Assemblea de Catalunya
L'Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l'antifranquisme que agrupava l'oposició catalana política i social contra la dictadura del general Franco.[1]
Taula de continguts |
Fundació i membres [modifica]
Es va constituir el 7 de novembre de 1971 a l'església de Sant Agustí, al barri del Raval de Barcelona, per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya.[1] Ràpidament va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país: des de la dreta nacionalista demòcrata fins a alguns sectors de l'extrema esquerra, passant pels diversos corrents nacionalistes (cercle de Jordi Pujol, UDC), independentistes (PSAN, FNC), socialistes (MSC) i comunistes (PSUC), i amb la participació de destacats intel·lectuals independents i dels sectors progressistes de l'església.
S'hi van anar sumant altres organitzacions no específicament polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns, col·legis professionals, sindicats... A més a més l'Assemblea de Catalunya es va organitzar també a nivell comarcal i local constituint assemblees democràtiques,[1] fet que va permetre la participació de la ciutadania diversa compromesa amb la lluita antifranquista incorporant amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals.
Al si de l'Assemblea cada cop anaren destacant més certs intel·lectuals i professionals, entre els quals:
- Josep Benet[1]
- Jordi Carbonell, que parlà en nom de l'Assemblea durant la Diada de l'Onze de Setembre de Sant Boi, el 1976[1]
- Miquel Sellarès[1]
- Pere Portabella i Ràfols
- Felip Solé i Sabarís
- Carles Caussa
- Lluís Maria Xirinacs
- Agustí de Semir i Rovira
- Joan Colomines i Puig
- Joan Reventós i Carner
- Antoni Gutiérrez Díaz
- Rafael Ribó
- Pere Ignasi Fages i Mir
Punts programàtics [modifica]
El programa de reivindicació de l'Assemblea de Catalunya tenia els següents quatre grans eixos:[1]
- La reivindicació de llibertats socials i polítiques,
- Una amnistia per als presos polítics de la dictadura,
- El restabliment a Catalunya de l'Estatut d'Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l'autodeterminació,
- Procurar coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques de la resta de l'estat espanyol.
Accions de l'Assemblea i dissolució [modifica]
Durant la dècada dels setanta l'Assemblea de Catalunya va ser el principal marc de coordinació de la resistència social contra la dictadura i va liderar i organitzar les principals mobilitzacions populars de l'època, amb un nombre incomptable d'actuacions; entre les quals les concentracions pacífiques de Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973), que foren dissoltes per la policia.[1]
Va arribar un punt que es va veure la necessitat de crear una Assemblea d'Intel·lectuals per agrupar les personalitats individuals diverses. El 1973, precisament durant una reunió d'aquest organisme, les forces policials de la dictadura irromperen a la parròquia de Santa Maria Mitjancera i van aconseguir detenir 113 dels participants, uns famosos fets coneguts com la "Detenció dels 113".[1]
Però sobretot cal destacar les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, poc després de la mort del dictador Franco,[1] i del primer onze de setembre no clandestí aquell mateix any a Sant Boi de Llobregat amb una multitudinària manifestació. Malgrat les divisions entre els partidaris del rupturisme i de la transició pacífica, una fita important aconseguida fou la coalició Entesa dels Catalans que assolí 15 senadors a les eleccions generals espanyoles de 1977. Però segurament l'acció més important de l'Assemblea de Catalunya fou la campanya "Volem l'Estatut!" per a aquelles eleccions: Quan es constituí l'anomenada "Assemblea de Parlamentaris" que havia de redactar un nou estatut d'autonomia, els grups que havien aconseguit representació parlamentària van optar per dissoldre finalment l'Assemblea de Catalunya.[1] No obstant això alguns grups minoritaris però molt actius van mantenir l'Assemblea com una plataforma unitària des d'on defensaven una ruptura democràtica i no l'inici d'aquell procés de reforma política.[1]
Vegeu també [modifica]
- Josep Andreu i Abelló Jurista i president del Tribunal de Cassació.
- Laia Berenguer i Puget alcaldessa de Sant Feliu de Codines.
- Jordi Carbonell i de Ballester, polític i filòleg.
- Josep-Lluís Carod-Rovira president de ERC.
- Lluís Maria Xirinacs pacifista català, defensor de l'Amnistia.
- Fèlix Cucurull i Tey escriptor, historiador i polític
