Procariota

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Bacteri)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els procariotes poden adquirir una gran varietat de formes:
A. Bacils
B. Estreptococs
C. Estafilococs
D. Diplococs
E. Espirils
F. Vibrions

Els bacteris (del grec βακτηρία, bastó) o procariotes (del grec pros = abans i karion = nucli) són un tipus d'organismes unicel·lulars caracteritzats per no disposar de nucli cel·lular diferenciat, és a dir, el seu ADN no està confinat a l'interior d'una membrana, sinó que està en el mateix citoplasma, contraposant-se així als eucariotes. Un procariont és un organisme format per cèl·lules procariotes.

Les seves parts principals són la membrana plasmàtica, els ribosomes, el cromosoma, la paret cel·lular i el mesosoma.

Antigament havien estat recollits per aquesta raó en el regne dels monera que actualment se sap que és un paragrup sense valor taxonòmic. En la classificació actual se separen en dos dels tres grans dominis de la vida: Eubacteria i Archaea.

Entre les principals característiques distintives dels bacteris en contraposició amb els eucariotes, destaca: la manca d'histones veritables, ADN sovint circular; divisió cel·lular per fissió binària; carència d'orgànuls membranosos i de nuclèol.

Són aquest tipus de cèl·lules les que arriben a suportar límits més extremòfiles a nivell de salinitat, pH i temperatura. Mesuren entre 1 i 100 µm.

Història i taxonomia[modifica | modifica el codi]

Arbre filogenètic dels éssers vius amb els 5 dominis principals

Antony van Leeuwenhoek va ser el primer a observar els bacteris el 1623 usant un microscopi d'una sola lent que ell mateix dissenyà. Però el mot bacteri no va ser emprat fins molt més tard quan el 1828 Ehrenberg, el proposà usant la paraula grega βακτηριον que vol dir "petit bastó". Louis Pasteur (1822-1895) i Robert Koch (1843-1910) van descriure la relació existent entre els bacteris i les malalties, assignant-los correctament el paper de patogens.

En un principi els bacteris es consideraren fongs microscòpics, agrupant-los amb els esquizomicets, a excepció dels cianobacteris fotosintètics que es consideraren algues verdes (cianòfits). Només quan va ser possible estudiar la seva estructura cel·lular van ésser classificats com a un grup totalment separat de la resta d'organismes. El 199-734 Copeland els agrupà en un regne propi anomenat primer Micota, després conegut com a Monera, Procariota o Bacteria. Durant la dècada dels 1997 el concepte bacteri va ser refinat i passa a ser un grup a la mateixa alçada dels eucariotes.

L'adveniment de la sistemàtica molecular va alterar aquesta postura. El 1949, Woese va dividir els procariotes en dos grups basant-se en les seqüències d'ARN ribosòmic 16S, i els anomenà els regnes dels eubacteris i arqueobacteris. Va argüir que cadascun d'aquests grups havia evolucionat separadament i el 1990 encara ho va afirmar amb més contundència creant un sistema de tres dominis, que reanomenà Bacteria, Archaea i Eucarya. Aquesta redefinició està acceptada pels biòlegs moleculars mentre que d'altres científics mantenen que dóna massa importància a les diferències genètiques i que arqueobacteris i eucariotes van evolucionar a partir dels eubacteris.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Tipus de bacil

Tots els eubacteris presenten una estructura similar dels seus components, caracteritzada per polisacàrids específics que no es troben en els altres dos dominis (eukaria i archaea). Tot i així els arcaea es considera que tenen també aquest tipus de cèl·lula. En un sentit històric els procariotes no disposen de nucli diferenciat en cap de les seves fases ni s'hi observa la formació de cromosomes durant la divisió cel·lular. Sembla que les diferències entre els arquees i els bacteris rauen més sobre les diferències entre els heteropolímers de la seva membrana, més que amb l'estructura i divisió cel·lular que sol ser sempre la divisió binària.[1]

Pel que fa a les mides les cèl·lules bacterianes solen ser molt menors que les cèl·lules eucariotes variant normalment entre 0,20 i 4 μm. Tot i així es poden trobar cèl·lules (Epulopiscium fishelsoni) de fins a 600 μm (0,6 mm) que depassen la mida de moltes cèl·lules eucariotes. Alguns bacteris paràsits estrictes com les clamídies i alguns micobacteris presenten unes estructures de les parets cel·lulars especials i unes mides menors a les habituals.

Els tipus morfològics s'utilitzen en sistemàtica en la identificació de grups, però no és definitòria en la majoria dels casos, aquestes varien des del coc, coc-bacil, el bacil, els espirils i les espiroquetes. Alguns d'aquests tipus es poden presentar agrupats per un mucílag, ja que la divisió cel·lular és completa resten units. Aquest és el cas dels diplococs o els diplobacils. Sovint es poden formar cadenes de moltes cèl·lules en fila. Poc s'ha estudiat encara de les relacions entre les cèl·lules bacterianes, però aquestes formen relacions força complexes i fins i tot una certa diferenciació de funcions com les cèl·lules dels cianobacteris, els heterocists, cèl·lules d'una cadena de cocs i bacils en gèneres com Azotobacter o Anabaena, encarregades de la fixació del nitrogen.

Estructura d'un bacteri

Metabolisme[modifica | modifica el codi]

Els bacteris posseeixen una gran varietat de vies metabòliques. Alguns bacteris depenen d'una font de carboni orgànic i són anomenats heteròtrofs, mentre que d'altres només requereixen de diòxid de carboni, anomenats autòtrofs. Si obtenen energia oxidant compostos químics es classifiquen com a quimiòtrofs mentre que aquells que obtenen energia de la llum mercès a la fotosíntesi, (alguns amb un pigment fotoreceptor anomenat proteorodopsina) són autòtrofs. Aquestes dues categories poden combinar-se entre si, per exemple fotoautotrofs, etc. A més a més els bacteris es diferencien en segons l'origen dels equivalents reductors que utilitzen. Aquells que utilitzen compostos inorgànics com ara l'aigua, hidrogen, amoníac, s'anomenen litòtrofs, la resta utilitzen compostos orgànics i s'anomenen organòtrofs. El tipus de metabolisme energètic, l'origen dels equivalents reductors usats i la font de carboni poden combinar-se de diferent manera en distints organismes, fins i tot, poden canviar en un mateix organisme depenent de les condicions externes.

Els fotolitoautotrofs inclouen els cianobacteris, que són dels organismes més antics que es troben en el registre fòssil i que a més a més varen jugar probablement un paper molt important en la formació de l'oxigen de l'atmosfera terrestre. Sembla que varen ésser els primers organismes a usar l'aigua (litòtrofs) com a font d'electrons i desenvolupar el complex fotosintètic. D'altres bacteris fotosintètics empren d'altres fonts d'electrons i per tant no produeixen oxigen (anoxifotosintètics). Aquests fotòtrofs anoxigènics són els bacteris verds del sofre, els bacteris verds no del sofre, els bacteris vermells del sofre, els vermells no del sofre i els heliobacteris.

Els bacteris necessiten d'altres requeriments nutricionals per a mantenir un desenvolupament normal, entre els quals s'inclouen nitrogen, sofre, fòsfor, vitamines i elements metàl·lics com ara sodi, potassi, calci, magnesi, manganès, ferro, zinc, cobalt, coure i níquel. Algunes espècies també requereixen traces d'altres elements: seleni, tungstè, vanadi o bor.

Molts bacteris poden classificar-se en tres grups diferents depenent de la seva resposta a l'oxigen:

  • Bacteris que només poden créixer en presència d'oxigen. S'anomenen aeròbics.
  • Bacteris que només creixen en absència d'oxigen. Són els bacteris anaeròbics.
  • Bacteris que poden desenvolupar-se tant amb presència com en absència d'oxigen. Són els anaeròbics facultatius.

Els bacteris que no usen oxigen per a la respiració però que poden sobreviure en la seva presència s'anomenen aerotolerants. Els bacteris que ocupen ambients considerats extrems per als humans formen els extremòfils. Algunes espècies habiten aigües a alta temperatura (termòfils) o gelades (psicròfils), d'altres llacs hipersalins (halòfils), medis molt àcids (acidòfils) o bàsics (alcalòfils).

Motilitat[modifica | modifica el codi]

Els bacteris mòtils poden desplaçar-se, bé mitjançant flagels, lliscament bacterià, o canvis en la flotabilitat. Un grup especial de bacteris, les espiroquetes, posseeixen estructures molt semblants als flagels situades en l'espai periplàsmatic (entre les dues membranes externes) anomenades filaments axials. Les espiroquetes es caracteritzen pel seu cos helicoïdal que gira mentre es mou.

Els flagels bacterians poden disposar-se de diferents maneres, per exemple, poden posseir en un dels extrems un únic flagel (anomenat flagel polar) o bé d'un grup compost per molts flagels. Els bacteris peritrics tenen flagels escampats per tota la superfície cel·lular.

Els bacteris mòbils són atrets o repel·lits per distints estímuls, aquests comportaments es nomen taxis - per exemple, quimiotaxi, fototaxi, mecanotaxi i magnetotaxi. En un cas en particular, els mixobacteris, cèl·lules individuals s'agrupen formant eixams i poden acabar formant cossos fructífers.

Grups i identificació[modifica | modifica el codi]


A. Bacil (forma de bastonet).
B. Coc (esfèric).
C. Grups de cocs.
D. Cocs en parells.
E. Espirils (helicoïdal).
F. Vibri (forma de coma).

Existeixen bacteris de múltiples formes. Molts són esfèrics, en forma de bastonet o helicoïdals: aquestes morfologies reben els noms específics de bacils, cocs, i espirils. Un grup addicional els vibris tenen forma de coma. Tot i que actualment la forma no es considera un factor decisiu a l'hora de classificar els bacteris, molts gèneres van ser anomenats segons la seva morfologia, per exemple: Bacillus, Streptococcus, Staphylococcus) i aquesta continua essent important en la seva identificació.

Una altra eina important és la tinció Gram, batejada així en honor de Hans Christian Gram que va desenvolupar aquesta tècnica. Segons el resultat d'aquest mètode de tinció els bacteris es divideixen en gram positius (quan són tenyits mitjançant tinció Gram) o bé gram negatius (quan no ho són). El fet que els bacteris siguin positius o no per a la tinció gram depèn de la composició de la seva paret cel·lular. La primera divisió en fílums dels bacteris va ser desenvolupada basant-se bàsicament en aquest test:

  • Gracilicutes - bacteris amb una segona membrana cel·lular que conté lípids, i que els dóna tinció gram negativa.
  • Firmicutes - bacteris amb una única membrana cel·lular i una paret cel·lular gruixuda formada per peptidoglicà, amb la resultant tinció gram positiva.
  • Mollicutes - bacteris sense segona membrana cel·lular ni paret cel·lular i per tant amb tinció gram negativa.

Els arquebacteris van incloure's originalment com a Mendosicutes. Tot i això aquests phyla ja no són considerats com a grups monofilètics. Els Gracilicutes han estat dividits en molts grups diferents, mentre que els bacteris gram positius es troben en els grups Firmicutes i Actinobacteria, que estan relacionats estretament. Emperò, els Firmicutes han estat redefinits per tal d'incloure els micoplasmes (Mollicutes) i certs bacteris gram negatius.

Miscel·lània[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a l'escala evolutiva, es considera que els bacteris són organismes molt antics, ja que es data la seva aparició fa 3,5 milers de milions d'anys.[2]

Dos orgànuls cel·lulars, el mitocondri i el cloroplast, es pensa que provenen d'antics bacteris teoria endosimbiòtica.

Els microorganismes tenen una amplíssima distribució i són més abundants en presència d'aliment, d'humitat i la temperatura correcta per a la seva multiplicació i creixement. El cos humà és la llar de milers de milions de microorganismes; podem trobar-ne a les superfícies de la pell, en el tracte intestinal, en la boca, el nas i altres obertures corporals. N'hi ha en l'aire que respirem, l'aigua que bevem i el menjar que ingerim.

Una bacterioproteïna és qualsevol proteïna d'origen bacterià.[3] Són bioproteïnes (és a dir, proteïnes obtingudes en el cultiu de bacteris o de llevats) algunes de les quals posseeixen poder antigènic i serveixen per a classificar les soques de determinades espècies bacterianes.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Brock. Biología de los microorganismos. Madigan, Martinko, Parker. 8à Ed. Prentice Hall ©1998 ISBN 84-89660-36-0
  2. Russell, Peter J.; Hertz, Paul E.; McMillan, Beverly. Biology: The Dynamic Science. vol.1 (en anglès). Cengage Learning, 2010, p. 532. ISBN 0538493720. 
  3. Dorland Diccionario enciclopedico illustrado de Medicina, 30a edició, editorial Elsevier España, 2005, (castellà) ISBN 978-84-8174-790-4
  4. «Procariota». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Procariota