Autopoesi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'autopoesi és un neologisme proposat el 1971 pels biòlegs xilens Humberto Maturana i Francisco Varela per designar l'organització dels sistemes vius. Una descripció breu seria dir que la autopoesi és la condició d'existència dels éssers vius en la contínua producció de si mateixos.[1][2]


Aquest terme neix de la biologia, però més tard és adoptat per altres ciències i altres autors, com ara pel sociòleg alemany Niklas Luhmann.[3]

Segons Maturana i Varela[4][5][6] són autopoesics els sistemes que presenten una xarxa de processos o operacions (que el defineix com a tal i ho fa distingible dels altres sistemes), i que poden crear o destruir elements del mateix sistema, com a resposta a les pertorbacions del medi. Encara que el sistema canviï estructuralment, aquesta xarxa roman invariant durant tota la seva existència, mantenint la identitat d'aquest. Els éssers vius són en particular sistemes autopoiètics moleculars, i que estan vius només mentre estan en autopoesi.

Aquesta propietat dels sistemes de produir-se a si mateixos és la autopoesi i defineix el «acoblament» d'un sistema al seu entorn. Per Maturana, la autopoesi és la propietat bàsica dels éssers vius, ja que són sistemes determinats en la seva estructura, és a dir, són sistemes tals que quan una cosa externa incideix sobre ells, els efectes depenen d'ells mateixos, de la seva estructura en aquest instant, i no de l'extern. Els éssers vius són autònoms, en què la seva autonomia es dóna en la seva auto-referència i són sistemes tancats en la seva dinàmica de constitució com a sistemes en contínua producció de si mateixos.

Encara que un sistema autopoèsic es manté en desequilibri pot aquest conservar una permanència estructural absorbint l'energia del seu medi permanentment. Igual que la cèl·lula i els éssers vius, els sistemes autopoesics tenen la capacitat de conservar la unió de les seves parts i interaccionar entre elles. Els sistemes autopoesics són autònoms el que els fa un sistema tancat auto-regulant-se contínuament.

Altres exemples de autopoesi són la consciència, un organisme, etc.[7] Aquests es constitueixen d'una xarxa de processos que aconsegueixen transformar components però en els que el mateix sistema maneja la seva identitat en relació a l'entorn. La autopoesi designa la manera com els sistemes mantenen la seva identitat gràcies a processos interns en què auto-reprodueixen els seus propis components.

Aquests sistemes estan oberts al seu medi perquè intercanvien matèria i energia però simultàniament es mantenen tancats operacionalment, ja que les seves operacions són les que el distingeix de l'entorn. No obstant això, són autònoms en les seves operacions a causa de la capacitat que té el sistema de reaccionar als estímuls del medi que l'envolta. La mort d'un ésser viu per exemple pot ser considerada com la disrupció de la autopoesi, ja que la mort pot resultar de mecanismes de la dinàmica interna o mecanismes interruptors d'origen extern. En qualsevol dels dos casos, el sistema autopoesic no pot compensar més els efectes d'aquests mecanismes, la qual apropiat és que sí els pugui compensar.

Aquesta solució per Maturana és sistèmica, ja que explica els sistemes vius en termes de relacions i no de propietats dels seus components.

Segons Luhmann[8][9][modifica | modifica el codi]

Luhmann ha utilitzat la autopoiesi per presentar un nou paradigma teòric: el dels sistemes autopoesics, com a producte d'una reflexió interdisciplinària sobre els reeixits desenvolupaments d'altres disciplines. L'aplicació del concepte de autopoesi als sistemes socials implica que el caràcter auto-referencial d'aquests sistemes no es restringeix al pla de les seves estructures sinó que inclouen els seus elements i els seus components és a dir, que ell mateix construeix els elements de què consisteix.

La intenció de Luhmann és buscar equivalents funcionals a la integració normativa per donar solució al problema que afecta l'Autoorganització i l'auto-producció de les societats en contextos de contingència i risc. En aquest aspecte introdueix el nou paradigma autopoesic constituït entorn de la distinció entre sistema i entorn com a condició de possibilitat per al sosteniment del límit, el qual permet les operacions auto-referencials.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Varela, Francisco J.; & Maturana, Humberto R. (1973). De Máquinas y Seres Vivos: Una teoría sobre la organización biológica. Santiago de Xile: Editorial Universitaria.
  2. Varela, Francisco J.; Maturana, Humberto R.; & Uribe, R. (1974). Autopoiesis: the organization of living systems, its characterization and a model. Biosystems 5 187–196.
  3. Luhmann, Niklas R. (1997). Organización y decisión, autopoiesis y entendimiento comunicativo. Barcelona: Anthropos.
  4. Maturana, Humberto R. (1997). De Máquinas y Seres Vivos, autopoiesis de la organización de lo vivo. Santiago de Xile: Editorial Universitaria.
  5. Maturana, Humberto R. (1996). El sentido de lo humano. Santiago de Xile: Editorial Dolmen ediciones S.A. 8a edició.
  6. Maturana Humberto R. (1997). Emociones y lenguaje en educación política. Santiago de Xile. Editorial Dolmen ediciones S.A. 9a edició.
  7. Maturana, Humberto R. (1976). El árbol del conocimiento. Santiago de Chile: Editorial Universitaria. Primera edición.* Maturana, Humberto. R. (2002). Transformación en la convivencia. Santiago de Xile: Dolmen Ediciones.
  8. Niklas Luhmann. (1998). Sistemas sociales, Barcelona: Anthropos
  9. Niklas Luhmann. (1997). La descripción del futuro, en observaciones sobre la modernidad, Barcelona: Paidos, pp 121-138.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaç extern[modifica | modifica el codi]