Baixir Xihab II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bashir Shihab II.

Baixir Xihab II (en àrab بشير الثاني الشهابي, Baxīr aṯ-Ṯānī ax-Xihābī) (1767-1851) fou emir del Líban (1788-1840) de religió drusa.

Va néixer a Ghazir el 1767. El seu pare l'emir Kasim va morir quan encara Baixir era molt jove i aviat va haver de participar en política a Dayr al-Kamar, la capital del Líban. El xeic Kasim Djumblat fou el primer que es va adonar de les seves capacitats; va tenir certs èxits i Kasim i Baixir van actuar com aliats. El 1788, cansat dels abusos recaptatoris dels paixes de Sidó, Trípoli del Líban i Damasc, l'amir governador del Líban, Yusuf Xihab va convocar una reunió de notables del país a Dayr al-Kamar. Yusuf va comunicar a la reunió que no podia arribar a un acord amb el paixà Djazar de Sidó i va presentar la renúncia, demanant escollir un successor, càrrec que va recaure en Baixir ixihab. Va anar a veure al paixà otomà a Acre, la seva fortalesa principal, i va obtenir el nomenament.

El 1794 Djazar Paixà va encoratjar una revolta al Líban i va convèncer a un dels fills de Yusuf d'aspirar al càrrec d'amir governador, mentre per un altre costat prometia suport a Baixir a canvi d'una forta quantitat de diners. Va haver de pagar però d'acord amb Djumblat va començar a fer neteja d'elements opositors; Djumblat i els Amad van matar (amb la seva autorització) als caps dels Nakad durant una recepció.

No es va comprometre ni a favor ni en contra de Napoleó i quan aquest va abandonar Egipte, Baixir va anar al campament del gran visir otomà a Al-Arix i va obtenir un firman imperial que posava el Líban sota autoritat directe de la Sublim Porta, firman que després va quedar sense efecte.

En aquest temps i després van ser els Amad els que foren atacats i obligats a sortir del Líban en tres onades repressives el 1799, 1808 i 1819. En tot aquest temps no va parar de reclutar homes i va arribar a tenir un exèrcit de 15000 homes equivalents als soldats de tots els paixes de Síria junts, i a més estaven molt ben entrenats.

El nou paixà de Sidó, Sulayman, que el 1804 havia succeït a Djazzar, era més humanitari i Baixir s'hi va aliar en contra de Yusuf Kandj Paixa de Damasc, nomenat el 1807. El 1810 Yusuf Kandj va reclamar el control de la vall de la Bekaa i no hi va haver manera de fer-lo canviar de idea. Llavors Baixir va marxar amb les seves tropes cap a Damasc i Yusuf va haver de fugir a Egipte, passant el govern de Damasc a Sulayman (1810-1811) i el 1811 a Sulayman Silahdar Paixa. El 1818 Salih Paixa va succeir breument a Silahdar, però al cap de poc va pujar al govern de Damasc, Abd Allah Paixa, que el 1820 va reclamar també la Bekaa i Baixir va haver de marxar altre cop contra Damasc, i llavors Abd Allah i va renunciar i es va convertir en aliat de Baixir. El 1821 Darwiix Paixa va obtenir el favor de la Porta que li va confiar el govern de Damasc i va atacar a Abd Allah, amb el suport del paixà d'Alep. Abd Allah es va refugiar a Acre i Baixir va demanar ajut a Egipte.

Muhammad Ali d'Egipte no va tardar a aprofitar l'ocasió i va intervenir en favor de Baixir: va anar a Constantinoble i va convèncer a la Porta, i Baixir va resultar políticament triomfador. Darwiix fou substituït per Mustafa Paixa (1822)

El 1822 es va posar contra Djumblat al que va carregar amb fortes contribucions i quan aquest va resistir, el va derrotar en combat (1824).

D'altra banda Baixir va tenir diversos actes de tolerància amb els cristians i això li va valer el suport dels maronites i dels catòlics i del cònsol de França (fins i tot el Papa Pius VII va escriure el 1816 a l'amir per agrair-li la seva generositat); en relació amb els drusos, va establir un segon cap religiós al que va enfrontar a l'antic cap únic ixaykh al-Akl.

El 1831 Muhammad Ali, després que l'imperi Otomà havia perdut Grècia i havia estat derrotat pels russos i que el cos de geníssers havia estat dissolt el 1826, va decidir passar a l'ofensiva. La Porta va demanar el suport del Líban, però Baixir va respondre que no calia esperar suport d'aquells als que sempre havia ignorat. Els libanesos van combatre a les forces otomanes del paixà Uthman a Trípoli del Líban, van participar en la marxa contra Damasc, van ajudar a la intendència egípcia i van protegir la seva rereguarda fins a Alep; a canvi Muhammad va reconèixer els antics privilegis del Líban i es va comprometre a no interferir en els afers interns (1833). Però quan Muhammad Ali va haver de declarar el servei militar obligatori i augmentar els impostos, i va voler aplicar aquestes disposicions al Líban, la muntanya dels drusos i el Hauran (1837) van esclatar revoltes a aquestes zones (tardor del 1837 i hivern del 1837 al 1838) i milers d'egipcis van morir. L'estiu del 1838 els egipcis van patir una nova derrota a l'Anti Líban. El combat decisiu entre egipcis i otomans es va lliurar a Nezib al començament del 1839. Els egipcis van obtenir la victòria, van posar en fuita als turcs i van amenaçar de marxar a Constantinoble. Rússia va venir en ajut dels turcs segons els termes del tractat de Hunkar Iskelesi del 1833, França donava suport a l'egipci i Anglaterra intentava negociar en favor dels otomans.

Emissaris britànics i otomans van anar al Líban per intentar guanyar a l'amir Baixir a la seva causa. Baixir va temporitzar però els libanesos es van revoltar de manera general contra els egipcis. França va quedar aïllada al costat d'Egipte (estiu del 1840) i Turquia, Rússia i Gran Bretanya van signar el tractat de Londres. Unitats navals aliades van arribar a aigües libaneses; un destacament otomà va desembarcar a Junieh. Els libanesos revoltats, els otomans i els "colls blaus" van derrotar a Ibrahim Paixa a Bahrsaf i van proclamar governador del Líban a Baixir III.

Baixir Xihab II es va rendir als britànics a Sidó i fou conduït en exili a Malta. Mesos després fou autoritzat a instal·lar-se a Àsia Menor on va restar fins al 1851 quan va morir sent enterrat a l'església catòlica armènia de Galata. Les seves restes foren portades al Líban el 1946.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • H. Chehab, Le Liban à l'époque des Émirs Chehabs, Beirut, 1933
  • M. Chebli, Une histoire du Liban, Beirut, 1955
  • A. J. Rustium, Béchir II entre le Sultan et le Khédive, Beirut 1956/1957