Arquitectura romànica

L'arquitectura romànica és l'estil de construcció propi de l'art romànic. Majoritàriament, s'accepta que es desenvolupà a partir de finals del segle X, tot i que alguns autors daten el seu inici entre el segle VIII i l'XI, i finalitza a partir del segle XII, tot i que l'ús de l'estil subsisteix durant el XIII. És comú dividir el període medieval en preromànic fins el segle X, durant l'alta edat mitjana, i romànic pròpiament dit el posterior, durant la primera meitat de la baixa edat mitjana. A partir d'inicis del II mil·lenni es difon, ràpidament i homogènia, pel continent. És considerada el primer estil unitari europeu després de l'arquitectura romana antiga, darrere la qual s'havien desenvolupat diversos estils, propis de determinats llocs i períodes. Des del període gòtic fins a finals del segle XVIII, l'estil romànic no va ser apreciat i no va rebre cap atenció especial; a inicis del XIX el romanticisme exalta el primigeni de les diferents nacions i, a finals del segle, impulsat pels corrents historicistes, sorgeix l'estil arquitectònic neoromànic. Malgrat que avui veiem les esglésies nues, a pedra vista, originalment moltes acostumaven a tenir les parets arrebossades i, sovint, plenes de pintures amb colors cridaners.

Sant Pere de Rodes, nau central de l'església, consagrada l'any 1022.

Les edificacions d'aquest estil són hereves de l'arquitectura romana i les seves derivades preromàniques i bizantina amb l'afegitó d'algunes peculiaritats locals, i es substituïda, des del segon quart del segle XII a França i més endavant a la resta d'Europa, per l'arquitectura gòtica. Poden distingir-se dues etapes en el seu desenvolupament, el primer romànic, que inclou el romànic llombard, més auster, i un segon romànic, el romànic ple, més decorat. Abunden les edificacions de transició al gòtic i les que barregen ambdós estils. L'arquitectura cistercenca que els monjos de l'orde de Cîteaux utilitzaren, a meitat del segle XII, als monestirs de Santes Creus i de Vallbona de les monges, entre d'altres, tot i considerar-se un estil propi, reflexa patrons de transició. Sovint, especialment a les nostres contrades, edificacions continuaran usant l'estil romànic durant el segle XIII.

Potser els trets més característics, encara que no imprescindibles, d'aquest període arquitectònic són l'ús de l'arc de punt rodó i les voltes de canó, ja utilitzats en arquitectures preromàniques. Altres són: la solidesa de la seva fàbrica, amb murs molt gruixuts; plantes i volums simples i ben definits, normalment regulars i simètrics, i pilars i/o columnes sovint, especialment aquestes últimes, coronats amb capitells més o menys decorats que suporten arcuacions, sostres de fusta o voltes. També utilitza les voltes d'aresta, ja presents en diverses construccions anteriors a l'any 1000, els arcs apuntats, herència islàmica present en moltes esglésies normandes a Sicília anteriors al 1080 i les voltes de creueria, que seran, els dos darrers, elements principals del gòtic. No és estranya la reutilització d'elements constructius primitius, producte de l'espoli d'edificacions anteriors, en especial d'època romana.

Consideracions

Formes típiques romàniques

Portal amb arquivoltes de Santa Maria de Viu de Llevata, a l'Alta Ribagorça.   Volta de mig punt amb arcs torals de Santa Fe de Concas, a l'Avairon.   Claustre amb arcuacions de la basílica de Sant Joan del Laterà, a Roma.   Campanar de torre de la catedral d'Angulema, a la Xaranta.   Absis de la col·legiata de Santillana del Mar, a Cantàbria.   Decoració llombarda de Sant Boris i Sant Gleb, a Kideksh (Província de Vladímir).

Definició del terme

El 1817, l'arqueòleg britànic Thomas Rickman utilitza el terme normand en el seu assaig An Attempt to Discriminate the Styles of English Architecture from the Conquest to the Reformation ("Un intent de discriminar els estils de l'Arquitectura anglesa des de la Conquesta a la Reforma"). Per aquesta raó, els historiadors de l'arquitectura anglesos va retenir el terme, referit al poble conqueridor, per a definir l'estil.

Arquitectura normanda. Força de castell Peveril, fundat després de la conquesta normanda el 1066 i documentat el 1086.

L'expressió architecture romane ("arquitectura romànica") va ser usada per primera vegada per l'intel·lectual francès Charles de Gerville en una carta de contingut lingüístic, del 1818; amb aquesta expressió definia, comparant-la amb les llengües neollatines, l'arquitectura romana "degradada" construïda després de la caiguda de l'Imperi romà fins a l'esclat del gòtic, amb la finalitat de desterrar el termes saxone ("saxó") i normande ("normand"), usats amb aquest fi fins aleshores, però considerats inadequats per Gerville. Deia així:

«

Us he parlat alguna vegada d'arquitectura romànica («romane»). És un mot de creació pròpia que crec afortunadament inventat per a reemplaçar els mots insignificants de "saxó" i de "normand". Tot el món convé en que aquesta arquitectura, pesada i grollera, es l'opus romanun desnaturalitzat i successivament degradat pels nostres rudes antecessors. De la mateixa manera, de la llengua llatina, igualment esguerrada, es va crear aquesta llengua romanç («romane»), l'origen i degradació de la qual té molt a veure amb l'origen i progrés de l'arquitectura. Digueu-me doncs, us ho demano, que el meu nom "romànic" («romane») va ser una troballa afortunada.

»

El 1824, Arcisse de Caumont aplicà el terme "romànic", per a definir les construccions dels segles XI i XII, en el seu Essai sur l’architecture religieuse du Moyen Âge. Com a fundador i dinamitzador de la Société des antiquaires de Normandie, entre d'altres associacions, contribuí decisivament en la introducció de l'adjectiu en cercles acadèmics, malgrat algunes reticències inicials.

Mentre als països del continent se la defineix com a "arquitectura romànica", en les seves variants lingüístiques, a Anglaterra també se la coneix com a norman architecture (arquitectura normanda) donat que es desplegà per aquest país durant el període de dominació d'aquest poble.

Dificultats d'una definició precisa de l'estil

Qualsevol definició de l'arquitectura romànica és necessàriament reductiva en la mesura que aquesta arquitectura abasta una àmplia varietat de construccions, edificades en una àrea extensa i durant un espai de temps prou perllongat. S'hi afegeix el problema de la delimitació entre els estils preromànics i els purament romànics: l'arc rodó, la volta de canó, la robustesa de la fàbrica són trets comuns en tots dos. De vegades, s'atribueix el terme "romànic" a realitzacions de data incerta, anteriors o posteriors, pel fet que inclouen tècniques o ambients que com a tal apareixen a l'ull de l'observador modern: voltes de canó, arcs de mig punt, capitells historiats... D'altra banda, aquests elements no són imprescindibles: per exemple, trobem moltes arquitectures romàniques amb cobertes de fusta especialment en els països escandinaus, la volta de punt rodó pot ser apuntada, els capitells poden no ser decorats o no ser presents... També pot crear confusió la volta de creueria amb nervadures, típica del període gòtic però ja present en el romànic. I poden desconcertar algunes edificacions d'estil neoromànic, realitzades a partir de mitjans del segle XIX, caracteritzades pel reveniment de les formes romàniques.

Preromànic asturià, San Julián de los Prados.   Preromànic, Sant Salvador de Vrlika (Croàcia).   Neoromànic, Catedral Major de Marsella, construïda entre 1852 i 1893.

Motiu tergiversador d'una aplicació correcta de l'adjectiu "romànic" són algunes actuacions fetes en arquitectures medievals en els segles XIX i XX. Edificacions, de vegades considerades cabdals, que havien resultat alterades, de vegades de manera substancial, per modificacions fetes durant els segles, van ser motiu de reconstruccions idealitzades per arquitectes, dels quals Viollet-le-Duc n'és el més representatiu; aquests corrents historicistes arribaren al Principat de la ma d'Elies Rogent que, durant el període 1863-1893, va "restaurar" l'església del monestir de Ripoll. Si be segons alguns autors aquesta edificació pot representar l'esperit romànic, d'altres, argumentant els criteris subjectius de Rogent, la proposen com a exponent de la arquitectura neoromànica. El mateix cas presenten, entre tants pel continent, la capçalera de l'església de Sant Joan de les Abadesses, reconstruïda per Puig i Cadafalch a partir de la pròpia interpretació que en feia, segons el mateix arquitecte assumia, i les intervencions al castell de Requesens. Tot i això, els treballs de recerca d'aquests intel·lectuals va motivar estudis i coneixements més precisos sobre l'arquitectura medieval.

Nau principal de Santa Maria de Ripoll, reconstruïda durant 1863 i 1893.   Capçalera de Sant Joan de les Abadesses, reconstrucció entre 1912 i 1963.   Castell de Requesens. El comte de Peralada Tomàs de Rocabertí (darrere, amb vestit fosc) i altres acompanyants durant la seva reconstrucció vers 1898 o poc abans.

També podem definir l'arquitectura romànica amb criteris més subjectius, més o menys ben definits pel que creiem saber sobre les interpretacions religioses de l'època. Així, es podria dir, fins i tot si la interpretació s'aplica a grans esglésies com Sant Pere de Rodes, Sant Vicenç de Cardona o Nostra Senyora del Port a l'Alvèrnia entre d'altres, que l'arquitectura romànica li dóna al visitant, sobretot en edificis petits, la sensació d'una certa massivitat que evoca l'ombra, la penombra, o la "llum profunda" que esmenta Yves Bonnefoy, en contraposició als ambients lluminosos que proporcionen les altes finestres en el gòtic. Una interpretació és que aquesta arquitectura no té la finalitat d'un ascens gloriós del fidel, sinó més aviat d'una transcendència "cap avall", una forma d'iniciació secreta amb una atmosfera de misteri original.

De fet, però, la presència de llum a l'església romànica cristiana ve determinada pels patrons de les primeres basíliques cristianes; l'elecció de voltes de pedra pesades, per a substituir els sostres de fusta en grans edificis, principalment per evitar incendis d'aquests, requereix reforçar les parets i perforar vans estrets. Llavors, la "llum profunda" és conseqüència més de les limitacions tècniques que no pas d'una preferència litúrgica i anirà desapareixent en èpoques avançades de l'estil amb la proliferació de l'ús de contraforts i de voltes apuntades i de creuria que permetran l'obertura de finestres més amplies, que faciliten una major il·luminació dels espais interiors.

Estudis

Primers estudis

Charles-Alexis-Adrien Duhérissier de Gerville, destacat erudit, és l'inventor de l'expressió architecture romane. Malgrat que el seu interès principal es decantava vers la botànica, la seva col·lecció numismàtica, i també a la disciplina emergent de la geologia i a la recerca de documents escrits antics, va formar part del petit grup d'historiadors de l'arquitectura a França. A partir de 1814, Gerville es dedica al projecte inèdit d'inventariar les prop de quatre o cinc-centes esglésies de la Mancha; alguns d'aquests documents es publiquen amb el títol de Voyage archéologique dans la Manche (1818-1820). A causa dels seus interessos —botànica, geologia— va ser un apassionat de la nomenclatura, i, el 1818, en una carta adreçada al seu col·lega Arcisse de Caumont, fa servir el terme "romànic" en l'àmbit lingüístic, comparat amb l'arquitectònic, en l'intent, reeixit, de fer una definició de l'arquitectura construïda durant els segles XI i XII més encertada que els termes usats aleshores —saxó i normand. El 1817, l'arqueòleg britànic Thomas Rickman havia publicat l'assaig An Attempt to Discriminate the Styles of English Architecture from the Conquest to the Reformation.

El 1824, Arcisse de Caumont, Gervais de La Rue, abat de Rouen, i Auguste Le Prévost funden la Société des antiquaires de Normandie, amb seu ubicada a Caen, una «escola mòbil d'especialistes de l’arquitectura», que aplega d'altres estudiosos com Gerville, dedicada als estudis arqueològics —en el sentit primigeni del terme, archaios ("antic") i logos ("estudi, ciència o tractat")— dels cinc departaments de la Normandia, destacant en els del departament de la Mancha. Caumont escriu el mateix any Essai sur l’architecture du moyen âge, particulièrement en Normandie on l'expressió "arquitectura romànica" ja es utilitzada amb normalitat.

A França, des del 1830, les institucions estatals s'implicaren en la conservació del patrimoni arquitectònic; Pròsper Mérimée, com a Inspector General dels Monuments Històrics, fomentarà la restauració d'edificacions i l'inventariat dels béns mobles.

Caumont funda la Société française d'archéologie en 1833 i, seguidament, l’Association normande i la Société pour la conservation des monuments, a les quals ràpidament s'hi adhereixen nombrosos membres, als quals el mateix Caumont estimula, relacionant-los, a compartir les seves observacions individuals en una manera eclèctica i enriquidora, que serien tractades durant la XXIVa sessió, de 1862, del Congres arqueològic de França, organitzat per la Société française d'archéologie. La Encyclopédie du Moyen Âge considera Caumont el primer a establir una divisió racional de l'arquitectura en fases cronològiques diferents. Va escriure els tres toms de Abécédaire ou rudiment de l'archéologie, tractant de sengles períodes majors de l'arquitectura, va ser considerada la "vulgata" de l'arquitectura medieval. També va redactar a Caen l'Histoire sommaire de l'architecture religieuse, civile et militaire au Moyen Âge, el 1836, i Histoire de l'architecture religieuse au Moyen Âge, el 1841.

Le Prevost (Bernay, Eure, 1787 - La Vaupalière, 1859), deixeble de Gerville, de saber enciclopèdic i amb mètodes de recerca rigorosos i crítics, va escriure Architecture gallo-romaine et architecture du moyen age, editat a París el 1857.

"Viatge pintoresc" de Laborde (1805)

Durant el romanticisme s'estimula la curiositat per conèixer les arrels dels diferents pobles i s'imprimeixen edicions de "viatges pintorescs"; aquests llibres, que no poden considerar-se pròpiament estudis, contenen il·lustracions de monuments, entre els quals del període que ens ocupa. Trobem representats monuments catalans en diferents obres: el Voyage pittoresque et historique en Espagne (1807-1818) d'Alexandre de Laborde; Antonio Ponz, el 1772, publica Viage de España; els germans Villanueva documenten gran nombre d'esglésies espanyoles en una extensa catalogació (1803-1852), i el litògraf Francesc Xavier Parcerisa publica, entre 1839 i 1865, Recuerdos i Bellezas de España amb textos de Pau Piferrer, Francesc Pi i Margall, Pedro de Madrazo y Kuntz, Josep Maria Quadrado i altres.

La missió pirinenca de 1907

El 1876 es funda l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, posteriorment Centre Excursionista de Catalunya, amb l'objectiu primordial de «estudiar les riqueses de nostra terra baix els diferents aspectes científich, artístich y literari» i dos anys després l'associació comença a publicar en fascicles l'Album pintoresch-monumental de Catalunya, il·lustrats amb fotogravats i amb textos de diferents autors; en un dels números del 1879, Lluís Domènech i Montaner descriu el claustre de monestir de Sant Cugat del Vallès. Altres iniciatives promogueren excussions científiques, afavorides pel creixement de les connexions ferroviàries. Domènech aprofitaria el temps lliure estudiant in situ grans monuments del passat, parant especial atenció en les esglésies romàniques, que fotografiava i descrivia en notes i acurats plànols acotats.

Planta de l'església, torre i claustre de San Benet de Bages

Josep Puig i Cadafalch, amb disset anys, ja donava conferències sobre arquitectura romànica catalana. Més endavant esdevindria deixeble i col·laborador de Domènech amb qui compartiria la idea que els fonaments de la identitat catalana es trobaven en el romànic. Cert és que Puig, amb una concepció molt influïda pel sentiment nacionalista, sempre cercaria paral·lelismes amb Europa ignorant el desenvolupament del romànic dins de la Península Ibèrica i, fins i tot, intentant demostrar com l'evolució del propi art romànic es realitzava en terres catalanes, hipòtesis descartades en la bibliografia posterior. Puig esdevindria restaurador d'edificacions romàniques tan importants com Santa Maria de Sant Martí Sarroca o Sant Benet de Bages.

El primer treball de camp rigorós dut a terme a les nostres contrades és l'efectuat entre el 30 d'agost i el 14 de setembre de 1907 per l'Institut d'Estudis Catalans sota la direcció de Puig, que gràcies als seus coneixements disposava d'informacions sobre les esglésies programades en l'estudi, les quals suposava formalment primigènies de l'estil i que li permetrien confirmar el esquema evolutiu que plantejava a la monografia que estava enllestint. La finalitat de la «missió arqueològica-jurídica» era la recopilació d'observacions referents a l'arquitectura romànica, els béns mobles i els costums jurídics de llocs pirinencs, alguns força isolats, la majoria a la Val d'Aran i l'Alta Ribagorça. Els resultats de les investigacions realitzades serien destinades a la confecció de diferents estudis.

Puig i Cadafalch contava amb quatre col·laboradors per a la missió. El mateix Puig dibuixaria a ma alçada ben acotades plantes, seccions i alçats de la majoria d'esglésies, n'anotaria les seves peculiaritats i observacions descriptives i constructives, i també detallaria alguns elements arquitectònics destacats. L'advocat i jurista Guillem Maria de Brocà i Montagut s'encarregaria de les recerques jurídiques. L'arquitecte Josep Goday i Casals, jove col·laborador de Puig, s'ocuparia de dibuixar els plànols dels edificis visitats. Mossèn Josep Gudiol i Cunill, director del Museu Episcopal de Vic, la institució catalana amb la col·lecció més abundant i representativa, posseïa amplis coneixements quan a mobiliari i obres d'art i, així, complementava els coneixements d'arquitectura de Puig amb els seus sobre els béns mobles; Gudiol era aficionat a fer recerques en arxius i, recentment, havia publicat Nocions de Arqueología Sagrada Catalana [sic], obra considerada de referència. El mossèn era portador de dues cartes de presentació: una Autorització del bisbe d'Urgell i una Carta de recomanació del de Vic, ambdues comminant als rectors i encarregats d'esglésies a mostrar als portadors els documents i objectes en elles dipositats. Finalment, el fotògraf Adolf Mas i Ginestà, anava equipat amb dues o tres càmeres fotogràfiques i 90 quilograms de material divers, entre el qual molt possiblement reveladors; Mas, que amb anterioritat ja havia col·laborat amb Puig, va prendre instantànies del patrimoni observat, de les quals es conserven 243 negatius, dels quals 148 estereoscòpics, custodiats a la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic.

La missió, complicada donades la quantitat de llocs a visitar i les dificultats de transport a l'època, va ser perfectament organitzada. Abans de la partença, les qüestions relatives als allotjaments i el lloguer de les cavalleries van quedar ben resoltes i les visites van ser triades amb cura, evitant-ne les innecessàries. Desplaçats en tren fins a Tolosa de Llenguadoc hi visitaren Sant Serni i el Musée des Antiques. Viollet-le-Duc havia estat designat per a crear aquest museu, ubicat al monestir dels Agustins, que es va inaugurar el 1901 amb bones col·leccions, entre elles de capitells i escultures romàniques, i Puig i Mn. Gudiol, especialment, estaven molt interessats en conèixer-lo.

Sant Serni de Tolosa en un dibuix de 1760   Galeria de l'Edat mitjana al Musée des Antiques, Tolosa.   Porta del claustre de La Daurade al Musée des Antiques, Tolosa.

A la Vall d'Arbost, al departament de l'Alta Garona, van visitar: Saint-Pé a Saint-Tritous, a Garin, on observaren onze esteles funeràries gal·loromanes, material d'espoli reutilitzat en la construcció; a Casós de l'Arbost documentaren un cicle de frescos, i a Sent Aventin s'interessaren en la portada decorada i altres escultures.

Estela romana als murs de Saint-Pé a Saint-Tritous   Frescos de l'Assumpció, a l'absis de Santa Anna, Casós de l'Arbost.   Portal de Sent Aventin en una fotografia antiga

A l'Aran alçaren plànols, entre d'altres, de les esglésies de la Mair de Diu dera Purificacion de Bossòst, Santa Maria de Mijaran, Sant Estèue de Betren i Santa Maria d'Arties; també visitaren Sant Andrèu de Casau, Sant Miquéu de Vielha i Sant Péir d'Escunhau.

Capçalera triabsidal i campanar de torre de la Mair de Diu dera Purificacion de Bossòst   Naus de Santa Maria d'Arties, amb cor sobre els peus de l'església.

Absis poligonals a Sant Estèue de Betren; s'hi aprecia el sobrealçat de la nau i la finestra goticitzant al capcer primitiu.   Portada d'arquivoltes (XIII-XIV) a Sant Miqueu de Vielha, transició de factura i simbolisme romànics a gòtic apuntat.   Columna, capitell, imposta i inici del salmer a la portada de Sant Andrèu d'Escunhau

A la vall de Boí feren troballes excepcionals: davallaments i altres talles romàniques, arraconades, a Santa Eulàlia d'Erill la Vall, a Santa Maria i a Sant Climent de Taüll i a la Nativitat de la Mare de Déu de Durro, i les «pintures de gran caràcter bizantí» a l'exterior i a l'interior de Sant Joan de Boí i a l'interior de Santa Maria i de Sant Climent de Taüll.

Reconstrucció del Davallament de la Creu a l'arc presbiteral de Santa Eulàlia d'Erill la Vall.   Frontal d'altar de Santa Maria de Taüll, al MNAC.   Absis de Sant Climent de Taüll, al MNAC.

Va ser a Sant Climent que Puig va confirmar la seva hipòtesi sobre l'evolució de l'arquitectura catalana segons la qual a partir de mitjans del segle X les cobertes de fusta, perillosament afectades per incendis i xilòfags, van començar a ser substituïdes per voltes de pedra; ell ja coneixia documents que així ho acreditaven en altres edificacions, com a Santa Maria de Ripoll. A les esglésies que va visitar a l'Aran es va trobar que, encara que havien estat projectades per a ser cobertes amb fusteria, totes havien sofert canvis per a fer-ho amb pedra. Sant Climent, de construcció del 1123 com consta en una inscripció commemorativa en una de les columnes de la nau, presentava segons Puig «el prototipus amb la seva coberta de fusta primitiva intacte, amb tots els caràcters amb què foren començades les esglésies araneses». A més, les modificacions als sostres copsades a l'Aran i a Santa Maria i a Sant Joan mostraven les diferents fases evolutives de l'estil iniciades amb l'esquema estructural més primitiu, present a Sant Climent.

Sant Climent de Taüll   Encavallada amb bigues i tirants al sostre de Sant Climent.   Inscripció de la consagració de Sant Climent, al MNAC.

A les esglésies de la Vall de Boí, el fet de ser cobertes amb fusta en època tant tardana, quan l'ús de la pedra ja era habitual molts anys abans en terres catalanes, potser pot considerar-se, més que a un atavisme anacrònic, com la resposta al perill d'allaus que tombarien els murs de l'edificació i la seva reconstrucció posterior.

Visitaren les ruïnes del monestir cistercenc de Santa Maria de Lavaix; Puig va estudiar-ne les característiques, documentant-les al seu quadern, així com d'un parell de capitells del mateix monestir conservats en un domicili particular. A Sopeira observaren l'interessant paviment de mosaic al presbiteri de Santa Maria d'Alaó, obrat en finalitzar la capçalera. Després de veure el monestir de Sant Esteve del Mall, consagrada el 1124 la seva església, es dirigiren a Roda d'Isàvena. La catedral de Sant Vicent màrtir de Roda els oferí diversos testimonis romànics; oimés d'objectes, teixits, mobiliari i el magnífic sepulcre del bisbe Ramon, promotor de moltes construccions a la zona, entre les quals les de Boí i la mateixa seu de Roda, destacaren la portada del segle XIII, la cripta amb pintures murals i els carreus incisos amb inscripcions necrològiques de les arcuacions del claustre. Després es dirigiren al despoblat d'Obarra, al municipi de Beranui, on veieren el monestir de Santa Maria. Finalitzaren el viatge visitant Sant Llorenç i l'església malmesa de l'enrunat monestir de Sant Ruf a Lleida.

Façana de migdia de Santa Maria d'Alaó   Sant Pau i Santa Maria d'Obarra   Necrologi al claustre de Sant Vicent de Roda   Sant Llorenç, a Lleida.

El 1908, l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans publicava tres estudis resultats de la missió: Brocà hi signava Costums jurídiques a la ratlla d'Aragó; Mn. Gudiol va transcriure El necrologi de l'iglesia de Roda, i Puig presentava Les iglesies romàniques ab cobertes de fusta de les Valls de Bohí y d'Aran. Era intenció de l'Institut que Gudiol redactés una monografia sobre el mobiliari, pintures, objectes litúrgics i altres béns mobles que, potser escrit i perdut, podem suposar amb el llistat que en feu al seu llibre de notes.

Marc històric

Europa occidental a l'any 600

A Europa, una certa millora econòmica, i també la manca d'estabilitat política, propiciarà la proliferació arreu de construccions en pedra. Donada la potent embranzida del cristianisme durant aquest període, i la seva voluntat d'expansió i consolidació en el territori, aquest estil arquitectònic és majoritàriament conservat en edificacions religioses, però també el trobem en distintes construccions civils. La distribució de l'enorme quantitat d'esglésies romàniques construïdes que romanen avui en dia en peu es deu, en bona part, al creixement o estancament econòmic que posteriorment patiren les diverses regions: mentre la bonança en àrees pròsperes impulsava la creació de noves i millors edificacions, sovint al damunt de construccions precedents o relegant les antigues a la desaparició, l'estancació i l'aïllament de les zones deprimides contribuiria a la seva conservació. Influeix, també, el fet que mentre les fortificacions tot sovint eren derruïdes, les edificacions religioses se salvaven.

Context polític

A la segona dècada del segle V els gots arriben a Hispània; el 455, Teodoric II s'hi instal·la encara en nom de Roma i el 472 els visigots acaben amb el domini imperial de la Península ibèrica. Dins el territori que, a partir de mitjans del segle XI, serà conegut com Catalunya aquests pobles germànics no representen un nombre prou important d'individus, ni gaudeixen d'un nivell cultural destacat per a modificar l'essència hispanoromana de la població existent, que habita poblacions vingudes a menys: no s'observen canvis notables en la vida política ni econòmica, ni en la seva cultura material ni espiritual. Durant els segles V i IX es constata una densificació a les zones de muntanya i les valls interiors alhora que la subsistència del substrat ibero-bascoide a les altes valls pirinenques.

Església visigòtica de Sant Miquel de Terrassa

Catalunya i la vall de l'Ebre, on existeix una romanitat acusada i les elits hispanoromanes s'hi han fet poderoses, seran els darrers territoris peninsulars annexats al Regne visigot de Tolosa. La monarquia visigoda, desplaçada per Leovigild a Toledo i de tendència centralitzadora, resultarà debilitada per les tendències anticentralistes i per la mateixa idiosincràsia goda. Cada poble invasor durant l'Alta Edat Mitjana tenia el seu propi codi jurídic que, malgrat diferir en aspectes puntuals, eren força semblants; però la legislació romana, superior a totes elles, va prevaldre. Aquesta varietat legislativa —cada grup de francs amb les respectives tradicions franques, com els salis amb la Llei Sàlica; els burgundis amb els costums burgundis; visigots, ostrogots, huns... cadascuns amb les respectives, i els romans amb la Lex Romana— ocasionava un considerable desgavell en les qüestions jurídiques d'un grup social i, en el tercer quart del segle VII, el clero del Regne visigòtic va forçar Recesvint a publicar un nou codi jurídic que fos aplicable tant als visigots com als hispanoromans. Finalment, immersa en lluites internes pel poder, acabarà sent substituïda per musulmans del nord d'Àfrica, que en principi havien estat cridats pels fills de Witiza en la seva contesa contra Roderic. Els testimonis arquitectònics visigòtics, que malgrat no ser abundosos tampoc són rars, mostraran diferències respecte a l'herència romana.

Banys àrabs de Palma

El 707 els magribins ja controlen les autoritats bizantines de les Balears; el 712 Mús·sà conquereix Saragossa, Osca, Lleida i Tarragona; Barcelona cau el 716 i els exèrcits àrabs continuaran cap el nord. La proposta de garantia de les propietats a les classes dirigents hispanoromanes visigòtiques a canvi de tributs oferida pels sarraïns no és acceptada per algunes ciutats; les destrosses que infligeixen els invasors a Tarragona, Terrassa o Empúries, entre d'altres, decanten els autòctons a demanar la pau i acceptar el pacte. Els musulmans assetgen i saquegen Tolosa l'any 721 i Autun el 724, fent ràtzies pel territori. Els francs de Carles Martell detenen l'avançada àrab prop de Poitiers, tot i que aquests continuaran fent campanyes per Occitània, ara més moderades, fins el 739.

Els àrabs aprofiten estructures urbanes i defensives preexistents i en construeixen de noves i també edifiquen mesquites, banys, palaus; són exemples, les sudes de Tortosa i de Lleida o el castell Formós de Balaguer. A les ciutats i a algunes viles rurals, com Àger, es mantenen les comunitats cristianes, però la islamització va homogeneïtzant els nouvinguts berbers, que havien estat introduïts en la fe de Mahoma poc temps abans, i la població indígena, de la qual la capa mitjana se sent atreta cap a la nova religió pels beneficis fiscals i l'alta per la conservació de poder. Sovintegen els matrimonis mixtos, destacant el de l'emir Mús·sà amb la vídua, potser filla, del traspassat Roderic, últim rei visigot, i el de Munússa, valí a Narbona, amb la filla del duc d'Aquitània.

Castell Formós de Balaguer   Suda de Tortosa   Suda de Lleida

Amb Carlemany, es desenvolupen la cria del cavall i la metal·lúrgia, que possibiliten la formació d'un exèrcit de cavallers professionalitzats en la guerra; l'emperador utilitza, també, els coneixements de geògrafs. Els carolingis, en un procés entrecreuat de pactes i combats decidits en diferents assemblees imperials, aniran recuperant territoris arreu del continent, però mentre ciutats com Girona se sotmeten de grat als francs, altres com Barcelona o Narbona s'oposen a la seva entrada; el 801, Lluís el Pietós guanya Barcelona del domini musulmà estabilitzant la nova marca.

Península Ibèrica l'any 1000

Territoris del migdia francès i sudpirinencs

És de suposar que en temps visigòtics a cada una de les diòcesis catalanes —Tarragona, Barcelona, Girona, Elna, Urgell, Lleida, Osona, Empúries, Tortosa i Terrassa— hi hagués una comunitat canonical, legislada pels concilis toledans, que feia costat al bisbe. El 816 es dicta a Aquisgrà l'orde de canonges regulars que ha de regir els membres de les canòniques de tot l'imperi carolingi, que entre altres normes, imposa la vida comunitària. En el procés de conquesta, a les seus d'Elna, Urgell, Girona, Barcelona i Vic, dependents de l'arquebisbat de Narbona i sovint amb bisbes d'origen franc, apareixen uns preveres que viuen a prop del bisbes sub canonica institutione, segons paraules d'un privilegi de Lluís el Pietós del 835 atorgat a l'església d'Urgell. Donat que les canongies s'atorgaven previ pagament d'un dot i que l'accès quedava restringit a membres d'un status social alt, aviat els interessos privats d'aquests canonges entraren en conflicte amb els comunals, excepte en les canòniques allunyades físicament del bisbe que continuen practicant la norma regular; aquestes darreres comunitats freqüentment esdevindran monacals. El sorgiment dels ordes benedictins amb els seus establiments monàstics esdevé element clau en la repoblació del territori i l'explotació dels seus recursos, i els governants intentaran treure'n tot el profit que podran afavorint nous i vells establiments amb donacions, dotacions, privilegis, drets judicials..., malgrat que sovintegen els conflictes d'interessos entre uns i altres.

Els comtes són triats per l'emperador i actuen com a delegats seus en els territoris que els han estat encomanats; hi ha tendència a concentrar diferents comtats, en principi unitaris, sota d'un mateix delegat: Cerdanya-Urgell, Rosselló-Empúries, Barcelona-Girona, o Pallars-Ribagorça, que s'uneix al Comtat de Tolosa. Administren justícia i són dipositaris del poder reial, però han d'assumir les disposicions de les assemblees imperials, convocades sovint a Aquisgrà, que dicten quan a les relacions amb els sarraïns, els moviments de les fronteres o sobre les dissensions en el si de la noblesa cristiana. Malgrat que els comtes nomenats per l'emperador no solen ser descendents dels anteriors en el càrrec, alguns llinatges es consoliden en les funcions del poder. El 826 es produeix la revolta d'Aissó, aviat fracassada, que uneix forces musulmanes amb les de gots indígenes per a oposar-se al poder imperial, que ha designat Bernat de Septimània com a titular del comtat de Barcelona. Les dissensions sovintegen i quan, el 862, Carles el Calb vol recobrar poder tornant a fragmentar les demarcacions, ja es massa tard.

Segell de Carles II el Calb

Amb el desmembrament de l'Imperi carolingi el territori es fragmenta creant nombroses senyories menors, en ocasions molt potents. Els casals catalans estableixen vincles amb Narbona i Tolosa, principalment, i cooperen en les aspiracions autonomistes d'Aquitània. Al darrer terç dels segle IX, els governants dels nostres comtats, en els seus testaments, ja reparteixen el domini del seu patrimoni entre els seus fills sense comptar amb la autorització reial: el 870, Guifré I hereta els comtats d'Urgell i de Cerdanya del seu oncle Salomó I; Miró I de Rosselló, mort el 897, i el seu germà, Guifré I, un any després, lleguen els territoris que governen als seus descendents. Aquesta tendència hereditària, que serà una constant durant l'època, de no utilitzar la figura de l'hereu universal propicia la fragmentació dels territoris anteriorment integrats.

Durant el període romànic sovintegen atacs amb destruccions i saqueigs arreu d'Europa motiu dels desplaçaments socials dins el territori i dels conflictes religiosos, no només amb l'Islam, sinó també amb els romanents pagans i amb les diferències dins el propi cristianisme. Des de l'inici de l'edat mitjana, les invasions de pobles procedents del Nord, de l'Est i del Magrib són constants i, en ocasions, obliguen a desplaçar-se als pobladors precedents; també, pobles instal·lats en un indret decideixen, de motu proprio, ubicar-se en altre. Escandinaus, hongaresos, llombards, musulmans, francs, saxons, normands... es veuen obligats, o motivats, a modificar la seva ubicació. Aquests darrers regiran territoris a Normandia, les Illes Britàniques, al sud de la península itàlica i a Sicília.

A les costes dels comtats catalans, pirates sarraïns amb bases al sud, Balears i Sicília efectuen ràtzies que assolen poblacions i saquegen els seus bens. L'any 858, en un fet comú arreu del continent, la comunitat del monestir de Santa Maria d'Arles, aleshores instal·lada als antics banys romans de la vila, va patir durant tres dies la matança d'alguns dels seus membres i el saqueig dels seus bens per part d'una d'aquestes bandes de pirates que, arribats a la costa amb vaixells, havien remuntat el curs del Tec. No només per mar arribaven tals calamitats: el 942 el comte Sunyer va tenir que fer front a una incursió d'hongaresos a la Cerdanya, en la batalla de Baltarga, prop de Sant Andreu de Baltarga. A la Ciutat Comtal es documenten fins a cinc atacs del bel·lipotent estol de l'emir de Còrdoba, Abd ar-Rahmàn III, durant la dècada que va del 933 al 942.

Guifré I, entre d'altres dels nous senyors europeus i utilitzant patrons preromànics, funda els monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses i restaura la catedral de Vic, edificacions que seran reformades en època romànica sota el patrocini de l'abat i bisbe Oliba. De vegades, la noblesa patrocina establiments religiosos, normalment monestirs o seus catedralícies, per a ser sepultats en ells una vegada traspassats, influïts per la convicció de que el fet de restar els seus cadàvers prop de monjos i resos els facilitava la vida eterna al costat del seu déu; de fet, tota església es susceptible de ser usada amb aquest fi i moltes aplicaren notablement aquesta funció. Monestirs com els de Ripoll, Santa Maria de Poblet, Santa Maria de Vallbona de les Monges, Santa Maria de Sixena o Sant Chuan d'a Penya actuaran de veritables panteons. A més a més, destacades nissagues troben en l'Església un lloc influent i de prestigi per als fadristerns i moltes comunitats religioses femenines acolliran membres femenins d'aquestes famílies.

Panteó de nobles a Sant Chuan d'a Penya, a la Jacetània.   Arcosolis amb els sarcòfags de Pere II i Sança de Castella a Sixena, als Monegres.   Antic fossar a Vallbona de les Monges, a l'Urgell.

A meitat del segle X, els comtes catalans s'han emancipat de la reialesa franca i s'obren a Europa on hi adquiriran prestigi negociant i pactant amb diversos governants i intervenint en conflictes internacionals, tant amb cristians d'una i altra banda dels Pirineus, com amb moros de la part meridional i les terres de ponent. Alhora, sovintegen durant aquest període els matrimonis entre membres dels casals comtals catalans amb membres de la noblesa occitana i aquestes relacions facilitaran l'entrada al nostre entorn de millores tecnològiques, tendències culturals i corrents espirituals. Durant la segona meitat del segle XI, les aspiracions polítiques dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca els condueixen a recuperar bona part del patrimoni, alienat del casal de Barcelona en anys precedents, i a adquirir-ne de nou; entre el 1067 i 1070 també compren els comtats de Carcassona i Rasès.

Ramon Berenguer I

En aquesta època, i com hom farà arreu, la comtessa Riquilda de Tolosa, muller de Sunyer I, facilita l'establiment de comunitats monàstiques, com les de Santa Cecília de Montserrat i de Sant Pere de les Puelles, que alcen complexos ja en estil plenament romànic, i dota, econòmicament i legal, els monestirs de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses; el 947, Riquilda s'encarrega de la reconstrucció de Santa Maria de Roses. Així mateix, la comtessa Aimeruda d'Alvèrnia, esposa de Borrell II, fa donacions en disposicions testamentàries a la catedral de Girona i altres seus eclesiàstiques. El mateix comte, de Barcelona i d'Urgell, recolzat pel bisbe Ató de Vic, intenta restaurar l'arxidiòcesi de la Tarraconense amb l'objectiu d'agrupar-hi les diòcesis catalanes, aleshores dependents de l'arquebisbat de Narbona, i d'accentuar la primacia del casal barceloní sobre els demés comtes catalans i septimans; a tal fi realitzà dos viatges a Roma. Essent comte Ramon Berenguer I, anomenat Ispanie subiugator ("Apoderador d'Espanya") i Propugnator et murus christiani populi ("Defensor i mur del poble cristià"), Roma posa els cristians de Mallorca i Dénia sota l'administració del bisbe de Barcelona.

Influència àrab al claustre del s. XII de Sant Pau del Camp, Barcelona.

Durant aquests segles, el nostre territori es veurà immers tot freqüentment en lluites i, especialment en els conflictes amb els musulmans, gran nombre de fortaleses canviaran de mans i seran reformades, o bé s'alçaran de bell nou; les ràtzies fan grans destrosses en edificacions vilatanes —com a Àger i, en especial, a Barcelona— i en construccions eclesiàstiques —com Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Meià o Sant Pau del Camp—, que hauran de ser reparades o reedificades. Campanyes militars empreses pels comtes catalans, com la de Ramon Borrell a Còrdova l'any 1010, els proporcionaven, demés de reconeixement dins les altres corts europees, quantiosos botins i drets i pàries que els permeteren emprendre repoblaments i obres de restauració i fortificació considerables.

La muller de Ramon Borrell, Ermessenda de Carcassona, prendria part molt activa en el govern del país aconsellada per personatges com l'abat Oliba, Gombau de Besora, el bisbe Pere de Girona..., especialment durant les minories d'edat del seu fill, Berenguer Ramon I, i del seu nét, Ramon Berenguer I. És, potser, la dona més influent i poderosa de la història de Catalunya, va tractar amb les corts europees, cristianes i musulmanes, Vaticà inclòs, i va promoure i finançar nombroses edificacions castrals, a més de fer el propi amb institucions religioses. Reflex de la situació política peninsular es l'enllaç, probablement propiciat per l'emir Al-Múndhir amb el vistiplau d'Ermessenda, de l'hereu Berenguer Ramon I amb Sança de Castella per a unir forces contra l'expansionisme de Sanç el Gran, rei de Navarra.

El domini dels comtes de Barcelona, afavorit per l'afebliment dels moros, dividits en regnes de taifes, s'estendria per les terres ponent i es repoblarien marques amb cristians, com la Segarra a la tercera dècada del segle XI, malgrat s'hagueren de patir algunes ràtzies i ocupacions, com la d'Àger el 1041. Les estratègies de conquesta dels cristians i les de permanència dels musulmans es recolzen en un joc d'aliances entre els diferents governants del nostre entorn, on no importa la condició religiosa ni les fidelitats precedents; el Cid, que combat Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopes, a Xàtiva, Dénia i València el 1085 i a Requena, Tortosa i els ports de Beseit el 1091, sis anys més tard casa la seva filla, Maria Roderic de Vivar, amb l'hereu, Ramon Berenguer III. El Cap d'Estopes es casa amb Mafalda de Pulla Calabria, filla de Robert Guiscard, duc de Calàbria, i germana de l'hereu, Roger II de Sicília, un dels governants més poderosos d'Europa, iniciant maniobres per adquirir cert control del Mediterrani Central, ambicions que prendrien volada el 1262 amb el matrimoni de Constança de Sicília amb Pere el Gran.

Torre de l'homenatge de l'antic castell de Cruïlles, segles XI-XII. La porta original es troba protegida a una certa altura i era accessible mitjançant escales de fusta mòbils.

Ofensors assalten la plaça forta, mentre els defensors resisteixen a la torre de l'homenatge, vers 1195.

Però als nostres comtats els ingressos econòmics no minvaven i els magnats, durant períodes de pau, van dedicar esforços a recuperar patrimoni eclesial, com la seu de Manresa el 1022, enrunada vint anys abans. Hi hagueren problemes interns provocats per certa manca d'autoritat comtal, principalment l'encapçalat per Mir Geribert, que el 1041 s'autonomenaria príncep d'Olèrdola, el bisbe de Barcelona, Guislabert I, i el vescomte de Barcelona, Udalard II. El sistema feudal, desenvolupat des del segle IX, s'estableix al nostre territori i els barons, bé en àmbits rurals o bé en vilatans, precisaran edificacions segures, sovint simples torres, a vegades complexes fortaleses, per a la protecció del territori i dels bens per ells custodiats.

Al segle XI, les petites propietats pageses, producte d'aprisions i alous concedits pels comtes en els primers moments de les conquestes de territoris musulmans, minven davant les pràctiques emfitèutiques abusives. Aquesta mena de contractes, pseudo-esclavistes i hereus del règim de serfs de l'alta edat mitjana, havien sobreviscut a la Catalunya Vella i, posteriorment, els magnats, civils i eclesiàstics, senyors de la guerra, encomanats pels comtes a dirigir les empreses de conquesta i poblament, en farien servei a la Catalunya Nova, les Illes Balears i el Regne de València. L'esclavitud era una pràctica heretada de l'antiguitat clàssica —en tractats d'agronomia romans s'anomena els esclaus com l'instrumentum vocale ("l'eina que parla")—, probablement ja arrelada en les cultures neolítiques, i era habitual que les classes mitjanes i altes, laiques i religioses, en fessin ús. Molts esclaus foren batejats i la legislació eclesiàstica prohibia que un cristià fos esclau, però la mateixa Església els negava la condició en no haver estat batejats de forma desitjada directament per l'esclau, sinó per la imposició dels amos. La baixa densitat demogràfica a l'època, tant al Principat com a les Illes i València, es compensà amb ma d'obra esclava. Es dedicaven a tota mena de tasques, especialment a les més sofertes, i procedien de ràtzies, captius de guerra i del comerç, principalment amb el Magrib.

La situació política interna als comtats catalans fomentava episodis de confrontació entre senyors rivals i, sovint, posaven en grans perills els seus habitants i es produïen les conseqüents devastacions dels llocs afectats. L'Església, en els context de les assemblees de Pau i Treva, va reivindicar una antiga llei visigòtica del segle VII que protegia de tota violència les edificacions eclesiàstiques i l'espai de trenta passes que les envoltava, anomenat sagrera. Fou l’abat i bisbe Oliba el pare, en l'àmbit europeu, de la Pau i Treva de Déu, que va ser promulgada per primer cop a l’Assemblea reunida a Toluges, al Rosselló, l’any 1027, i aconseguí posar per primera vegada un limit real al poder, les arbitrarietats i les violències del feudalisme. El 1075, amb la destitució del Papa per l'emperador Enric IV, esclata la Lluita de les Investidures, en la qual l'Església i monarquies europees es disputen el nomenament dels principals càrrecs eclesiàstics; el conflicte se solucionà amb el Concordat de Worms el 1122. El 1091 hi ha l'intent de restaurar l'Arquebisbat de Tarragona encara amb territoris tarragonins sense conquerir; el 1118, el bisbe Oleguer de Barcelona es nomenat arquebisbe metropolità i actua com a senyor feudal en el procés de poblament i lluites de poder.

A les darreries del segle XI, Ramon Berenguer el Gran ataca Tortosa i Amposta pretenent aconseguir-ne el control sense èxit. El 1114 es produeix la Croada pisano-occitano-catalana a Mallorca i les Pitiüses; destinada a l'alliberament de captius cristians i a posar fi a la pirateria que practicaven els sarraïns, finalitzà essent una brutal ràtzia cristiana sobre territoris musulmans; el predomini d'aquests a la Mediterrània queda força malmès, tot i que reconqueririen Mallorca un parell d'anys més tard, i el comte assentà les bases per a la posterior expansió marítima catalana. Mentrestant l'aventura balear, Barcelona fou amenaçada un parell de vegades per hordes d'almoràvits. El matrimoni d'aquest comte amb Dolça aporta als dominis del casal de Barcelona una gran extensió al migdia francès, comparable als del casal de Tolosa: el Comtat de Provença i els vescomtats de Millau, Carlat i Gavaldà. El 1127, el Gran signa tractats amb els genovesos i amb Roger, duc de Pulla i comte de Sicília.

Segell de cera de Ramon Berenguer IV

Ramon Berenguer IV, príncep d'Aragó pel matrimoni amb Peronella el 1150, ajudat del comte Ermengol VI d'Urgell, conquereix entre 1148 i 1153 la Taifa de Tortosa, l'Emirat de Larida i l'Emirat de Xibràna, encimbellat a les Muntanyes de Prades, darrer reducte musulmà de Catalunya fins a la Conquesta de Siurana; aquests territoris s'anomenaran més tard Catalunya Nova. El seu successor, Alfons II, ampliarà els dominis amb la incorporació de la Matarranya i la fundació de Terol; assetjarà València i atacarà Xàtiva i Múrcia, però ha d'abandonar a causa d'una incursió navarresa en territoris pirinencs. Durant aquest període, els Comtes de Barcelona signen pactes i es veuen en conflicte amb occitans, castellans, navarresos, sicilians, sards...

El 1150 es funden els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus, com altres abans i després, que controlaran extensos dominis i exerciran un vital paper en la repoblació. Les comunitats implicades en aquest afer als territoris catalans seran cartoixanes, templeres, hospitaleres i les cistercenques esmentades, que gaudiran de privilegis fiscals i judicials. L'orde del Temple serà la primera gran força de cavalleria regular de l'Edat Mitjana. En el període comprès entre el 1170 i 1195 es recopilaren els Usatici Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta Comitum Barchinonensium, conjunt que ha estat denominat com els tres monuments de la identitat política catalana.

La política ultrapirinenca i mediterrània passa, durant aquests segles, per contactes i matrimonis comtals amb membres de la noblesa occitana com, a més de les referides anteriorment: Letgarda de Tolosa i Eimeruda d'Alvèrnia en el darrer terç del segle X; en el següent, Elisabet de Nimes i Blanca de Narbona, i, durant el segle XII, Almodis de Melguelh i Dolça de Provença. Alguns comtes anteriors i posteriors ho fan amb nobles navarreses i castellanes. Ja a inicis del segle XIII, Maria de Montpeller es casa amb Pere el Catòlic. En aquesta centúria, amb Jaume I es conqueriran els regnes de Mallorca i de València i el rei, sogre d'Alfons X el Savi, jugarà un paper clau en els afers dels territoris peninsulars. El seu fill, Pere el Gran, en principi considerat un rei menor en l'àmbit europeu, s'enfrontarà a les més grans potències europees del moment: els regnes de França i de Nàpols i el Papat. El Gran va saber utilitzar amb mestria les "armes" de la comunicació i la propaganda en el context del conflicte que enfrontava güelfs i gibel·lins —respectivament, la monarquia francesa i altres partidaris del Papat d'un cantó i, de l'altre, partidaris del poder imperial— posicionant-se al costat d'aquests darrers amb resultats personals molt profitosos sorprenents a tota Europa, especialment entre els güelfs; després de la revolta de les Vespres Sicilianes va fer-se amb el control de l'illa, clau en les comunicacions mediterrànies. El rei Pere va aconseguir, després de quatre centúries del comtat de Barcelona i del regne d'Aragó, posar la Corona d'Aragó, i ell mateix, en el primer pla de l'escenari polític europeu.

Alçat de la capçalera de Sant Serni de Tolosa, a l'Alta Garona.   Façana de l'abadia de Sant Geli, a Gard.   Galeria del claustre de l'Abadia de Fontfreda, a l'Aude.

Porta de la muralla de Remolins, a Gard.   Interior de la seu de Bari, a Pulla.   Interior de Sant Nectari, a Puèi Domat.

Context social

En la dècada del 720-730 s'aixequen la basílica i el baptisteri a la vila visigòtica del Bovalar, al Segrià. Anys enrere s'havia començat a edificar el complex episcopal d'Egara del qual, després de les reformes romàniques dels segles XI I XII, es conserven en estil visigòtic: l'església de Sant Miquel, gairebé en l'estat originari dels segles IX o X, considerada un baptisteri per Puig i Cadafalch, però actualment com a mausoleu d'un màrtir; l'absis i el transsepte de Sant Pere, dels segles IX i X, l'absis amb un retaule, d'obra de paleta, amb pintures murals del segle XI, encara de tipus preromànic, i amb terra de mosaic de motius geomètrics, i a Santa Maria la capçalera amb pintures a l'absis, part dels murs, mosaics dels segles IV i V i, soterrades, criptes sepulcrals i un baptisteri.

Poblat visigòtic del Bovalar   Absis cobert per retaule de Sant Pere de Terrassa   Detall del cos central de Sant Miquel de Terrassa

A l'Europa del canvi de mil·lenni, innovacions i millores tecnològiques, en especial en l'agricultura i la hidràulica —mètodes de conreu, eines, canals de regadiu, molins— però també en la mineria, forja, aprofitament del bosc o ramaderia, han originat un augment de la producció d'aliments; les poblacions, en molts indrets petites i força desproveïdes, tendiren a augmentar documentant-se increments notables en el seu nombre d'habitants. Els comtes catalans fomenten la reocupació de les terres de marca, despoblades, amb pobladors principalment de territoris pirinencs, on s'havia assolit el sostre demogràfic, mitjançant aprisions i practiques aloeres. Aquests nous pobladors s'instal·len en masos, normalment format per casa i estable edificats amb aparells de pedres irregulars lligades en sec o amb cohesionadors, sovint simple fang; els colons també s'acomoden en vici, petites agrupacions de famílies ubicades en llocs defensables i a l'empara d'una fortificació o edifici eclesiàstic.

L'església comporta protecció física, amb les sagreres, espiritual, amb la litúrgia, i també moral: les edificacions religioses solen ser consagrades sota la advocació d'un sant que "irradia" les seves virtuts sobre els fidels que s'hi encomanen. Són freqüents les dedicacions a Sant Miquel, Sant Martí, Sant Pere, Sant Esteve... i les advocacions marianes. El món rural, especialment, comparteix les creences cristianes amb les paganes; moltes esglésies preromàniques i romàniques es basteixen sobre llocs considerats sagrats des de temps remots. Malgrat que l'activitat laboral dels pagesos es feixuga, en períodes anuals de menys activitat se celebren festes en les quals poden aparèixer joglars, que interpreten instruments musicals, expliquen històries i rondalles i efectuen jocs.

Batent cereal amb la batolla, miniatura del segle XIII en un martirologi de la abadia de Saint-Germain-des-Prés.   Joglars identificats com un equilibrista, un malabarista i un músic. Reproducció de les pintures romàniques (al MNAC) a Sant Joan de Boí.   Quatre músics al centre de cada cara toquen cròtals i dolçaines. Als angles, quatre joglars, de cap per avall, recolzen les mans en el collarí i els peus al denticulat. Monestir de Sant Cugat.

Dins un cercle virtuós, l'excedent agrícola producte dels nous mètodes propicia la creació de mercats, que apleguen els pobladors de les rodalies i quan aquests mercats es troben situats en importants nexes de comunicació dels territoris, millorades les infraestructures viàries, motiven el desenvolupament de ciutats i viles. En aquestes condicions naixerà una nova classe social, la burgesia, més o menys enriquida mitjançant l'explotació de recursos i l'activitat comercial, i s'incrementarà el nombre d'artesans que s'encarreguen de diverses manufactures.

En alguns casos, el traçat urbà desenvolupat durant aquest període en moltes de les nostres viles i ciutats encara es visible, normalment a redós d'una fortificació o una església. Els dos tipus d'edificacions proporcionaven protecció als pobladors que s'hi instal·laven al voltant, les primeres amb la força militar, com, entre moltes viles, Castellnou dels Aspres al Rosselló, Peralada a l'Alt Empordà o Saidí al Baix Cinca; les segones amb les sagreres, com és el cas de Tolba a la Baixa Ribagorça encerclant Nostra Senyora del Puig, Tuïr al Rosselló circumdant la Mare de Déu de la Victòria o Maçanet de Cabrenys a l'Alt Empordà rodejant Sant Martí.

Casa de l'Elefant, amb modificacions posteriors, a Clarmont d'Alvèrnia

Els mercaders ja formen part en la constitució de Pau i Treva de Déu de Vic, el 1033, i en ella s'hi esmenten condicions relatives als mercats, tot i que serà a partir del 1192 quan el braç popular en formarà part oficialment. L'expansió del comerç marítim català comença amb els trajectes a Barbaria mitjançant navegació de cabotatge que recalava als ports principals d'Al-Àndalus: València, Almeria i Màlaga; del Magrib es portaven, principalment, esclaus, matèries primeres i or; cap allí s'hi duien productes industrials europeus com draps o armes, metalls, cereals, fruita seca, oli, espècies d'Orient. El 1170, Benjamí de Tudela esmenta la presència de catalans negociant a Alexandria, principal lloc d'arribada dels productes asiàtics. El segle següent, amb la incorporació dels regnes de València i de Mallorca, es facilita l'activitat mercantil mediterrània i, davant la prosperitat econòmica que origina, reis aragonesos i mallorquins s'afegiran al negoci del trafeg de mercaderies aprofitant la seva superioritat naval.

Aquestes capes socials mercaderes i artesanes, que arribaran a un màxim de influència amb l'adveniment del gòtic, se situen en un nivell social entremig de l'aristocràcia i la clerecia d'un costat i de la pagesia de l'altre. L'enriquiment de les capes altes i mitjanes motiva avançaments socials, econòmics i culturals de les diverses societats que habiten. Les noves classes burgeses i artesanes necessitaran allotjaments, tallers i altres dependències; alhora, les poblacions que allotgen els nous estaments i els nous senyors s'ha de proveir d'estructures defensives. I, en especial, arreu són imprescindibles edificacions eclesiàstiques.

La construcció d'una església comportava grans canvis al lloc on es feia, depenent de les magnituds de l'obra i de la població afectada. Des del punt de vista econòmic, l'extracció de la pedra, el seu transport, l'abastament de fusta, la construcció de bastides, els serveis d'hostaleria... comportaven la contractació d'un bon nombre d'habitants; i les grans construccions podien durar molts anys. D'altra banda, l'arribada d'artesans i mestres d'obres itinerants, amb relats de llocs allunyats, motivava un fort interès en els habitants. Demés hi arribaven "artistes", en ocasions amb els seus propis "tallers" —col·laboradors, eines, pigments, coles de pintor—, pintors i escultors que, havent guanyat certa fama, es desplaçaven allà on eren contractats; la seva influència, normalment, es pot resseguir en autors posteriors. És el cas del Mestre de Taüll que treballà en les esglésies de Boí i a la catedral de Roda d'Isàvena i al que s'atribueixen influències en altres obres de la Ribagorça.

Aquests artesans, dels pigments, l'escultura o la forja, elaboraven obres destinades molt possiblement a l'adoctrinament dels feligresos. Demés de variades mostres pictòriques al fresc, en interiors i exteriors d'edificacions, en són exemples innombrables figuracions religioses, morals, èpiques o històriques esculpides en diferents llocs de les esglésies i sobre diferents suports, com ara capitells, mènsules o arquivoltes; hi trobem, per exemple, les dotze representacions de les labors mensuals —en realitat, episodis de la vida camperola com llaurar, veremar, fer llenya, la matança del porc... o a l'hivern seguts a la vora de la llar de foc—, i caps de besties, probablement representacions del pecat, esculpits arreu, fins i tot amb ferro forjat a molts forrellats de tancadures de portes.

Baix relleus evocadors de les labors mensuals a l'intradós de la portada de Santa Maria de Ripoll   Llegenda del rei Artús a la llinda i a la arquivolta interior de la Porta de la Pescheria de la catedral de Mòdena   Cap de bèstia al forrellat romànic de la porta de Santa Cecília de Molló

Moltes comunitats rurals només estaven formades per edificacions aixecades amb fusta, maçoneria burda o tova, i l'església era l'única edificació en pedra i de dimensions sovint considerables de la rodalia; era en ella que la comunitat s'aplegava per als oficis litúrgics del diumenge, i aprofitaven per a compartir experiències, reflexions o novetats i dirimir controvèrsies amb els seus conciutadans. El campanar, de torre o de paret, era una referència visual i acústica pels vilatans i pels viatgers que s'hi atansaven. En ocasions excepcionals, els campanars feien crida als pobladors amb repic de campanes, dit aleshores "so metent". No és estrany que fes les funcions de torre de senyals —com en el cas dels de les esglésies de Erill la Vall, Boí i Sant Climent de Taüll, disposats en una línia recta i visibles entre ells— i el disseny d'alguns campanars de torre també ens revela la seva funció defensiva.

Les seus d'Urgell, d'Elna, de Girona i de Barcelona s'integren en l'arquebisbat de Narbona, que promou la regla adaptada de l'Orde de canonges regulars; entre d'altres, el 835 s'adopta aquesta orde a la seu catedralícia d'Urgell, ja establerta d'antuvi, i el segle següent a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta regla, que serà majoritària en el seu àmbit, incideix en la vida comunitària dels canonges i fa necessaris, demés de l'església, dormitoris, refectoris, hostatgeries, scriptoriums... El regle que regeix els canonges, que implica la vida en comú, l'aportació d'un dot en ingressar-hi i impedeix les possessions privades, durant el segle X es pràcticament abandonada ja que la major part dels seus membres són nobles o benestants que, sovint, aprofiten el càrrec més en benefici propi que comunitari. Durant el segle següent hi han intents de restaurar la vida comunitària, però amb resultats parcials. On sí que es desenvolupa bé el regle és en les canòniques no catedralícies, com a Tremp o a Isona, on els canonges, allunyats del poder, duen a terme una funció més pastoral vivint en comunitats de tipus monacal, que sovint s'anomenaran monestirs.

El 817 s'estableix als ordes monacals la regla de sant Benet, que regeix l'orde benedictí des de la segona meitat del segle VI, reformada per Benet d'Aniana al darrer quart del segle VIII; algunes comunitats, com la de Sant Serni de Tavèrnoles, s'adapten a la nova situació, però el més freqüent es la creació de noves fundacions monacals que s'ubiquen en zones inhòspites. En son exemples, ja establerts a la primera meitat del segle IX: Santa Maria d'Arles, Sant Andreu de Sureda, Sant Climent de Reglella, Sant Andreu d'Eixalada, Sant Salvador de la Vedella, Santa Maria de Serrabona, Sant Genís de Fontanes, Sant Esteve de Banyoles, Santa Maria d'Amer, Sant Aniol d'Aguja, Sant Julià del Mont, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Rodes, Sant Climent de Peralta, Sant Llorenç del Mont...; totes elles seran reformades en època romànica.

Absis de Sant Salvador de la Vedella, amb edifici adosat, al Berguedà.   Priorat de Santa Maria de Serrabona, al Rosselló.   Nau de Sant Andreu de Sureda, al Rosselló.

Reconstrucció de l'abadia de Cluny III

A aquesta activitat constructiva s'afegirà la creixent activitat expansiva de comunitats religioses, com les cluniacenques procedents de l'abadia de Cluny al segle XI i les cistercenques de l'abadia de Cîteaux al XII, que s'estableixen en camps i viles aixecant complexos monàstics. La mateixa església abacial de Cluny serà aixecada per tres vegades durant un parell de segles; la tercera, iniciada el 1088 i consagrada el 1130, servirà de model idealitzat per a nombroses edificacions posteriors, tant del mateix orde de Cluny com de promotors aliens a l'orde. Majoritàriament, en les cultures passades l'artista no cercava l'originalitat; l'arquitecte, ni els seus contemporanis, no entenia la necessitat de modificar noves maneres de planificar una edificació quan les antigues ja havien demostrat la seva eficàcia; el promotor de l'obra solia apuntar un model a seguir i el professional, lluny de sentir-se limitat, verificava la seva vàlua amb la seva mestria. Aquestes ordes benedictines, de naturalesa contemplativa, cerquen llocs deshabitats on, a més de la soledat requerida pel seus regles, busquen grans extensions verges per a conrear. Als territoris catalans, amb els mètodes agronòmics que utilitzen, avançats tècnicament, la producció d'oli, vi o blat esdevindrà el principal motor econòmic de les comunitats, afavorides per l'ús de ma d'obra esclava; però també obtenen beneficis de la silvicultura i la ramaderia. El Cister, oimés de les conegudes fundacions catalanes i tantes altres, aixeca l'abadia de Santa Maria in Castagnola a les Marques, que s'encarrega de dessecar zones pantanoses, tant abundants a la regió, convertint-les cultivables.

En especial al nostre entorn, les grans comunitats monàstiques s'estableixen en els territoris situats entre els dominis efectius de cristians, d'una banda, i musulmans, de l'altra, anomenats "terra de ningú", recentment conquerides. Donacions i deixes testamentàries de nobles i magnats augmentaran el patrimoni cadastral dels diferents monestirs, que arriben a situar-se entre els més grans terratinents, amb possessions escampades per tot el territori. Moltes vegades, les comunitats monàstiques acumulen alous difícils d'administrar en raó de la seva llunyania i hi estableixen priorats, que depenen de la casa mare. La congregació ripollesa, en principi propietària a les valls del Ter i el Freser i sense gaire interès en expandir-se, a inicis del II mil·lenni, gràcies a donacions rebudes anteriorment i sota la direcció d'Oliba funda els priorats de Santa Maria de Montserrat, Sant Pere de Cervera, Santa Maria de Gualter i dos, un a Banyeres i l'altre a Sant Quintí de Mediona, al Penedès. També estableix pabordies a Osona, Berguedà, Cerdanya i Ripollès. I, a més a més, comunitats independents, com les de Codinet, Tresponts i Meià, s'adscriuen a la de Ripoll.

Ermita romànica de Sant Urbez al Sobrarb

Paral·lelament als grans establiments monàstics, i conseqüència dels corrents espirituals contemporanis, llocs inhòspits són triats per ascetes o petites comunitats que, si amb el temps no són absorbides per una casa major, no solen perdurar més enllà de dues o tres generacions i, sovint, la documentació que s'hi refereix es ben minsa. És el cas, entre molts, del reduït cenobi, o potser asceteri, de Sant Vicenç del Pinsent (de Pino sancto), avui identificat com Sant Andreu de la Quera, al municipi d'Estamariu, a l'Alt Urgell i, probablement fundat el 855 o el 912. Constava de l'església, arraulida sota d'una cinglera per sobre el riu Segre i de la qual es conserva part de l'absis romànic, una cambra mig excavada al seu davant, possible refugi de l'eremita primitiu, la casa monàstica de reduïdes dimensions i una font. Cebrià Baraut va identificar el lloc de Pinsent a la part baixa de la cinglera, prop del riu. En qualsevol cas, el 967, segons document, pertanyia al monestir de Sant Llorenç prop Bagà i el seu abat, Sunifred, va convocar prelats i nobles a Sant Vicenç a fi de restaurar i dotar la comunitat; s'hi personaren el bisbe Guisad II d'Urgell, monjos i preveres, els comtes Sunifred de Cerdanya i Oliba de Besalú, amb els seus vescomtes i molts altres nobles i jerarques. Tot i que no consta la consagració de l'església, els comtes cediren a l'abat de Sant Llorenç l'església i el lloc de Pinsent, més una bona extensió de terreny que incloïa vinyes, regadius, molins, colomars... El que se suposava destinat a ser un establiment prou important, l'any 1008 passa a dependre del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, el 1155 apareix documentat en un arrendament i sembla esvair-se al segle XIII.

També influirà la creació d'arquitectures romàniques l'establiment d'un sistema parroquial, estès pels diversos nuclis habitats dels diferents territoris, que exigeix, en moltes ocasions, la construcció de gran quantitat d'esglésies parroquials, que s'ha de bastir de vell nou o modificant edificacions precedents. La Santa Seu, baluard contra els nous senyors feudals, haurà de contribuir en el finançament de noves edificacions religioses, de vegades militars, o en les seves reformes.

Sant Vicenç de Malla a Osona   Santa Creu d'Ollers al despoblat d'Ollers, Solsonès.   San Caprasio de Santa Cruz de la Serós a la Jacetània

Seqüencia (himne litúrgic que es diu en certes misses abans de l'evangeli) de Santa Eulàlia, finals del segle IX.

La còpia i distribució dels nous còdex litúrgics imposa, durant el segle IX, la substitució de la lletra gòtica per la carolíngia. Els llibres eren productes extremament cars i rars, i eren copiats i distribuïts en escriptoris, normalment monacals o episcopals, arreu del continent; Constança de Sicília en el seu testament en llegava una desena: una Biblia, un Missal, les Confessions de Sant Agustí i altres litúrgics. La proliferació de manuscrits il·luminats, com els de Saint Gall o el Physiologus serviren de fonts d'inspiració, contribuint a l'homogeneïtzació de determinades formes constructives, en especial quant a la decoració esculpida; a França s'utilitza per primera vegada aquesta "decoració" que, en realitat, sembla ser utilitzada com a instrument didàctic. Pot copsar-se això en el poema de François Villon que, a finals de l'època medieval, escriu pensant en la seva mare:

«

Sóc una dona pobre i vella, molt ignorant, no sé llegir. A l'església del meu poble m'ensenyaren un paradís pintat amb arpes i l'infern on cremen les animes dels condemnats, l'un em dóna joia, l'altre m'espanta...

»

Entre els anys 1054 i 1076 s'escriu la Cançó de Santa Fe, poema en català aprovençalat, i abans del 1200 les Homilies d'Organyà, text litúrgic en prosa catalana. Els centres catedralicis i monàstics dels comtats catalans, com altres del nostre entorn, des de les seves biblioteques, a partir de finals del segle IX, oimés de traduccions cabdals d'obres de l'antiguitat clàssica i d'autors àrabs, produeixen obres escrites de diverses temàtiques:

• teològica;
• pastoral, com l'encíclica del bisbe Sal·la d'Urgell el 991;
• normativa, pels diferents regles religiosos;
• hagiogràfica;
• històrica (veure Historiografia catalana de l'edat mitjana), sempre lligada als interessos del poder però aportant dates i dades essencials pel coneixement dels fets; en són exemples: la Crònica dels reis francs, escrita pel bisbe Gotmar de Girona al segon terç del segle IX; els cronicons ripollesos (rivipullenses) i els de Barcelona (barcinonenses), entre d'altres, a partir de l'XI; la Memoria historica comitum Ripacurcensium del monjo Domènec de Santa Maria d'Alaó el 1078, on el servei del redactor a la fonamentació dels drets senyorívols queda palès lligant genealògicament el comte ribagorçà Bernat Unifred amb Carlemany, i, també del mateix monestir, el Cartulari d'Alaó de mitjans segle XII;
• panegírica, on destaquen poetes ripollesos que lloen governants com Guifré el Pelós, Ramon Borrell, Ramon Berenguer I, magnats com Tassi o cabdills com el Cid, glosat aquest darrer al Carmen Campidoctoris de finals del segle XI;
• de dedicació d'esglésies, com Sant Pere de les Puelles, Santa Maria de Roses, Sant Martí d'Empúries o Santa Maria de Ripoll,
• i obres que tracten de relíquies, com la corresponent al trasllat a la cripta de la seu barcelonina, avui de factura gòtica, del cos de Santa Eulàlia.

Signatura de Ramon Berenguer I (1035-1076)   Signatura de Ramon Berenguer II (1076-1082)   Signatura de Ramon Berenguer III (1097 - 1131)   Signatura de Ramon Berenguer IV (1131-1162)

La religió cristiana pretén confirmar la seva legitimitat gràcies a intervencions divines facilitades pel prec als sants i la veneració de les seves despulles, que resulten "miraculoses" especialment en la curació de malalties. Les relíquies, parts del cos d'éssers santificats, esdevenen factors clau en l'atracció de creients i en els beneficis econòmics i morals que comporten a les esglésies que les allotgen, i això fomenta la competició, sovint il·legítima, entre aquestes per posseir-les. Les relíquies es compren i es venen, són objecte de donacions, es busquen, de vegades mitjançant la "intervenció" divina, i es rescaten de terres paganes. Fins i tot es roben, com van fer el monjos de Sant Martí del Canigó amb les restes de Sant Eudald conservades a Coserans. Entre relíquies i corposants cal supossar que no mancaven les falsificacions, potser a vegades amb el consentiment de l'estament clerical, aprofitant la ingenuïtat social, que podia creure no sols en l'aparició arqueològica de la creu de la crucifixió de Jesús, sino també de bocins de la Llança i d'espines de la Corona; i diferents santuaris podien mostrar el "mateix" membre d'un sant. Dins l'església, que malgrat que de vegades no són de grans proporcions impressionen igualment una població habituada a viure en petites barraques, les restes a venerar es dipositen en reliquiaris, de vegades fastuosos, i s'adornen amb teles, pedres i altres materials preciosos ja que la magnificència "satisfà" Déu i impressiona els fidels.

Cèlebre croquis arquitectònic medieval, de vers l'any 820, de l'abadia de Saint-Gall, a Suïssa.

Amb la finalitat de visitar les relíquies i llocs destacats del cristianisme sorgeixen els pelegrinatges, abastament fomentats per la mateixa Església. Prelats, comtes i magnats visiten Roma el segle X i tornen, a més de amb prebendes o beneficis, amb idees per a noves construccions a semblança del que han vist, com porxades i deambulatoris que volten, respectivament, exteriorment esglésies i internament capçaleres. Jerusalem es visitada el 988 per Garí, abat de Sant Miquel de Cuixà, el 1038 pel comte Ermengol II d'Urgell i el 1097, en un acte expiatori, per Berenguer Ramon II, l'anomenat Fratricida. En aquests anys es desperten els al·licients espirituals i materials de les croades i, entre tants, els comtes Girard I de Rosselló, Guillem Jordà de Cerdanya i Hug II d'Empúries visiten Jerusalem participant en diverses campanyes. El fenomen de les croades posa l'Europa occidental en contacte directe amb les influències del llevant mediterrani.

El mateix Hug II viatja també per visitar el sepulcre de l'apòstol Jaume a Compostel·la i com ell ho faran molts dels seus contemporanis dels diversos estrats socials. La difusió del pelegrinatge, que precisa d'hostatgeries, de grans esglésies i d'altres construccions, contribueix a la difusió de l'estil i les tècniques arquitectòniques; de fet, les vies de pelegrinatge, com el camí de Sant Jaume, faciliten en gran manera l'expansió per bona part d'Europa de determinades característiques pròpies del període.

Àmbits de l'estil

Reconstrucció de les edificacions de l'abadia de Saint-Gall segons el plànol d'inicis del segle IX, sembla que mai edificat.

En estil romànic es van construir tot tipus d'edificacions: esglésies parroquials, priorals, abacials i catedrals; baptisteris, mausoleus, capelles, ermites; dependències de monestirs, priorats i abadies, com refectoris, sales capitulars, cellers, cuines, dormitoris, calefactoris; castells, palaus comunals, cases fortes, reduïts domicilis particulars i elegants cases ciutadanes; locals comercials i artesanals, i també obres civils com ponts, llotges, molins, fortificacions... D'aquests tipus, els menys representats avui en dia són els domèstics i comercials, tot i que són presents en alguns llocs del continent, especialment a Itàlia, sovint amb les arquitectures originals més o menys alterades per reformes posteriors.

Així mateix, nombrosos castells edificats durant l'època conserven fonaments i altres elements romànics, com panys de muralles, torres, magatzems o cisternes, integrats en modificacions i millores efectuades al llarg dels anys; molts d'aquests castells, en especial al nostre entorn, han quedat més o menys reduïts a runes conseqüència dels freqüents combats que han patit al llarg de la història o a les represàlies que posteriorment en feren els vencedors.

De llarg, el major nombre d'arquitectures romàniques supervivents són eclesiàstiques, entre altres raons perquè, en moltes ocasions, mentre els domicilis i tallers sovint eren reformats o reconstruïts i els castells acostumaven a ser derruïts pels invasors, les esglésies eren conservades i respectades. Aquestes abasten una varietat que va des de petites capelles fins a imponents complexos monàstics, passant per robustes catedrals. Malgrat que un bon nombre d'aquestes edificacions han resultat ampliades i alterades, se'n conserven moltes que, substancialment, han romàs integres o bé que han estat curosament restaurades, eliminant'ne elements afegits, bé que aquí s'obre el debat sobre la conveniència d'eliminar afegits històrics, siguin gòtics o noucentistes.

Casa benestant del s. XIII a Poreč, Croàcia.   Castell de Loarre, Foia d'Osca.   Palau Comunal dels ss. XIII-XIV a Massa Marittima, Itàlia.   Petita església rural de Sant Quirc de Durro, Vall de Boí.   Catedral de les anomenades "majeures" de l'Alvèrnia, Notre-Dame de Mont-Cornadore a Saint-Nectaire.   Complex monàstic de Sant Pere de Rodes, Alt Empordà.

Evolució de l'estil

L'estil evolucionarà al llarg dels anys, mostrant diferents singularitats segons els llocs. Als comtats catalans poden distingir-se dues etapes, o tres; sempre generalitzant, ja que aquestes queden definides per les formes i no per les dates:

• una primera, anomenada "primer romànic", habitual en la Catalunya Vella i en el qual s'inclou el "romànic llombard", que s'inscriu en el segle XI, però que s'estén al XII; presenta influències del nord de la Península Itàlica i dels territoris de les llengües d'oc; els aparells son més rudes —maçoneria, carreuons, disposició irregular de les filades—, les finestres discretes, sovint espitllerades, i la decoració és minsa; les esglésies llombardes poden usar cobertes de fusta o de pedra i no disposen de transsepte ni nàrtex;
• i una segona, el "romànic ple", a vegades anomenat "romànic internacional" (o "francès"), durant el segle XII, però que s'allarga durant el XIII, més present en la Catalunya Nova; procedent dels territoris de les llengües d'oïl i germàniques, el conjunt estructural de l'edificació té una aparença més esvelta, l'aparell presenta carreus ben escairats, els vans de les finestres i rosasses s'eixamplen, la decoració esculpida pren un paper principal i sovintegen els transseptes i els cimboris sobre els creuers.

Primer romànic a Sant Andreu d'Angostrina; cos lateral afegit.   Romànic llombard a Santa Maria de Taüll   Romànic ple a Sant Ramon del Pla de Santa Maria; cimbori reconstruït.

• poden incloure's en el romànic ple, o poden entendre's com una darrera etapa, les obres de l'Escola de Lleida, de la catedral de Tarragona i de l'arquitectura cistercenca;, tot i que aquesta darrera sovint és considerada com un estil propi. En l'Escola de Lleida s'hi poden apreciar influències de l'art mudèjar, del romànic del nord d'Europa i, fins i tot, del gòtic, que s'estava desenvolupant des de mitjans del segle XII; iniciada amb la construcció de la Seu Vella i present en esglésies de les Terres de Ponent, d'Osca o de València com, respectivament, Santa Maria del Castell de Cubells, Sant Miquel de Foces i catedral de València; hi destaquen les portades ornamentades.

Arquitectura cistercenca

Sala capitular de Santes Creus   Naus de l'església de Poblet   Cimbori de Vallbona de les Monges

Escola de Lleida

Porta dels Fillols a la Seu Vella de Lleida   Portalada de Santa Maria d'Agramunt   Portada de la Pia Almoina de la Seu de València

Catedral de Tarragona

Porta del claustre   Obertures de la sala capitular   Rossasses al claustre

La basílica, construïda des dels temps de la Roma clàssica, utilitzava simples columnes per a sostenir directament l'armadura de la coberta. Aquestes columnes es transformaren en pilars units per arcuacions longitudinals a la nau, a manera de ponts, que suportaven sostres de fusta. Donada la preferència dels arquitectes romànics per l'ús de la pedra, reforçant murs i pilars alçaren voltes de canó al seu damunt.

Arquitraus sobre les columnes de San Lorenzo Fuori le Mura a Roma, 580.   Arcuacions sobre columnes sustentant les encavallades, Sant Climent de Taüll, 1124.   Volta de canó, sobre pilars compostos; arcs toral, darrera, i former, en primer terme, a l'església Sant Pere de Rodes, 1022.

Hi ha qui situa l'origen de l'arquitectura romànica en la necessitat de reedificar les esglésies després dels saquejos que llombards i hongaresos feren en territoris del nord d'Itàlia i França. L'arquitectura eclesial romànica llombarda, normalment, construeix edificacions d'una o tres naus, capçades per sengles absis, de vegades absidioles, bastides amb aparells de petits carreus rústics, carreuons sense polir, i, sovint, la coberta de fusta excepte en els absis, que es cobreixen amb voltes de pedra de quart d'esfera; el seu tret diferencial es l'afegit als murs de la "decoració llombarda", consistent, bàsicament, en arcuacions cegues sota la coberta i lesenes repartides pels panys exteriors, que ajudaven a alleugerir les parets, dotades de porta de punt rodó i d'escasses i petites obertures; força esglésies presenten esveltes torres campanar amb decoració llombarda. Aquestes característiques es difongueren ràpidament pel nord i centre d'Itàlia, sud de França, Dalmàcia i Catalunya; aquí l'estil llombard va assolir una gran difusió, com a Sant Vicenç de Cardona, consagrada el 1040, imposant-se sobre les tendències mossàrabs, presents, entre altres, a Sant Miquel de Cuixà i Sant Quirze de Pedret.

Durant el segle XI es milloren les tècniques: la pedra s'escaira bé, les naus es cobreixen amb pedra, pel qual s'ha de reforçar murs eixamplant-los o afegint-hi contraforts; en obres de més d'una nau, la central descarrega part del pes sobre les laterals, que es cobreixen amb voltes de pedra de quart de cercle i actuen de contraforts. També es desenvolupa la volta d'aresta i l'ús de la cúpula que, aplicada a la planta basilical, apareix per primera vegada a Santa Maria de Ripoll. Els progressos tècnics, la gran difusió dels ordes monàstics i el creixent fervor religiós, que origina el fenomen dels pelegrinatges, contribuïren a uniformitzar l'estil arreu del continent, tot i que també es produeixen certes tendències territorials.

Sant Jaume de Vilanova, Moianès

Dins l'etapa del primer romànic s'inclou l'obra de l'arquitecte Guillem de Volpiano que, seguidor de la reforma cluniacenca, a inicis del segle XI finalitzava el conjunt de l'abadia de Saint-Bénigne de Dijon; entre les construccions d'aquesta abadia destaca una rotonda de tres pisos de la qual es conserva la cripta. Aquest tipus d'edificació, de planta circular, es propagà, especialment, pels territoris dominats pels francs. A Catalunya se'n conserven varies, com Sant Miquel de Lillet, al Berguedà i Sant Esteve de Sallent al Bages.

A finals del segle XI ja s'edifiquen grans construccions amb més assiduïtat i gosadia. El 1076 s'inicien les obres de la catedral de Jaca, primera de les romàniques al nostre entorn. A inicis del segle XII, la volta d'aresta, producte de l'encreuament perpendicular de dues voltes de canó ja present més d'un segle enrere, evoluciona cap a la volta de nervadura, que utilitza dos arcs creuats entre quatre pilars i després cobreix amb sengles voltes de plementeria les quatre seccions triangulars resultants.

Catedral de Durham   Volta de creueria   Volta de creueria per sota

Trets arquitectònics territorials

L'arquitectura romànica, al igual que les altres arts del període, presenta dos aspectes aparentment contradictoris: el paneuropeisme i els localismes. D'una banda, l'estil no és producte d'una sola nació o d'una sola regió sinó que neix gairebé alhora a França, Itàlia, Península Ibèrica, Alemanya... i durant el seu desenvolupament va bescanviant influències, formals i tècniques, de vegades de manera reciproca, en especial per la zona central i occidental del continent, finalitzant per constituir-se com una cultura efectivament europea. D'altra banda, les diferents regions ofereixen diversitat quan a trets formals, tècniques constructives o materials utilitzats. Així, l'arquitectura romànica reuneix elements "universals" amb d'altres extremament locals i comporta una certa varietat en les seves característiques que ens ajuden a interpretar-ne el desenvolupament.

Cúpula recoberta de mosaics de Centcelles, Tarragonès. Segle IV.

L'Imperi romà havia estès per Europa diversos tipus de construccions: oficials, religioses, particulars, civils... Als territoris més al nord del continent, però, només s'alçaren edificis oficials i als territoris escandinaus no es documenta activitat arquitectònica romana. Els mètodes constructius romans van sobreviure les invasions bàrbares, perpetuant-se principalment amb les dinasties bizantines a llevant del continent, i merovíngia, carolíngia i otoniana a l'àrea central i de ponent. Així, arcs de mig punt i voltes de canó i de creueria foren utilitzats en edificacions preromàniques, però l'habilitat enginyera necessària per a cobrir grans espais amb voltes i per a aixecar amples cúpules s'havia perdut; a Constantí s'en conserva una a la vil·la romana de Centcelles de 10,66 metres de diàmetre aixecada el segle IV.

El declivi de l'autoritat del Sacre Imperi Romanogermànic, gairebé reclosa dins l'àrea germànica a inicis de l'època romànica, és succeïda gradualment pel feudalisme, especialment en àrees de influència francesa, o bé pel desenvolupament de l'autonomia ciutadana, notable en diversos territoris al nord de la península Itàlica. Seran aquestes noves autoritats qui assumiran la construcció de noves obres civils: seus administratives, fortaleses, fonts, ponts... També financen edificacions religioses i el seu abillament, de vegades en un acte "expiatori" del donant en raó al seu poder i riquesa, potser també atrets per un control més efectiu de la població.

Els territoris de l'Europa central es veuran influïts per les successives arquitectures merovíngia, carolíngia i otoniana, productes de les respectives dinasties, la última sota el patrocini d'Otó I especialment. Territoris en la part meridional, central i nord-oriental d'Itàlia i a l'est del continent són controlats per l'Imperi bizantí i patrons de la seva magnificent arquitectura serviran de models atorgant peculiaritats en les zones de influència. Per exemple, la basílica bizantina de San Vitale a Ravenna, construïda el 547, servirà d'inspiració per a la capella palatina carolíngia d'Aquisgrà, finalitzada el 805, i ambdues estimularan posteriors construccions romàniques. També servirà de model per a edificacions romàniques l'oratori carolingi de Germigny-des-Prés, inspirat en obres armènies i acabat el 818.

Basílica bizantina de San Vitale a Ravenna (547)   Capella carolíngia del palau d'Aquisgrà (805)

Catedral armènia d'Echmiadzim (618)   Oratori carolingi de Germigny-des-Prés (818)

A Normandia i Anglaterra els conqueridors normands, necessitats de reafirmar el seu poder i amb el recolzament d'abats i bisbes, impulsen obres de considerable qualitat i magnitud. A Escòcia, l'estil romànic comença a arribar-hi a mitjans del segle XII i a finals del XV es produeix un renaixement del gènere, potser com a oposició al English perpendicular style ("gòtic") que havia esdevingut dominant. Al sud d'Itàlia i especialment a Sicília l'arquitectura normanda hi serà ben present, donat el domini d'aquest poble sobre l'illa, i gairebé arreu de la península itàlica l'arquitectura longobarda també serà un referent.

Els territoris al sud de l'anomenada "marca hispànica" en els Annales regni Francorum i l'lla de Sicília són dominats per musulmans; així, les conquestes cristianes durant aquests segles motivaren la proliferació d'edificacions defensives i religioses, de vegades utilitzant estructures preexistents, de vegades ma d'obra morisca. En les nostres contrades trobem influències visigòtiques, musulmanes, del Llenguadoc històric, del nord i l'oest de França i del nord d'Itàlia; des d'aquesta última regió arriben als comtats catalans mestres i trets formals que originen obres de l'anomenat romànic llombard, molt estès pel territori. A la Península Ibèrica destaquen les arquitectures preromàniques asturiana i mossàrab; aquesta última, a més de l'herència romana, recull influències de l'art musulmà relacionades amb l'arquitectura sírio-iraní i la bizantina.

Tots aquests precedents, més o menys modificats, s'entrecreuaran formant una xarxa de característiques, tècniques i formals, dins el continent.

Preromànic peninsular

Mossàrab: porta a Santiago de Peñalba, el Bierzo   Mossàrab: capçalera de San Cebrián de Mazote, Valladolid.   Preromànic asturià: volta de canó al mirador de l'Aula Regia de l'antic palau a Santa María del Naranco.   Preromànic asturià: interior de Santa Cristina de Lena.   Preromànic: voltes d'aresta a la cripta de Sant Esteve d'Olius.   Preromànic: cripta anular del Pessebre a Sant Miquel de Cuixà.

Bibliografia

Romànic

• Alcolea Blanch, Santiago. La missió arqueològica del 1907 als Pirineus. Barcelona: Fundació "la Caixa", 2008, p. 213. ISBN 978-84-7664-981-7. 

• Barral i Altet, Xavier. L'art romànic català a debat. Barcelona: Edicions 62, col·lecció Llibres a l’abast núm. 405, 2009. ISBN 978−84−297−6044−6. 

• Español i Bertran, Francesca; Yarza Luaces, Joaquin. El romànic català. Barcelona: Angle Editorial, 2007, p. 319. ISBN 978-84-96970-09-0. 

• Fontova, Rosario; Polo, M. Carme. Romànic de la Vall de Boí. Sant Andreu de la Barca (Barcelona): Dissenys Culturals, 2001, p. 179. ISBN 84-88598-33-5. 

• Gombrich, Ernst H. Història de l'art. Xina: Phaidon, 2008, p. 688. ISBN 978-0-7148-9645-8. 

• Pladevall i Font, Antoni; Català Roca, Francesc. Els monestirs catalans. Vitoria: Edicions Destino, 1974, p. 390. ISBN 84-233-0511-2. 

• Sureda, Joan. Volum I. Zaragoza: Planeta y Exclusivas ediciones, 1985. 

• Toman, Rolf. El románico. Barcelona: Ullmann & Könemann, 2007, p. 480. ISBN 978-3-8331-3602-3. 

• Ventosa i Serra, Enric. Les esglésies romàniques de la Cerdanya. Sant Vicenç de Castellet (Barcelona): Farell, 2004, p. 207. ISBN 84-95695-39-1. 

Història

• Sabaté i Curull, Flocel. Història de Catalunya. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2004, p. 886. ISBN 84-9734-239-9. 

• Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història de Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau, 2006, p. 166. ISBN 84-232-0696-3. 

• Sobrequés i Callicó, Jaume; Morales i Montoya, Mercè. Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Base, 2011, p. 272. ISBN 978-84-15267-24-9. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura romànica

• Romànic a Pobles de Catalunya