Arxiu cinematogràfic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un arxiu de cinema, filmoteca, cinemateca, arxiu cinematogràfic és, segons la Fédération Internationale des Archives du Film [1] una institució autònoma, sense finalitat lucrativa, amb vocació pública i de caràcter nacional, que té com a principal objectiu la col·lecció, la conservació i la catalogació del les obres cinematogràfiques i de qualsevol documentació que es refereixi a elles. Es considera que els arxius cinematogràfics han de donar prioritat a la producció nacional, a la salvaguarda i conservació d'aquest patrimoni, i a la seva difusió.[2]

Taula de continguts

Història [modifica]

Bobines de pel·lícula del fons de la Cinemateca Portuguesa

Als anys trenta varen néixer els primers arxius de cinema. El primer va aparèixer a Estocolm, en 1933, el van seguir el de Berlín (1934), Londres, Milà i Nova York (1935), a França la Cinémathèque Française en 1936 i a Brussel·les la Cinémathèque de Belgique en 1938. En aquest mateix any, es va fundar a França la Fédération International des Archives du Film (FIAF) amb el propòsit d'aglutinar esforços per a la preservació del patrimoni cinematogràfic. En el seu llançament, la FIAF consistia en només quatre membres, avui en dia, inclou més de 120 organismes afiliats de més de 60 països.

Fins a la Segona Guerra Mundial, la tendència entre els arxius va ser l'ampliació de les col·leccions i la salvaguarda de pel·lícules. Malauradament la guerra va aïllar Europa del món durant quatre anys, i la FIAF es va dividir en dos parts, la de Nova York i la de Londres. Durant aquest període només es va crear al 1943 l'Archives suisses du Film.

A partir de 1946, gràcies a la nova conjuntura internacional, es produí una nova expansió de les estructures d'arxiu i una revitalització de la FIAF, que va promoure xarxes entre els arxius, a més d'oferir ajuda i assessorament, organització de congressos, cursos i publicacions. En aquest moment i durant els anys cinquanta, es va fixar la idea de la identitat cultural d'aquests arxius.

A la dècada de 1960 va aparèixer una nova generació d'arxivers amb una concepció que defenia el vincle vital entre els arxius cinematogràfics i la historiografia. Les discussions llavors se centraven en les dificultats entre servir un propòsit públic i la preservació dels fons d'arxiu sent una característica clau en el treball diari dels arxius cinematogràfics d'avui.

A partir dels 70 es van resoldre aquests conflictes, trobant un equilibri entre les responsabilitats encara molt variades dels arxius. En les dècades posteriors i fins a l'actualitat, va començar una ràpida expansió i consolidació de l'activitat arxivística cinematogràfica, la quantitat d'arxius va anar augmentant i es va desenvolupar una forta especialització entre ells.[3]

Principals arxius de cinema de caire internacional [modifica]

Entre els arxius de cinema públics i de caràcter estatal destaquen:

Entre els arxius privats destaquen els següents:

Arxius de cinema a Espanya [modifica]

A Espanya el tema de la preservació del Patrimoni Audiovisual va tenir una entrada més tardana que la resta de països pioners i va arribar de la mà de la Filmoteca Nacional, actualment anomenada Filmoteca Española. Aquest arxiu va néixer el 22 de març de 1953 en un marc de decisió estatal i en 1956 es va incorporar a la FIAF. El Reial Decret 7/1997 del 10 de gener li ha reconegut les seves funcions i ha aprovat el projecte de creació de la futura seu del Centre de Conservació i restauració de la Filmoteca Espanyola.

Amb la creació dels Governs autonòmics van anar apareixent de forma gradual diverses filmoteques. Per ordre d'aparició hi ha la Filmoteca Vasca/ Euskadiko Filmotegia (1978), la Filmoteca de Zaragoza(1981), la Filmoteca de Catalunya(1982)[5] Filmoteca Canaria](1984), la Filmoteca de Murcia(1984), la Filmoteca Valenciana(1985), la Filmoteca de Andalucía (1989), el (CGAI) Centre Galego de Artes da Imaxe (1991), Filmoteca de Castilla y León (1991), la Filmoteca Asturiana (1996), la Filmoteca de Cantabria (2001) i finalment la Filmoteca de Extremadura (2003). La naturalesa d'aquestes, tot i que coincideix en la preservació del patrimoni audiovisual, difereix en detalls d'ordre jurídic, ja que algunes com per exemple la Filmoteca de Zaragoza no són en espècies sinó provincial o altres com la Filmoteca Vasca van tenir el seu origen en una associació privada.[6]

Filmoteca de Catalunya [modifica]

Article principal: Filmoteca de Catalunya

La Filmoteca de Catalunya es va crear el 1982 arran del traspàs de la delegació de la Filmoteca Espanyola radicada a Barcelona al Govern català. No té una seu única des de la seva fundació, actualment, trobem al cinema Aquitània, a l'avinguda de Sarrià, la sala de projecció, les oficines estan al Portal de Santa Madrona, i l'arxiu fílmic, a l'edifici de La Campana, a la Gran Via.[7]

Les seves funcions son:

  • Recuperar, conservar, preservar, restaurar i catalogar el patrimoni cinematogràfic de Catalunya.
  • Difondre el patrimoni cinematogràfic i fomentar el coneixement de la cultura cinematogràfica en general.

Es composa de:

  • Arxiu: les seves funcions són recuperar, preservar, catalogar i restaurar les pel·lícules que constitueixen el fons fílmic.
  • Difusió: les seves funcions són programar la sala de projeccions de Barcelona, organitzar taules rodones, cursos, seminaris i altres activitats pedagògiques, i l'edició de llibres i publicacions.
  • Documentació: les seves funcions són preservar, catalogar i, eventualment, restaurar el fons documental que la Filmoteca gestiona a través de la Biblioteca de Cinema.

Filmoteca Valenciana [modifica]

La Filmoteca Valenciana creada en 1985, va integrar-se dins l'Institut Valencià de Cinematografia en 1998 arran de la llei 5/1998, del 18 de juny.

Referències [modifica]

  1. ↑ Fédération Internationale des Archives du Film (FIAF)
  2. ↑ La UNESCO exposa aquests principis a la seva Recommandation pour la sauvegarde et la conservation des images en mouvement de 27 d'octubre de 1980
  3. ↑ . BORDE, Raymond.(1991) Los archivos cinematográficos. Trad. de Ana Montero Bosch. Valencia: Generalitat Valenciana, Filmoteca, 1991. Pag. 79-145
  4. ↑ National Film Archive del British Film Institute
  5. ↑ [enllaç sense format] http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.a4f77028ba1bb304b4740d63b0c0e1a0/?vgnextoid=2c342950b347a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2c342950b347a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD , la [http://www.gobiernodecanarias.org/cultura/actividades/filmotecac/
  6. ↑ . MONASTERIO, José Enrique. investigación, conservación, restauración, documentación y difusión aplicadas al cine. recomendaciones internacionales y legislación nacional y autonómica [Consulta: 20 de novembre de 2008]
  7. ↑ Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. La Filmoteca de Catalunya. [Consulta: 20 de novembre de 2008]

Bibliografia [modifica]

  • ALBERCH, Ramon; FREIXAS, Pere; MASSANAS, Emili. L'arxiu d'imatges: proposta de classificació i conservació. 1a ed., 1a reimp. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1991. 30 p.
  • BALLHAUSEN, Thomas; “On the History and Function of Film Archives”. European Film Gataway. [Consulta: 1 de desembre de 2009]
  • BORDE, Raymond.(1991) Los archivos cinematográficos. Trad. de Ana Montero Bosch. Valencia: Generalitat Valenciana, Filmoteca, 1991. Pag. 79-145
  • SORIA, Florentino.(2005) Los primeros treinta años: una larga carrera de obstáculos. Filmoteca Española. Cincuenta años de historia (1953-2003). Madrid: Filmoteca Española Pàg. 21-25

Enllaços externs [modifica]

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arxiu_cinematogràfic&oldid=11826534»