Assaig sobre l'enteniment humà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Assaig sobre l'enteniment humà és el títol de l'obra més important del filòsof John Locke i un dels textos claus de l'empirisme. Publicat en 1689 i dividit en quatre, es considera un dels assajos més influents del pensament occidental modern i de gran influència sobre David Hume.

Llibre I[modifica | modifica el codi]

Locke nega que existeixin idees innates, com creuen alguns defensors del racionalisme. Per contra, defensa que l'home neix amb la ment en blanc i que és l'experiència la que forneix d'idees el cervell: els sentits perceben quelcom en el món que dóna origen a la idea. Una prova que les idees no poden ser innates és que no hi ha cap concepte acceptat universalment, com passaria si estigués lligat a la pròpia espècie humana. Si estiguessin impreses a la memòria, les idees es podrien simplement recordar com declara Plató amb la seva teoria de la reminisciència. Locke hi oposa l'exemple d'un cec de naixement: no pot recordar cap color perquè no els ha vist mai, no posseeix aquesta idea.

Tampoc no existeixen universals morals, ja que hi ha gent capaç de cometre la més gran injústicia o causar mal als altres. Dins aquest grup, nega els arguments de Descartes per demostrar l'existència de Déu, perquè afirma que el politeisme prova que la idea d'un déu únic i perfecte és cultural i no evident.

Llibre II[modifica | modifica el codi]

Les idees es poden dividir en dos grups: les de sensació, obtingudes directament de l'experiència, i les de reflexió, que provenen del pensament a partir de les primeres. Hi ha lleis que permeten relacionar diverses idees simples per tal de generar una idea de reflexió o composta, aquestes lleis segueixen els preceptes de la lògica.

Llibre III[modifica | modifica el codi]

Reprenent la polèmica medieval sobre el nominalisme, afirma que les paraules serveixen per comunicar idees i que l'ésser humà té la necessitat de tenir un llenguatge, les regles del qual aprèn amb el contacte amb altres. La paraula, però, no equival a la idea sinó que serveix únicament per transmetre-la, i això sempre que els dos interlocutors comparteixin mínimament un acord sobre el significat d'aquell terme, ja que poden referir-se a coses diferents o amb diferents graus de coneixement. Determinats usos de les paraules per part dels presumptes experts, com textos legals o religiosos, no ajuden a comunicar el mateix, ja que senten la base que és possible referir-se a coses diferents amb un mateix signe.

Llibre IV[modifica | modifica el codi]

El coneixement és l'acte d'aquirir noves idees i pot ser intuïtiu, si es copsen directament o bé demostratiu, si sorgeixen del raonament; sovint en aquest segon tipus és necessària la guia d'altres persones. El coneixement demostratiu és un acte de raó i n'exclou la fe, que sorgeix per revelació.

Això no vol dir que hi hagi contradicció entre raó i fe, perquè poden arribar a la mateixa conclusió, a una veritat. Hi ha conceptes que estan per sobre de la capacitat de la raó, com el de Déu, que poden ser tractats únicament per la fe. Per contra, si una veritat revelada entra en contradicció amb el coneixement, especialment l'intuïtiu, ha de ser abandonada com a falsa.

Finalment divideix les ciències en tres: la filosofia natural, que s'ha d'ocupar dels cossos i de les idees; l'ètica, que ha de buscar la manera d'obrar correctament per assolir la felicitat i la lògica, que analitza les paraules.