Art de l'antic Egipte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Paleta de Narmer, és considerat el primer document històric de la civilització egípcia; fa memòria de la unificació d'Egipte

L'art de l'antic Egipte és el conjunt d'obres d'estil i simbolisme de gran homogeneïtat realitzades a l'Egipte antic. Es considera que aquest estil queda assentat a partir del 3200 aC.

Les obres artístiques seguien estrictes cànons permetent que durant més de tres mil anys l'art egipci hagi sofert escasses variacions. Amb aquests convenis es pretenia transmetre la idea d'atemporalitat en la civilització egípcia.

L'estètica de l'antic Egipte[modifica | modifica el codi]

Kemet (km.t)
en jeroglífic
km m t
niwt

Qualificar com art egipci a les obres d'art del període analitzat presenta un doble conflicte que s'ha d'analitzar.

  • En l'antic Egipte no es realitzava art amb una finalitat exclusivament estètica sinó que es produïen objectes funcionals.
  • L'adjectiu egipci està emprat de manera convencional doncs no és introduït fins a la romanització. El nom Egipte ve del llatí Aegyptus, provinents de l'antic egipci Hi-ku-ptah, que era el nom d'un temple de Tebes (Egipte). En antic egipci el país s'anomenava Kemet.

Art[modifica | modifica el codi]

L'art egipci està constituït d'objectes produïts pel seu valor funcional. L'arquitectura, l'escultura o la pintura de l'antic Egipte són mostres d'un art que bàsicament és religiós o funerari. Es distingeix l'art funerari dels faraons de l'art per als civils. Els faraons, per ser deus, s'elevaran de la seva tomba per reunir-se amb la resta dels sers divins. Els civils disposen d'un art funerari que els capacita per afrontar l'eternitat dins de la seva tomba.

Els productors d'aquest art funerari són treballadors més propers a la figura del funcionari que no pas a la de l'artesà o l'artista. La consideració social d'un terrissaire, un mestre d'aixa o un arquitecte era la mateixa; eren persones amb coneixements tècnics i habilitat en el seu ofici. No existia una distinció entre les Belles Arts i els oficis, no es distingia entre artista i artesà. Aquests funcionaris tindran la possibilitat d'adquirir un espai funerari per a afrontar l'eternitat, fet excepcional per a un civil.

Es distingia entre els objectes d'ús quotidià dels objectes d'ús social; els darrers requerien d'uns treballadors especialitzats. Els objectes d'ús social disposaven d'una bona funcionalitat i eren objectes bells. La bellesa conferia prestigi i la capacitat d'envoltar-se d'objectes bells era reservada a les classes benestants. La bellesa va associada a allò que és útil i específicament als objectes que serveixen al difunt en la vida després de la mort. La major part d'objectes bells han estat creats per a l'emperador; el paradigma és la piràmide. Per tant encara que es va confeccionar una noció de bellesa aquesta era un mitjà no un fi en ell mateix. El concepte de l'art per l'art no existia pels egipcis.

Tot i això el concepte bellesa no té un únic mot equivalent; podem remarcar com a mínim quatre mots que es poden traduir com bellesa.

  • Nefer, emprat per referir-se a les dames belles en especial a la deessa Hathor; però també per remarcar l'adequació de l'objecte al propòsit pel qual ha estat creat.
  • Tut
  • Ménej
  • Tehen

La ceràmica, la pintura, l'escultura o l'arquitectura de qualitat anava associada als jeroglífics com a part de l'objecte produït. El jeroglífic és una part integrant de l'art Egipci i sovint defineix el sentit de l'obra.

Cànons i simbolisme[modifica | modifica el codi]

Cànons[modifica | modifica el codi]

L'art de l'antic Egipte es caracteritza per una idea d'ordre: línies clares i senzilles, associades a formes simples i colors plans. Els artistes utilitzaven línies perpendiculars, verticals i horitzontals, per formar una quadrícula i donar les proporcions correctes als seus treballs. L'art reflectia la importància social, religiosa i política. L'alçada dels personatges depenia, per exemple, del seu paper en la societat: els més importants eren els més grans per altra banda no hi havia perspectiva. El faraó és sempre així representat com el més gran dels homes; igualment els déus són més o menys imponents segons són considerats com més o menys poderosos.

Com decoraven les parets?[modifica | modifica el codi]

Les parets s'untaven amb una barreja de fang, argila i palla triturada. Quan quedaven perfectament llises i ben seques, s'aplicava amb una capa de guix. Començava la feina dels pintors: aquestes traçaven una quadrícula amb tinta vermella que el permetria reproduir en gran els esbossos del fresc.

simbolisme[modifica | modifica el codi]

Pel tarannà extremadament religiós de la civilització de l'Egipte antic, la majoria de les obres d'art d'aquesta època són imatges de divinitats, de faraons o d'encarnacions divines.

L'ordre està vinculat al simbolisme de l'obra; els símbols estan omnipresents en l'art egipci. Així, els animals són representacions simbòliques de divinitats. El color disposa d'un sentit específic: el blau i el verd representaven el Nil i la vida, el groc evocava el Sol, el vermell inspirava la força, el poder i la vitalitat. Els colors d'aquesta època han sobreviscut de manera sorprenent en el transcurs dels segles, sobretot gràcies al clima molt sec d'Egipte. L'art egipci, malgrat l'absència de perspectiva, era molt realista; els artistes tenien un coneixement aprofundit de l'anatomia i un sentit perfeccionista del detall, sobretot per al dibuix d'animals.

Períodes[modifica | modifica el codi]

L'art de Nagada[modifica | modifica el codi]

El terme de Nagada prové d'un indret de l'Alt Egipte. Es designa així la producció artística que té lloc entre el 3800 aC i el 3000 aC. L'art és principalment conegut pels dipòsits funeraris, que proven que ja l'artesanat ha assolit un alt nivell, tant en l'àmbit de la ceràmica com en el de la metal·lúrgia i de la talla de les pedres dures.

L'art de l'època tinita[modifica | modifica el codi]

Tinis fou una població de l'Alt Egipte, el període thinita va del 3000 aC fins al 2686 aC. L'art de la Dinastia I i II determina les convencions de l'art egipci, en paral·lel a l'emergència del sistema polític i social. Es coneix alhora una arquitectura funerària que es desenvolupa i un variat mobiliari funerari.

L'art del Regne Antic[modifica | modifica el codi]

Memfis esdevingué el centre del regne entre el 2686 aC fins al 2150 aC. L'antic imperi és l'època de les grans piràmides i de la creació de l'escriba ajupit. Però és sobretot, per a la majoria dels historiadors de l'art, l'apogeu de l'art egipci, que ostenta llavors una perfecció inigualada. El país finalment unificat, coherent, sota la influència d'una administració forta, realitza immenses obres, tant en l'arquitectura com en l'escultura.

L'art del Regne Mitjà[modifica | modifica el codi]

Tebes esdevingué el centre del regne entre el 2134 aC fins al 1780 aC. Després d'un període agitat, el Regne Mitjà marca una tornada a la calma i un nou capítol en l'art egipci. Les piràmides esdevingueren sempre un espai sagrat per a les inhumacions reials, i es coneixen alguns exemples de temples no funeraris. Els models guanyen en alçada i en diversitat. Les joies trobades en una tomba inviolades a Dashur, són magnífics exemples d'una orfebreria quasi desapareguda.

L'art del Regne Nou[modifica | modifica el codi]

El període de producció de l'art més commovedor de l'antic Egipte fou l'Imperi Nou entre 1580 i 1085 aC; l'entrada en contacte amb la civilització grega comporta el començament de la dissolució d'un estil propi. Alexandria fundada el 332 aC per Alexandre el Gran fou la darrera de les capitals de l'antic Egipte; caigué en mans dels romans el 46 dC, quan es cremà part de la seva biblioteca.

En el transcurs de la XVIIIa dinastia, el faraó Akhenaton decideix, poc després de la seva arribada al poder, l'abolició de la religió politeista existent. Imposà un monoteisme basat en el culte a Aten, déu del disc solar. Aquest trastorn té implicacions en l'art: es desenvolupa un nou estil, l'art d'Amarna, diferent per molts aspectes de l'art idealista clàssic existent des de feia 1700 anys. Després de la mort d'Akhenaton, la religió tradicional reprenent el seu lloc, els artistes tornen a un estil més clàssic, però continuaran marcats per certs aspectes de l'art d'Amarna.

Llenguatges artístics[modifica | modifica el codi]

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Plantes com el lotus eren molt importants a l'art egipci. Estela funerària mostrant un mort al centre amb un lotus sagrat.

L'arquitectura de l'antic Egipte es caracteritza per ser de caràcter religiós o funerari. Les construccions són funcionals i simbòliques, tot i que el seu simbolisme no ha estat del tot desvetllat. Els grans monuments de pedra, en grans blocs, amb sòlides columnes són sovint el testimoni del pas de diferents cultures. Un element decoratiu característic de l'arquitectura egipcia són certes columnes que imiten el lotus.

Les construccions més significatives són les piràmides, els temples i les tombes. Aquestes obres, colossals i monumentals, pretenien durar eternament i manifestar al llarg del temps el poder del faraó i dels sacerdots.

Pintura[modifica | modifica el codi]

A l'antic Egipte es desenvolupà una pintura mural, essencialment narrativa, amb representacions de cerimònies i fets remarcables; la pintura acostuma a anar acompanyada de jeroglífics que aporten informació essencial a l'escena. Pintaven per convertir la vida després de la mort en un lloc agradable pel difunt; per això, es creaven pintures belles. Cal destacar les representacions de la vida privada o dels animals i els vegetals, realitzats amb tal cura que es poden identificar taxonòmicament.

Escultura[modifica | modifica el codi]

L'escultura es va desenvolupar bàsicament per a representar als antics déus egipcis i també per a donar forma física als faraons. Es van construir gran nombre d'estàtues magnífiques per a representar als déus i als cèlebres reis i reines. Aquestes estàtues estaven destinades a donar la vida eterna als "déus" reis i reines, així com per a permetre que els seus súbdits veiessin el seu aspecte físic. L'escultura monumental de l'antic Egipte és mundialment famosa, però les petites i refinades obres en són també una característica important.

Es van seguir convencions molt estrictes: s'elaboraven les estàtues masculines més fosques que les femenines; en les estàtues assegudes, les mans tenen l'obligació d'estar posades en els genolls; predomina la "llei de la frontalitat" i s'obeeixen les normes específiques que regeixen cada déu egipci. Per exemple, el déu del cel (Horus) es representava essencialment amb el cap d'un falcó, el déu dels ritus funeraris (Anubis) es mostra sempre amb el cap d'un xacal. En el cas de la representació dels faraons, les convencions comporten la no caducitat de l'estil de les obres per a una vida eterna després de la mort. Les obres artístiques es regulen per tal d'exigir el compliment estricte de totes les convencions i els convenis fins a tal punt que durant més de tres mil anys, s'aprecia poca variació en l'aspecte de les estàtues, excepte durant un breu període durant l'imperi de la faraona Nefertiti en què es va fomentar una representació més naturalista.

El major domini de la tècnica s'assoleix durant la quarta dinastia en elegants representacions amb acabats polits en materials tan durs com el granit o la diorita.

Jeroglífics[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jeroglífic egipci

L'escriptura jeroglífica consisteix en la intercalació d'imatges i símbols. Moltes obres d'art de l'època contenen jeroglífics. Alguns dels símbols tenen significats independents, mentre que alguns d'aquests símbols s'utilitzen per combinació. A més, alguns jeroglífics es van utilitzar fonèticament, de manera similar a l'alfabet romà. Alguns símbols podien transmetre múltiples significats.

El guió s'escrivia en tres sentits: de dalt a baix, d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Aquest estil d'escriptura va ser utilitzat pels antics egipcis durant gairebé 3500 anys, des de 3300 aC fins al segle III dC. El coneixement de l'escriptura jeroglífica es va perdre després d'haver estat substituït per altres alfabets. Els jeroglífics van ser desxifrats per Champollion, que va estudiar la pedra Rosetta durant 9 anys.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art de l'antic Egipte
  • SUREDA Joan, Història Universal de l'Art, les primeres civilitzacions, ISBN 84-320-6701-6, Vol 1, editorial Planeta, 1988.
  • VANNINI, Sandro; EINAUDI, Silvia. Egipto. Electa,2005. 323 p. ISBN 978-84-8156-396-2.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]