Balena blava

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Balena blava
Recent[1]
Balena blava adulta a l'est de l'oceà Pacífic
Balena blava adulta a l'est de l'oceà Pacífic
Comparació amb un humà
Comparació amb un humà

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Cetacea
Subordre: Mysticeti
Família: Balaenopteridae
Gènere: Balaenoptera
Espècie: B. musculus
Nom binomial
Balaenoptera musculus
Ala de balena musculosa
(Linneus, 1758)
Distribució de la balena blava.
Distribució de la balena blava.
Subespècies
  • B. m. brevicauda Ichihara, 1966
  • B. m. indica? Blyth, 1859
  • B. m. intermedia Burmeister, 1871
  • B. m. musculus Linnaeus, 1758

La balena blava (Balaenoptera musculus) és un mamífer marí del subordre dels misticets.[3] Amb una llargada de fins a 32,9 m i un pes de fins a 172 tones[4] o més, és l'animal més gran que ha existit mai.[5]

El cos llarg i esvelt de la balena blava pot tenir una coloració de diverses tonalitats de gris blavós a la part dorsal i una mica més clara a la part ventral.[6] N'hi ha almenys tres subespècies distintes: B. m. musculus del nord dels oceans Atlàntic i Pacífic, B. m. intermedia de l'oceà Antàrtic i B. m. brevicauda (també coneguda com a balena blava pigmea), de l'oceà Índic i el sud de l'oceà Pacífic. B. m. indica, que viu a l'oceà Índic, podria ser una quarta subespècie. Com en el cas dels altres misticets, la seva dieta es compon gairebé exclusivament d'uns crustacis petits anomenats «krill».[7]

Les balenes blaves foren abundants a gairebé tots els oceans fins a principis del segle XX. Els baleners les caçaren gairebé fins a l'extinció durant més de 40 anys, fins que la comunitat internacional les protegí el 1966. Un informe del 2002 estimà que hi havia entre 5.000 i 12.000 balenes blaves arreu del món,[8] distribuïdes en almenys cinc grups. Investigacions més recents sobre la subespècie pigmea suggereixen que aquesta estimació es podria quedar curta.[9] Abans de la caça de balenes, la població més gran era la de l'oceà Antàrtic, amb aproximadament 239.000 individus (entre 202.000 i 311.000).[10] Ara només en queden concentrations molt més petites (aprox. 2.000 exemplars) a cadascun dels grups del Pacífic nord-oriental, l'Antàrtic i l'Índic. N'hi ha dos grups més al nord de l'Atlàntic i com a mínim dos més a l'hemisferi sud. La diversitat genètica de les balenes blaves supervivents és alta cosa que pot ajudar a recuperar els nivells de població d'abans de l'activitat balenera.[11]

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Les balenes blaves són rorquals (família Balaenopteridae), una família que inclou la iubarta, el rorqual comú, Balaenoptera brydei, el rorqual boreal i el rorqual d'aleta blanca.[3] Es creu que la família dels balenoptèrids divergí de les altres famílies del subordre dels misticets ja a l'Oligocè mitjà. Tanmateix, no se sap quan divergiren els membres d'aquestes famílies els uns dels altres.

La balena blava sol ser classificada com una de les vuit espècies del gènere Balaenoptera; una autoritat la situa en un gènere monotípic diferent, Sibbaldus,[12] però aquesta teoria no ha sigut acceptada.[13] L'anàlisi de seqüències d'ADN indica que la balena blava és més propera filogenèticament al rorqual boreal (Balaenoptera borealis) i Balaenoptera brydei que a les altres espècies de Balaenoptera i més propera a la iubarta (Megaptera) i la balena grisa (Eschrichtius) que als rorquals d'aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata i Balaenoptera bonaerensis).[14][15] Si aquestes relacions són confirmades per investigacions posteriors, caldrà reclassificar els rorquals.

Hi ha hagut com a mínim 11 casos documentats d'adults híbrids de balena blava i rorqual comú en llibertat. Arnason i Gullberg consideren la distància genètica entre les dues espècies similar a la d'un humà i un goril·la.[16] Investigadors que treballaven a les aigües de Fiji creuen que fotografiaren un híbrid de balena blava i iubarta.[17]

El nom específic musculus és en llatí i podria significar «musculós», però també es pot intepretar com «ratolí petit».[18] Carl von Linné, que donà nom a l'espècie a la seva obra influent Systema Naturae del 1758,[19] ho hauria sabut i podria haver triat aquest nom amb doble sentit a propòsit.[20] Herman Melville anomenà aquesta espècie la «balena de ventre de color de sofre» a la seva novel·la Moby Dick, en referència a la tonalitat marró-taronja o groga de la part ventral, que és deguda a pel·lícules de diatomees a la pell. Altres noms comuns per la balena blava inclouen rorqual de Sibbald (en honor de Sir Robert Sibbald), gran balena blava i gran rorqual boreal. Aquests noms han caigut en desús.

Els científics subdivideixen l'espècie en tres o quatre subespècies: B. m. musculus, la balena blava septentrional, que inclou les poblacions del nord de l'Atlàntic i el Pacífic; B. m. intermedia, la balena blava meridional de l'oceà Antàrtic; B. m. brevicauda, la balena blava pigmea, que viu als oceans Índic i Pacífic del sud;[21] i la més problemàtica és B. m. indica, el gran rorqual indi, que també viu a l'oceà Índic i que, tot i haver estat descrit abans, podria formar part de la mateixa subespècie que B. m. brevicauda.[13]

Descripció i comportament[modifica | modifica el codi]

Balena blava adulta
Vista aèria d'una balena blava, mostrant ambdues aletes pectorals
Espiracle d'una balena blava
La petita aleta dorsal d'aquesta balena blava és a penes visible a l'extrem esquerre.

La balena blava té un llarg cos afusat que sembla allargat en comparació amb la constitució més robusta d'altres balenes.[22] El cap és pla i en forma de U i té una cresta prominent que va des de l'espiracle fins a dalt del llavi superior.[22] La part davantera de la boca està plena de barbes; aproximadament, 300 làmines (cadascuna de les quals mesura, aproximadament, un metre de llarg)[22] pengen del maxil·lar superior, estenent-se fins a 0,5 m boca endins. Entre 60 i 90 solcs anomenats plecs ventrals recorren la gorja en paral·lel a la llargada del cos. Aquests plecs contribueixen a evacuar aigua de la boca després de l'alimentació per arremesa (vegeu la secció sobre l'alimentació).

L'aleta dorsal és petita,[22] i només és breument visible quan l'animal es capbussa. Es troba vers la línia de tres quarts del cos de la balena i varia d'un individu a un altre: alguns només tenen un bony pràcticament imperceptible, però altres tenen dorsals prominents en forma de falç. Quan pugen a la superfície per respirar, les balenes blaves treuen l'espatlla i l'espiracle per sobre l'aigua a més distància que altres balenes grans com ara el rorqual comú o el rorqual boreal. Els observadors poden utilitzar aquest tret per diferenciar les espècies a la mar. Algunes balenes blaves de l'Atlàntic i el Pacífic septentrionals alcen l'aleta caudal quan es capbussen. En respirar, la balena emet un doll unicolumnar vertical espectacular que pot arribar fins a 12 m d'alçada, tot i que sol trobar-se al voltant de 9 m. Té una capacitat pulmonar de 5.000 litres. Les balenes blaves tenen dos espiracles protegits per un gran paraesquitxos.[22]

Les aletes mesuren 3-4 m de llarg. La part superior és grisa amb una vora blanca i prima. La part inferior és blanca. El cap i l'aleta caudal solen ser d'un gris uniforme. La part superior de la balena i a vegades les aletes, solen tenir taques. La quantitat de taques varia significativament d'un individu a un altre. Alguns tenen un color gris pissarra, però altres presenten una notable combinació de blaus foscos, grisos i negres, tots plens de taques.[3]

Les balenes blaves poden assolir una velocitat de 50 km/h en distàncies curtes, normalment quan interaccionen amb altres balenes, però habitualment es mouen a una velocitat d'uns 20 km/h.[3] S'alenteixen a 5 km/h per alimentar-se.

Les balenes blaves solen viure soles o amb un altre individu. No se sap durant quant de temps romanen juntes les parelles de viatge. En indrets on hi ha una gran concentració d'aliments, s'han observat fins a 50 balenes blaves en una àrea petita. Tanmateix, no formen els grups cohesionats que formen altres espècies de balenes.

Mida[modifica | modifica el codi]

A causa de la seva mida, resulta difícil pesar les balenes blaves. La majoria de balenes blaves mortes pels baleners no eren pesades senceres, sinó que abans eren tallades en trossos més manejables. Això provocava que se subestimés el pes total de la balena a causa de la pèrdua de sang i altres fluids. Tanmateix, es registraren pesos entre 150 i 170 tones d'animals que assolien una llargada de fins a 27 m. El National Marine Mammal Laboratory (NMML) dels Estats Units estimà el pes d'un exemplar de 30 m de llarg en més de 180 tones. La balena blava més gran pesada amb precisió pels científics de l'NMML fins ara fou una femella que pesava 177 tones.[8]

La balena blava és l'animal conegut més gran de tots els temps.[22] el dinosaure del Mesozoic més gran conegut fou l'argentinosaure,[23] amb un pes estimat de fins a 90 tones, tot i que una vèrtebra controvertida d'Amphicoelias fragillimus podria indicar que l'animal pesava fins a 122 tones i mesurava fins a 40 m.[24] També s'ha estimat el pes del poc conegut bruhathkayosaure, amb valors que varien entre 140 i 220 tones, amb estimacions de la llargada que arriben fins a 45 m. El peix extint Leedsichthys podria haver-se acostat a la seva mida.[25] Tanmateix, costa de trobar fòssils complets, cosa que fa difícil les comparacions de mida. Tots aquests animals són considerats més petits que la balena blava.

Hi ha incertesa respecte a la balena blava més gran trobada, car la majoria de dades provenen de balenes blaves mortes en aigües de l'Antàrtic durant la primera meitat del segle XX i foren recollides per baleneres que no tenien grans coneixements de tècniques de mesurament zoològiques estàndard. Les balenes més llargues mai documentades foren dues femelles que mesuraven 33,6 i 33,3 m, respectivament.[26] La balena més llarga mai mesurada pels científics de l'NMML feia 29,9 m.[8]

La llengua d'una balena blava pesa unes 2,7 tones[27] i, quan s'obre del tot, la boca és capaç d'agafar fins a 90 tones d'aliments i aigua.[7] Tot i la mida de la boca, les dimensions de la gola són tan reduïdes que una balena blava no es pot empassar un objecte més gran que una pilota de platja.[28] El cor pesa 600 kg i és el més gran de qualsevol animal.[27] L'aorta d'una balena blava té un diàmetre d'uns 23 cm.[29] Durant els primers set mesos de vida, una cria de balena blava beu, aproximadament, 400 litres de llet al dia. Les cries guanyen pes ràpidament, fins a 90 kg al dia. En néixer, les balenes blaves ja pesen 2.700 kg, el mateix que un hipopòtam adult.[3]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Les balenes blaves s'alimenten gairebé exclusivament de krill, tot i que també agafen petites quantitats de copèpodes.[30] Les espècies del zooplàncton consumides per les balenes blaves varien d'un oceà l'altra. A l'Atlàntic nord, les preses habituals són Meganyctiphanes norvegica, Thysanoessa raschii, Thysanoessa inermis i Thysanoessa longicaudata;[31][32][33] al Pacífic nord, Euphausia pacifica, Thysanoessa inermis, Thysanoessa longipes, Thysanoessa spinifera, Nyctiphanes symplex i Nematoscelis megalops;[34][35][36] i a l'Antàrtic, Euphausia superba, Euphausia crystallorophias i Euphausia valentin.

Una balena blava adulta pot menjar fins a 40 milions de krill en un dia.[37] Les balenes sempre s'alimenten a les àrees amb la concentració més elevada de krill i a vegades ingereixen fins a 3.600 kg de krill en un sol dia.[30] Les necessitats calòriques diàries d'una balena blava adulta ranegen 1,5 milions de calories.[38]

Com que el krill es mou, les balenes se solen alimentar a profunditats de més de 100 m durant el dia i només s'alimenten a la superfície de nit. Generalment quan s'alimenten es capbussen durant 10 minuts, tot i que també són habituals immersions de fins a 20 minuts. La immersió més llarga observada fou de 36 minuts.[39] La balena s'alimenta arremetent grups de krill, agafant els animals i una gran quantitat d'aigua a la boca. Aleshores, l'aigua és expulsada per les barbes mitjançant pressió provinent de la butxaca ventral i la llengua. Una vegada ja no queda aigua a la boca, el krill restant no pot passar per entre les barbes i és empassat. La balena blava també consumeix alguns peixos, crustacis i sípies petits que agafa juntament amb el krill.[40][41]

Cicle vital[modifica | modifica el codi]

Balena blava jove amb la seva mare

La temporada d'aparellament comença a finals de tardor i s'allarga fins a la fi de l'hivern.[42] No se sap gaire sobre el comportament d'aparellament o els terrenys de cria. Les femelles solen tenir una cria una vegada cada dos o tres anys, a principis de l'hivern després d'un període de gestació d'entre deu i dotze mesos.[42] La cria pesa unes 2,5 tones i mesura uns 7 m de llarg. Les cries beuen entre 380 i 750 litres de llet al dia. El deslletament es produeix quan l'animal ja té uns sis mesos i mesura el doble de llarg. La maduresa sexual s'assoleix entre els vuit i els deu anys, quan els mascles ja mesuren 20 metres de llarg (o més, a l'hemisferi sud). Les femelles són encara més grans i assoleixen la maduresa sexual vers els cinc anys, quan mesuren uns 21 metres de llarg.

Els científics estimen que les balenes blaves poden viure almenys 80 anys;[26][42][43] tanmateix, com que els registres individuals no es remunten a l'època de la caça de balenes, no se sabrà amb certesa fins d'aquí a molts anys. L'estudi més llarg d'un mateix individu s'allargà durant 34 anys al nord-est del Pacífic.[39] L'únic depredador natural de les balenes és l'orca.[44] Els estudis indiquen que fins a un 25% de les balenes blaves adultes presenten cicatrius provocades per atacs d'orca.[26] Es desconeix la taxa de mortalitat d'aquests atacs.

Les avarades de balena blava són extremament rares i, a causa de l'estructura social de l'espècie, no es coneix cap instància d'avarada en massa.[45] Tanmateix, quan es produeix una avarada pot despertar l'interès del públic. El 1920, una balena blava s'avarà a prop de Bragar, a Lewis (Hèbrides Exteriors, Escòcia). Uns baleners li havien disparat al cap, però l'arpó no havia explotat. Com en altres mamífers, l'instint fonamental de la balena era continuar respirant a qualsevol preu, encara que això impliqués avarar-se per tal de no ofegar-se. Dos dels ossos de la balena foren erigits al costat d'una carretera principal de Lewis i avui en dia encara són una atracció turística.[46]

Vocalitzacions[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cant de les balenes
Mèdia sobre la balena blava
Les crides de les balenes han estat accelerades 10 vegades.
Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Cant d'una balena blava
Enregistrat a l'Atlàntic (1)

Cant d'una balena blava
Enregistrat a l'Atlàntic (2)

Cant d'una balena blava
Enregistrat a l'Atlàntic (3)

Cant d'una balena blava
Enregistrat al Nord-est del Pacífic

Cant d'una balena blava
Enregistrat al sud del Pacífic

Cant d'una balena blava
Enregistrat a l'oest del Pacífic

Problemes per escoltar els arxius? Vegeu l'ajuda

Les estimacions de Cummings i Thompson (1971) suggereixen que el nivell font dels sons emesos per les balenes blaves és d'entre 155 i 188 decibels quan se'l mesura en relació amb una pressió de referència d'un micropascal en un metre.[47][48] Tots els grups de balenes blaves emeten sons a una freqüència fonamental d'entre 10 i 40 Hz; la freqüència més baixa que els humans són capaços de percebre és generalment de 20 Hz. Les crides de balena blava duren entre deu i trenta segons. Les balenes blaves de la costa de Sri Lanka han estat enregistrades repetidament emetent "cants" de quatre notes amb una durada d'uns dos minuts cadascun, que recorden els coneguts cants de les iubartes. Els investigadors creuen que, ja que aquest fenomen no ha sigut observat en altres poblacions, podria ser únic de la subespècie B. m. Brevicauda (pigmea).

Es desconeixen els motius d'aquestes vocalitzacions. Richardson et al. (1995) proposen sis raons possibles:[49]

  1. Mantenir les distàncies entre individus
  2. Reconèixer les espècies i els individus
  3. Transmetre informació contextual (per exemple, alimentació, alarma, festeig)
  4. Mantenir l'organització social (per exemple, crides de contacte entre femelles i mascles)
  5. Localitzar fonts de preses

Poblacions i caça de balenes[modifica | modifica el codi]

Època de la caça[modifica | modifica el codi]

Article principal: Caça de balenes
Les poblacions de balenes blaves han decaigut dràsticament a causa de la caça comercial de balenes.

Les balenes blaves no són fàcils de capturar ni de matar. La seva força i potència les protegiren dels primers baleners, que preferien atacar catxalots i balenes franques.[50] El 1864, el noruec Svend Foyn equipà un vaixell de vapor amb arpons dissenyats específicament per capturar balenes grans.[3] Tot i que al principi era voluminós i tenia poc èxit, Foyn perfeccionà el fusell submarí i ben aviat s'establiren diverses estacions baleneres a la costa de Finnmark, al nord de Noruega. L'última estació balenera de Finnmark tancà el 1904 a causa de disputes amb els pescadors locals.

Aviat es començaren a caçar balenes blaves a Islàndia (1883), les Illes Fèroe (1894), Terranova (1898) i Spitsbergen (1903). El 1904-05 es capturaren les primeres balenes blaves a Geòrgia del Sud. El 1925, amb l'arribada de l'arrossegament de popa als vaixells factoria i l'ús de vaixells baleners de vapor, les captures de balenes blaves i de balenes en general a l'Antàrtic i Subantàrtic es dispararen. Entre el 1930 i el 1931, aquests vaixells mataren 29.400 balenes blaves només a l'Antàrtic. A finals de la Segona Guerra Mundial les poblacions havien patit un declivi significatiu i el 1946 s'implementaren les primeres quotes per restringir el comerç internacional de balenes, però resultaren ineficaces a causa de la manca de diferenciació entre espècies. Les espècies rares podien ser caçades d'igual manera que les relativament abundants.

La caça de balenes blaves fou prohibida a la dècada del 1960 per la Comissió Balenera Internacional,[51][52] i la caça il·legal per part de l'URSS s'acabà a la dècada del 1970,[53] quan ja s'havien mort 330.000 balenes blaves a l'Antàrtic, 33.000 a la resta de l'hemisferi sud, 8.200 al nord del Pacífic i 7.000 al nord de l'Atlàntic. La població original més gran, la de l'Antàrtic, havia quedat delmada a un 0.15% de la seva abundància inicial.[10]

Població i distribució actuals[modifica | modifica el codi]

Una balena blava amb les Açores al rerefons
Imatge de l'aleta caudal d'una balena blava amb les illes Santa Bàrbara al rerefons (agost del 2007).

Des que se'n prohibí la caça, els estudis no han aconseguit determinar si la població global de balenes blaves, dependent de la conservació, està augmentant o estabilitzada. A l'Antàrtida, les millors estimacions indiquen un increment significatiu d'un 7,3% a l'any des de la fi de la caça il·legal soviètica, però les poblacions continuen a menys d'un 1% dels nivells originals.[10] També s'ha suggerit que les poblacions d'Islàndia i Califòrnia estan creixent, però aquests augments no tenen significació estadística. El 2002 s'estimà que la població global total era d'entre 5.000 i 12.000 exemplars, tot i que hi ha un alt grau d'incertesa en les estimacions disponibles per moltes àrees.[8]

La Llista Vermella de la UICN ha classificat la balena blava com espècie «amenaçada» des que es començà a publicar la llista. Als Estats Units, el National Marine Fisheries Service les considera com amenaçades sota l'Endangered Species Act.[54] La concentració més elevada, amb uns 2.000 individus, és la població del nord-est del Pacífic de balena blava septentrional (B. m. musculus), que s'estén des d'Alaska fins a Costa Rica, però que passa gran part del temps a Califòrnia durant l'estiu. En rares ocasions, aquesta població visita el nord-oest del Pacífic, entre Kamtxatka i l'extrem nord del Japó.

Al nord de l'Atlàntic es reconeixen dues poblacions de B. m. musculus. La primera es troba a prop de Grenlàndia, Terranova, Nova Escòcia i el golf de Sant Llorenç. Es calcula que aquest grup compta amb uns 500 individus. Un segon grup més oriental és albirat des de les Açores a la primavera i Islàndia al juliol i l'agost; s'assumeix que les balenes segueixen la dorsal mesoatlàntica entre les dues illes volcàniques. Més enllà d'Islàndia, s'han observat balenes blaves tan al nord com Spitsbergen i Jan Mayen, però són rars. Els científics desconeixen on passen l'hivern aquestes balenes. La població total de l'Atlàntic nord és estimada en entre 600 i 1.500 exemplars.

A l'hemisferi sud sembla haver-hi dues subespècies distintes, B. m. intermedia i la poc estudiada balena blava pigmea, B. m. brevicauda, que viu en aigües de l'oceà Índic. Els estudis més recents (mitjans del 1998) oferiren una estimació de 2.280 balenes blaves a l'Antàrtic,[55]de les quals menys d'un 1% són probablement balenes blaves pigmees.[56] Les estimacions d'un estudi del 1996 indicaren que hi havia 424 balenes blaves pigmees en només una petita àrea al sud de Madagascar,[57] de manera que és probable que la població total de l'oceà Índic sigui de milers d'exemplars. Si això fos cert, els nombres globals serien molt més elevats del que prediuen les estimacions.[9]

Una quarta subespècie, B. m. indica, fou identificada per Blyth el 1859 al nord de l'oceà Índic, però les dificultats a l'hora d'identificar caràcters distintius d'aquesta subespècie feren que fos utilitzada com a sinònim de B. m. brevicauda, la balena blava pigmea. Els registres de captures soviètiques semblen indicar que la mida de les femelles adultes és més propera a la de la balena blava pigmea que la de B. m. musculus, tot i que les poblacions de B. m. indica i B. m. brevicauda semblen distintes i les seves respectives temporades d'aparellament tenen gairebé sis mesos de diferència.[58]

Els patrons migratoris d'aquestes subespècies no són ben coneguts. Per exemple, s'han observat balenes blaves pigmees al nord de l'oceà Índic (Oman, Maldives, Sri Lanka), on podrien formar una població resident distinta.[58] A més, la població de balenes blaves que viu davant de Xile i el Perú també podria representar una població diferent. Algunes balenes blaves antàrtiques s'acosten a la costa oriental de l'Atlàntic sud durant l'hivern i a vegades se senten les seves vocalitzacions davant del Perú, Austràlia Occidental i el nord de l'oceà Índic.[58] A Xile, el Centre de Conservació dels Cetacis, amb el suport de l'Armada de Xile, està duent a terme una investigació exhaustiva i tasques de conservació en un agregat d'alimentació de l'espècie descobert recentment davant la costa de l'illa Chiloé, en una àrea anomenada «Golfo del Corcovado», on s'observaren 326 balenes blaves a l'estiu del 2007.[59]

Els esforços per calcular la població de balenes blaves de manera més precisa són recolzats per mastòlegs marins de la Universitat Duke, que manté el OBIS-SEAMAP (Ocean Biogeographic Information System—Spatial Ecological Analysis of Megavertebrate Populations, «Sistema d'Informació Biogeogràfica dels Oceans—Anàlisi Ecològica Espacial de Poblacions de Megavertebrats»), una col·lecció de dades d'observacions de mamífers marins amb unes 130 fonts.[60]

Altres amenaces[modifica | modifica el codi]

Una balena blava surt a la superfície davant de l'Illa Santa Cruz de les illes Santa Bàrbara, a prop de Califòrnia.

A causa de la seva enorme mida, potència i velocitat, les balenes blaves adultes pràcticament no tenen depredadors naturals. Tanmateix, hi ha un cas documentat a la revista National Geographic d'una balena blava atacada per orques. Tot i que les orques no foren capaces de matar l'animal durant l'atac, la balena blava rebé ferides molt greus i probablement morí poc després de l'atac.[61]

Les balenes blaves poden quedar ferides, a vegades fatalment, en col·lidir amb vaixells oceànics o si queden atrapades o enganxades amb material de pesca.[62] La creixent quantitat de soroll oceànic, incloent-hi el sonar, ofega les vocalitzacions de les balenes, cosa que els fa més difícil comunicar-se.[62] Les amenaces d'origen humà a la recuperació potencial de les poblacions de balenes blaves també inclouen l'acumulació del producte químic bifenil policlorat (PCB) al cos de les balenes.[7]

A mesura que l'escalfament global fa que les glaceres i el permafrost es desfacin ràpidament i permet que flueixin grans quantitats d'aigua dolça als oceans, existeix la preocupació que, si la quantitat d'aigua dolça als oceans assoleix un punt crític, es produirà una disrupció de la circulació termohalina. Tenint en compte que els patrons migratoris de la balena blava es basen en la temperatura dels oceans, una disrupció d'aquesta circulació, que mou aigües càlides i fredes arreu del món, tindria probablement un impacte sobre les seves migracions.[63] Les balenes blaves estiuegen a les altituds altes i fredes, on s'alimenten en aigües riques en krill i passen l'hivern a les altituds baixes, més càlides, on s'aparellen i donen a llum.[64]

El canvi en les temperatures dels oceans també afectaria les fonts alimentàries de les balenes blaves. L'escalfament i la caiguda dels nivells de salinitat provocarien un canvi important en la situació i l'abundància del krill.[65]

Museus[modifica | modifica el codi]

Esquelet de balena blava a l'exterior del Long Marine Laboratory de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz

El Museu d'Història Natural de Londres conté un cèlebre esquelet muntat i una rèplica a mida real de balena blava. Ambdós foren el primer espècimen d'aquest tipus al món però des d'aleshores han estat replicats a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz. Igualment, el Museu Americà d'Història Natural de Nova York té un model a mida real a la Sala de la Vida Oceànica de la Família Milstein.

L'Aquàrium del Pacífic de Long Beach (Califòrnia) té una rèplica a mida real d'una mare de balena blava amb la seva cria, suspesos del sostre de la seva sala principal.[66]

Observació de balenes[modifica | modifica el codi]

Es poden albirar balenes blaves vivents en creuers d'observació de balenes al golf de Maine[67] i són l'atracció principal a la vora nord del golf de Sant Llorenç i l'estuari del Sant Llorenç.[62]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Y. Uni. 2006. «Whales, dorphines [dolphins] and porpoises off Shiretoko». Bulletin of the Shiretoko Museum 27: 37-46
  2. Reilly, S. B.; Bannister, J. L.; Best, P. B.; Brown, M.; Brownell Jr., R. L.; Butterworth, D. S.; Clapham, P. J.; Cooke, J.; Donovan, G. P.; Urbán, J.; Zerbini, A. N.. Balaenoptera musculus. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 7 octubre 2008.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «American Cetacean Society Fact Sheet - Blue Whales». [Consulta: 20 juny 2007].
  4. «Animal Records». Smithsonian National Zoological Park. [Consulta: 29 maig 2007].
  5. «What is the biggest animal ever to exist on Earth?». How Stuff Works. [Consulta: 29 maig 2007].
  6. FI - Species fact sheets. Departament de Pesqueries i Aqüicultura, Organització per a l'Agricultura i l'Alimentació.
  7. 7,0 7,1 7,2 Jason de Koning i Geoff Wild. «Contaminant analysis of organochlorines in blubber biopsies from blue whales in the St Lawrence». Trent University, 1997. [Consulta: 29-06-2007].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 «Assessment and Update Status Report on the Blue Whale Balaenoptera musculus» (PDF). Committee on the Status of Endangered Wildlife in Canada, 2002. [Consulta: 19-04-2007].
  9. 9,0 9,1 Alex Kirby. «Science seeks clues to pygmy whale». BBC News, 19-06-2003. [Consulta: 21 abril 2006].
  10. 10,0 10,1 10,2 T.A. Branch, K. Matsuoka i T. Miyashita. «Evidence for increases in Antarctic blue whales based on Bayesian modelling». Marine Mammal Science, 20, 2004, pàg. 726–754. DOI: 10.1111/j.1748-7692.2004.tb01190.x.
  11. ScienceDaily MLA Oregon State University. "Genetic survey of endangered Antarctic blue whales shows surprising diversity." ScienceDaily, 7 Mar. 2012. Web. 8 Mar. 2012.
  12. Barnes LG, McLeod SA.. «The fossil record and phyletic relationships of gray whales.». A: Jones ML et al. The Gray Whale. Orlando (Florida): Academic Press, 1984, p. 3–32. ISBN 0123891809. 
  13. 13,0 13,1 Mead, James G. i Robert L. Brownell, Jr.. Wilson, D. E. i Reeder, D. M. (ed.). Mammal Species of the World. 3a edició. Johns Hopkins University Press, 16 de novembre del 2005, p. 725. ISBN 0-801-88221-4. 
  14. Arnason, U.; Gullberg A.; Widegren, B.. «Cetacean mitochondrial DNA control region: sequences of all extant baleen whales and two sperm whale species». Molecular Biology and Evolution, 10, 5, 1 setembre 1993, pàg. 960–970. PMID: 8412655 [Consulta: 25 gener 2009].
  15. Sasaki, T; Nikaido, M; Hamilton, H. «Mitochondrial Phylogenetics and Evolution of Mysticete Whales». Systematic Biology, 54, 1, 23 febrer 2005, pàg. 77–90. DOI: 10.1080/10635150590905939. PMID: 15805012 [Consulta: 25 gener 2009].
  16. A. Arnason i A. Gullberg. «Comparison between the complete mtDNA sequences of the blue and fin whale, two species that can hybridize in nature». Journal of Molecular Ecology, 37, 1993, pàg. 312–322.
  17. Amazing Whale Facts Archive. Whale Center of New England (WCNE). Consultat el 27-02-2008.
  18. Simpson, D.P.. Cassell's Latin Dictionary. 5a ed.. Londres: Cassell Ltd., 1979, p. 883. ISBN 0-304-52257-0. 
  19. Linnaeus, C. Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata.. Holmiae. (Laurentii Salvii)., 1758, p. 824. 
  20. «Blue Whale Fact Sheet». Nova York State Department of Environmental Conservation. [Consulta: 29-06-2007].
  21. Ichihara T. (1966). The pygmy blue whale B. m. brevicauda, a new subspecies from the Antarctic in Whales, dolphins and porpoises Pàgines 79-113.
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 «Size and Description of the Blue Whale Species». [Consulta: 15 juny 2007].
  23. Bonaparte J, Coria R. «Un nuevo y gigantesco sauropodo titanosaurio de la Formacion Rio Limay (Albiano-Cenomaniano) de la Provincia del Neuquen, Argentina». Ameghiniana, 30, 3, 1993, pàg. 271–282.
  24. Carpenter, K. (2006). "Biggest of the big: a critical re-evaluation of the mega-sauropod Amphicoelias fragillimus." A Foster, J.R.; Lucas, S.G. (editors) (2006). Paleontology and Geology of the Upper Jurassic Morrison Formation. New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin 36: 131-138.«scientists.dmns.org». Arxivat de l'original el 25-02-2009.
  25. «"Biggest Fish Ever Found" Unearthed in U.K». News.nationalgeographic.com, 1 octubre 2003. [Consulta: 11-03-2008].
  26. 26,0 26,1 26,2 Sears R, Calambokidis J. «Update COSEWIC status report on the blue whale Balaenoptera musculus in Canada.». Committee on the Status of Endangered Wildlife in Canada, Ottawa., 2002, pàg. 32.
  27. 27,0 27,1 The Scientific Monthly. American Association for the Advancement of Science, 1915, p. 21. 
  28. Blue Planet: Frozen seas (documental de la BBC)
  29. Caspar, Dave. «Ms. Blue's Measurements» (PDF). Seymour Center, Universitat de Califòrnia a Santa Cruz., Abril 2001. [Consulta: 01-09-2006].
  30. 30,0 30,1 «Detailed Information about Blue Whales». Alaska Fisheries Science Center, 2004. [Consulta: 14-06-2007].
  31. Hjort J, Ruud JT. «Whaling and fishing in the North Atlantic». Rap. Proc. Verb. Conseil int. Explor. Mer, 56, 1929.
  32. Christensen I, Haug T, Øien N. «A review of feeding and reproduction in large baleen whales (Mysticeti) and sperm whales Physeter macrocephalus in Norwegian and adjacent waters». Fauna Norvegica Series a, 13, 1992, pàg. 39–48.
  33. Sears R, Wenzel FW, Williamson JM. «The Blue Whale: A Catalogue of Individuals from the Western North Atlantic (Gulf of St. Lawrence)». Mingan Island Cetacean Study, St. Lambert, Quebec., 1987, pàg. 27.
  34. Sears, R. «The Cortez blues». Whalewatcher, 24, 2, 1990, pàg. 12–15.
  35. Kawamura, A. «A review of food of balaenopterid whales». Sci. Rep. Whales Res. Inst., 32, 1980, pàg. 155–197.
  36. Yochem PK, Leatherwood S. «Blue whale Balaenoptera musculus (Linnaeus, 1758)». A: Ridgway SH, Harrison R. Handbook of Marine Mammals, Vol. 3:The Sirenians and Baleen Whales.. Londres: Academic Press, 1980, p. 193–240. 
  37. Afp.google.com Hunted, rammed, poisoned, whales may die from heartbreak too
  38. Piper, Ross (2007), Extraordinary Animals: An Encyclopedia of Curious and Unusual Animals, Greenwood Press.
  39. 39,0 39,1 (Sears 1998)
  40. Nemoto T. «Foods of baleen whales in the northern Pacific». Sci. Rep. Whales Res. Inst., 12, 1957, pàg. 33–89.
  41. Nemoto T, Kawamura A. «Characteristics of food habits and distribution of baleen whales with special reference to the abundance of North Pacific sei and Bryde's whales». Rep. Int. Whal. Commn, 1, Special Issue, 1977, pàg. 80–87.
  42. 42,0 42,1 42,2 «Blue Whale - ArticleWorld». [Consulta: 2 juliol 2007].
  43. «www.npca.org». [Consulta: 21 juny 2007].
  44. J. Calambokidis, G. H. Steiger, J. C. Cubbage, K. C. Balcomb, C. Ewald, S. Kruse, R. Wells i R. Sears. «Sightings and movements of blue whales off central California from 1986–88 from photo-identification of individuals». Rep. Whal. Comm., 12, 1990, pàg. 343–348.
  45. William Perrin i Joseph Geraci. "Stranding" pàg. 1192–1197 a Encyclopedia of Marine Mammals (Perrin, Wursig i Thewissen eds)
  46. «The Whale bone Arch». Places to Visit around the Isle of Lewis. [Consulta: 18 maig 2005].
  47. W.C. Cummings i P.O. Thompson. «Underwater sounds from the blue whale Balaenoptera musculus» (en anglès). Journal of the Acoustics Society of America, 50(4), 1971, pàg. 1193–1198. DOI: 10.1121/1.1912752.
  48. W.J. Richardson, C.R. Greene, C.I. Malme i D.H. Thomson. Marine mammals and noise (en anglès). San Diego (Califòrnia): Academic Press, Inc., 1995. ISBN 0-12-588441-9. 
  49. National Marine Fisheries Service. «Endangered Species Act - Section 7 Consultation Biological Opinion» (PDF), 2002.
  50. Scammon CM. The marine mammals of the northwestern coast of North America. Together with an account of the American whale-fishery. San Francisco: John H. Carmany and Co., 1874, p. 319. 
  51. Gambell, R. «The blue whale». Biologist, 26, 1979, pàg. 209–215.
  52. Best, PB. «Increase rates in severely depleted stocks of baleen whales». ICES J. Mar. Sci., 50, 1993, pàg. 169–186. DOI: 10.1006/jmsc.1993.1018.
  53. Yablokov, AV. «Validity of whaling data». Nature, 367, 1994, pàg. 108. DOI: 10.1038/367108a0.
  54. «Endangered Species Act».
  55. Branch, T.A.. «Abundance of Antarctic blue whales south of 60°S from three complete circumpolar sets of surveys». Journal of Cetacean Research and Management, 9, 3, 2007, pàg. 87–96.
  56. T.A. Branch; Abubaker, E. M. N.; Mkango, S.. «Separating southern blue whale subspecies based on length frequencies of sexually mature females». Marine Mammal Science, 23, 4, 2007, pàg. 803–833. DOI: 10.1111/j.1748-7692.2007.00137.x.
  57. P.B. Best. «The abundance of blue whales on the Madagascar Plateau, December 1996». Journal of Cetacean Research and Management, 5, 2003, pàg. 253–260.
  58. 58,0 58,1 58,2 T. A. Branch, K. M. Stafford, D. M. Palacios. «Past and present distribution, densities and movements of blue whales Balaenoptera musculus in the Southern Hemisphere and northern Indian Ocean». Mammal Review, 37, 2007, pàg. 116–175. DOI: 10.1111/j.1365-2907.2007.00106.x.
  59. R. Hucke-Gaete, B. Carstens, A. Ruiz-Tagle and M. Bello. «Blue Whales in Chile: The Giants of Marine Conservation» (PDF). The Rufford Small Grants Foundation. [Consulta: 22-03-2009].
  60. Es poden trobar les dades sobre la balena blava, juntament amb un perfil de l'espècie, al següent enllaç: «OBIS-SEAMAP Data Search».
  61. Tarpy, C.. «Killer whale attack!». National Geographic, 155, 4 (abril), 1979, pàg. 542–545.
  62. 62,0 62,1 62,2 Reeves RR, Clapham PJ, Brownell RL, Silber GK. Recovery plan for the blue whale (Balaenoptera musculus) (PDF). Silver Spring, MD: National Marine Fisheries Service, 1998, p. 42 [Consulta: 20 juny 2007]. 
  63. Robert A. Robinson, Jennifer A. Learmonth, Anthony M. Hutson, Colin D. Macleod, Tim H. Sparks, David I. Leech, Graham J. Pierce, Mark M. Rehfisch i Humphrey Q.P. Crick. «Climate Change and Migratory Species» (PDF). BTO, Agost 2005. [Consulta: 09-07-2007].
  64. Hucke-Gaete, Rodrigo, Layla P. Osman, Carlos A. Moreno, Ken P. Findlay i Don K. Ljungblad. «Discovery of a Blue Whale Feeding and Nursing Ground in Southern Chile». The Royal Society, 2003, pàg. s170-s173.
  65. Moline, Mark A.; Herve Claustre, Thomas K. Frazer, Oscar Schofield i Maria Vernet. «Alteration of the Food Web Along the Antarctic Peninsula in Response to a Regional Warming Trend». Global Change Biology, 10, 2004, pàg. 1973–1980. DOI: 10.1111/j.1365-2486.2004.00825.x.
  66. «Aquarium of the Pacific - Online Learning Center - Blue Whale». [Consulta: 12-08-2009].
  67. Wenzel FW, Mattila DK, Clapham PJ. «Balaenoptera musculus in the Gulf of Maine». Mar. Mammal Sci., 4, 1988, pàg. 172–175. DOI: 10.1111/j.1748-7692.1988.tb00198.x.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]