Atac a Mers el-Kebir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la destrucció de la flota francesa durant la Segona Guerra mundial. Vegeu-ne altres significats a « Batalla de Mers el-Kebir».
Atac de Mers-el-Kébir
Batalla de la Mediterrània
Segona Guerra Mundial
Data 3 de juliol de 1940
Localitat Mers-el-Kébir, Nord d'Àfrica francès
Resultat Victòria britànica
Bàndols
Royal Navy Regne Unit França França
Comandants en cap
Royal Navy Sir James Somerville França Marcel-Bruno Gensoul
Forces
1 portaavions
1 creuer de batalla
2 cuirassats
2 creuers lleugers
11 destructors
4 cuirassats
1 porta-hidravions
Baixes
3 Blackburn Skua
3 Fairey Swordfish
2 morts
1 cuirassat enfonsat
2 cuirassats greument danyats
1 destructor danyat
1.297 morts
Seqüència cronològica de les batalles de la
Segona Guerra Mundial
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de França Batalla de Calàbria


L'Atac de Mers-el-Kébir, també conegut com a Operació Catapulta va ser un atac realitzat a l'Algèria francesa quan un grup de la Royal Navy britànica destruí gran part de la flota francesa allà ancorada. L'incident tingué lloc el 3 de juliol de 1940.

Rerefons[modifica | modifica el codi]

El 1940, durant la II Guerra Mundial, tot just després de l'armistici entre França i Alemanya, l'ús potencial de la flota francesa contra la britànica va ser un motiu vital de consternació. L'equilibri del poder al mar es veuria seriosament amenaçat si Gran Bretanya no podia protegir les seves línies de subministrament i malaguanyava les seves oportunitats de supervivència. Malgrat que els termes de l'Armistici negaven aquesta possibilitat i que els líders francesos asseguraven que això no passaria mai, el govern britànic temia que els alemanys poguessin prendre el control sobre les naus (com, efectivament, intentà el 1942). Winston Churchill ordenà que la Marine Nationale hauria de lluitar amb la Royal Navy britànica o ser neutralitzada com fos, per preveure que caigués en mans alemanyes.

La flota francesa va ser ràpidament dispersada. Alguns vaixells estaven a port a França, d'altres escaparen a ports controlats pels britànics, principalment a la pròpia Gran Bretanya o a Egipte. A la primera etapa de l'Operació Catapulta, els vaixells ancorats als ports britànics de Plymouth i Portsmouth simplement van ser abordats la nit del 3 de juliol de 1940. Al llavors major submarí del món, el Surcouf, que havia trobat refugi al port de Portsmouth al juny de 1940 després de la invasió alemanya de França, la tripulació es resistí, i en l'assalt moriren dos oficials anglesos i un mariner francès. L'atac als vaixells francesos a port portà malestar entre els francesos cap als seus anteriors aliats i incrementà la tensió entre Churchill i el general Charles de Gaulle, líder de les Forces Franceses Lliures. Els britànics clarament van demostrar que no creien als francesos i que dubtaven que resistissin a un assalt alemany si no es respectaven els termes de l'armistici.

Entre la resta de vaixells hi havia dos cuirassats obsolets, el París i el Courbet, els destructors Le Triomphant i Léopard, 8 torpedineres, 5 submarins i altres vaixells de menor importància. Alguns, incloent al "Surcouf", van ser emprats per les forces de la França Lliure. Alguns mariners es van unir a les forces de la FF mentre que d'altres van ser repatriats cap a França.

L'Ultimàtum[modifica | modifica el codi]

La concentració més poderosa de naus de guerra franceses en aquells moments era l'esquadró que estava ancorat al port de Mers-el-Kébir, a l'Algèr francès. Consistia en els vells cuirassats "Provence" i el Bretagne, els cuirassats moderns Dunkerque i Strasbourg, el transport d'avions Commandant Teste i 6 destructors, sota el comandament de l'Almirall Marcel-Bruno Gensoul. L'Almirall britànic James Somerville, de la Força H estacionada a Gibraltar, rebé ordres de lliurar un ultimàtum que deia:

« És impossible per a nosaltres, els vostres camarades, permetre que els vostres vaixells caiguin en poder de l'enemic alemany. Estem determinats a lluitar fins al final, i si guanyem, com creiem que farem, mai oblidarem que França va ser el nostre Aliat, que els nostres interessos són els mateixos que els seus, i que el nostre enemic comú és Alemanya. Declarem solemnement que restaurarem la grandesa i el territori de França. Per aquest propòsit hem d'assegurar-nos que les millors naus de l'Armada Francesa no seran utilitzades contra nosaltres en aquest objectiu comú. En aquestes circumstàncies, el Govern de Sa Majestat m'ha donat instruccions per demanar que la Flota Francesa ara a Mers-el-Kébir i a Oran actuï d'acord a una de les següents alternatives:

(a) Navegui amb nosaltres i continuï la lluita fins a la victòria contra els alemanys

(b) Navegui amb tripulacions reduïdes sota el nostre control fins a un port britànic. Les tripulacions podran ser repatriades tan aviat com sigui possible

Si s'adopta alguna d'aquests casos retornarem els vaixells a França a la conclusió de la guerra o pagarem una compensació si mentrestant resulten danyats.

(c) Alternativament, si creu que no està autoritzat per estipular que els seus vaixells no seran emprats contra els alemanys a menys de què trenquin l'Armistici, llavors navegaran amb nosaltres a qualsevol port francès de les Índies Occidentals, Martinique, per exemple, on podran ser desmilitaritzats a satisfacció nostra, o potser poden ser confiats als Estats Units i romandre segurs fins al final de la guerra, sent repatriades les tripulacions.

Si refusen aquestes ofertes, amb profunda consternació, requeriré que enfonsi els seus vaixells en 6 hores.

Finalment, tinc ordres del Govern de Sa Majestat per emprar qualsevol força que sigui necessària per prevenir que els vaixells caiguin en mans alemanyes.

»

Somerville no lliurà l'ultimàtum personalment. Aquest deure li caigué al Capità Cedric Holland (qui parlava francès), oficial comandant del portaavions HMS Ark Royal. L'Almirall Gensoul, ofès perquè les negociacions no eren portades per un oficial superior, envià al seu propi tinent, Bernard Dufay, amb la qual cosa només es produïren retards i confusions.

Blackburn Skuas del 800è Esquadró Aeri Naval es preparen per enlairar-se des del HMS Ark Royal

A mesura que les negociacions avançaven, era clar que difícilment cap dels dos costats cedís, amb un comandant francès refractari a discutir les demandes que se li havien fet sota l'amenaça d'una agressió britànica. El Ministre de la Marina francès, l'Almirall Darlan no arribà a rebre el text sencer de l'ultimàtum britànic, amb les consideracions d'enviar la flota a aigües americanes, una opció que formava part de les ordres, que Darlan donà a Gensoul, que s'havien de seguir si una potència estrangera intentava capturar els vaixells sota el seu comandament.

Abans que les negociacions finalitzessin formalment, avions Fairey Swordfish britànics escortats per Blackburn Skua van enlairar-se des de l'Ark Royal per llançar mines magnètiques a la ruta que havien de seguir els vaixells francesos per arribar a mar obert. Aquesta força va ser interceptada per caces Curtiss H-75. Els Skuas van allunyar als caces francesos dels Swordfish, però un Skua perdé el control i s'estavellà al mar, matant la seva tripulació: les úniques baixes britàniques de l'operació.

Poc després, i d'acord a les instruccions rebudes de Churchill, els britànics van obrir foc.

L'atac[modifica | modifica el codi]

La força britànica consistia en el creuer de batalla HMS Hood, els cuirassats HMS Valiant i Resolution i el portaavions HMS Ark Royal, a més d'una escorta de creuers i destructors. Malgrat a l'aproximada equivalència, la flota britànica tenia diversos avantatges decisius: la flota francesa no estava preparada per a la batalla, si no que es trobava ancorada a port. L'armament principal del Dunkerque i del Strasbourg no es podia emprar immediatament. Els vaixells capitals britànics, amb els seus canons de 15 polzades, també disparaven lateralment més que els francesos.

Els britànics van obrir foc el 3 de juliol de 1940 a les 16:56. Els francesos eventualment van tornar el foc, però sense efectivitat. La tercera salva britànica (i la primera a encertar) va tocar sobre un polvorí del Bretagne, que s'enfonsà amb 977 membres de la seva tripulació morts a les 17:09. Després d'unes 30 salves, els vaixells francesos deixaren de disparar. Mentrestant, la força britànica alterà el curs per evitar ser disparat des dels forts costaners francesos. El Provence, el Dunkerque i el destructor Mogador van resultar danyats.

El Strasbourg aconseguí escapar del port assetjat amb 4 destructors. Tan bon punt aquests vaixells van arribar a mar obert van ser atacats per un Swordfish de l'Ark Royal armat amb bombes, dos dels quals es perderen (les tripulacions van ser rescatades pel destructor HMS Wrestler). L'atac aeri tingué poc efecte, i Somerville ordenà a les seves forces que comencessin la persecució a les 18:43. Els creuers britànics Arethusa i Enterprise van informar que atacaven un destructor francès. A les 20:20, Somerville ordenà aturar la persecució, doncs els seus vaixells estaven pobrament preparats per un atac nocturn. Després de patir un altre atac d'un Swordfish les 20:55, el Strasbourg arribà al port francès de Toló el 4 de juliol.

El 4 de juliol, el submarí britànic HMS Pandora enfonsà la llanxa canonera Rigault de Genouilly, que sortia d'Oran. Aquella nit, bombarders francesos atacaren la flota britànica amb seu a Gibraltar sense gran efecte. Com que els britànics creien que els danys causats al Dunkerque i al Provence no eren gaire seriorsos, els Fairey Swordfish del Ark Royal van atacar Mers-el-Kebir el matí del 6 de juliol. Un torpede impactà en la patrullera Terre-Neuve, que anava al costat del Dunkerque i li portava un subministrament de càrregues de profunditat. El Terre-Neuve s'enfonsà a ràpidament i les seves càrregues provocaren una gran explosió que causà seriosos danys al Dunkerque.

Després del combat[modifica | modifica el codi]

A Mers-el-Kebir van morir 1.297 mariners francesos i uns 350 en van resultar ferits. Les relacions entre Gran Bretanya i França van quedar molt deteriorades per algun temps i els alemanys van rebre un cop propagandístic.

L'acció també va influenciar diversos líders americans, que preparaven a l'opinió pública de forma gradual per a la guerra. Tot just després dels veloços èxits militars alemanys, hi havia una especulació considerable sobre la prompta caiguda de la Gran Bretanya; però com escrigué Martin Gilbert a la seva biografia sobre Churchill, en uns pocs dies, "Oran" havia esdevingut un símbol de la determinació britànica.

L'Almirall britànic Somerville es mostrava menys entusiasta amb l'acció dient que era "la major espifiada política dels temps moderns i posarà al món sencer contra nosaltres... Tots nosaltres ens sentim completament avergonyits..."

Els vaixells francesos a Alexandria, sota el comandament de l'Almirall René-Emile Godfroy, incloent el vell cuirassat Lorraine i 4 creuers, van quedar bloquejats a port pels britànics el 3 de juliol i se'ls oferiren els mateixos termes que a Mers-el-Kébir. Després de les negociacions, l'almirall francès acordà el 7 de juliol desarmar la seva flota i restar a port fins al final de la guerra; condicions que es compliren fins al 1943, quan es van unir als Aliats.

La darrera fase de l'Operació Catapulta va ser un atac aeri el 8 de juliol, amb avions provinents del HMS Hermes contra el Richelieu a Dakar. Un torpede tocà i danyà el vaixell.

El Dunkerque, el Provence i el Mogador van ser reparats parcialment i va tornar a Toulon.

El 27 de novembre de 1942, els alemanys van intentar capturar la flota francesa ancorada a Toló, una operació coneguda com el Cas Anton. Els francesos van enfonsar tots els seus vaixells, incloent el Dunkerque i l'Strasbourg.

Baixes[modifica | modifica el codi]

Les baixes franceses durant l'acció van quedar distribuïdes així:

Baixes de l'acció a Mers-el-Kébir
Oficials Sots-oficials Mariners Total
Bretagne 36 151 825 1012
Dunkerque 9 32 169 210
Provence 1 2 3
Strasbourg 2 3 5
Mogador 3 35 38
Rigault de Genouilly 3 9 12
Terre Neuve 1 1 6 8
Armen 3 3 6
Esterel 1 5 6
Total 48 202 1050 1300

Orde de batalla de la Royal Navy[modifica | modifica el codi]

HMS Hood - Creuer de batalla Classe Admiral – Vaixell Insígnia de la Força H

HMS Resolution - Cuirassat Classe Revenge

HMS Valiant - Cuirassat Classe Queen Elizabeth

HMS Ark Royal - Portaavions Classe Ark Royal

HMS Arethusa - Creuer Lleuger Classe Arethusa

HMS Enterprise - Creuer Lleuger Classe Emerald

HMS Faulknor - Destructor

HMS Foxhound - Destructor

HMS Fearless - Destructor

HMS Forester - Destructor

HMS Foresight - Destructor

HMS Escort - Destructor

HMS Keppel - Destructor

HMS Active - Destructor

HMS Wrestler - Destructor

HMS Vidette - Destructor

HMS Vortigern - Destructor

Orde de Batalla de la Marina Francesa (Marine Nationale)[modifica | modifica el codi]

Dunkerque - Cuirassat – Vaixell Insígnia

Strasbourg - Cuirassat Classe Dunkerque

Bretagne - Cuirassat

Provence - Cuirassat Classe Bretagne

Commandant Teste - transport d'avions

Mogador - Destructor

Volta – Destructor classe Mogador

Le Terrible - Destructor classe Le Fantasque

Lynx - Destructor classe "Chacal"

Tigre - Destructor classe "Jaguar"

Kersaint - Destructor classe "Vauquelin"

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Coord.: 35° 43′ 10.18″ N, 0° 41′ 20″ O / 35.7194944°N,0.68889°O / 35.7194944; -0.68889

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Atac a Mers el-Kebir