Atabeg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Atabeg (també atabek o Atabak) fou un títol d'alt dignatari sota els seljúcides. Els atabegs representen al cap militar i progressivament àrbitre en les disputes i governa en nom dels prínceps.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Sembla que el títol no es donava en altres societats turques fins als oghuz. Ata vol dir pare.

Origen[modifica | modifica el codi]

La primera vegada que se sap del cert que fou utilitzat ho fou pel sultà Malik Shah, que com que va pujar molt jove al poder va donar el lakab (títol) d'atabeg al seu visir (iranià i no turc) Nizam al-Mulk, que equivalia a dir que li delegava la seva autoritat com si fos el seu pare, si bé per les característiques posteriors dels atabegs com a caps militars i turcs, aquest títol degué ser una excepció. Anteriorment s'esmenta a l'obra Akhbar al-dawla al-saldjikiya que Alp Arslan, quan era molt jove, i encara vivia el seu pare, tenia un atabeg de nom Kutb al-Din Kulsai (Kizil Sari?) però el testimoni no és prou aclaridor de l'existència del càrrec.Després de la mort de Malik Shah el títol apareix a totes les branques de la dinastia fins i tot a Rum.

Barkyaruk, encara viu el seu pare, va tenir com atabeg i com a preceptor (murabbiyun) al djandar Gümüshtakin. Després Barkyaryk va nomenar atabegs pels seus germans Sandjar i Muhammad quan els va donar feus, i abans de morir en va nomenar un pel seu fill Malik Shah II. Al mateix tempos el seu oncle Tutush I ibn Malik Shah, que tenia en feu Síria nomenava atabegs pels seus fills Rudwan o Ridwan d'Alep i Dukak de Damasc.

Tots els prínceps seljúcides especialment quan eren joves, tenien el seu atabeg i si hi havia diversos fills i havia diversos atabegs. A Rum el primer atabeg fou Khumartash al-Sulaymani, atabeg de Kilidj Arslan I. Després apareix com a protector del sultà seljúcida de Malatya designat per la sultana mare com a protecció contra el seu germà sultà de Konya; la mare es va casar a una seria de caps militars que foren successius atabegs, el darrer dels quals fou el ortúkida Balak.

El control del poder[modifica | modifica el codi]

Els atabegs segueixen esmentats tot el segle XII i al segle XIII, però sense poder agafar influència fins que els sultans foren posats sota protectorat mongol, i fou llavors quan van sorgir atabegs influents com Djalal al-Din Karatay, però controlat per un consell d'alts dignataris que no permetia a un sol atabeg tenir el poder.

Tots els atabegs sortien de la categoria dels militars, generalment esclaus o d'origen esclau. Quasi sempre, si n'hi havia, els atabegs es casaven amb la vídua del príncep difunt i mare del príncep sota custodia i així per exemple Zahir al-Din Tughtegin, atabeg de Damasc es va casar amb la mare de Dukak.

Funcions[modifica | modifica el codi]

Les seves funcions eren la participació total al govern que l'eximia de funcions inferiors, encara que podia ser substituït per un altre atabeg. Una vegada el príncep era major l'autoritat de l'atabeg desapareixia i esdevenia un conseller. Quan un atabeg no es conformava amb això la situació podia acabar malament amb l'execució de l'atabeg o amb el trencament. Però progressivament la posició dels atabegs va anar guanyant força. Al segle XII els atabegs van suplantar les funcions del príncep; aquest, obligat a tenir un cap militar més poderós que ell mateix, però nominalment sotmès, el nomenava com atabeg d'un dels seus fills menors. Quan s'aixecava un pretendent també tenia un atabeg pretendent.

Finalment el càrrec va esdevenir hereditari; a Damasc Zahir al-Din Tughtegin va prendre el poder efectiu al morir Dukak sense hereu; a meitat del segle XII els atabegs d'Azerbaidjan (Ildegízides, originats en Ildegiz atabeg del sultà Arslan) van formar una dinastia; a Mossul el sultà fou eliminat pels hereus de l'atabeg Imad ad-Din Zengi (1144); el darrer sultà principal seljúcida del Iran fou eliminat el 1192 per una coalició entre Ildegízides, el Khwarizmshah Muhammad de Khwarizm i el califa. No obstant els atabegs no van agafar en general el títol de sultà, i van conservar el seu propi, que ara es podia considerar equivalent a sultà o príncep territorial.

Al Fars els Salghúrides van eliminar als atabegs locals i van portar el títol d'atabegs tot i que no hi havia cap sultà en custodia. La dinastia més coneguda d'atabegs és la dels zengites de Mossul degut a l'obra d'Ibn al-Athir. La darrera dinastia d'atabeg va sorgir al Luristan al segle XIII però era un títol que no tenia origen previ en la funció d'atabeg.

Els khwarizmshah van donar atabegs als seus fills menors que no tenien autoritat sobre cap territori. Més endavant apareix com a títol honorífic i com a designació dels turos dels prínceps als estats mongols o turcomongols. Fins i tot apareixen atabegs a Geòrgia. Hi va haver atabegs amb els aiúbides però fou poc utilitzat a Egipte i Damasc, però si que ho fou al Iemen i a Alep durant les minories dels prínceps. Per la via d'Alep va arribar als mamelucs egipcis on el fundador de la dinastia Aybak va portar el títol no com a tutor sinó com a marit de la viuda i hereva d'al-Salih Ayyub, Shadjarat al-Durr. El títol, generalment sense poder, va subsistir fins al final de la dinastia

El càrrec ja no apareix sota els otomans.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Sanaullah, Decline and fall of the Seljuqid Empire, Calcutta 1938.