Autoretrat

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Autorretrat)
Albrecht Dürer: Autoretrat, 1498, oli, 52 x 41 cm. Museu del Prado Madrid.

Un autoretrat és un retrat d'un artista, dibuixat, pintat, fotografiat o esculpit per ell mateix.[1] Si en el retrat parlem d'una acció transitiva, en l'autoretrat l'acció és reflexiva, ja que artista i subjecte s'identifiquen. Per bé que els autoretrats s'han produït des de bell antuvi, no és fins al primer Renaixement (mitjans segle xv) quan els artistes es representen a ells mateixos tant com el protagonista o un personatge destacat de les seves obres, en concordança amb un augment de la riquesa econòmica i de l'interès per l'individu.[2] Amb l'arribada de miralls millors i més barats i de la pintura sobre taula, molts artistes van intentar diverses formes d'autoretrat. El Retrat d'un home amb turbant de Jan van Eyck (1433) és considerat el primer autoretrat sobre taula.[3] Van Eyck va pintar també un retrat de la seva esposa, i era un pintor que pertanyia a una classe social que havia començat a encarregar retrats, una pràctica que llavors ja era més habitual a la societat holandesa que no pas al sud dels Alps.

L'autoretrat es pot realitzar emprant múltiples tècniques artístiques més enllà de la pintura: el dibuix i el gravat han estat tècniques habituals en aquest gènere. Una selfie és un tipus d'autoretrat fotogràfic fet amb un intel·lífon.[4] Tanmateix, qualsevol artefacte de creació pròpia reflecteix com és el seu autor. És a dir, ens emmirallem en les nostres creacions perquè són un mirall del nostre esforç i millors qualitats. És per això que tot el que creem, pot arribar a ser considerat un autoretrat.

Funcions[modifica]

Històricament, l'autoretrat s'ha entès com un símbol de permanència, arrossegat per la intrínseca por humana a restar en l'oblit. Així i tot, aquest fet engloba una necessitat més complexa. A partir del Renaixement, els artistes instauren una nova tradició que fomenta la creació d'obres representant-se pintant, dignificant la seva feina. Un bon exemple són "Las Meninas" de Diego Velázquez (1656). Aquest quadre és especialment significatiu, ja que es produeix una inversió de rols entre mecenes i artistes. Qui ens mira com a autèntic sobirà és el mateix pintor. Altres maneres d'abordar l'autoretrat, poden ser com un exercici pràctic d'anatomia humana.[5] A través de la repetició de la pròpia imatge es busca un perfeccionament de la tècnica del retrat. D'altra banda, se sol utilitzar per iniciar una exploració al món interior del subjecte, per tal que les seves inquietuds, desitjos i pors aflorin a l'exterior. D'aquesta manera, la part narcisista que relegada a un costat, per deixar pas un espai de construcció i de-construcció constant de la identitat. Es pretén treballar amb els límits del que mostrem i amaguem, el que és públic i privat. Per això, aquests tipus d'autoretrats poden ser anomenats com a psicològics perquè treballen a materialitzar en una imatge els nostres pensaments i emocions. La opció de conèixer com és cadascú, facilita l'acceptació i lluita contra els cànons de bellesa establerts.[6]

Tipus d'autoretrat[modifica]

Rembrandt: Autoretrat, 1652,
oli, 112 × 81,5cm. Kunsthistorisches Museum
Francisco de Goya: Autoretrat, 1815, oli, 51 x 46 cm. Museo de la Real Academia de San Fernando, Madrid.

Un autoretrat pot ser un retrat de l'artista, o un retrat inclòs en una obra més gran, sovint inclòs en un retrat de grup. Molts artistes han inclòs retrats de persones concretes (els mecenes), fins i tot d'ells mateixos, en pintures religioses o altres tipus de composicions. Aquestes pintures no tenien la intenció final de representar pròpiament les persones implicades, però d'aquesta manera es generava un diàleg entre l'artista i el mecenes, i també es posava a prova públicament l'habilitat de l'artista.[7]

En els exemples més antics d'autoretrats medievals i renaixentistes, les escenes històriques, mitològiques (ja fos de la Bíblia o de la literatura clàssica) s'elaboraven emprant una sèrie de persones reals com a models, i sovint s'incloïa l'artista, donant a l'obra una funció afegida de retrat, autoretrat i pintura històrica. En aquestes obres, normalment l'artista apareix com una cara entre un grup, sovint cap als laterals o cantonades de la peça i darrere el protagonista. El retrat dels quatre filòsofs de Peter Paul Rubens (1611-12)[8] és un bon exemple. Això arribà al punt culminant al segle xvii, amb l'obra de Jan de Bray.

En el famós retrat del matrimoni Arnolfini (1434), Jan van Eyck és probablement una de les dues figures que es veuen reflectides en un mirall, essent aquest un recurs sorprenentment modern. Aquesta pintura de van Eyck podia haver inspirat Diego Velázquez per representar-se a ell mateix com el pintor que estava elaborant Las Meninas (1656), ja que l'obra del pintor flamenc estava al palau reial de Madrid mentre ell hi treballà. El recurs de Velázquez fou un nou punt de modernitat, ja que es representà de cos sencer, dempeus i situat prop de la família reial, que suposadament eren els protagonistes de la pintura, tot reafirmant-se com a pintor.[9]

L'autoretrat d'Albrecht Dürer com un infant de 13 anys (1484) pot ser un dels primers autoretrats d'infantesa que es conserven. En obres posteriors apareix representat com un mercader al fons d'escenes de temàtica bíblica o també com el Crist.[10] Per la seva banda, Leonardo da Vinci podria haver dibuixat un autoretrat d'ell mateix quan tenia uns 60 anys, al voltant de 1512. Aquesta obra sovint s'ha considerat com una imatge de l'aspecte de Leonardo, tot i que no es té l'absoluta certesa que sigui el seu autoretrat.

Al segle xvii, Rembrandt va pintar una sèrie d'autoretrats. El retorn del fill pròdig a la taverna (al voltant de 1637) és un dels seus primers autoretrats amb la família, ja que l'obra probablement inclou Saskia, la seva esposa. A més, aquesta obra és una de les primeres representacions d'un membre de la família d'un artista. Els retrats de família o de grup, incloent la representació de l'artista, esdevingueren més comuns a partir del segle xvii.

Els autors escollits en aquesta galeria són tots gravadors i per tant tenen una especial habilitat en el dibuix, perquè estan acostumats a representar preveient la inversió que es produeix en l'estampació. En fer-se l'autoretrat, de ben segur, s'estaven observant en un mirall que els retornava la imatge invertida; ells disposaven de l'habilitat de tornar a invertir la imatge en representar-la damunt de la tela. Aspecte que molts artistes no preveuen quan realitzen un autoretrat.[11]

Dones artistes[modifica]

Les artistes són unes importants productores d'autoretrats. Pràcticament totes les pintores destacades han deixat autoretrats seus, com per exemple Caterina van Hemessen, Elisabeth Vigée-Lebrun, Frida Kahlo, Alice Nee, Paula Modersohn-Becker o Jenny Saville, qui es va autoretratar nua. Vigée-Lebrun va elaborar un total de 37 autoretrats, molts dels quals són còpies d'obres més primerenques, elaborats per ésser venuts. Fins al segle xx, les dones difícilment es podien formar en dibuix del natural (nu), i els resultava difícil pintar grans composicions amb diverses figures.Per tant, el retrat era una especialització comú entre elles. Fins al segle xix, sovint es representaven a elles mateixes en el gest de pintar, o almenys sostenint la paleta i el pinzell.

Bibliografia[modifica]

  • John J. Ciofalo, Self-Portraits of Francisco Goya. Cambridge University Press, 2001
  • Edward Lucie-Smith with Sean Kelly, The Self Portrait: A Modern View. (1987)
  • Ernst van de Wetering and others; Rembrandt by himself, 1999, National Gallery, London / Mauritshuis, The Hague, ISBN 1-85709-270-8
  • Joseph Leo Koerner, The Moment of Self-Portraiture in German Renaissance Art, Chicago/London, 1993
  • Jonathan Miller, On Reflection, 1998, National Gallery, ISBN 1-857092376.
  • Belle, Julian (Ed.): Five Hundred Self-Portraits. Phaidon Press, London/New York, 2000 (pb 2004), ISBN 0-7148-4384-9 (Autoretrats en ordre cronològic des de l'antic Egipte fins al present)

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Autoretrat
  1. ↑ «Autoretrat». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «The Self Portrait: A Modern View». [Consulta: 28 juliol 2007].
  3. ↑ Campbell, Lorne. National Gallery Catalogues (new series): The Fifteenth Century Netherlandish Paintings, 1998, p. 212-217. ISBN 1-85709-171-X [Consulta: 26 desembre 2012]. 
  4. ↑ Antich «El 'selfie', una forma d'autoretrat?». Ara.
  5. ↑ Cid Priego, Carlos «Còpia arxivada». Algunas reflexiones sobre el autorretrato. Arxivat de l'[file:///:/Users/artem/Downloads/Dialnet-AlgunasReflexionesSobreElAutorretrato-72636.pdf original] el 2013-08-12 [Consulta: 7 juny 2023].
  6. ↑ Morellà, Amparo Muñoz. «Para qué sirve el autorretrato» (en espanyol europeu), 10-02-2022. [Consulta: 2 desembre 2022].
  7. ↑ Campbell, Lorne. Renaissance Portraits, European Portrait-Painting in the 14th, 15th and 16th Centuries, 1990, p. 3-4. ISBN 0-300-04675-8. 
  8. ↑ «Web Gallery of Art: Rubens, Pieter Pauwel - The Four Philosphers, 1611-12», 2010. [Consulta: 8 agost 2010].
  9. ↑ Campbell, Lorne. National Gallery Catalogues (new series): The Fifteenth Century Netherlandish Paintings, 1998, p. 180. ISBN 1-85709-171-X. . The Arnolfini Portrait hung in the same palace in Madrid in which Las Meninas was painted
  10. ↑ «Albrecht Dürer and his Legacy: The graphic work of a Renaissance artist». Studio International Magazine, març 2003 [Consulta: 8 agost 2010].
  11. ↑ Mercadé, Albert «L'autorretrat com a icona espectral de la modernitat». Bonart [Girona], núm. 132, octubre 2010, p.16-20. ISSN: 1885-4389.
  12. ↑ Aquesta és una repetició tardana i en un format més gran de l'obra original conservada a la National Gallery de Londres
  13. ↑ Marie-Denise Villers al Metropolitan Museum of Art

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Autoretrat&oldid=32323536»