Assaigs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Portada de l'edició parisenca dels Assaigs

Assaigs (en francès: Essais) és el títol d'una col·lecció de 107 assaigs escrits per Michel de Montaigne entre el 1572 fins a la seva mort el 1592. L'obra, que va ser pionera i va donar nom al gènere assagístic, versa sobre temes variats des d'un punt de vista subjectiu i personal sense seguir un ordre preestablert. És considerada com l'obra culminant de l'humanisme francès.

Els llibres I i II dels Assaigs es van publicar per primer cop a Bordeus el 1580, als quals va afegir un tercer llibre per l'edició parisenca de 1588. En els següents anys va seguir contribuint als Assaigs amb una feina que no veuria la llum fins a l'edició pòstuma de 1595.

Estil[modifica | modifica el codi]

Els Assaigs estan escrits de forma aparentment desordenada: canvia contínuament de tema i passa d'una idea a una altra en imitació del mateix pensament humà, donant al llibre un to de conversa.[1] Aquest estil pot tenir origen en la manera en que el mateix Montaigne va escriure els assaigs, dictant els seus pensaments en veu alta a un secretari (n'hi hagué tres).[2] Però l'autor ho presenta voluntàriament d'aquesta forma al preferir una organització didàctica que una prosa farragosa o una filigrana poètica. Tal com el mateix Montaigne exposa al seu prefaci:

« Si hagués estat la meva intenció de cercar el favor de la gent, m'hauria embellit amb guarniments prestats. Però el meu desig aquí és ser vist tal com sóc en la forma més genuïna, fàcil i simple, sense estudis ni artificis, ja que és a mi mateix que em represento: els meus defectes han de ser vistos aquí com ho serien en la vida real. »
— Montaigne, De l'autor al lector

Montaigne se serveix de la seva habilitat retòrica per a implicar el lector, atraient la seva atenció amb una exposició sincera i planera. L'autor reïx a fer l'obra accessible introduint-t'hi anècdotes, vivències personals i alienes, històries èpiques o passatges exemplars, donant-hi un enfocament educatiu. Els Assaigs cultiven alhora el gènere literari i el didàctic.[3]

Els Assaigs també inclouen nombroses cites d'autors clàssics, en especial Plutarc i Sèneca). Les cites, tant en text com en prosa, es presenten sempre en la llengua original (sobretot llatí i grec, però també en francès i italià). Tanmateix Montaigne no presenta les màximes dels clàssics com una autoritat conclusiva, sinó per complementar les seves pròpies idees i com un element més de reflexió.

Contingut[modifica | modifica el codi]

Els assaigs tracten una gran varietat de temes sense una estructura predefinida: Montaigne passa de tractar dels caníbals (I, 31) als mandats divins (I, 32), o de les olors (I, 60) a les oracions (I, 61).

Així com són diferents en temàtica, també difereixen molt en llargària: els més curts (especialment al Llibre I) són poc més que breus apunts de lectura, mentre que d'altres són elaborades disquisicions filosòfiques d'inspiració estoica (Perquè filosofar és aprendre a morir - I, 20) o escèptica (Apologia de Ramon Sibiuda - II, 12).

Montaigne no dubta en introduir vivències personals quan tenen relació amb el tema a que fa referència l'assaig: Així parla del mal que li provoquen les pedres que tenia als ronyons, de la seva infància solitària amb el seu pare que el feia parla només en llatí, de la mort en una plaga del seu gran amic Étienne de La Boétie, o de les seves amistats amb la monarquia francesa (Enric III, Caterina de Mèdici i Enric de Navarra eren amics personals).

Els escrits de Montaigne també reflecteixen la preocupació per la política contemporània, especialment en relació a les guerres civils entre catòlics i protestants que s'estaven disputant. Alguns autors han vist en la seva descripció de la situació política una primera crítica a l'Antic Règim feudal francès, precursora dels temes principals de la Il·lustració i anticipant-se a autors com Voltaire i Diderot.[4]

Alguns dels temes més polèmics els introdueix amb un títol aparentment inofensiu: així, Costums de l'Illa de Ceos (II, 3) versa sobre la legitimitat del suïcidi, De la semblança entre fills i pares és una crítica als metges, o De les carrosses (III, 6) denuncia a les barbàries comeses pels conqueridors del Nou Món.

Edicions[modifica | modifica el codi]

Pàgina manuscrita de l'Exemplar de Bordeus

La primera edició dels Assaigs va ser publicada a Bordeus el 1580, integrada pels llibres I i II. El 1588 es va publicar a París una nova edició que incloïa també el tercer llibre, a més de corregir i ampliar els dos primers.

L'autor va continuar fent addicions i correccions a la seva obra, que anotava a mà en un exemplar de l'edició de 1588. Aquest llibre anotat, conegut com l'exemplar de Bordeus, es conserva a la biblioteca municipal de la ciutat.

Montaigne va morir el 1592, però el 1595 la seva filla adoptiva Marie de Gournay va publicar una nova versió. Aquesta edició, que va servir a partir d'aleshores com a base per a la reproducció del text, no incorporava fidelment totes les anotacions manuscrites de l'exemplar de Bordeus.

L'any 1906 Fortunat Strowski, amb la col·laboració de François Gebelin, Pierre Villey i Grace Norton, va presentar una nova edició incorporant els textos manuscrits de Bordeus, que avui es considera la versió definitiva.[5]

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

La traducció al català més antiga és de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que només va poder publicar-ne dos volums el 1930 i 1935 (que arribaven fins a l'assaig XXVII del primer llibre) abans que l'obra quedés aturada per l'esclat de la Guerra Civil Espanyola.

El 1982 es publicava el que potser sigui l'assaig més notable, l'Apologia de Ramon Sibiuda, traduïda per Jaume Casals, i el 1984 la col·lecció «Les millors obres de la literatura universal» editava el tercer llibre dels assaigs traduïts per Antoni-Lluc Ferrer.

El 1992 Vicent Alonso va publicar una selecció dels Assaigs prologada per Joan Fuster, i finalment entre entre 2006 i 2008 va publicar la primera traducció completa de l'obra en català.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Catalana: Michel de Montaigne
  2. Michel Onfray. Le christianisme hédoniste, vol. 2 de Contre-histoire de la philosophie. París : Grasset, 2006. § Une parole couchée, pàg. 211-213
  3. Enric Castelló.Punt de lectura: Un fi domèstic
  4. Biancamaria Fontana. Montaigne's Politics: Authority and Governance in the Essais.
  5. Vicent Alonso.Vicent Alonso i la traducció dels 'Assaigs' de Montaigne

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]