahmet (avui hotel)
    Ex-presó de Sultanahmet (avui hotel)
  • Mesquita de Pertevniyal Valide sultan
    Mesquita de Pertevniyal Valide sultan

Referències[modifica]

  1. ↑ Judith., Herrin,. Bizancio : el imperio que hizo posible la Europa moderna. Barcelona: Debate, 2009. ISBN 9788483068144. 
  2. ↑ Seljuk architecture, Illustrated Dictionary of Historic Architecture, ed. Cyril M. Harris, (Dover Publications, 1977), 485.
  3. ↑ Architecture(Muhammadan), H. Saladin, Encyclopaedia of Religion and Ethics, Vol.1, Ed. James Hastings and John Alexander, (Charles Scribner's son, 1908), 753.
  4. ↑ Necipoğlu, Gülru. Muqarnas: An Annual on Islamic Art and Architecture. Volume 12. Leiden : E.J. Brill, 1995, p. 60. ISBN 978-90-04-10314-6. OCLC 33228759 [Consulta: 20 agost 2007]. 
  5. ↑ Behrens-Abouseif, Doris. Islamic Architecture in Cairo: An Introduction. Leiden ; Nova York : E.J. Brill,, 1989, p. 29. ISBN 90-04-08677-3 [Consulta: 20 agost 2007]. 
  6. ↑ 6,0 6,1 Rice, John Gordon «The Europeans: A Geography of People, Culture, and Environment». The Professional geographer. Guilford Press, 57, 4, 2005. ISSN: 0033-0124 [Consulta: 20 agost 2007].
  7. ↑ Grabar, Oleg. Muqarnas: An Annual on Islamic Art and Architecture. Volume 3. Leiden : E.J. Brill,, 1985. ISBN 90-04-07611-5 [Consulta: 20 agost 2007]. 
  8. ↑ Çevikalp, Mesut «Historian Kiel spends half century tracing history of Ottoman art». Today's Zaman, 27-08-2008 [Consulta: 17 setembre 2008]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2008-09-12. [Consulta: 23 abril 2015].
  9. ↑ 9,0 9,1 Goodwin, Godfrey. Sinan: Ottoman Architecture & its Values Today. Londres: Saqi Books, 1993. ISBN 0-86356-172-1. 
  10. ↑ Stratton, Arthur. Sinan. Nova York: Charles Scribner's Sons, 1972. ISBN 0-684-12582-X. 
  11. ↑ Hoag, John D. Islamic architecture. Londres: Faber, 1975. ISBN 0-571-14868-9. 
  12. ↑ Aslanapa, Oktay. Turkish art and architecture. Londres: Faber, 1971. ISBN 0-571-08781-7. 
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Bozdogan, Sibel. Modernism and Nation Building: Turkish Architectural Culture in the Early Republic. Seattle and London: University of Washington Press, 2001. ISBN 0-295-98152-0. 
  • Goodwin G., "A History of Ottoman Architecture"; Thames & Hudson Ltd., London, reprinted 2003; ISBN 0-500-27429-0.
  • Dŏgan K., "Ottoman Architecture"; Antique Collectors' Club. ISBN 978-1-85149-604-4.
  • A Guide to Ottoman Bulgaria" by Dimana Trankova, Anthony Georgieff and Professor Hristo Matanov; published by Vagabond Media, Sofia, 2011 [1] Arxivat 2011-11-15 a Wayback Machine..

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura otomana
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arquitectura_otomana&oldid=32633176»