Arturo Gaya Iglesias

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum.
Si us plau, reescriviu l'article de manera que el redactat sigui enciclopèdic. Vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil i Viquipèdia:Allò que la Viquipèdia no és.
Infotaula de personaArturo Gaya Iglesias

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 setembre 1956 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Tortosa (Baix Ebre) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, escriptor, músic, cantant, professor Modifica el valor a Wikidata

Arturo Gaya Iglesias (Tortosa, 3 de setembre de 1956) és un músic, cantautor, periodista[1] i professor de cant popular.

Biografia[modifica]

L'any 1977 va crear el duet La Cucafera, guanyador del concurs Cançó 83 en la darrera època històrica del moviment de la Nova Cançó Catalana.[2] En els anys següents se succeeixen els projectes musicals Vapor Anita, La Baldufeta, Lontainers [3] i Delirios.[4] Des del 1992 forma part del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries [5] amb els quals dona a conèixer la catalanitat de la jota. Amb ells ha obtingut el Premi Nacional de Cultura 2015 [6] i el Premi Joan Amades 2013 de Cultura Popular, entre altres.[7]

El 2011 inicia un treball de divulgació de la figura i l'obra d'Ovidi Montllor[8] i posa música a versos dels poetes Enric Casasses [9]amb el disc i espectacle "Sense Pistola" (Bes Nagana)[10] i de Salvador Espriu, amb el disc "Espriu. Amb música ho escoltaries potser millor". [11] L'any 2014 inicia el projecte d'adaptació de les cançons del cantant estatunidenc Pete Seeger,[12] impulsant el seu centenari celebrat a tot Catalunya durant el 2019.[13]

Des del 2017 col·labora amb la companyia de titelles 'Matito' d'Arnau Colom, amb l'espectacle 'Matito i la grandíssima roda de fira' en el qual n'és cantant i autor de la música.[14]

En l'àmbit docent, és el creador de l'assignatura de Cant Popular a Catalunya[15] i mestre de Folklore per l'AMTP.[16] L'any 2006 va pronunciar la lliçó inaugural a la Universitat Rovira i Virgili[17] on també ha participat en activitats formatives de postgrau. L'any 2012 participa en la creació de l'Aula de Músiques de la Terra (Centre d'Interpretació de la Jota a les Terres de l'Ebre.[18]

Entre la seua obra escrita, hi ha els llibres L'Ebre. 50 raons per estimar-lo[19], L'Ebre, un riu que fa pujada,[20] Lo Carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, [21] la narració curta Lo bou de l'illa i el retorn a Creta,[22] i cinc llibres de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries dels quals n'és coautor. Les Trobades de les Egipcíaques van publicar el 2013 la seua comunicació «La influència de la cultura àrab en la música tradicional catalana» pronunciada a la sala d'actes de la Residència d'Investigadors del Csic de Barcelona.[23]

Discografia[modifica]

En solitari[modifica]

  • La Cucafera. Belter. Barcelona 1983.
  • No sé si vull ser gran. Lontainers. Discmedi. Barcelona 1986.[24]
  • 2000 i espera’t!. Discmedi-Blau. Barcelona 1987.[25]
  • Un cierto desencanto entusiasmado. Delirios. Justine records. Barcelona 1988.[26]
  • Gràcies, Ovidi. Discmedi. Barcelona 2011.[27]
  • Sense pistola. Sobre versos d'Enric Casasses. Arturo Gaya, Laia Oliveras, Kike Pellicer i Paco Prieto. Discmedi. Barcelona 2015.[28]
  • El poder de la cançó. Tren Seeger. Discmedi. Barcelona 2020.[29]
  • Bonaire 12. Amb arranjaments de Sergi Trenzano. Discmedi. Barcelona 2021.[30]

Col·laboracions en altres treballs[modifica]

  • La Bepa. Musiquetes per a la bressola. Propaganda pel Fet!. Barcelona 2008.
  • Baralla de dos cecs captaires. Amb música ho escoltaries potser Millor (Disc del centenari de Salvador Espriu) Picap. Barcelona 2013.
  • El rossinyol. Fok.[31] Kepa Junkera. Satélite K. Barcelona 2017.

Amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries[modifica]

  • Es cantava i es canta. Tram. Barcelona 1994.
  • Si no fos. Tram. Barcelona 1996.
  • Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (llibre i CD). Columna Tresmall, 1998.
  • Mira bé el que et dic!. GMI Discmedi. Barcelona, 1999.
  • Vinguen quan vulguen!. Discmedi Blau. Barcelona, 2001.
  • Lo misteri de Nadal. Discmedi Blau. Barcelona, 2002.
  • No es pot viure!. Discmedi. Barcelona, 2004.
  • Oco!. Discmedi. Barcelona, 2008.
  • La batalla de la memòria. BSO. Discmedi. Barcelona, 2009.
  • La Taverna di Enrico. CD+DVD+llibre. Cossetània/Discmedi. Valls-Barcelona, 2011.
  • La barraca. Quicos i Pep Gimeno Botifarra. Discmedi. Barcelona, 2011.
  • 20 anys. Discmedi. Barcelona, 2013.
  • No tinc diners. Discmedi. Barcelona, 2017.
  • Viatge a Buda. Discmedi. Barcelona 2019

Obra escrita[modifica]

  • El brogit de l'Ebre. (Diversos autors). Lo bou de l'illa i el retorn a Creta. Cossetània 2003.
  • Lo Carrilet de la Cava i les Cançons de Josep Bo. (Arturo Gaya / Gemma Bo / Elena Fabra). Cossetània 2009.[32]
  • La Taverna di Enrico. (Arturo Gaya / Enric Pedret / Jordi Fusté / Josep Lanau). Cossetània 2011.[33]
  • La nostra jota. (Arturo Gaya / Martí Poy). Cijte 2014.[34]
  • L'Ebre, un riu que fa pujada. (Arturo Gaya) Barcelona. Angle editorial. 2015.[35]
  • Lo Cançoner. (Arturo Gaya / Enric Pedret / Jordi Fusté / Josep Lanau). Cossetània 2018.[36]
  • Els Cants de les plantes (Taller de Cant Popular de Mas de Barberans). Cossetània 2019.[37]
  • L'Ebre. 50 raons per estimarlo (Arturo Gaya / Maria elena Maureso.[19]

Referències[modifica]

  1. ↑ Jurado, Miquel «"La reivindicació carregada d'humor és més precisa i eficaç". Del periodisme escrit al cantat.». El País, 24-07-2008.
  2. ↑ Pujadó, Miquel. Diccionari de la Cançó. D'Els Setze Jutges al Rock Català.. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000, p. Pàg 122.. ISBN 84-412-0467-5. 
  3. ↑ «No sé si vull ser gran». Discmedi Blau, 1986. [Consulta: 15 maig 2016].
  4. ↑ «Un cierto desencanto entusiasmado». Justine records, 1988. [Consulta: 15 juny 2016].
  5. ↑ Duñó, Borja «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries celebren vint anys amb un concert rodó». Ara, 25-09-2013.
  6. ↑ Pallàs, Marina «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, premi nacional de cultura.». Diari de Tarragona, 26-03-2015. Arxivat de l'original el 2015-07-06 [Consulta: 15 maig 2016]. Arxivat 2015-07-06 a Wayback Machine.
  7. ↑ «Premi Joan Amades 2013. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries». Associació Cultural Joan Amades, 2013. Arxivat de l'original el 2016-09-06. [Consulta: 15 juny 2013].
  8. ↑ «Gràcies, Ovidi». Núvol: el digital de cultura, 25-03-2012. [Consulta: 1r febrer 2015].
  9. ↑ Farré, Martí «Enric Casasses: el poeta del punk.». Enderrock, Desembre 2015. Núm. 243., pàg. 61-66.
  10. ↑ «Arturo Gaya posa veu als poemes d'Enric Casasses». La Veu de l'Ebre, 11-03-2016, p.45.
  11. ↑ «Sinera es fa música». El Punt Avui, 10-07-2013. [Consulta: 5 maig 2016].
  12. ↑ «Un món sense Pete Seeger». Enderrock, 29-01-2014. [Consulta: 13 maig 2016].
  13. ↑ Bianciotto, Jordi. «CRÒNICA | Tren Seeger, cançons per sempre a l'Auditori, per Jordi Bianciotto», 17-03-2019. [Consulta: 17 octubre 2019].
  14. ↑ «Matito i la Grandíssima Roda de Fira.». [Consulta: 17 octubre 2019].
  15. ↑ González Collantes, Carla. Una llengua musicada. Documenta Balear, 2008, p. 123-131. ISBN 978-84-96841-82-6. 
  16. ↑ «Els estudis de música tradicional s'integren per primera vegada a les escoles de música». Generalitat de Catalunya, 16-10-2012. [Consulta: 15 maig 2016].[Enllaç no actiu]
  17. ↑ Gaya, Arturo «Una jota per les Terres de l'Ebre». La Veu de l'Ebre, 24-11-2006, pàg. Pàg.73.
  18. ↑ «Centre d'Interpretació de la Jota a les Terres de l'Ebre. Casa de la Jota.». Cijte, 2012. Arxivat de l'original el 2017-05-25. [Consulta: 15 maig 2016].
  19. ↑ 19,0 19,1 «L'Ebre: 50 raons per estimar-lo». [Consulta: 27 desembre 2021].
  20. ↑ Gaya Iglesias, Arturo. L'Ebre, un riu que fa pujada: de viatges, racons, històries i llegendes. Barcelona: Angle Editorial, 2015, p. 153 p.. ISBN 9788416139705. 
  21. ↑ Gaya, Arturo. Lo Carrilet de la Cava i les cnçons de Josep Bo. Cossetània, 2009. 
  22. ↑ «Lo bou de l'illa i el retorn a Creta». A: El Brogit de l'Ebre. Cossetània, 2003. ISBN 84-96035-30-1. 
  23. ↑ «L'empremta de l'Islam a Catalunya». Fempatrimoni. Arxivat de l'original el 2018-11-11. [Consulta: 19 maig 2016].
  24. ↑ «No sé si vull ser gran / Lontainers». Viasona. [Consulta: 17 maig 2016].
  25. ↑ «2000 i espera't». WorldCat. [Consulta: 17 maig 2016].
  26. ↑ «Un cierto desencanto entusiasmado». WorldCat. [Consulta: 17 maig 2016].
  27. ↑ «Discmedi». [Consulta: 17 octubre 2019].
  28. ↑ «Sense pistola (sobre poemes d'Enric Casasses) GAYA-OLIVERAS-PRIETO-PELLICER». Discmedi.com, 2015. [Consulta: 18 maig 2016].
  29. ↑ Enderrock.cat. «Tren Seeger: «La cançó, tal com la feia Seeger, serveix per fer un món millor» | Enderrock.cat». [Consulta: 10 maig 2020].
  30. ↑ «Arturo Gaya - Bonaire 12». Enderrock. [Consulta: 13 juliol 2021].
  31. ↑ «EDR : Kepa Junkera: «La cultura dels Països Catalans té un poder increïble i és molt exportable»». [Consulta: 22 gener 2020].
  32. ↑ «Lo Carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo». Cossetània, 2010. [Consulta: 17 maig 2016].
  33. ↑ «La Taverna di Enrico». Cossetània, 2011. [Consulta: 17 maig 2016].
  34. ↑ «La nostra jota: la jota a Catalunya». Universitat Autònoma de Barcelona, 2014. [Consulta: 17 maig 2016].
  35. ↑ «L'Ebre, un riu que fa pujada.». Angle editorial, 2015. [Consulta: 17 maig 2016].
  36. ↑ «Lo Cançoner». [Consulta: 17 octubre 2019].
  37. ↑ «Els cants de les plantes». [Consulta: 17 octubre 2019].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arturo_Gaya_Iglesias&oldid=32500141»