Articulació (música)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'articulació en música és el conjunt d'elements que defineixen les diferents maneres com es poden connectar entre elles les notes que conformen una melodia o, per extensió, entre els acords que conformen una successió d'acords, en un passatge o composició homofònic. Bàsicament, aquestes maneres difereixen en funció de tres elements:

  • l'atac de cada nota,
  • la caiguda, igualment de cada nota, i
  • el grau d'interrupció o de continuïtat del so que hi hagi entre les diferents notes.

En el seu conjunt, l'articulació té un efecte dels més importants sobre l'expressió de la música.

Tipus d'articulació[modifica | modifica el codi]

Tots els matisos i les gradacions de l'articulació es mouen entre dos extrems que responen a les denominacions de legato i staccato. El primer -ligat en italià, nom amb el qual també es coneix habitualment en català- expressa no sols una continuïtat absoluta del so entre nota i nota, sinó també que aquesta continuïtat no es veu torbada ni per un augment de la intensitat en l'atac de cada nota, ni per una disminució d'aquesta en la caiguda. Per la seva banda, el segon -que també freqüentment s'anomena picat- sí que representa una interrupció total del so entre nota i nota, sense una incidència específica ni sobre l'atac ni sobre la caiguda.

El principals tipus d’articulació són: legato, staccato, staccatissimo, martellato (o també segons la denominació francesa martelé), portato (o picat lligat), spiccato, tenuto, sforzando, i rinforzando. Cada un d'aquests tipus ve representat en la notació musical amb un símbol específic que se situa immediatament a sobre o a sota (segons que la plica de la nota sigui -respectivament- cap avall o cap amunt) de cada nota afectada per aquesta articulació.

Com en tants altres aspectes, la nomenclatura amb què s'expressa l'articulació musical està composta de termes majoritàriament italians, els més freqüents dels quals tenen la seva traducció al català.

Elements de grafia[modifica | modifica el codi]

Exemples d'articulació: staccato, staccatissimo, martellato, marcato i tenuto
Articulacions des de legato fins a staccatissimo

El legato s'expressa habitualment amb una lligadura que abraça totes les notes que han de restar unides per aquesta indicació. En altres casos, quan aquesta indicació afecta a un passatge molt llarg o a tot un moviment, es prefereix la indicació verbal legato a l'inici. En aquest cas, però no es demana una exhaustiva connexió de totes les notes que hi queden emmarcades, sinó que hom espera que siguin convenient separades pel fraseig (a més de per les arcades i les respiracions pertinents, dins d'un clima general de legato.

L'stacatto s'expressa amb punts a sobre les notes si les pliques surten cap avall, i a sota si van en sentit contrari. Unes petites línies verticals en lloc de punts representen un staccato més marcat. En general aquesta és la posició que ocupen la resta de signes que afecten a una nota individual, com es pot veure a la figura adjunta.

L'articulació en la interpretació[modifica | modifica el codi]

L'articulació és un element important tant en el procés de creació -ja sigui de composició o d'improvisació- com en el de la interpretació, ja sigui per part d'un(a) instrumentista, cantant o director(a). Des d'aquest punt de vista cal tenir en compte que, igual com succeeix amb altres elements que afecten a ambdós processos -tempo, agògica, ...-, en els estils en els quals l'intèrpret 'interpreta' la voluntat de l'autor a través d'una notació que no expressa amb exactitud absoluta els paràmetres que regulen l'articulació, hi pot haver diferències importants d'articulació entre allò imaginat per l'autor i allò interpretat. I, per tant, també entre versions diverses d'una mateixa obra.

Staccato
Spiccato
Portato
Legato

Diversos elements circumstancials que conflueixen en la interpretació o, millor, en una interpretació concreta, poden condicionar l'articulació requerida. Entre aquests destaca l'acústica del local on aquesta té lloc. En general, una major reverberació demanarà una articulació amb un grau de separació més gran entre les notes.

L'articulació en la interpretació està molt directament vinculada a la tècnica de cada instrument: la llengua en el cas dels instruments de vent, les articulacions en especial del braç i l'avantbraç en els instruments d'arc i en els de tecla; les articulacions també dels dits en aquests darrers i en els de corda polsada, etc. L'execució correcta de les diferents articulacions i la seva adequada inserció dins del discurs musical acostumen a ser una part important en el procés d'aprenentatge de tots els instruments.

Tot i que l'execució de cada articulació no pot ser mesurada ni determinada de manera matemàtica, a la taula adjunta hi ha una possible aproximació a les interrupcions que representen entre un so i el següent algunes de les articulacions habituals.

Elements històrics[modifica | modifica el codi]

Allò que podem saber de l'articulació en els períodes històrics previs a la invenció de l'enregistrament i la reproducció del so queda circumscrit al que es pugui derivar de l'estudi dels tractats teòrics i al que l'època ha deixat anotat en les partitures. Atès que la notació ha anat essent cada vegada més explícita per expressar la voluntat del compositor, cada vegada s'ha disposat d'una notació que ha expressat amb més fidelitat l'articulació de demanava l'autor. En tot cas, res no pot fer suposar que en les èpoques en què aquest extrem no quedava recollit per escrit, no es fos sensible a l'articulació.

Les primeres mostres de notació referida a l'articulació sobre les partitures comencen al segle XV i van augmentant en varietat, exactitud, matisos i profusió fins al segle XX.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Articulació (música)


  • Gran Enciclopèdia de la Música
  • Cooper, Helen (1985). Basic Guide to How to Read Music. ISBN 0-399-51122-9.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Llista de termes italians en música