Arthur Honegger

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaArthur Honegger

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(de) Oscar-Arthur Honegger Modifica el valor a Wikidata
10 març 1892 Modifica el valor a Wikidata
Le Havre (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 novembre 1955 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri Saint-Vincent, 8 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatoire de Paris
Escola Superior de les Arts de Zuric Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor clàssic, compositor de bandes sonores, pedagog musical, musicòleg, compositor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1912 Modifica el valor a Wikidata –
OcupadorConservatoire de Paris
École Normale de Musique de Paris Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera, simfonia i sardana Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsCharles-Marie Widor i Vincent d'Indy Modifica el valor a Wikidata
AlumnesMarius Constant, Yves Ramette, Bohuslav Martinů i Ginette Martenot Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVioloncel Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeAndrée Vaurabourg Modifica el valor a Wikidata
ParellaClaire Croiza Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Lloc webarthur-honegger.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0006131 Allocine: 37019 Allmovie: p94772 TMDB.org: 29725
Spotify: 0QDRLNPr0wXKeR5ThXZAUp Musicbrainz: 7bcfc64a-ce4a-4065-947c-d037bca1e230 Lieder.net: 4458Songkick: 119585 Discogs: 361807 IMSLP: Category:Honegger,_Arthur Allmusic: mn0001203141 Find a Grave: 8640946 Modifica el valor a Wikidata

Arthur Honegger (Le Havre, 10 de març de 1892 - París, 27 de novembre de 1955) fou un compositor franco-suís.

Compositor suís actiu a França on va formar part del Grup dels Sis, dels quals, Honegger va ser el simfonista per excel·lència.[1] Autor de cinc simfonies, música orquestral i de cambra, així com dels oratoris Le Roi David (1921) o Jeanne d'Arc au bûcher (1938). Tot i haver nascut a França i passar part de la seva vida a París va conservar sempre la nacionalitat suïssa.

Arthur Honegger no era ni francès ni germànic, però la seva música prové gairebé igualment de les tradicions musicals de tots dos països. El seu llegat compositiu inclou nou obres dramàtiques importants, cinc simfonies i una contribució significativa als repertoris de música de cambra, així com una gran quantitat de partitures per a ballet i cinema.[2]

Biografia[modifica]

Nascut com Oscar-Arthur Honegger (mai no va usar el seu primer nom), va ser el primer fill de Julie Ulrich (1859-1922) i Arthur Honegger. Els pares eren de Zúric, però Arthur va néixer a Le Havre, on el seu pare treballava com a importador de cafè per compte propi.[3] Va créixer allà i va rebre lliçons de música a una edat primerenca, va aprendre a tocar el violí i va començar a compondre quan era adolescent.

A l'entorn familiar de Le Havre, va estudiar les sonates per a piano de Beethoven amb la seva mare, va rebre lliçons d'harmonia de l'organista Robert-Charles Martin i va escoltar diverses cantates de Bach a l'església protestant local.[2] El 1909 es traslladà a Zúric on va passar dos anys al Conservatori sota la supervisió de Friedrich Hegar, que havia sigut amic personal de Brahms. Allà va descobrir la música de Strauss, Wagner i Reger. Reger, que era pràcticament desconegut a França en aquell moment, va resultar la influència més important.[2] En acabar va anar a la capital francesa per a estudiar al Conservatori de París amb Charles-Marie Widor i Vincent d'Indy.[1] Durant la dècada de 1910 va seguir amb els estudis, abans d'escriure el ballet Le dit des jeux du monde en 1918, considerada com la seva primera obra característica.

Entre la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, Honegger va ser un compositor prolífic. Va compondre la música per a la pel·lícula èpica Napoléon d'Abel Gance (1927). Una de les seves òperes, Jeanne d'Arc au bûcher (1938), és considerada com el seu treball més refinat. A més de les òperes que va escriure en solitari, va col·laborar amb Jacques Ibert en la composició de l'òpera L'Aiglon (1937) així com en la composició de l'opereta La famille Cardinal. Durant aquest període va escriure també Danse de la Chèvre (1921), una peça per a sol de flauta; dedicada a René Le Roy, una peça vivaç i juvenil.

A París, a principis de la dècada de 1930, va freqüentar el saló de la compositora holandesa Rosy Wertheim, on va conèixer els compositors Elsa Barraine, Jacques Ibert, Olivier Messiaen i Darius Milhaud, entre d'altres. El 1926 va ser jurat als Dies Mundials de la Música de la Societat Internacional de Música Contemporània (ISCM World Music Days) a Zuric.[4][5] Honegger va estar sempre en contacte amb Suïssa, però amb l'esclat de la guerra i la invasió nazi, es va trobar atrapat a París. Es va unir a la Resistència francesa encara que mai va tenir excessius problemes amb els nazis, que van permetre-li continuar treballant sense massa interferències. No obstant això, la guerra va ser un dur colp per al compositor. Tot i això, des de l'esclat de la guerra fins al moment de la seua mort va escriure les últimes quatre simfonies (de la segona a la cinquena), que són les més interpretades. La segona simfonia és una obra confessional amb un tarannà melancòlic i opressiu. El moviment final, amb un magnífic final coral, dissol aquest estat d'ànim i construeix ponts: a l'esperança de pau i al gran model Bach.

Des de 1946 va ser membre de l'Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique (Classe de Belles-Arts).[6] Es va convertir en membre honorari de la Societat Internacional per la Música Contemporània (ISCM) el 1950.[7] El 1952 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de l'Institut de França com a membre extern. El 1955, l'any de la seva mort, va ser elegit membre honorari de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres.[8]

Arthur Honegger va morir en sa casa, víctima d'un atac al cor, el novembre de 1955 i va ser soterrat en el Cementeri Saint-Vicent del barri parisenc de Montmartre.

Encara que va ser un membre del grup dels Sis, els seus treballs no comparteixen la simplicitat dels d'altres membres del grup. Lluny de reaccionar contra el Romanticisme de Richard Wagner i Richard Strauss, com els col·legues dels Sis, els treballs de maduresa de Honegger demostren una clara influència d'aquests autors. A pesar de la diferència d'estils, el seu company en Els Sis Darius Milhaud va ser un dels seus millors amics. Milhaud va dedicar un dels seus quintets de corda a la memòria de Honegger. Francis Poulenc, membre també dels Sis, dedicà la seva última obra Sonata per a clarinet i piano a Arthur Honegger, composta un any abans de la seva mort el 1963.

La seua obra més interpretada és la composició per a orquestra Pacific 231, que imita el so d'una locomotora de vapor. Des d'infant, Honegger va ser un entusiasta dels trens i una vegada va declarar: "Sempre he estimat les locomotores d'una manera passional. Per a mi, són éssers vius que estimo, igual que altres estimen les dones o els cavalls".

Obres principals[modifica]

Música orquestral[modifica]

Simfonies[modifica]

1930: Simfonia núm. 1
1941: Simfonia núm. 2, per orquestra de corda i trompeta ad libitum
1946: Simfonia núm. 3, Litúrgica
1946: Simfonia núm. 4, Deliciae basiliensis
1950: Simfonia núm. 5, Di tre re

Moviments simfònics[modifica]

1923: Moviment Simfònic núm. 1, Pacific 231
1928: Moviment Simfònic núm. 2, Rugby
1933: Moviment Simfònic núm. 3

Concerts[modifica]

1924: Concertino per a piano i orquestra
1929: Concerto da camera, per a flauta, corn anglès i orquestra de corda
1948: Concert per a violoncel

Altres[modifica]

1917: Preludi per a Aglavaine i Sélysette
1917: Le Chant de Nigamon
1920 : Pastorale d'été
1921: Horace victorieux, Simfonia mim inspirada en la llegenda del combat dels Horacis i Curiacis
1923: Prélude pour La Tempête, per a l'obra homònima de Shakespeare
1923: Chant de joie
1936: Nocturne
1938: Allegretto
1942: Le Grand Barrage
1951: Monopartita
1951: Suite archaïque
1951: Toccata sur un thème de Campra
????: Chevauchée
????: Pathétique
????: Sérénade à Angélique

Música de cambra[modifica]

Quartets de corda[modifica]

1917: Quartet de corda núm. 1 en Do mineur
1935: Quartet de corda núm. 2 en Re
1937: Quartet de corda núm. 3 en Mi

Sonates i sonatines[modifica]

1912: Sonata per a violí i piano en re menor (número 0)
1918: Primera Sonata per a violí i piano en Do sostingut menor
1919: Deuxième Sonata per a violí i piano en Si
1920: Sonata per a violoncel i piano en re menor
1920: Sonatina per a dos violins en sol major
1920: Sonata per a viola i piano
1922: Sonatina per a clarinet i piano en La
1932: Sonatina per a violí i violoncel en mi menor
1940: Sonata per a violí sol en re menor (estrenada a la sala Gaveau el 16 de novembre de 1948 per Christian Ferras).

Lieder[modifica]

1920: Trois Fragments extrets de Pâques à New-York, de Blaise Sandrar, per a quartet de corda i soprano
1926: Trois Chansons de La Petite Sirène

Altres[modifica]

1914: Trio en fa menor per a violí, violoncel i piano
1920: Hymne, per a conjunt de deu instruments de corda
1921: Danse de la chèvre
1934: Petite Suite per a 2 instruments i piano
1941: L'Ombre de la Ravine per a quartet de corda, flauta i arpa
1953: Romança per a flauta i piano en sol menor
La Esmeralda
La Mort de sainte Alméenne
Philippa
Sigismond

Música per a piano[modifica]

1916: Toccata et variations
1919: Trois Pièces pour piano (Prélude, Hommage à Maurice Ravel, Danse)
1920: Sarabande
1920: Sept Pièces brèves
1923: Le Cahier romand
1925: La Neige sur Rome de L'Impératrice aux Rochers
1928: Hommage à Albert Roussel
1929: Suited'après Les Trois Contrepoints
1932: Prélude, arioso, fuguette sur le nom de Bach
1937: Scenic Railway
1941: Petits Airs sur une basse célèbre
1944: Deux Esquisses
????: Petite Pièce en sol

Ballets[modifica]

1918: Le Dit des jeux du monde
1921: Horace victorieux, Simfonia mim
1922: Fantasio
1922: Skating Rink, Simfonia coreogràfica
1925: Sous-marine
1928: Orquestració de la Suite de Les Noces d'Amour et de Psyché de Johann Sebastian Bach
1928: Roses de métal
1929: Amphion, llibret de Paul Valéry
1934: Sémiramis, llibret de Paul Valéry
1937: Le Cantique des cantiques
1943: L'Appel de la montagne
La Naissance des couleurs
Le Mangeur de rêves
Chota Roustaveli
De la musique
Icare
Un Oiseau blanc s'est envolé
Vérité ? Mensonge ?
Sortilèges

Òperes[modifica]

1925: Judith, llibret de René Morax
1926: Antigone, de Jean Cocteau basada en Sòfocles
1937: L'Aiglon (en col·laboració amb Jacques Ibert)

Operetes[modifica]

1930: Les Aventures du roi Pausole
Les petites cardinales

Oratoris[modifica]

1921 : Le Roi David, llibret de René Morax, versió parisenca per a orquestra en 1923
1927 : Judith, llibret de René Morax
1931 : Cris du monde, llibret de René Bizet
1935 : Jeanne d'Arc au bûcher, llibret de Paul Claudel, versió amb el pròleg el 1941
1938 : La Danse des morts, llibret de Paul Claudel
1939 : Nicolas de Flue

Música incidental[modifica]

1921 : La Noce massacrée
1925 : L'Impératrice aux rochers
1926 : Phaedre
1929 : La Tempête, de William Shakespeare
1943 : Le Soulier de satin, llibret de Paul Claudel
1944 : Charles le téméraire
14 Juillet
800 mètres
Hamlet
L'Ombre de la ravine
L'État de siège, d'Albert Camus
La Belle de Moudon
La Construction d'une cité
La Danse macabre
La Ligne d'horizon
La Mandragore
Les Suppliantes
Liberté
On ne badine pas avec l'amour
Pour le cantique de Salomon
Prométhée
Saül
Sodome et Gomorrhe

Peces radiofòniques[modifica]

1940 : Christophe Colomb
1944 : Battements du monde
1949 : Saint François d'assise
1951 : La Rédemption de François Villon

Música cinematogràfica[modifica]

1922 : La Roue d'Abel Gance
1927 : Napoléon d'Abel Gance
1934 : L'idée, film d'animació
1936 : Mayerling
1942 : Le Journal tombe à cinq heures de Lacombe
1942 : Secrets de Blanchart
1943 : Le Capitaine Fracasse d'Abel Gance
1943 : Mermoz de Cuny
1943 : Un Seul Amour de Blanchart
1945 : Un Ami viendra ce soir de Bernard
1946 : Les Démons de l'aube d'Allégret
1946 : Un Revenant de Christian-Jacques, en la que Honegger interpreta un petit paper de compositor
1950 : Bourdelle de Lucot
1951 : Paul Claudel de Gillet
Cavalcade d'amour de Bernard
Huit Hommes dans un château de Pottier
La Boxe en France de Gasnier-Raymond
La Nativité de Marty
La Tour de Babel de Rony
Le Déserteur de Moguy
Les Antiquités de l'Asie occidentale de Membrin

Obres diverses[modifica]

Les Mille et une nuits, càntic per a soprano, tenor i quatre Ones Martenot
nombroses cançons i poemes

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Landormy, Paul; Rothwell, Fred «Arthur Honegger». The Musical Times. Musical Times Publications Ltd., vol. 70, 1039, 1929, pàg. 789–791. ISSN: 00274666. JSTOR: 914732.
  2. 2,0 2,1 2,2 Rae, Caroline «Honegger: A Centenary Reappraisal». The Musical Times. Musical Times Publications Ltd., vol. 133, 1789, 1992, pàg. 118–121. ISSN: 00274666. JSTOR: 966422.
  3. Willy Tappolet: Arthur Honegger. Atlantis, Zürich 1954, S. 13 ff.
  4. [enllaç sense format] https://iscm.org/wnmd-world-new-music-days/previous-festivals/
  5. Anton Haefeli: Die Internationale Gesellschaft für Neue Musik – Ihre Geschichte von 1922 bis zur Gegenwart. Zürich 1982, S. 484
  6. [enllaç sense format] https://academieroyale.be/fr/who-who-detail/relations/arthur-honegger//Académie royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique, abgerufen am 25. September 2023 (französisch).
  7. [enllaç sense format] https://iscm.org/about-us/honorary-members/
  8. American Academy of Arts and Letters, abgerufen am 11. März 2019./American Academy of Arts and Letters, abgerufen am 11. März 2019.

Llibres[modifica]

  • L'incantation aux fossiles, recull de les seues crítiques musicals.
  • Je suis compositeur
  • Peter Jost (Hrsg.): Arthur Honegger. Werk und Rezeption – L’œuvre et sa réception. Bern u. a. 2009, ISBN 978-3-03911-283-8.
  • Hanspeter Renggli: Arthur Honegger. In: Andreas Kotte (Hrsg.): Theaterlexikon der Schweiz. Band 2, Chronos, Zürich 2005, ISBN 3-0340-0715-9, S. 869 f.
  • Geoffrey K. Spratt: The music of Arthur Honegger. Cork University Press, Cork 1987, ISBN 0-902561-34-0.
  • Kurt von Fischer: Arthur Honegger. In: Historisches Lexikon der Schweiz.
  • Kay Weniger: Das große Personenlexikon des Films. Die Schauspieler, Regisseure, Kameraleute, Produzenten, Komponisten, Drehbuchautoren, Filmarchitekten, Ausstatter, Kostümbildner, Cutter, Tontechniker, Maskenbildner und Special Effects Designer des 20. Jahrhunderts. Band 4: H – L. Botho Höfer – Richard Lester. Schwarzkopf & Schwarzkopf, Berlin 2001, ISBN 3-89602-340-3, S. 45 f.
  • Siglind Bruhn: Das tönende Museum: Musik des 20. Jahrhunderts interpretiert Werke bildender Kunst. Waldkirch: Edition Gorz 2004. ISBN 3-938095-00-8, S. 111–146.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arthur Honegger