Art islàmic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dos amants, 1630, de Riza Abbassí. Art persa del període safàvida

L'art islàmic va néixer i es va desenvolupar entre els segles VII i XV, esdevenint el tercer gran estil artístic medieval, a més dels dos grans estils de l'Occident europeu cristià, el romànic i el gòtic. Aquest nou art, degut a l'expansió de l'islam, s'estendrà ràpidament per la riba mediterrània oriental i el Pròxim Orient, arribant fins a Pèrsia i l'Índia, així com per tota la zona de la Mediterrània occidental, des del Nord d'Àfrica fins a la península Ibèrica.

L'art islàmic presenta una certa unitat estilística deguda als desplaçament dels artistes, dels comerciants, dels comanditaris i de les obres. L'ús d'una escriptura comuna en tot el món musulmà i la importància particular de la cal·ligrafia reforcen aquesta idea d'unitat. Altres elements han estat posats en valor de manera general, com l'atenció portada a les arts decoratives i la importància que es dóna a la geometria i a les decoracions en entapissat. Tanmateix, malgrat aquest trets comuns, aquest art presenta una gran diversitat de les formes, segons els països i les èpoques.

Pel que fa a l'arquitectura, certs edificis amb funcions específiques, com les mesquites i madrasses, presenten formes molt variades però segueixen sovint el mateix esquema de base. Si l'art islàmic no es manifesta gairebé gens en l'escultura, el treball dels objectes de metall, d'ivori o de ceràmica ateny freqüentment una gran perfecció tècnica. També destaquen la pintura i la il·luminació dels llibres sagrats i profans amb representacions humanes, d'animals i, malgrat que no sigui corrent, fins i tot del Profeta.

Els límits cronològics[modifica | modifica el codi]

El període clàssic de l'art islàmic és el comprés entre l'aparició de la nova religió l'any 622 i l'expansió dels grans imperis al llarg dels segles XV i XVI, tot i que l'islam és encara un fenomen ben vivent i algunes de les realitzacions més conegudes de l'art musulmà són de l'època moderna, com ara el Taj Mahal a l'Índia (segle XVII).

Periodització[modifica | modifica el codi]

Cal·ligrafia mural al Marroc
Píxide d'Al-Mughira, en ivori, Al-Àndalus, 968
Interior de la mesquita de Còrdova
Sostre de la tomba del poeta persa Hafez, Iran, 1400
Bol de ceràmica, segle X
Vas dels cavallers, vidre bufat amb esmalt i or, Síria, segle XIII

Període de formació i expansió (del segle VII fins al segle IX)[modifica | modifica el codi]

Unificació d'Aràbia i els primers califes (622-661); dinastia omeia amb capital a Damasc i un primer període d'esplendor (661-750); dinastia abbàssida (capital a Bagdad) i accentuació del caràcter oriental.

Període dels tres califats (segles X-XI)[modifica | modifica el codi]

L'islam deixa de ser un imperi unificat i al seu territori s'estableixen tres califats independents: l'abbàssida (Bagdad), l'omeia (Còrdova) i el fatimita (Egipte). Les formes artístiques tendeixen a assolir trets regionals diferents.

Període de disgregació (segles XII-XIV)[modifica | modifica el codi]

Els extrems occidental i oriental de l'islam pateixen períodes d'inestabilitat a causa principalment dels cristians a Occident i dels mongols a Àsia. Apareixen nous imperis de vida efímera (els almoràvits i els almohades a Àfrica).

Període dels grans imperis (segles XV-XVI)[modifica | modifica el codi]

Es formen els tres grans imperis que defineixen l'islam modern:

Trets generals de l'art islàmic[modifica | modifica el codi]

  • Els musulmans eren tolerants amb les altres religions, i assimilaren aspectes de la religió jueva i cristiana. Això donà lloc a un art eclèctic que assimilà les aportacions hel·lenístiques, romanes, bizantines, sirianes i perses.
  • L'arquitectura és la manifestació artística més important que integra les altres arts. Com que la tradició musulmana rebutja les representacions d'imatges humanes en un context religiós, la pintura i l'escultura a la manera occidental són escasses, en canvi, es desenvolupen força les decoracions murals abstractes, pintades, en mosaic o en ceràmica vidriada.
  • La mesquita és l'edifici emblemàtic de l'art de l'islam. Però també tenen importància alguns edificis civils, especialment els palaus, ja que, en gran mesura, l'art es posa al servei d'un estat teocràtic en què el poder civil i el religiós es barregen.
  • Finalment, com a element bàsic de l'art islàmic, cal destacar l'interès pels espais interiors més que no pas pel caire monumental

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Arquitectura islàmica

Els materials més utilitzats són el maó i la pedra juntament amb maçoneria, guix i, a les cobertes, fusta.

En els revestiments murals són freqüents la ceràmica vidrada, mosaic, plaques de marbre o pedres decorades.

Com a elements de suport trobem pilars i columnes (de vegades se superposen els dos sistemes com a la Mesquita de Còrdova). Els capitells són molt variats: clàssics (reutilitzats) i també vegetals, cúbics, mocarabs i calats.

Utilitzaven estructures adovellades com l'arc i la volta. També feien servir amb profusió l'arc de mig punt, l'arc de ferradura i l'arc de ferradura apuntat. Amb caràcter decoratiu s'utilitzen molt els lobulats, els mixtilinis i els entrecreuats.

Per a ressaltar el caràcter decoratiu de l'arc feien servir recursos com l'alternança de colors en les dovelles i l'emmarcament de l'arc per un arrabà.

Les cobertes són generalment de fusta amb cassetons, també freqüentment es fa servir la volta de creueria.

Quant al plantejament general dels edificis aquests són generalment de poca alçada i de formes senzilles. Gran importància tindran els jardins i els jocs d'aigua.

Els elements decoratius són potser l'aportació més original de l'arquitectura islàmica. Es tendeix a l'abstracció, a la representació rítmica dels motius i a la decoració minuciosa que omple grans superfícies: horror vacui. La prohibició de representar persones i animals en els edificis religiosos té molt a veure amb aquesta decoració.

Cinc motius principals[modifica | modifica el codi]

  • Decoració epigràfica: recorda als fidels els missatges religiosos. A més el caràcter estilitzat de l'escriptura àrab li permet adaptar-se a les superfícies arquitectòniques.
  • L'ataúric: decoració amb base de formes vegetals com la fulla d'acant coríntia.
  • Arabesc: entrellaçat de línies i figures geomètriques. Per extensió, s'anomena arabesc a la decoració àrab característica.
  • Mocàrab: element decoratiu de guix o fusta format per petits prismes juxtaposats i superposats verticalment com estalactites que adorna la part interior de la cúpula, l'arc i les voltes. També s'utilitzà als capitells.
  • Els panys de sebka: xarxa de rombes formada per sèries d'arcs superposades.

A més, és freqüent l'ús d'elements constructius com les superposicions d'arcs, amb funció merament decorativa.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: l'art islàmic

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • O'KANE, Bernard. Tesoros del Islam: maravillas artísticas del mundo musulmán. Blume, 2008. 224 p. ISBN 978-84-8076-767-5.