Associació Internacional de Treballadors
 |
S'ha proposat fusionar aquesta pàgina amb «Primera Internacional». (vegeu la discussió) |
| Associació Internacional dels Treballadors | |
| Nom oficial | Internacia Laborista Asocio |
| Any de fundació | 1922 |
| Ideologia | Anarcosindicalista |
| Àmbit | Internacional |
| Seu central | Actualment a Oslo, Noruega |
| Secretari general | Rolf Petter Larsen |
| Web oficial | http://www.iwa-ait.org |
Taula de continguts |
La I Internacional (1864-1876) [modifica]
L'Associació Internacional de Treballadors o AIT, fou fundada el 28 de setembre de 1864 a Londres impulsada per Karl Marx amb la intenció de servir de plataforma per a la coordinació entre les associacions de treballadors dels diferents països.
L'aixecament obrer de la Comuna de París (1870), l'oposició inicial de Marx a l'aixecament, i la derrota d'aquest a mans de la contrarevolució burgesa (que suposaria la Tercera República francesa) van fer esclatar les diferències entre els marxistes i el sector anarquista liderat per (Mikhaïl Bakunin). Al Congrés de l'Haia de 1872 es produí l'escissió dels bakuninistes.[1] Poc després el Consell General de la Internacional es desplaçà cap a Nova York.[2]
L'organització es dissol el 1876 després del Congrés de Filadèlfia, celebrat al mateix any. Un any més tard, després del Congrés de Gant (1877), es dissol també l'escissió anarquista de l'AIT.
La Internacional anarcosindicalista (1922) [modifica]
Constituïda a Berlín el 1922 per diversos grups anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris que rebutjaven el neutralisme sindical de la Carta d'Amiens així com la dependència de partits polítics, tant comunistes (Internacional Sindical Roja) com a socialdemòcrates (Federació Sindical Internacional).
En efecte, la primera guerra mundial havia signat la fallida de l'internacionalisme socialdemòcrata amb la conferència de Zimmerwald,[3] on es van revelar les dissensions entre l'esquerra governamental i l'esquerra revolucionària (el socialdemòcrata Noske va fer així matar la Lliga Espartaquista alemanya, entre els que estaven Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht). La revolució russa, que havia representat una esperança per al moviment anarcosindicalista, va decebre ràpidament. Aviat els anarcosindicalistes es van adonar que no havien de esperar cap emancipació per part dels Bolxevics.
La principal novetat programàtica de l'AIT pel que fa al moviment sindical revolucionari anterior la Primera Guerra Mundial i la revolució russa, era la ruptura definitiva amb els partits polítics, que ja no podien ser considerats com a elements que formaven part del moviment obrer com donava a entendre la Carta d'Amiens, sinó que havien de ser tractats com a enemics dels treballadors.
Organitzacions poderoses amb diverses centenes de milers de membres com la FORA l'Argentina, la USI a Itàlia, CGT a Portugal, IWW a Xile o, la més coneguda, la CNT espanyola eren les principals organitzacions que constituïen l'AIT a principis del segle XX.
L'AIT també va tenir la particularitat d'agrupar a més de a organitzacions de masses, a grups de propaganda anarcosindicalistes. (Com en els anys 30, la Federació Anarquista Polonesa, membre de l'AIT).
No obstant això les seccions van ser laminades per la repressió exercida per les dictadures de tota mena (nazisme a Alemanya, feixisme a Itàlia ia Portugal, franquisme a Espanya, comunisme a Bulgària i en els països de l'est o a Cuba, dictadures militars a Amèrica llatina) perdent la puixança de les primeres dècades del segle XX. Tot i això, la mort de l'AIT, no es va produir. Va aconseguir sobreviure durant les dècades terribles de la guerra freda, negant-se a prendre partit per l'un o l'altre dels bel·ligerants. I va experimentar un petit ressorgiment després de la caiguda del mur de Berlín.
Aquesta renovació s'acompanya d'una clarificació quant als seus fins perseguits polítics i ideològics. Així, en el controvertit congrés de Madrid el 1996, les tendències sindicalistes "pures" van ser excloses de l'AIT (La tendència Vignoles de la Confederació nacional del treball (França) així com la tendència romana del USI), per participació en les institucions de col·laboració de classe que reforçaven l'Estat (eleccions sindicals). El mateix Congrés va ser també el de l'obertura a l'est, tot just alguns anys després de la caiguda del Mur de Berlín, amb l'acollida de noves seccions txeques, eslovaques i russes.
Seccions de la AIT [modifica]
Es denominen seccions als sindicats nacionals adherits a l'AIT. Solament pot haver una secció per país. Les seccions actuals són les següents:
- AIT Secção Portuguesa (AIT SP, Portugal)
- Awareness League (AL, Nigèria)
- Bulgarska Konfederacija na Truda (BKT, Bulgària)
- Direct! (Suïssa)
- Confederación Nacional del Trabajo (CNT, Espanya)
- Confédération Nationale du Travail (CNT, França)
- Federación Obrera Regional Argentina (FORA, Argentina)
- Federação Operária do Río Grande do Sul - Confederação Operária Brasileira (FORGS-COB (Brasil))
- Federace anarchistických skupin (FAS, República Txeca)
- Freie Arbeiterinnen- und Arbeiter-Union (FAU, Alemanya)
- Norsk Syndikalistik Forbund (NSF, Noruega)
- Priama Akcia (PA, Eslovàquia)
- Unione Sindacale Italiana (USI, Itàlia)
- Sindikalna konfederacija Anarho-sindikalistička inicijativa (ASI, Sèrbia)
- Solidarity Federation (SolFed, Regne Unit)
- Конфедерация революционных анархо-синдикалистов (КРАС, Rússia)
Referències [modifica]
- ↑ María Teresa Martínez de Sas, Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans, p.534
- ↑ (castellà) José Andrés Gallego, Revolución y restauración, 1868-1931, p.27
- ↑ (anglès) Robert V. Daniels, Documentary History of Communism, p.5
Enllaços externs [modifica]
- Associació Internacional de Treballadors (AIT/IWA)
