Art antic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tors del Belvedere, obra d'Apol·loni d'Atenes del segle I aC. Miquel Àngel l'admirava extraordinàriament: «aquesta és l'obra d'algú que ha sabut més que la Natura» malgrat el seu aspecte semidestruït, que produeix una fascinació comuna a tot l'art antic que es mitifica. És famosa la seva definició d'una bona escultura: la que romania bella després d'haver rodat per una baixada.[1]

L'art antic o art de l'antiguitat és l'art de l'edat antiga. La història de l'art antic és la divisió de la història de l'art que se centra en el seu estudi i interpretació formal, tècnica, estructural, i ideològica (iconogràfica, iconològica) i a la seva explicació històrica; encara que l'arqueologia és la ciència històrica, que estudia la cultura material de la qual les obres d'art són la manifestació més valuosa, i és l'encarregada del seu descobriment i anàlisi contextual.

La seva delimitació cronològica va des del començament de la història (aproximadament el mil·lenni IV aC al Pròxim Orient i Egipte) fins a la caiguda de l'Imperi Romà (segle V).[2] L'extensió geogràfica del desenvolupament de les primeres civilitzacions (definides per l'aparició de l'escriptura i el poder polític i religiós) imposa on poden situar-se (civilitzacions mediterrànies, de l'Índia, de l'Extrem Orient, de l'Amèrica precolombina i de la resta d'Europa i de l'Àfrica) i quan pot parlar-se a cadascuna d'elles, d'un període històric o d'un període prehistòric, que determinaria que la seva producció artística fos objecte de la història de l'art prehistòric; encara que realment la metodologia pel seu estudi és en gran part comuna, hi ha una diferència fonamental, i és la possibilitat d'utilitzar les fonts escrites pels períodes històrics.[3] Aquest recurs és insubstituïble, atès que no només permet la identificació en el seu cas dels autors o patrocinadors de l'obra artística i reconstruir el context on es va produir, sinó que possibilita la interpretació de l'art amb la seva relació amb la producció intel·lectual en altres àmbits del pensament, sobretot la religió i la filosofia. Així es pot efectuar una lectura de l'art que l'entengui a través la visió del món (Weltanschauung) o ideologia dominant a èpoques i llocs tan llunyans als presents com les civilitzacions de l'edat antiga, i del fet que l'art és la plasmació material i visual.

Al contrari que la civilització occidental, les civilitzacions africanes, extrem-orientals i americanes no van experimentar la marcada discontinuïtat que l'art occidental presenta entre l'art antic i l'art medieval; de manera que aquest últim concepte no acostuma a aplicar-se a aquestes civilitzacions.

També existeix un concepte comercial i col·leccionista de l'art antic, entès com a antiguitats; és a dir, com el terme utilitzat per englobar tot tipus d'objectes artístics que no es consideren art modern, pertanyin a l'edat antiga o a períodes posteriors (art medieval, art de l'edat moderna i fins i tot bona part de l'art contemporani si aquest no s'entén només com el més actual sinó com tot l'art de l'edat contemporània -des de mitjans del segle XVIII).

Consideració social de l'art a l'antiguitat[modifica | modifica el codi]

Venus Anadiómena (el seu naixement sortint del mar, cosa que exigeix la seva nuesa), fresc pompeià que reprodueix la composició atribuïda a Apel·les de Colofó (finals del segle IV aC), apreciadíssima a l'antiguitat (August va pagar l'extraordinària quantitat de cent talents a la ciutat de Cos per endur-se-la a Roma)[4] i que continuarà imitant-se amb diferents versions i contexts al renaixement (Naixement de Venus de Botticelli, distintes Venus de Tiziano), al barroc, Velázquez i posteriorment.

El concepte d'art a l'antiguitat no havia assolit a cap civilització la consideració social de belles arts que va aconseguir a la cultura occidental des del Renaixement. Pintura, escultura i arquitectura (les arts visuals) eren equivalents a les diferents artesanies, habilitats o tècniques manuals (ars en llatí, techné en grec) que no gaudien de prestigi social a cap de les diferents formacions econòmico- socials de les primeres civilitzacions (mode de producció primitiu, mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic i mode de producció esclavista). Durant el període clàssic de Grècia, sí que va haver-hi artistes destacats que es van relacionar amb polítics i intel·lectuals, o que ho eren ells mateixos (com Fídies);[5] però tal cosa era més una excepció que una regla, i també va actuar més com mitificació que com una valoració de l'artista concret (el cas d'Apel·les de Colofó).

Funcions de l'art a l'antiguitat[modifica | modifica el codi]

La funció de l'art i la valoració dels objectes que avui es consideren una obra d'art no tenien la mateixa consideració a les civilitzacions de l'edat antiga: els petits objectes quotidians que avui s'exhibeixen als museus, des de pesos de fusos per filar fins i tot joies, serien apreciats per la seva funció o pel valor intrínsec del seu material tant o més que per qüestions formals;[6] en canvi, les grans estàtues egípcies o les esteles sumèries tenien funcions religioses de vida eterna i de presència política d'exercici del poder i memòria històrica, identificades amb el déu o el rei, que podia ser objecte també d'una damnatio memoriae, esborrant el seu nom i substituint els seus trets pels del rei rival.

La casa, la tomba, el temple o el palau, són continguts arquitectònics expressats en formes molt diverses per les diferents civilitzacions, sotmeses als condicionants físics i la disponibilitat local de materials; tanmateix, les solucions formals trobades van ser molt sovint sorprenentment similars: piràmides egípcies, xineses, meso-americanes, i els elements arquitectònics escollits entre un assortiment no il·limitat de cobertes, murs, obertures, columnes, pilars, llindes, arcs i voltes. Sempre, i en tot cas, amb trets de validesa pràcticament universal: l'obligació que l'edifici permeti satisfer necessitats materials i imaginades de persones i institucions, agents socials i polítics que són subjectes històrics, a més a més de ser vehicle d'una creació. Només des d'aquest punt de vista pot entendre's que la mobilització necessària per aixecar les Piràmides de Gizeh era en si mateixa justificativa de la seva existència com projecte ideològic d'una societat sencera.

Pont del Gard, pont i aqüeducte romà a la seva província Gàl·lia Transalpina (actual Provença a França).

Idèntiques funcions tenia l'art en les cultures prehistòriques simultànies a les primeres civilitzacions del Pròxim Orient Antic, amb les que de fet mantenien relació, a tota la conca de la Mediterrània i també l'Europa central: objectes com el disc de Nebra, recuperat per romàntics procediments i estudiat per l'arqueologia, eren a l'època del mil·lenni II aC útils tecnològics, valuosos per la seva funció real i per la seva funció simbòlica, no per qüestions relatives a l'estètica, encara que són indubtablement bells. El mateix podria dir-se dels monuments megalítics com Stonehenge, un veritable observatori astronòmic que alhora servia de calendari solar-lunar, o el mecanisme d'Anticitera, un enigmàtic objecte de bronze amb engranatges datat al segle I aC Altres són de molt discutida funció, com les preincaiques línies de Nazca. A la civilització romana, la funció utilitària i la durabilitat d'aqüeductes i ponts sens dubte prevalia sobre qualsevol consideració estètica, encara que també servissin de vehicle per expressar-les.

Elements arquitectònics grecs, acolorits tal com ho haurien estat a la seva època.

Idea de bellesa a l'art antic[modifica | modifica el codi]

La imatge que es fa del que és sublim a l'art antic s'adiu poc amb el que veien els seus contemporanis: la blancor del marbre de temples i escultures gregues que tant s'admira estava sempre coberta de pintura en vius colors, atès que sense ella els haurien considerat inexpressius i inacabats. També cal considerar que la major part d'aquestes escultures gregues són conegudes per còpies industrialitzades fetes a l'època romana amb criteris arqueològics, culturals o turístics aleshores sí una mica més propers als d'avui en dia.[7]

Marsias escorxat per Apol·lo com càstig per haver-lo desafiat o potser en venjança per haver-lo vençut en una competició musical; un tema molt adequat a les reflexions gregues sobre la capacitat humana d'equiparar-se als déus mitjançant l'habilitat o l'art, que fàcilment desemboca a l'excés pecaminós de l'hibris o orgull desmesurat. És una còpia romana d'una escultura hel·lenística que recrea el dolor de la tortura d'un home vell i lleig, en un estirament anatòmic molt estudiat per l'art acadèmic, i que es considera precedent de les representacions del santcrist tan habituals a l'art occidental des de l'edat mitjana.

La idea de la bellesa no ha estat mai constant;[8] ni tan sols en un període d'estabilitat tan prolongada amb la repetició de formes estereotipades com va ser l'art egipci, que va presentar una discontinuïtat radical com va ser el període de Tell l'Amarna (vinculat a les reformes religioses d'Amenofis IV-Akhenaton. Tampoc presenta característiques locals inconfusibles: la manera egípcia de representar les figures és similar a la de la Grècia arcaica; a l'igual de les formes fantàstiques que s'han vingut a anomenar estil orientalitzant.[9] Prenent com a exemple el cas paradigmàtic de l'art grec, l'evolució dels períodes arcaic, clàssic i hel·lenístic ha estat comparada a altres moments d'evolució pendular a la història de l'art, que Eugeni d'Ors i Rovira interpretava com alternança entre classicisme i barroc:

« Esperonat per Benedetto Croce, que pregonava, com si fos el 1800, que el barroc només era una de les varietats de la lletjor, d'Ors va conjurar aquest antiquat insult neoclassicista. Va anar més lluny i, contra erudits com Heinrich Wölfflin, l'escriptor barceloní va negar que el barroc fos tan sols una excentricitat jesuïta visible a l'església romana del Gesù o un reflex de la decadència de l'imperi espanyol, controlat en qualitat d'epidèmia al trànsit del segle XVII al XVIII. El barroc, va argumentar d'Ors, era un estat de l'ànima que, fora de temps i fora de la història, apareixia a diverses estacions de la civilització. El barroc era un eó que imitava els procediments de la natura, mentre que l'eó clàssic fa el propi amb els mecanismes de l'esperit. Barroc era el mateix Proust que la novel·la russa, Goya que Picasso, Copèrnic com la teoria de la relativitat. «Així», diu d'Ors al barroc, «a les èpoques de classicisme, la música es torna poètica; la poesia, gràfica; la pintura, plàstica; i l'escultura, arquitectònica. Recíprocament, a les èpoques de tendència barroca, la gravitació es produeix en sentit invers: l'arquitecte és qui es fa escultor; l'escultura pintada; la pintura i la poesia revesteixen les formes dinàmiques pròpies de la música.» Les tesis de d'Ors, encara que van escandalitzar Pontigny, mai no van arribar a imposar-se. Repetint a Stendhal de 1823 quan va eternitzar al romanticisme de Shakespeare contra el classicisme de Jean Racine, d'Ors va aprofundir en aquesta dicotomia binària mitjançant l'oposició nietzchiana entre l'apol·lini i el dionisíac, aplicant-la al barroc i al classicisme.[10] »

Innovacions i evolució a l'art antic[modifica | modifica el codi]

La història de l'art com esforç continuat de transmissió i tradició directa de mestre a deixeble, d'una generació a la següent, relaciona l'art del temps actual amb el de la vall del Nil de fa cinc mil anys, ja que aquest s'inspira en el dels grecs i aquests van aprendre dels egipcis.[11]

« Tots nosaltres som alumnes dels grecs. »
Ernst Gombrich[11]

L'evolució i innovacions a l'art de les civilitzacions antigues és conseqüència del treball de recerca d'innombrables artistes que en elaborar noves solucions formals van anar conformant avenços i canvis en l'art del seu temps.

A causa de l'aspiració dels egipcis a l'eternitat, havia de ser de gran importància la construcció de les seves tombes per assegurar-se la perennitat.[12]Cap al 2700 aC s'havien realitzat importants progressos arquitectònics a les tombes reials però encara es continuava edificant en tova. En temps de Djoser (segon faraó de la tercera Dinastia), es va construir a Saqqara la primera piràmide esglaonada, grandiosa realització pertinent a la inventiva de l'arquitecte Imhotep, també primer ministre i gran sacerdot. Segons explica Manethó, Imhotep va ser l'inventor de la construcció amb carreus de pedra. La piràmide esglaonada no va ser concebuda d'una vegada.[13] Després de dues ampliacions per englobar pous i galeries subterrànies, tenia una forma trapezoïdal d'uns vuit metres d'alçada. Imhotep va tenir aleshores la idea d'elevar cap al cel, on regnava el Déu del Sol, una gran escala que permetés al faraó després de la seva mort elevar-se cap a la casa dels immortals. Havia inventat el «gènere» de la piràmide. Inicialment va tenir quatre grans graons amb una alçada de 42 metres. Després una nova ampliació va elevar els graons a sis i l'alçada total a 60 metres.[14] En temps de Snefru, fundador de la quarta dinastia, es va modificar la poderosa arquitectura esglaonada ascendent, establint la nova orientació de l'arquitectura monumental funerària egípcia: la Piràmide de Meidum.[15]

Les estatuetes sumèries trobades a la zona de Diyala són exvots que tant la gent corrent com la benestant dipositaven al peu de l'altar als seus temples. Són de guix, alabastre, o marbre rosa, i amb les seves mans juntes i la mirada vaga a la contemplació representaven la pregària permanent d'aquells que les dipositaven als peus de la divinitat. Algunes estatuetes són obres de bons artistes protegits per reis i alts funcionaris, d'altres eren realitzades en sèrie a l'abast de totes les butxaques. Segurament els tallers on els artesans treballaven la pedra serien a les proximitats del temple i allà els fidels anirien a comprar-les. Els descobriments arqueològics d'Henri Frankfort mostren que l'evolució que es va produir en tres o quatre segles va passar des d'unes formes geomètriques fins a reflectir la realitat en tots els seus detalls. Els oradors amb el rostre bondadós i somrient del període més recent serien la indicació que el terror i les angoixes davant dels déus havien desaparegut.[16]

L'estudi de les escultures de nus a la Grècia antiga des de l'època arcaica ha permès reconstruir la història de la reproducció del cos masculí i interpretar-la en termes de progrés continu. Aquesta evolució va tenir una fita a l'establiment del cànon sobre les mides del cos humà establert per l'escultor Policlet al segle V aC, i que va servir com a exemple pels escultors grecs posteriors.[17] El sistema de proporcions que va establir és part de les recerques empreses des de l'època arcaica i està basat en relacions aritmètiques simples.[18] La bellesa del cos es trobava en la proporcionalitat de totes les seves parts entre si: el cap havia de ser la setena part de l'alçada total, el peu dues vegades la longitud del palmell de la mà, etc.[19] Com a refinament estètic introduïa el contrapposto: una cama lleugerament flexionada; amb el que el maluc del costat oposat apareixia més elevat, l'espatlla d'aquest mateix costat quedava a més petita alçada que el contrari, i la figura descrivia a la seva vertical una lleugera giragonsa (una «S»), donant una sensació de moviment.

La descoberta de l'art antic[modifica | modifica el codi]

Encara que l'art medieval, sobretot a Itàlia, no va significar una ruptura radical amb l'art clàssic (que de fet ja s'havia desvirtuat en el seu classicisme amb l'hel·lenisme, i molt més amb l'art del romà tardà), el Renaixement es va definir a ell mateix com una resurrecció de l'edat antiga, entesa com un model a imitar. La divisió de les edats històriques - antiga, mitjana i moderna -, que ha estat acusada freqüentment d'eurocèntrica, té essencialment valor per l'occident tal com es definirà aquest concepte des del segle XVI, atès que s'origina en aquest moment, i per les cultures antigues en què els intel·lectuals d'Europa Occidental de l'edat moderna pretenien de trobar el seu origen.[20]

La presència a Itàlia, sobretot a la ciutat de Roma, de restes visibles, i la troballa contínua de restes enterrades, eren tingudes en compte, i van permetre la gradual definició de l'ofici de l'antiquari (col·leccionista, erudit i al temps espoliador i destructor), mentre es creen les bases de la ciència arqueològica. Es recuperaven amb veneració textos clàssics, com Els cinc llibres de l'arquitectura de Vitruvi, i s'escodrinyaven els escassos passatges sobre art de Plini el Vell. La troballa de la Domus Aurea de Neró, el grup de Laocoont i els seus fills o l'Apol·lo del Belvedere, van ser percebuts pels pintors i escultors del Cinquecento com una confirmació del camí emprès o un estímul per emprendre d'altres nous (cas del tors del Belvedere per Miquel Àngel). Més endavant, al segle XVIII, la descoberta de Pompeia i Herculà al regne de Nàpols de Carles III d'Espanya (excavacions sistemàtiques de Karl Jakob Weber, Roque Joaquín de Alcubierre, Francisco la Vega i el seu germà Pietro la Vega) va impactar extraordinàriament la intel·lectualitat europea, especialment en Johann Joachim Winckelmann (molt crític amb Alcubierre), i es van divulgar mitjançant els dibuixos de John Flaxman i la ceràmica de Wedgwood, creant una veritable febre neoclàssica que va tenir també la seva versió turística (el Grand Tour).[21]

Simultàniament es va anar produint una ampliació de l'atenció a altres civilitzacions de l'edat antiga, principalment la grega, el solar nacional de la qual i monuments estaven sotmesos a l'imperi Otomà. L'interès dels viatgers europeus occidentals no va ser aliè al sorgiment de la consciència nacional grega, com ho verifica la peripècia romàntica de Lord Byron.[22]Altres civilitzacions, com l'egípcia, havien estat objecte de mistificació des de molt antic (vinculació amb l'alquímia i l'hermetisme i d'altres disciplines mistèriques, com els símbols i escenografia de la maçoneria, que va reproduir Mozart a La flauta màgica).

El segle XIX va veure el creixement dels saquejos a gran escala mentre es desenvolupava l'egiptologia científica (expedició napoleònica a l'Egipte amb Jean-François Champollion i utilització de la Pedra de Rosetta per al desxiframent dels jeroglífics). De forma similar es va procedir a Mesopotàmia, Palestina, així com Troia i Micenes (Heinrich Schliemann). El segle XX desenvoluparà una arqueologia més sistemàtica i racional, que emperò mai no s'ha desprès de la seva aurèola romàntica (Arthur Evans a Cnossos - El mític laberint del minotaure a Creta- i Howard Carter a la tomba de Tutankamon). L'arqueologia precolombina (que s'estén sense solució de continuïtat cronològica des de la prehistòria fins al que a Europa seria edat mitjana -maies, asteques i incaics -). S'ha desenvolupat com a resultat de l'interès dels nord-americans per trobar un passat autòcton americà que proposar com memòria continental alternativa a la del Vell Món. L'arqueologia a la Xina i l'Àsia central és una disciplina encara més recent, i en ple desenvolupament. El mateix passa amb civilitzacions europees que han tingut la bona o mala fortuna de presentar poc suport de les fonts escrites i trobar-se a zones d'Europa Oriental menys accessibles als arqueòlegs occidentals per qüestions polítiques (escites -descoberta el 1947 de la sepultura de Pazyryk per Sergei Rudenko al Massís de l'Altai-).

Les col·leccions antigues del Museu del Louvre de París, el British Museum de Londres, la Gliptoteca de Munic i l'Illa dels Museus de Berlín, són considerades avui dia com la demostració d'un espoli (començat a l'època romana, amb el trasllat d'alguns obeliscs egipcis) la devolució dels quals reclamen els països emissors, basant-se en arguments morals, jurídics i a la preferència per mantenir les peces en el seu context original (destruït en bona part durant l'extracció); davant de l'argument dels receptors que si no hagués estat pel seu interès d'aleshores, gran part de les peces probablement haurien estat destruïdes, donat el desinterès dels anteriors administradors o propietaris, que els museus on estan són un entorn idoni pel seu estudi i contemplació, i que el temps transcorregut els ha fet també adquirir drets històrics (que tampoc poden reclamar en exclusiva i sense oposició els emissors, ja que també eren imperis espoliadors d'altres pobles d'on van obtenir aquests o altres tresors).

Altres arts[modifica | modifica el codi]

Musa tocant la lira en un lècit àtic de l'anomenat pintor d'Aquil·les (440 aC).

Altres arts també són objecte d'estudi per l'edat antiga, però per la seva naturalesa (per exemple, per no ser arts visuals, o per altres raons), ho són per altres disciplines i no per la història de l'art, encara que a l'antiguitat eren elles, i no la pintura, escultura o arquitectura, l'objecte de la protecció de les divines i inspiradores muses:

Arts menors, arts sumptuàries i arts efímeres[modifica | modifica el codi]

Pintura sobre ceràmica. Dinastia Han oriental, la Xina, segle I al segle III.

Altres arts, que fins fa poc eren artesanies, arts aplicades, oficis artístics o arts i oficis; i que des de mitjans del segle XX es van dignificar amb nom de disseny, tampoc no van ser objecte de protecció de les muses:

  • Indumentària.
  • Mobiliari.
  • L'orfebreria acostuma a ser objecte de tractament comú amb l'escultura, per les característiques comunes a tècniques i aspectes formals, encara que reduïda a petita dimensió i especialitzada en materials denominats nobles com metalls preciosos, pedres precioses, etc.
  • La ceràmica acostuma a ser objecte d'un tractament comú amb la pintura, pel que fa a la seva decoració, estant considerada de vegades com un suport de la representació pictòrica, com podria ser-ho el mur, la fusta o el llenç, i d'un tractament especialitzat pel que fa als seus valors formals propis i tècniques d'elaboració.
  • Algunes de les anteriors o d'altres, per exemple, el tractament artístic de les armes, donat el preu extraordinari que podrien assolir, i l'exclusiu de la seva clientela, aconsegueixen el qualificatiu d'arts sumptuàries.
  • Altres, com la perfumeria o la gastronomia, tan efímers com són els seus productes, no arriben a fixar-se a la cultura material perdurable, encara que sí a les fonts escrites que les descriuen.
  • El caràcter efímer era consubstancial a determinades expressions limitades a un esdeveniment particular, com els triomfs romans, alguns dels materials dels quals van acabar per convertir-se en obres perennes com els arcs de triomf, o totes les cerimònies religioses, de les quals les més espectaculars van ser a totes les civilitzacions les cerimònies fúnebres, on es desenvolupaven tot tipus d'arts, incloses arts marcials.
  • Del valor artístic intrínsec que els seus contemporanis donaven a les manifestacions esportives de l'antiguitat, especialment els Jocs Olímpics, són mostra el seu reflex literari i a les obres d'art visual que van immortalitzar els seus campions.

Periodització i estils de l'art antic[modifica | modifica el codi]

La periodització de la història de l'art antic es basa segons les diferents civilitzacions on sorgeix, utilitzant-se de forma equivalent a les divisions estilístiques pròpies dels períodes posteriors de la Història de l'art a occident.

Els primers apartats d'aquest esquema utilitzen denominacions marcadament geogràfiques, tant per les civilitzacions antigues que van conformar la civilització occidental (el Pròxim Orient Antic, Egeu, resta d'Europa), com per les altres civilitzacions antigues (resta de l'Àsia i Amèrica precolombina); mentre que l'últim fa referència als últims períodes cronològics que van presenciar el període formatiu de l'art occidental a l'edat antiga: amb el nom d'art clàssic es fa referència al de Grècia i Roma al període denominat antiguitat clàssica, que s'imposa en tot l'espai mediterrani i pròxim-oriental per l'hel·lenisme i la conquesta romana; mentre que amb el d'art del cristianisme antic es fa referència a l'art del període denominat antiguitat tardana (segle IV al segle VIII), que se situa posteriorment l'antiguitat clàssica, a cavall entre els últims segles de l'edat antiga i els primers de l'edat mitjana.

Art preclàssic de la civilització occidental[modifica | modifica el codi]

El naixement de la civilització es produeix a la Creixent fèrtil (terme de James Henry Breasted per referir-se a la zona que va presenciar les transformacions radicals en la història de la humanitat que Vere Gordon Childe va denominar revolució neolítica i revolució urbana), que dibuixa als mapes una forma de lluna creixent, entre Mesopotàmia, sud-est d'Anatòlia, el llevant mediterrani i la Vall del Nil.[23] El món mediterrani i el Pròxim Orient van presenciar el sorgiment competitiu de diferents civilitzacions, unes sedentàries, basant-se en l'agricultura d'irrigació en valls de grans rius inundables o en altres zones apropiades, d'altres nòmades, sobre la base del pasturatge. Els pobles que les van originar procedien de molt diferents orígens etnolingüístics de debatuda classificació; la terminologia tradicional, molt discutida, usa termes com semites, indoeuropeus, etc.[24] El desenvolupament de les primeres religions organitzades, amb clericat jerarquitzat, temples, mitologia, etc., i les primeres estructures polítiques amb reis, palaus, burocràcia, exèrcits, fronteres, guerres de conquesta, ciutats - estat, regnes, imperis - va proporcionar els primers patrocinadors de programes artístics d'envergadura, sobretot arquitectònics i escultòrics, encara que també demandaven pintura, ceràmica, orfebreria i tot tipus d'art sumptuari: armes, mobiliari, vestidures, etc.

La consideració de preclàssic per aquests estils és una visió en perspectiva, ja que l'experimentació de tantes i tan variades formes artístiques va acabar influint el que molt més tard es va definir com art clàssic.

Art mesopotàmic
Gudea de Lagash Art sumeri - Des del mil·lenni IV aC apareixen les primeres ciutats Ur, Uruk, Eridu, Lagash) a l'actual zona de confluència del riu Tigris amb el riu Eufrates, antiga línia de costa del golf Pèrsic: la Baixa Mesopotàmia, també anomenada Sumèria o Caldea.
- palaus, temples (ziggurats), cambres funeràries.
- Ús de la tova, la fusta, i el maó, determinat per la inexistència de pedreres en un territori al·luvial, la qual cosa implica la utilització de la volta i l'arc. Maó acolorit per decoració.
- Figures religioses d'alabastre (jerarquia per alçada i mida dels ulls). Formes geomètriques i esquemàtiques basades en el con i el cilindre.
-Esteles per glorificar victòries militars:Estela dels voltors, Estela de Naram-Sim.
-Marqueteria:Estendard d'Ur.
- Influència a l'art assiri i art babilònic.
Vegeu també: escriptura cuneïforme i Sumer
La caça del lleó Art assiri - Inicialment a la zona nord del riu Tigris, l'Alta Mesopotàmia, amb centre a Assur i després a Ninive; posteriorment s'estén en un imperi de grans dimensions l'Imperi assiri.
- Apogeu a la primera meitat del mil·lenni I aC (entre aprox. 1000 i 612 aC).
- Influència de l'art sumeri. Temples i ziggurats monumentals. Maó, i també pedra a les entrades de les ciutats i sales.
- Escultura monumental de dimonis guardians, baix relleu narratiu a gran escala.

Vegeu també:Període assiri antic

Porta d'Ishtar Art babilònic - Ciutat de Babilònia i els dos períodes en els quals es va estendre un imperi amb centre en ella: primer amb Hammurabi l'Imperi babilònic, mil·lenni II aC, i més tard amb Nabucodonosor II l'Imperi neobabilònic, passats del mil·lenni I aC, entre 612-539 aC.
-Construccions mitificades en les narracions bíbliques: Torre de Babel, Jardins penjants de Babilònia.
- Maó vidriat acolorit per la decoració de superfícies arquitectòniques.
- Representació de figures animals.
Art de la vall del Nil
Màscara de Tutankamon Art de l'antic Egipte - Des del mil·lenni IV aC fins a la conquesta d'Alexandre el Gran al segle IV aC.
- Civilització creada al voltant del poder polític i religiós, faraó i temples, que controlen l'agricultura regada per les inundacions del Nil, i en una estructura burocràtica de escribes i escriptura jeroglífica. Es va desenvolupar una religió basada en el concepte de vida eterna després de la mort (Llibre dels morts), el que va implicar un gran desenvolupament de l'art funerari.
- Arquitectura monumental en pedra: temple egipci:Luxor, Karnak, Abu Simbel, File, i tomba egípcia: mastabes i piràmides al Regne Antic d'Egipte i hipogeus, a l'Imperi Nou el Vall dels Reis.
- Imhotep amb la Piràmide esglaonada de Djoser a Saqqara, va ser el primer arquitecte de nom conegut (segle XXVII aC, immediatament anterior a la Piràmide de Keops de l'arquitecte Hemiunu.
- Relleus i pintures murals associats a l'arquitectura, estatuària colossal de ple volum (tríade de Micerino, Colossos de Memnon, escriba assegut, Cheik el Beled, bust de Nefertiti) arts decoratives i mobiliaris.
- Caràcter solemne amb base a cànons rígids de representació i simbolisme.
- Les característiques de l'art egipci són notablement estables en un període de tres mil·lennis: monumentalitat, estereotipatge de la figura humana, frontalisme, jerarquia, absència de perspectiva a pintura i explotació de la perspectiva a l'arquitectura, on predomina de forma absoluta la línia recta, el carreu, la columna, la llinda; amb l'excepció a les arts visuals i als conceptes religiosos del període de Tell al-Amarna, i a l'arquitectura del Temple Solar egipci.
- Els pigments són minerals, aplicat sobre una capa de guix blanc que cobreix la paret, el que dota la pintura d'una extraordinària lluminositat.
Vegeu també: Antic Egipte, Arquitectura de l'antic Egipte, Història de la pintura a l'antic Egipte, i Escultura de l'antic Egipte
Art nubi Art nubi - Núbia, al sud de l'Alt Egipte, més enllà d'Assuan, habitada per pobles nilòtics va desenvolupar una civilització que va arribar a emular l'egípcia, amb la que va estar en contacte amb intervencions alternatives d'una a l'altra.
- Regne de Kus, Regne d'Aksum, rei Irike-amanote.
- Escultura, orfebreria i art funerari de marcada influència egípcia.
- Piràmides de Meroe y Napata.
Altres arts de l'antic Pròxim Orient
Art hitita - Els hitites, des del centre d'Anatòlia (actual Turquia), van establir un imperi amb capital a Hattusas que es va estendre per la costa de la Mediterrània fins Egipte.
- Art ciclopi: carreus de grans dimensions, relativa tosquedat dels seus baixos relleus d'influència assíria i escasses escultures a ple volum d'influència egípcia, encara que caracteritzades per l'absència de delicadeses formals i escàs detallisme.
- Treball dels metalls, rude però molt suggestiu per la seva estilització i abstracció. Símbols críptics.
Vegeu també: escriptura hitita
Vegeu també: Imperi Hitita
Dama d'Eivissa Art fenici - Els fenicis o púnics, poble semita establert a la costa de l'actual Líban (Tir, Sidó, Biblos) es van expandir per la Mediterrània entre el segle XI aC i el segle VII aC mitjançant la fundació de colònies comercials: sud de la península Itàlica, Sicília, sud de la península Ibèrica i nord de l'Àfrica on van fundar la colònia de Cartago (que a la caiguda de les metròpolis asiàtiques sota l'imperi Persa, va continuar la seva expansió convertint-se en un veritable imperi marítim a la Mediterrània occidental fins al segle III aC a les Guerres Púniques contra Roma).
- Sentit utilitari: artesania i comerç de productes de luxe com armes, ceràmica, teles, tints, mitjançant navegació per tota la Mediterrània i també per les costes atlàntiques europees i africanes.
- Influència de l'art egipci, l'art mesopotàmic i l'art egeu primitiu i influències mútues amb l'art grec posterior del període orientalitzant i època arcaica.
Vegeu també: Alfabet fenici
Tauleta de la sinagoga de Peki'in a Israel Art hebreu antic - Història d'Israel i Palestina és la d'un poble semita nòmada (poble jueu o hebreu) que s'estableix i forma un regne en conflicte amb els pobles de la regió denominada Canaan o Palestina a la fi del mil·lenni II aC amb els reis Saül, David, Salomó.
- Capitalitat de Jerusalem i el seu temple, principal centre artístic i religiós: monoteisme, llibre sagrat (Torà o Bíblia), prohibició de la idolatria (el que impedeix qualsevol representació gràfica humana o animal).
- Es relaciona amb les civilitzacions egípcia i fenícia, també amb el regne de Sabà, localitzable al sud de la Mar Roja, a Iemen o a Etiòpia; i és conquerit per assiris, babilonis, perses, grecs i romans, amb successius exilis massius: Diàspora.
Vegeu també: Menorà, Arca de l'Aliança, Columna salomònica, Moloc, Terra Santa, i Arqueologia bíblica
Esfinx del palau de Darius Art persa - Els medes i perses van desenvolupar la seva civilització entre Mesopotàmia, l'Índia, l'Àsia Central i el Caucas, regió àrida de pas de tribus nòmades corresponent amb l'actual Iran.
- Art nòmada ornamental d'armes, gots en fusta, os o metalls. Estil animalista, abstracció figurativa i orgànica.
- Després de dominar els assiris, van conquerir Babilònia el 539 aC.
- Palaus colossals (diverses influències, ambient cerimonial i repetitiu - Persèpolis, Susa -), absència d'arquitectura religiosa, determinada per les característiques del zoroastrisme.
- Art funerari: tombes de Naqsh-e Rostam.
- Escultura associada a l'arquitectura.
Vegeu també: Imperi Persa, Dinastia Aquemènida, i Imperi Sassànida
Griu del palau reial de Shabwa, a l'actual Iemen Art àrab preislamita - L'Aràbia preislamita es va desenvolupar com una civilització sense un estat centralitzat, entre els pobles àrabs, alguns nòmades i d'altres a zones agrícoles i urbanes. La unificació es va produir amb l'Islam (segle VII).
- Influències de l'art mesopotàmic i persa (temple solar de Marib). Amb l'hel·lenització i la conquesta romana de les zones perifèriques d'Aràbia, influència de l'art grecoromà de Palmira i Petra.
-
Vegeu també: Nabateus i Beduí
Art egeu
Escultura ciclàdica Art ciclàdic - Arxipèlag de les Cíclades, Edat del bronze (2500-1600 aC).
- Objectes de ceràmica, gots, copes, etc. de decoració geometritzant amb línies rectes, corbes i espirals.
- Petits ídols en marbre de línies sintètiques amb nas de relleu destacat.
Fresc del palau de Knossos Art minoic - A l'illa de Creta sorgeix a l'edat del bronze al mil·lenni III aC, la civilització cretenca, denominada minoica pel mite del rei Minos i el laberint del minotaure, identificat amb el palau de Cnossos.
- Pintura mural decorativa d'harmonia i moviment, colors vius i visió frontal associada a una arquitectura palatina d'estructura informal i pràctica, laberíntica, amb patis interiors i diferents nivells.
- Peces de ceràmica, poca escultura com petites figures en argila i terracota, atuells.
- Temàtiques del quotidià, animalística del món marí i religiosa amb peces votives i rituals..
Màscara d'Agamèmnon Art micènic - Aqueus establerts en territori de l'actual Grècia continental, Edat del bronze.
- Principal centre a Micenes, influència de l'art minoic. Muralles de Tirint.
- Arquitectura monumental, pintura sense la lleugeresa de l'art cretenc, temàtica militar i narrativa.
Altres arts europeus antics
Toros de Guisando Art cèltic - Estil característic dels pobles de llengua cèltica a Europa central i occidental a Alemanya, França, centre i nord d'Espanya, i a les Illes Britàniques (Gran Bretanya i Irlanda), on va perviure fins i tot l'edat mitjana.A les altres regions es va desenvolupar des de la prehistòria a l'edat del ferro (Cultura de La Tène) fins a la conquesta romana.
Fíbules de la cultura de Hallstatt Art dels pobles germànics -Estil característic dels pobles germànics. Vegeu també: Preromànic per la contextualització de l'art germànic durant el període de les migracions o invasions bàrbares que constitueix el començament de l'art medieval.
Vegeu també: Fíbula
Dama d'Elx Art ibèric - Sud i est de la península Ibèrica: costa de la Mediterrània, vall de l'Ebre i vall del Guadalquivir.
- Ibers: són els diferents pobles indígenes d'aquestes zones, el que exclou els celtes (interior i nord). Llengües pre- indoeuropees, emparentades amb l'èuscar. Desenvolupen la seva civilització per contacte amb els pobles colonitzadors grecs i fenicis (Emporion - Empúries -, Gadir - Cadis -, Qart Hadash - Cartagena -). Veritables estats, el primer i més important, Tartessos.
- Escultures votives i monuments. Orfebreria. Ciutats i poblats emmurallats com Ullastret.
Vegeu també: Escriptura ibèrica nord-oriental, Ibèric, Dama d'Elx, i Dama de Guardamar
Pintura etrusca Art etrusc - El poble etrusc va desenvolupar la seva civilització a la regió d'Etrúria, actual Toscana entre el segle IX aC i el segle II aC.
- Art funerari cambres tumulàries amb pintura mural, urnes, estatuària jacent als sarcòfags i busts.
- Peces en bronze com Quimera d'Arezzo i terracota i orfebreria.
- Influència de l'època arcaica grega.
- Ciutats emmurallades com Veïs.
Vegeu també: Arquitectura etrusca
Vegeu també: Escultura etrusca

Art antic d'altres civilitzacions[modifica | modifica el codi]

Una característica comuna a l'art no occidental, sobretot de les civilitzacions asiàtiques l'Índia, la Xina i Japó, almenys vist des de la perspectiva dels historiadors de l'art occidentals, és la de mantenir-se fidel la seva estètica i les seves formes fins i tot dins d'una evolució estilística entre la senzillesa i el recarregament. Segons aquesta òptica, mancaria de la desconcertant varietat que presenta l'art occidental, malgrat ser extraordinàriament fecund. Un altre tret és el de la seva significació essencialment religiosa, també els temes que a occident serien profans i obscens, enfront del precoç sorgiment de l'art civil a l'occident.[25] Tampoc presentarien cap discontinuïtat com la que l'art occidental va experimentar entre l'art antic i l'art medieval; amb el que aquest últim concepte no acostuma a aplicar-se a aquestes civilitzacions.

Les civilitzacions precolombines tenen un especial valor per la història de l'art, ja que es van desenvolupar a Amèrica sense cap connexió amb les civilitzacions del Vell Món, i encara així van trobar solucions formals paral·leles, com la piràmide o l'obra de pedra picada ciclòpia, i vehicles similars per l'expressió artística, no solament a les tres grans arts visuals (pintura, escultura i arquitectura), sinó a les arts menors com la ceràmica i l'orfebreria. Aquesta última, principalment, va assolir unes cotes extraordinàries. Altres arts, tanmateix, van ser exclusives d'Amèrica, com l'art plumari, i algunes tècniques, com l'obtenció del pigment blau maia, fins i tot avui continuen sent un misteri, ambdues qüestions excedeixen temporalment de l'edat antiga.

L'art africà antic, concepte que també s'aplica sense solució de continuïtat al de segles posteriors a l'edat antiga, i és moltes vegades identificat amb l'art ètnic d'època colonial i postcolonial, va ser especialment valorat per les avantguardes artístiques del segle XX com el cubisme i l'expressionisme.[26]

Art de l'Índia antiga
Buda de Gandhara Art de l'Índia antiga - La Civilització de la vall de l'Indus (Mohenjo-Daro) va crear el substrat cultural sobre el que s'imposaran posteriorment els aris (un poble indoeuropeu), que introdueixen la religió i literatura vèdica, que es desenvoluparà a l'hinduisme.
- La influència dels contactes amb les civilitzacions persa del segle segle VI aC i hel·lenística del segle IV aC s'assumirà i recrearà als següents períodes:

- Període de l'Imperi Maurya, el rei Asoka, que va manar erigir 84.000 stupes budistes i gravar els seus edictes en esteles per tot el seu imperi; el capitell d'Asoka és avui dia un símbol nacional de l'Índia.
- Període o estil Gandhara.
- Estils locals.
- Període Gupta. Adquireix preponderància l'hinduisme amb construcció de nombrosos santuaris, encara que es van tolerar les altres religions. Relleus de subtilesa equilibrada i riallera.

Art de l'Extrem Orient antic
Oficial de l'exèrcit de Terracota Art de la Xina antiga - La civilització xinesa va néixer a les planes boscoses entre Riu Groc i el Iang-Tsé.
- Des de la Dinastia Zhou (primera meitat mil·lenni I aC es van establir els cicles dinàstics als que la figura de l'Emperador de la Xina rep i ha d'honrar el «Mandat del Cel».
- Les tradicions religioses animistes es converteixen en un rígid sistema moral de culte als avantpassats amb el confucianisme segle VI aC, que es va consolidar també amb l'addició de la filosofia del taoisme i la divisió política del període dels Regnes Combatents, reunificats amb les dinasties Qin i Han.
- Es rep el budisme per la ruta de la seda des de l'Índia entre el segle II aC i el segle I, la qual cosa explica la difusió de les representacions de Buda. Des de la Xina es difondrà el budisme zen al Japó.
- L'ús de materials peribles a l'arquitectura, sotmesos a constant manteniment i de fàcil desaparició ha produït que quedin poques mostres genuïnes.
-Són molt més abundants els exemples d'escultura: l'exèrcit de guerrers de terracota i el treball dels metalls d'atuells de bronze i de les pedres precioses.
- La major part de la pintura que s'ha conservat és d'època posterior, però implica el seu desenvolupament en època antiga.
- Obres d'enginyeria a enorme escala: Gran Muralla Xinesa i Gran Canal de la Xina.
Temple d'Hōryū-ji Art del Japó antic -A l'arxipèlag japonès es va anar creant una civilització pel poble japonès, basant-se en una ricicultura de petites explotacions camperoles estretament vinculada al mitjà físic, expressada en una religió animista (el shinto) que posteriorment va rebre la influència budista (el zen). L'estructura política estatal va experimentar una història oscil·lant entre tendències descentralitzadores i imperials.
- L'Era Yayoi (200 aC - 200) (sepultures de gran mida) i el període denominat de les antigues tombes, presenten art sumptuari, amb escultures anomenades haniwa, així com pintura a les tombes de Kyushu -segle V i segle VI i al sepulcre reial d'Otsuka.
- Arquitectura religiosa prebudista com el temple d'Isa.
- El temple d'Hōryū-ji al començaments del segle VII, és la primera estructura arquitectònica budista al Japó.
Art precolombí antic
Cap olmeca Mesoamèrica - A l'altiplà central de l'actual Mèxic i l'Amèrica Central o Mesoamèrica van sorgir endògenament civilitzacions amb base a l'agricultura del blat de moro, que van desenvolupar ciutats estat competitives, amb estructures estatals, religions organitzades i escriptura des de començaments del mil·lenni I aC, que a èpoques posteriors donarien origen a les civilitzacions maia i asteca.
- Al Període preclàssic mesoamericà es van desenvolupar les cultures olmeca, zapoteca, tolteca, mixteca i la cultura de Teotihuacan.
- L'art olmeca es caracteritza pels seus «caps colossals».
- A la zona del Mèxic central a Teotihuacan, es van aixecar la Piràmide del Sol i la Piràmide de la Lluna.
Sud-amèrica - L'Amèrica andina va desenvolupar cultures agropecuàries de la patata i els camèlids autòctons com la vicunya, l'alpaca i el guanac, base de civilitzacions urbanes i estatals social i culturalment molt complexes des d'èpoques preincaiques (Civilització Caral, mil·lenni III aC, preceràmica però amb arquitectura monumental); encara que no van utilitzar sistemes que puguin denominar-se pròpiament d'escriptura, va fer servir la comptabilitat i missatges mitjançant el sistema del quipu, sistema a base de cordes i nusos de colors.
- Al territori de l'actual Colòmbia destaca l'orfebreria de les cultures quimbaya, txibtxa i calima.

- A l'actual Perú, les cultures chavín, moche, paracas i nazca, amb tot tipus d'objectes i construccions, precedents dels murs ciclopis propis de l'arquitectura incaica, a més a més de restes molt enigmàtiques com les línies de Nazca, el canelobre de Paracas, de problemàtica datació i d'altres que s'han mistificat i actualment es consideren fraudulents a la seva majoria per exemple les pedres d'Ica.

Art africà antic
Escultura Nok Art africàantic - Al sud del desert del Sàhara, molt ric en art prehistòric, l'espai denominada l'Àfrica subsahariana o Àfrica negra va experimentar una evolució cultural (neolític, edat dels metalls, estats, cultura escrita), molt més tardana que l'Àfrica del Nord o Àfrica mediterrània; caracteritzant-se els seus nuclis per una gran dispersió i discontinuïtat.
- Escultures en argila de la cultura Nok al nord de l'actual Nigèria, del segle V aC al segle III.

Art clàssic i postclàssic antic a la civilització occidental[modifica | modifica el codi]

L'antiguitat clàssica de la civilització occidental s'ha fet correspondre amb la civilització grecoromana: concepte amb el qual s'indica la profunda identitat i continuïtat entre les de l'Antiga Grècia i l'Antiga Roma, sense perjudici que dins de cada una d'elles hi hagi marcades diferències a l'evolució formal, conceptual i ideològica. De fet, el període clàssic estricte podria limitar-se al denominat «segle de Pèricles» (a mitjans del segle V aC a Atenes), considerant postclàssic tot art posterior, atès que suposa desviacions més grans o més petites d'aquest model.[27]

Molt més transcendental és la diferenciació entre antiguitat clàssica i antiguitat tardana, encara que no ha de considerar-se tampoc una ruptura de civilització, ja que no va haver-hi realment discontinuïtat, sinó una profunda transformació a l'economia, societat, política i ideologia, marcadament a la religió amb la imposició del cristianisme com religió oficial de l'imperi Romà al segle IV, entre l'edicte de Milà (313) i l'edicte de Tessalònica (380); que també es va expressar amb canvis radicals a l'art.

Art clàssic i post-clàssic pre-cristià
Afrodita de Melos Art de l'antiga Grècia - Després de l'Edat fosca la civilització grega es conforma al segle VIII aC (poemes d'Homer). A les arts visuals es passa per un període orientalitzant a finals del segle VIII aC i segle VII aC, que desemboca a l'època arcaica del segle VI aC i començaments del segle V aC, a la qual, després de les Guerres Mèdiques, segueix l'època clàssica que ocupa la segona meitat del segle V aC i segle IV aC, on s'inclou el denominat segle de Pèricles, durant l'hegemonia d'Atenes i la guerra del Peloponès.
-Grècia actual, costa egea de l'Àsia Menor (actual Turquia) i Magna Grècia (Sicília i sud d'Itàlia).
- Arquitectura religiosa: Temple grec en pedra, evolució de la cabanya amb teulada de dos aiguavessos i columnes que determinen els ordres arquitectònics anomenats pels llinatges antics: dòric, jònic i corinti, atribuït a l'enigmàtic escultor Cal·límac; que en forma circular dóna el tholos.
- Fídies va dirigir el projecte de Pèricles per l'Acròpoli d'Atenes. El Partenó amb les arquitectes Ictinos i Cal·lícrates, l'Erectèon i elPropileus, l'arquitecte Mnesicles i els temples de Paestum, a Magna Grècia.
- Arquitectura civil: pública amb teatres i privada amb la casa grega oikos, costums de l'Antiga Grècia.
- Ceràmica amb pintura decorativa:ceràmica de figures negres, ceràmica de figures vermelles, amb artistes consagrats per la fama i que signen les seves obres des del segle VI aC (Klitias, Exequias; Ayax i Aquil·les jugant als daus, Nearcos), encara que no tant com els terrissaires Ergótimos, Amasisi Andócides, associats a grans pintors de nom desconegut (pintor d'Amasis, pintor d'Andócides). Al segle V aC, Eutímides i Eufronis, grans rivals, amb Lluita d'Hèrcules i Anteu.
- La pintura al fresc, que no s'ha conservat més que per còpies i testimonis, comença a Sició i Corint al segle VII aC, però va assolir el cim a mitjan segle V aC, amb les obres de Polignot La Presa de Troia i el Descens a l'Hades, i Micó d'Atenes amb Retorn dels Argonautes. Al segle IV aC l'artista Zeuxis amb Demos d'Atenes i Libidines de tema eròtic, Pàmfil d'Amfípolis gran teòric de l'aplicació de la matemàtica a la pintura, entesa com proporció, i els seus dos deixebles: Pàusies i la cimera de la pintura antiga: Apel·les de Colofó amb les obres: Afrodita Anadiómena i La Calúmnia.
- Escultura en relleus aplicats als frontons, frisos i mètopes dels temples, i en volum rodó, a estàtues de déus i herois en marbre i bronze; també com element constructiu a cariàtides i acroteris.
- Resultat de la confrontació dintre del pensament hel·lènic entre mite i logos, l'apol·lini i el dionisíac, l'intel·lectualisme i el sentiment; és un art que identifica bellesa amb virtut, cerca la perfecció a l'harmonia, l'equilibri i la proporció, valorant a l'ésser humà «mida de totes les coses» (antropocentrisme). Inspirat a la natura, tendeix a imitar-la amb realisme.
- L'expressió era estereotipada a l'època arcaica, tant a les estàtues masculines de Koúros, Cleobis i Bitó, segle VI aC com les femenines de Kore, Dama d'Auxerre, del segle VII aC i Hera de Samos del segle VI aC, presentant somriure arcaic, frontalidad, hieratisme, més tard al classicisme ja era serena, on no es representa la lletgesa ni els extrems d'edat, cosa que es farà a l'hel·lenisme.
- El cànon es basa a la repetició modular, mòdul de la columna a l'arquitectura, a l'escultura un múltiple del cap humà, amb diferents valors: set per Policlet amb les obres Dorífor, Diadumenos, Discòfor, a mitjan segle V aC; i vuit, més esvelt, per Lisip i Apoksiomen, segle IV aC.
- El concepte de perfil grec, nas grec, corba praxitélica, han passat a ser un model de bellesa clàssica. La idealització d'aquesta bellesa s'aconseguia, segons testimonis escrits, per selecció de diferents membres, les parts més belles de diferents persones del món real considerades exemple de bellesa i preses com models.
- Temàtica mitològica, i de la vida quotidiana, representant els déus com homes i els homes com herois.
- Escultura del període arcaic final o clàssic primerenc a començaments del segle V aC, també denominat estil sever: Auriga de Delfos, frontó del Temple d'Afaia a Egina, Tron Ludovisi, Bronzes de Riace, mètopes del Temple de Zeus Olímpic a Olímpia.
- Període clàssic mig, a la segona meitat del segle V aC: Miró amb Discòbol; Fídies al Partenó el fris de les Panatenees, Lapitas i centaures, estàtua colossal criselefantina d'Atena Pàrtenos i Estàtua de Zeus a Olímpia; i Policlet.
-Període clàssic final del segle IV aC: Praxíteles amb Afrodita Cnidos, Apol·lo Sauròcton, Hermes amb Dionís infant; Escopes de Paros amb Mènade furiosa; i Lisip i Leòcares el Vell amb Apol·lo del Belvedere.
Vegeu també: Arquitectura grega, Arquitectura de l'antiga Grècia, Escultura grega, Escultura grega clàssica, i Ceràmica grega
Laocont i els seus fills Art hel·lenístic - Hel·lenisme és el període que va des del final del segle IV aC des de la mort d'Alexandre el Gran i divisió del seu imperi, fins al final del segle I aC amb la conquesta romana d'Egipte. No només va afectar a la civilització i a l'art grec, sinó que la influència grega es va estendre per tota la Conca de la Mediterrània i l'Àsia occidental fins l'Índia: a la Mediterrània occidental per la continuïtat i expansió de les colònies gregues establertes al període anterior, i a la Mediterrània oriental i el Pròxim Orient per l'establiment dels regnes hel·lenístics. Va influir de mode decisiu a l'art romà.
- Escultura amb un ple sentiment d'emoció i moviment, cercant el desequilibri enfront de l'equilibri de l'època clàssica. Divisió en escoles locals: escola de Pèrgam amb el rei Àtal I: l'escultor Epígones amb l'obra Gàlata moribund, l'escola de Rodes amb Agesandre, Polidor de Rodes i Atenodor de Rodes, autors de Laocoont i els seus fills, l'escola d'Atenes i l'escola d'Alexandria.
Vegeu també: Altar de Zeus a Pèrgam i Colós de Rodes
Arc de Titus Art romà -Regne Romà, República Romana i Imperi Romà, cobreixen el període des del segle VIII aC al segle V. Es localitza primer al Latium (Itàlia Central), i s'estén per tota la Conca de la Mediterrània (Mare Nostrum).
- Al segle III aC, període anterior a la recepció de la cultura hel·lenística, desenvolupa un art llatí emparentat amb altres pobles itàlics els sabins i sobretot els etruscs. Lloba del Capitoli.
- El període clàssic de l'art romà dura fins al triomf del cristianisme al segle IV. Assimila i desenvolupa la cultura grega amb les ordres arquitectònics, el disseny dels temples i concepció escultòrica, incorporant-la característiques pròpies, tant en materials de construcció com el morter, el ciment i formigó romans, com en elements arquitectònics l'arc de triomf i la volta, ordre toscà i ordre compost, i el començament de superposició d'ordres i formes escultòriques, el retrat romà, exigit pel culte als avantpassats i la propaganda política, i que permet de datar l'evolució estilística i de la moda, sobretot a l'expressió i el pentinat; el relleu romà, caracteritzat per la recerca de la profunditat i la perspectiva, i pictòriques els estils pompeians, decoratius, narratius o procurant el trompe-l'oeil.
- Desenvolupament arquitectònic amb gust pel colossal, a la vegada que amb un acusat sentit pragmàtic i utilitari. Ponts i aqüeductes: Pont del Gard, Aqüeducte de Segòvia, Aqüeducte de les Ferreres. Vias romanes: Via Augusta. Edificis públics: termes com les termes de Caracal·la, teatre romà com el Teatre Marcelo, circ romà com el Circ Máximo, amfiteatres com Amfiteatre de Tarragona, Colosseu, religiosos com el temple romà, Temple de Vesta, Maison Carrée, Panteó d'Agripa, i civils com el fòrum romà, basíliques, palau romà, Domus Aurea de Neró, construcció original del Palau del Laterà, després convertit en residència papal, vil·la romana, Vil·la romana del Casale, Empúries, Vil·la Adriana, casa romana, domus, habitatge (Roma Antiga).
- Escultura històrica narrativa amb frisos correguts en relleu: Columna de Trajà, busts, estàtues dempeus com August de Prima Porta.
Vegeu també: Arquitectura romana , Porta Nigra , Vallum Romanum, i Castrum
Vegeu també: Conjunt arqueològic de Tàrraco, Itàlica, Volúbilis, i Sbeitla
Vegeu també: Antiga Roma
Vegeu també: Escultura romana
Art del cristianisme antic o de l'antiguitat tardana
Adam i Eva, a les catacumbes romanes Art paleocristià - Primera expressió artística del cristianisme, a l'àrea de l'imperi Romà de l'Occident, entre el segle IV i el segle V. Les expressions anteriors com de catacumbes són molt escasses, i ocultes a causa de les persecucions. La part oriental de l'Imperi va desenvolupar l'Art bizantí, indistingible de l'occidental en aquesta època. Des de les invasions bàrbares i l'establiment dels regnes germànics comença l'art medieval.
- Pintura mural de frescos a les catacumbes, relleus als sarcòfags. Utilització d'iconografia i simbolismes cristians: raïms=eucaristia, peix= ICTUS, apòcope d'Iesus Christus,paó, pelicà, fènix, anyell= Bon Pastor, crismó=XPO, alfa i omega= principi i fi, etc.
- Primeres basíliques cristianes, utilitzant el model de l'edifici civil romà.
Vegeu també: Arquitectura paleocristiana
Icona bizantina Art bizantí - Art cristià de l'imperi Romà de l'Orient, des del trasllat de la capital de l'imperi a Constantinoble fins a la seva conquesta el 1453 per l'imperi Otomà; amb el que cobreix tot el període de l'art medieval, on habitualment se l'estudia i inclou.
- Influència de l'art grecoromà i molt més petit de l'art oriental, frontera amb l'Imperi Persa i després del segle VII amb l'Islam. Influeix immensament a l'art italià medieval i a l'art dels regnes eslaus. El període de l'iconoclàstia durant el segle VIII i el segle IX va destruir la major part de la pintura i escultura anterior.
- Arquitectura religiosa amb les cúpules.
- Pintura al fresc i fusta, i mosaic de caràcter bidimensional i simbòlic, amb horror vacui. Icones, exposades a l'iconòstasi.
Vegeu també: Santa Sofia (Istanbul)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Álvarez, José i Pita, José Manuel. Historia general del Arte - Pintura I - La prehistoria y el mundo antiguo - Los universos bizantino e islámico. Madrid, Ediciones del Prado - Carrogio, 1994. ISBN 84-7838-588-6. 
  • Barral i Altet, Xavier. Historia Universal del Arte: La Antigüedad Clásica. Barcelona, Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6682-6. 
  • Bozal, Valeriano. Historia del Arte:Tomo II. Barcelona, Carroggio, 1983. ISBN 84-7254-313-7. 
  • Eco, Umberto. Historia de la Belleza. Barcelona, Lumen, 2004. ISBN 84-264-1468-0. 
  • Charbonneaux, Jean. Grecia clásica (El Universo de las Formas). Madrid, Editorial Aguilar, 1970. 
  • Gombrich, Ernest. La historia del arte. Madrid, Editorial Debate, 2001. ISBN 84-8306-044-2. 
  • Leclant, Jean. Los tiempos de las pirámides (El Universo de las Formas). Madrid, Editorial Aguilar, 1978. ISBN 84-03-38027-5. 
  • Martín González, J.J.. Historia del Arte. Madrid, Gredos (edició 1992), 1974. ISBN 84-249-1022-2. 
  • Parrot, Andre. Sumer (El Universo de las Formas). Madrid, Editorial Aguilar, 1969. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Las primeras civilizaciones. Barcelona, Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6681-8. 
  • DDAA. Historia del Arte Espasa. Espasa Calpe, 2004. ISBN 84-670-1323-0. 
  • Vicens, Francisco. La escultura Griega. Barcelona, Ediciones G.P., 1959. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. La mitificació de l'art antic va començar a la pròpia antiguitat, amb la inclusió d'artistes als propis mites, com Dèdal, i la glorificació de poetes com Homer. En el cas d'Egipte, Imhotep, personatge alhora polític i artista, va ser també divinitzat. Menys importància adquirien els artistes en vida, encara que alguns sí que van assolir gran renom i reconeixement, com el cas de Fídies, a qui la seva proximitat a Pèricles i la seva intervenció en grans programes artístics va exposar a crítiques i greus acusacions. El grau d'admiració de Roma cap a Grècia va ser tan extraordinari que va suscitar reaccions intel·lectuals dels defensors de les velles «virtuts republicanes», que ho veien, escandalitzats, com si fos una mostra de degeneració moral pel que significava d'afecció a coses inerts sobrevalorades Ciceró i Sèneca, el que també va ser l'actitud del cristianisme primitiu. El renaixement clàssic va significar una mitificació general de tot allò clàssic, cosa que també va rebre crítiques contemporànies (com les literalment destructives de Savonarola) i es va revisar intel·lectualment des del manierisme en superar la identificació classicista de bellesa, naturalesa i antiguitat (Giorgio Vasari, Pietro Aretí); i sobretot amb la historiografia romàntica (Jacob Burckhardt). Encara que en general Vasari coincideix amb la tesi de Villani i Ghiberti que l'art va assolir el seu zenit a la Grècia i Roma clàssiques, va entrar en declivi amb la caiguda de l'Imperi Romà, i es va recuperar a Florència des de Cimabue, en progressos successius que es van allargar fins Miquel Àngel, ídol personal de Vasari, a qui mitifica extraordinàriament; afirma també que les arts no han nascut com generalment es creia a Caldea o a Egipte, sinó a la seva Etrúria natal. Blunt, Anthony (1940) La teoría de las artes en Italia del 1450 a 1560. Madrid: Cátedra (edició en castellà de 1979) ISBN 84-376-0194-0=
  2. Bozal, V. (1983) pàg.57
  3. Historia del Arte Espasa, (2004) pàg. 171-173
  4. Álvarez i Pita 1994: pàg. 41
  5. Barral i Altet, X. (1988) pàg. 178
  6. Eco Umberto 2004: pàg. 10:
    « Si bé unes certes teories estètiques modernes només han reconegut la bellesa de l'art, subestimant la bellesa de la natura, en altres períodes històrics ha passat el contrari: la bellesa era una qualitat que podien posseir els elements de la natura, un bonic clar de lluna, un formós fruit, un bonic color, mentre que l'única funció de l'art era fer les coses que feia, de manera que fossin útils cap a la finalitat que se'ls havia assignat, fins al punt que es considerava art tant el del pintor i de l'escultor com el del constructor de barques, del fuster o del barber. »
  7. Der kunst des griechen, audiovisual didàctic. Versió castellana de Crest Films: (2002) Grandes Épocas del Arte: 1. La Grecia Clásica, nº de expediente ICCA 73.886.
  8. Eco Umberto 2004
  9. Vicens 1959: pàg.7
  10. Eugeni d'Ors i Rovira, Lo barroco, Alianza/Tecnos, Madrid, 2002, citat per Christopher Domínguez, D'Ors, el ángel barroco, a Letras Libres, octubre de 2002
  11. 11,0 11,1 Gombrich 2001: pàg.55
  12. Leclant 1978: pàg.59
  13. Sureda, Joan (1988) pàg.157
  14. Leclant 1978: pàg.63-64
  15. Leclant 1978: pàg.79
  16. Parrot 1969: pàg.95-118
  17. Barral i Altet, X., (1988) pàg.172-173
  18. Charbonneaux 1970: pàg.99-172
  19. «Antigua Grecia: Canon de Polícleto». Govern d'Espanya. Ministeri d'Educació. [Consulta: 07-12-2008].
  20. Kenneth Clark, Civilisation: A Personal View , prestigiós documental televisiu de la BBC de l'any 1969, del que es va publicar també un llibre.
  21. James Buzard (2002), «The Grand Tour and after (1660-1840)», in The Cambridge Companion to Travel Writing. ISBN 0-521-78140-X (anglès)
  22. Der kunst des griechen
  23. Albert ClayThe so-called Fertile Crescent and Desert Bay; Gordon Childe Los orígenes de la civilización; Samuel Noah Kramer La Historia empieza en Sumer; C. W. Ceram Dioses, tumbas y sabios.
  24. Sureda, Joan (1988) pàg.272
  25. Martín González 1974: pàg. 101
  26. Un bestiario africano, ABC, 16-11-2006.
  27. Barral i Altet, X. (1988) pàg.156-171

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art antic