Balduí II de Flandes

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Balduí II el Calb)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Balduí II de Flandes,[1] conegut també com a Balduí III el Calb (vers 863/867 - † 918) fou fill del comte Balduí I Braç de Ferro i de la princesa carolíngia Judit de França (vers 844 - † vers 870) i va succeir al seu pare com a comte de Flandes del 879 a 918.

la seva vida[modifica | modifica el codi]

Era menor d'edat al seu adveniment, i va veure els seus dominis patir atacs sense precedent dels víkings: els homes del nord destruïren Thérouanne, destrossaren tot el país i saquejaren les abadies, sembrant mort i desolació al seu pas. Els normands van passar l'hivern del 880 a Gant. A la primavera del 881 Tournai fou saquejada; el 882 fou el tron de Cambrai i d'Arràs; el 883 van passar a Boulogne, Sithiu (Saint-Omer), Saint-Riquier, Furnes/Veurne, de nou a Thérouanne, i després van tornar a Gant. Després d'una ràtzia a Renània, saquejaren Arras i es van fortificar a Condé (885) i després a Courtrai (886). El cap víking Rol·ló va destrossar la regió de Saint-Bertin, però no es va poder apoderar de la ciutat on els habitants van resistir. Com a reacció, Balduí II va construir nombroses ciutadelles fortificades, les viles o burchen, confiats a castellans: així van sorgir els de Ypres, de Courtrai, de Bergues-Saint-Winoc, de Gant, de Bruges i de Saint-Omer. També va reforçar les muralles de les ciutats i va confiscant totes les terres que havien estat abandonades, amb el que va assolir controlar un territori molt superior al que havia heretat del seu pare. L'edificació de les viles o burschen va caracteritzar el regnat de Balduí II, i va marcar el començament de l'edat feudal a la regió. Tanmateix, com en la resta de la Nèustria, el problema víking no va trobar solució més que sota Carles el Simple que, pel tractat de Saint-Clair-sur-Epte va permetre a Rol·ló establir-se a la Normandia d'avui.

Després de la deposició de Carles III el Gras, i l'elecció al tron de França d'Eudes (888), el comte de Flandes, d'ascendència carolíngia (era anomenat Balduí el Calb no a causa d'una calvície, sinó en record del seu avi Carles II el Calb.[2]) va sostenir la causa de Carles el Simple, mentre que el comte de vermandois Heribert II va trair la seva causa i va reconèixer a Eudes com a sobirà. El germà de Balduí II, el comte de Cambrai Raül (o Rodolf), va penetrar llavors a Vermandois, es va apoderar de Péronne i de Saint-Quentin, però aquestes ciutats foren represes per Heribert, i Raül va morir en una emboscada el 17 de juny del 896. Balduí hauria encarregat llavors l'assassinat d'Heribert, que mentrestant, s'havia unit a la causa de Carles el Simple.

Malgrat una reconciliació passatgera (la filla d'Heribert, Alix o Adela de Vermandois, fou promesa amb el fill gran de Balduí, Arnold), les hostilitats es van reprendre, oposant-se el comte de Flandes aquesta vegada al rei Carles, que havia afavorit Heribert. Aquest va reconquerir Péronne que havia estat ocupat una altra vegada, i es va apoderar de Saint-Omer, del castell de St-Vaast, i de la seva abadia. El rei la va donar llavors en benefici a l'arquebisbe de Reims, Folc el Venerable, que la va bescanviar aviat per Saint-Médard prop de Soissons, però aquesta donació no va impedir el rancor de Balduí, que això no obstant, aprofitant el conflicte es va fer amb els territoris de Ternois (Saint Pol) i Boulogne-sur-Mer.

Després de la mort de Raül abat de Saint-Bertin, Balduí va demanar la gestió temporal de l'abadia, però els monjos, tement les exaccions del comte, van apel·lar a Folc, qui fou finalment escollit abat, nomenament confirmat a la mort del rei Eudes per Carles el Simple. Malgrat la seva condemna al sínode de Soissons el 893, Balduí va reprendrà per força el castell i l'abadia d'Arras. El 884 es va casar amb una filla del rei anglès Alfred el Gran.

La reputació de cobdícia del comte es recolza certament en la seva ambició sobre aquestes abadies, que no va aconseguir obtenir. Se'l jutge igualment també com a cruel, la qual cosa sembla ser exacte, ja que Balduí no va vacil·lar a fer assassinar Folc el Venerable per Winemar, castellà de Lillers, el 17 de juny del 900. El successor designat de l'arquebisbe, Arveu, va fulminar llavors l'excomunió contra el mandatari del crim, però Carles el Simple, príncep feble, va haver de perdonar al seu massa poderós vassall.

Balduí va morir el 918, probablement el 10 de setembre. Enterrat a l'abadia de Saint-Bertin (com el seu pare), el seu cos fou transferit a l'abadia Sant Pere de Gant el 929. Els seus dos fills es van repartir les seves possessions.

Ascendència[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Balduí I de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Balduí II de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Carlemamy Red crown.png
 
 
 
 
 
 
 
12. Lluís el Pietós Red crown.png
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Hildegarda de Vintzgau
 
 
 
 
 
 
 
6. Carles II el Calb Red crown.png
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. Welf I
 
 
 
 
 
 
 
13. Judit de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. Heilwiga de Saxònia
 
 
 
 
 
 
 
3. Judit de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Adrià d'Orleans
 
 
 
 
 
 
 
14. Eudes d'Orleans
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Waldrada
 
 
 
 
 
 
 
7. Ermentruda d'Orleans (filla d'Eudes d'Orleans)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Leutard I de Paris
 
 
 
 
 
 
 
15. Engeltruda de Fézensac
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. Grimilda
 
 
 
 
 
 

Descendència[modifica | modifica el codi]

De la seva esposa Elftruda de Wessex (Ælfthryth, filla del rei Alfred el Gran d'Angleterre, va tenir quatre fills:



Precedit per:
Balduí I Braç de Ferro
Comtes de Flandes
Nord-Pas-de-Calais

879918
Succeït per:
Arnold I el Vell


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Balduí II de Flandes Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Biographie nationale de Belgique, volum 1, Balduí II
  • Le Glay Edward: Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, París, MDCCCXLIII
  • Platelle Henri et Clauzel Denis: Histoire des provinces françaises du Nord, 2. Des principautés à l'empire de Charles Quint (900-1519), Westhoek-Editions Éditions des Beffrois, 1989; ISBN 2-87789-004-X
  • Douxchamps Cécile et José: Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, éditeur; ISBN 2-9600078-1-6

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. (anglès) 20Hainaut.htm#BaudouinIiflandersdied918 Genealogia de Balduí II de Flandes a la Fundació per la Genealogia medieval
  2. . Chron. sancti Bertini, ap. Ram, Ix, 70, citat per E. Leglay en Histoire des comtes de Flandre, tom 1, pàg. 45