Autodeterminació
El dret a l'autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans,[1] es tracta del dret individual i col·lectiu a "decidir lliurement... la condició política i a perseguir lliurement... el desenvolupament econòmic, social i cultural." El principi d'autodeterminació es considera generalment relacionat amb el procés de descolonització que es va donar després de la promulgació de la Carta de les Nacions Unides, l'any 1945. L'obligació de respectar el principi d'autodeterminació és una característica destacada de la Carta, que apareix tant al seu preàmbul com a l'article 1.
El dret a l'autodeterminació és una norma de ius cogens. Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han d'ésser obeïdes sempre.
Antecedents
Aquest principi va ser formulat per primer cop pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en els seus Catorze Punts; i va ésser important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental i apuntar a la descolonització. Molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica.
El dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en decennis recents per pobles d'arreu del món. En la majoria dels casos, és proposat per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació o persecució.
La Constitució de la Unió Soviètica reconeixia aquest dret a les seves repúbliques, però no va posar-se en pràctica fins a la perestroika, i va portar a la disgregació de la Unió Soviètica.
Normativa internacional
Carta de les Nacions Unides
Quan es va ratificar la Carta de les Nacions Unides el 1951, els signataris van introduir el dret dels pobles a l'autodeterminació en el marc del dret i la diplomàcia internacionals.
« | Els propòsits de les Nacions Unides són:
1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals, i amb aquest fi: prendre mesures col·lectives eficaces per prevenir i eliminar les amenaces a la pau i suprimir tot acte d’agressió o altres ruptures de la pau, i portar a cap, per mitjans pacífics, de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l’ajust o l’arranjament de controvèrsies o de situacions de caràcter internacional, susceptibles de conduir a una ruptura de la pau; 2. Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal; 3. Realitzar la cooperació internacional en la solució dels problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari, tot promovent i encoratjant el respecte pels drets humans i de les llibertats fonamentals per a tothom, sense distinció de raça, sexe, llengua o religió; i 4. Ésser un centre d’harmonització dels esforços de les nacions per a l’obtenció d’aquests fins comuns. |
» |
— Nacions Unides, Carta de les Nacions Unides (1945): Article 1.[2] |
El propòsit de la clàusula de l'autodeterminació era el de permetre que les antigues colònies que existien abans de la Segona Guerra Mundial poguessin decidir lliurement llur futur. Tanmateix, després de la descolonització, el dret d'autodeterminació s'entenia aplicable només als estats i no als pobles, i se circumscrivia als principis d'integritat territorial i de no ingerència en els afers interns.
Declaració sobre l'Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials
La Declaració sobre l'Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials[3] va ser adoptada per la Resolució de l'Assemblea General número 1514 (XV) de 14 de desembre de 1960. Tota la Declaració fa referència al dret a l'autodeterminació, de fet, però el dret s'esmenta específicament en l'article 2.
Article 2. Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació; en virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.
Declaració dels Drets Humans
La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides del 1970 va circumscriure el dret d'autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. En resum, tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d'opressió per part d'un govern determinat.
Es produeix una tensió entre el concepte d'autodeterminació i el d'integritat territorial. Aquest conflicte ha estat resolt en la pràctica definint que "poble" amb dret a l'autodeterminació són les persones que viuen en un mateix estat-nació més que les persones que comparteixen una mateixa cultura o llengua.
Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics
Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i que ha estat signat i ratificat des d'aleshores per 168 estats.[4][5] Aquest acord internacional afirma que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació i que els estats han de respectar aquest dret.
« | Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides. |
» |
— Nacions Unides, Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966): Article 1.[6] |
Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals
Les Nacions Unides van proclamar, el mateix any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Va entrar en vigor el 3 de gener de 1976. El novembre de 2014 havia estat ratificat per 162 Estats membres de l'ONU.[7] El text de l'article 1 és idèntic al de l'article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.
Legislació estatal
Europa
- Eslovènia: "Eslovènia és un Estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l'autodeterminació."[8]
- Eslovàquia: "Nosaltres, la nació eslovaca, [...] reconeixent el dret natural de les nacions a l'autodeterminació, [...]"[9]
- Alemanya: "Els alemanys als Länder de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d'Alemanya en la lliure autodeterminació."[10]
- França: "[...]En virtut d'aquests principis i del de la lliure determinació dels pobles[...]"[11]
- Portugal: "Portugal reconeix el dret dels pobles a l'autodeterminació, la independència i al desenvolupament, així com el dret d'insurrecció contra totes les formes d'opressió."[12]
- Dinamarca[13]
Amèrica
- Brasil: "La República Federal del Brasil es regeix en les seves relacions internacionals pels següents principis: I - la independència nacional; II - la prevalença dels drets humans; III - l'autodeterminació dels pobles;[...]"[14]
- Cuba: "La República de Cuba [...] ratifica la seva aspiració de pau digna, verdadera i vàlida per a tots els Estats, grans i petits, dèbils i poderosos, assentada en el respecte a la independència i sobirania dels pobles i el dret a l'autodeterminació;"[15]
- Equador: "[Equador] proclama la independència i igualtat jurídica dels Estats, la convivència pacífica i l'autodeterminació dels pobles[...]"[16]
- Mèxic: "[...]el titular del Poder Executiu observarà els següents principis normatius: l'autodeterminació dels pobles[...]"[17]
- Paraguai: "La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s'ajusta als següents principis: la independència nacional; l'autodeterminació dels pobles;[...]"[18]
- Veneçuela: "cooperar amb les altres nacions i, de manera especial, amb les Repúbliques germanes del Continent, en les finalitats de la comunitat internacional, sobre la base del recíproc respecte de les sobiranies, l'autodeterminació dels pobles, la garantia universal dels drets individuals i socials de la persona humana, i el repudi de la guerra, de la conquesta i del predomini econòmic com a instruments de política internacional"[19]
- Colòmbia: "Les relacions exteriors de l'Estat es fonamenten en la sobirania nacional, en el respecte a l'autodeterminació dels pobles i en el reconeixement dels principis del dret internacional acceptats per Colòmbia."[20]
- Hondures: "Hondures fa seus els principis i pràctiques del dret internacional que tendeixen a la solidaritat humana, respecte a l'autodeterminació dels pobles, a la no-intervenció i a la consolidació de la pau i la democràcia universal. Hondures proclama com ineludible la validesa i obligatòria execució de les sentències arbitrals i judicials de caràcter internacional."[21]
- Nicaragua: "Són principis de la nació nicaragüenca: la llibertat; la justícia; el respecte a la dignitat de la persona humana; el pluralisme polític, social i ètnic; el reconeixement a les diferents formes de propietat; la lliure cooperació internacional; i el respecte a la lliure autodeterminació dels pobles." [22]
- Surinam: "La República de Surinam reconeix i respecta el dret de les nacions a l'autodeterminació i la independència nacional, sobre la base de la igualtat, la sobirania i el benefici mutu."[23]
Àsia
- Timor Oriental: En matèria de relacions internacionals, la República Democràtica de Timor Oriental es governarà pels principis de la independència nacional, el dret dels pobles a l'autodeterminació i la independència,[...]"[24]
Àfrica
- Sud-àfrica: "El dret del poble de Sud-àfrica en el seu conjunt a l'autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta Constitució, no exclou, en el marc d'aquest dret, el reconeixement de la noció del dret a l'autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l'herència del llenguatge, dins d'una entitat territorial a la República o en qualsevol altra forma, determinada per la legislació nacional."[25]
- Cap Verd: "L'estat de Cap Verd defensa el dret dels pobles a l'autodeterminació i a la independència i dóna suport a la lluita dels pobles contra el colonialisme o qualsevol altra forma de dominació o opressió política o militar."[26]
- Sudan: "El poble del Sudan del Sud tindrà dret a l'autodeterminació mitjançant un referèndum per determinar el seu estatus futur."[27]
- Etiòpia: "Cada nació, nacionalitat i poble a Etiòpia té el dret incondicional a l'autodeterminació, inclòs el dret a la secessió."[28]
Vegeu també
- Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació
- Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa"
- Moviment d'alliberament nacional
- Plataforma Pel dret de decidir
- Cercle d'Estudis Sobiranistes
- Sobirania
- Nacionalisme
- Nacions sense estat
- Estat
Referències i notes bibliogràfiques
Referències
- ↑ The Karen Parker Home Page For Humanitarian Law - Understanding Self-Determination: The Basics (anglès)
- ↑ «Carta de les Nacions Unides». Viquitexts.
- ↑ «Declaration on the Granting of Independence to Colonial Countries and Peoples. Adopted by General Assembly resolution 1514 (XV) of 14 December 1960» (en anglès). [Consulta: 30 novembre 2014].
- ↑ «International Covenant on Civil and Political Rights. Status.» (en anglès). [Consulta: 30 novembre 2014.].
- ↑ Països que han ratificat el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics
- ↑ «Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Article 1.». Amnistia Internacional Catalunya.
- ↑ «International Covenant on Civil and Political Rights. Status» (en anglès). [Consulta: 30 novembre 2014].
- ↑ Article 3 de la Constitució d'Eslòvenia (anglès)
- ↑ Preàmbul de la Constitució de la República Eslovaca (anglès)
- ↑ Prèambul de la Llei Bàsica de la República Federal d'Alemanya
- ↑ Prèambul de la Constitució de la República Francesa
- ↑ Article 7.3 de la Constitució de la República Portuguesa (portuguès)
- ↑ francès, Duncan. Statehood and Self-Determination: Reconciling Tradition and Modernity in International Law (en anglès). Cambridge University Press, 2013, p. 371. ISBN 1107029333.
- ↑ Article 4 de la Constitució de la República Federal del Brasil
- ↑ Article 12a de la Constitució de la República de Cuba (castellà)
- ↑ Article 416.1 de la Constitució de la República de l'Equador (castellà)
- ↑ Article 89.X de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans (castellà)
- ↑ Article 143 de la Constitució de la República de Paraguai
- ↑ Pròleg de la Constitució de Veneçuela (castellà)
- ↑ Article 9 de la Constitució de Colòmbia (castellà)
- ↑ Article 15 de la Constitució d'Hondures (castellà)
- ↑ Article 5 de la Constitució de Nicaragua (castellà)
- ↑ Article 7.1 de la Constitució de la República del Surinam
- ↑ Article 8.1 de la Constitució de la República Democràtica de Timor Oriental
- ↑ Article 235 de la Constitució de la República de Sud-àfrica
- ↑ Article 11.2 de la Constitució de la República de Cap Verd
- ↑ Article 219 de la Constitució Nacional Provisional de la República del Sudan
- ↑ Article 39 de la Constitució de la República Democràtica Federal d'Etiòpia
Notes
- Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics
- Status de ratificació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (pdf)
- Constitucions que mencionen el dret a l'autodeterminació
- Informe del Dret a la Lliure Determinació i la Prevenció de Conflictes UNESCO; Barcelona 1998.
Enllaços externs
- Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació
- Campanya Unitària per l'Autodeterminació
- El dret d'autodeterminació, a la UNPO (Unrepresented Nations and Peoples Organization) (anglès).